Juan Carlos Girauta: ‘N’estic encantat, que Vidal Quadras voti Ciutadans’

El barceloní Juan Carlos Girauta (1961) és el candidat de Ciutadans a les eleccions espanyoles del dia 20. Anirà de número 1 per Barcelona. Advocat, llicenciat en dret, i MBA a Esade, Girauta també ha treballat de periodista i escriptor. Després de passar pel PSOE, i el PP, avui és un dels homes forts del partit d’Albert Rivera. Actualment és eurodiputat a Brussel·les, parla un anglès força fluid i llegir en francès és una de les seves passions. Ara vol ser diputat a Madrid. Rep amablement VilaWeb a la seu del partit a Barcelona.

—Heu passat pel PSOE, PP i Ciutadans. Com s’explica?
—Quan tenia vint anys era d’aquells que va caure en la xarxa de Felipe González. Creia que era un personatge que Espanya necessitava. Ho pensava llavors, vaig deixar de pensar-ho, i ara ho torno a pensar. Després, l’any 1986, a vint-i-cinc anys, vaig deixar el PSC. Molts anys després, el 2003, el PP em va demanar de donar suport al partit a Girona. Era l’època del tripartit. I jo pensava aleshores que el PP era l’únic que defensava una posició constitucionalista. No me’n penedeixo en absolut. Si visqués a València, o a Madrid, no hi hauria anat ni boig, amb el PP, perquè era donar suport a l’establishment. Però aquí era donar suport a una mena de resistència. Després, la veritat, va ser una enorme decepció. Perquè amb l’arribada de Piqué, el PP va girar el discurs.

—La corrupció del PP, us devia afectar més que no pas el tomb de Piqué.
—Això va ser després. Hi va haver un dia que jo era al programa ‘Catalunya opina’ i acabava d’arribar la informació del cas Bárcenas. Aquell dia exploto. El PP és un partit molt peculiar. A Catalunya no tenien ningú als mitjans de comunicació que defensés les seves posicions. Ningú. I m’hi vaig posar jo, per la cara. Ho feia per la cara i per les circumstàncies que t’he explicat. Doncs un dia el senyor Rajoy va venir a Barcelona, va organitzar una trobada amb la societat civil catalana amb 3.000 persones i jo no hi era. No m’havien invitat.

—Em recordeu el cas de Luís Racionero. També ell ha passat per tots els partits. Però a vós us falta ERC.
—Ha! Deixa’m que et digui una cosa. Hi ha un personatge, que és d’ERC, i que és un dels meus referents polítics: Josep Tarradellas.

—També ho és per a mi: Tarradellas va intervenir en la llei de col·lectivitzacions, i va posar en funcionament les fàbriques d’armaments amb els anarquistes durant la guerra.
—És clar. És que hi ha tres Tarradellas. El Tarradellas de la guerra, el de Saint-Martin-le-Beau i el de la transició. És la mateixa persona amb circumstàncies diferents. Quan ell arriba aquí, sap encarnar el paper de dignitat. Jo era a la plaça de Sant Jaume el dia que va arribar i diu ‘Ciutadans de Catalunya’.

—Ja pronosticava el naixement d’un partit…
—Per què et penses que ens diem així? Ja t’ho dic jo. Em consta que és per Tarradellas.

—Doncs Tarradellas ara seria independentista. Com els d’ERC. Voleu dir que no?
—Jo crec que no. Tarradellas va denunciar la dictadura blanca del senyor Pujol. Va advertir d’ignorar la pluralitat catalana, va denunciar el caire mercantil del projecte de Pujol i Convergència. I convé llegir-se tot allò de Tarradellas i que ara ha sortit.

—Com voleu que ens quedem a Espanya si el 27-S el ‘no’ va treure el 39% del vot? (‘sí’ 48% NS/NC, 12%) Difícil que amb aquesta força ho freneu. Els independentistes són més.
—Hi ha una cosa que és pre-política: el respecte a les lleis, la constitució, i les sentències en un estat de dret. I el que no podem fer és seguir discutint sobre el marc. Nosaltres no el posem en dubte. Són les regles de joc, i això és pre-polític. Després ve la política. I en aquest sentit és on nosaltres pensem que es pot invertir la tendència. Perquè l’independentisme és una opció perfectament legítima, però cronificada durant molts
anys entre un 15% i un 20%. I que això es dobli és el resultat de moltes coses. L’explicació no és lineal. Aquí hi ha hagut l’efecte de diverses crisis. La crisi econòmica, que ha posat en perill l’existència de la classe mitjana, i això és posar en perill no només el nivell de vida de la gent, sinó la mateixa democràcia. Després, ve la crisi ètica. Casos de corrupció increïbles. I en tercer lloc, la crisi territorial que, a causa de les altres dues, es fa aguda. I també és causa d’un procés de descentralització que no es pot tancar, perquè és mal dissenyat. Nosaltres diem: si som capaços d’una regeneració a Espanya, i de la seva economia, hi haurà molta gent de la que s’ha sumat a solucions radicals, a la desesperada, com l’independentisme o Podem, que podria invertir la tendència. No es tracta de frenar. Es tracta de demostrar que això que ha passat no pot tornar a passar. Que les institucions no fallin més. Que l’economia no sigui d’amiguets.

—Ni del totxo.
—No només del totxo. Les caixes d’estalvis han estat un escàndol.

—Us diuen el partit de l’Íbex-35
—Això de dir que som de l’Íbex-35 és una crítica infundada si el que es vol és dir que hi ha empreses darrere. I en segon lloc: agradar a la gran empresa és diferent que la gran empresa et doni suport. A mi em tranquil·litza que nosaltres tranquil·litzem grans empreses, amb centenars de treballadors.

—No m’estranya. Amb la vostra proposta de contracte únic l’acomiadament és més barat que amb l’actual.
—És molt fàcil de fer la crítica d’això sobre el paper. Una altra cosa és la realitat. I la realitat és que a Espanya es fan 16 milions de contractes de treball l’any. Això vol dir que són contractes clínics. A Espanya quan hi ha una crisi qui ho paga són els treballadors temporals. Per exemple, en la darrera crisi, més del 90% dels qui han perdut el lloc de treball tenien contractes temporals. I ara tenim un mur de separació, als contactes. D’avui per demà passes de tenir una indemnització de 12 dies a 33. Així incentives l’acomiadament abans no arribis al límit. I això és fotut, dolent, i tot el que vulguis. Però és la realitat.

—Hi ha països on l’acomiadament és més car, i la desocupació més baixa. Perquè pots tenir totes dues coses: acomiadament car, i desocupació baixa.
—No és més barat, home! Dadesdel novembre: el PP es posa la medalla perquè diu que és el mes amb més contactes de fa molts anys. 92% són temporals. I del 8% restant, la meitat són a mitja jornada. La cosa és important. Si poses el mur, incentives l’acomiadament. Si poses una indemnització creixent, llavors no l’incentives. Però a més nosaltres ho complementem amb el complement salarial anual garantit. És a dir, els 7 milions de persones que treballen, i són pobres al mateix temps, tindran el dret de cobrar directament un xec de l’estat. I aquesta problemàtica és específicament espanyola, no d’altres llocs. I hi dóna suport Picketty, referent de l’esquerra. Això és mirar d’acabar un problema. No creiem que hi hagi una dicotomia d’interessos entre l’empresa i el treballador. Saps a qui volem agradar? Al treballador que sap que enganxa contractes temporals l’un darrere l’altre.

—Ara empalmarà el vostre contracte únic l’un darrere l’altre, perquè serà molt fàcil, i barat, acomiadar.
—La indemnització actual és 13,5 dies de mitjana. I comences amb 12. Nosaltres proposem saltar el mur, i que sigui progressiu. I que no t’acomiadin, perquè no hi ha l’incentiu.

—Aquí alguna gent ha guanyat la batalla. Parlo del franquisme. PP i Ciutadans no condemnen el franquisme al parlament i no passa res. Tenim les cunetes plenes d’avis republicans i no passa res. Una banalització brutal. I no passa res.
—Jo et vull recordar per què Ciutadans es va aixecar i marxar. Perquè van ser titllats de franquistes, o feixistes, em sembla que era per David Fernàndez. No em voldria equivocar. Nosaltres hem condemnat i condemnem el franquisme. I per si no queda clar, ho faig jo ara. El condemno jo en aquest moment. I et diré claríssimament, i és un compromís de Ciutadans, que tothom qui vulgui exhumar els seus parents tindrà el suport i el finançament de l’estat. És un compromís de Ciutadans. No hi haurà cap plaça ni carrer que porti el nom de Franco. És increïble que hagin passat gairebé quaranta anys de democràcia i encara hi hagi places i carrers que portin el nom de Franco.

—Ja ho dèiem. Acabareu a Esquerra Republicana…
—Ha! Hi ha casos que són molts clars. Com pots dir Franco a un carrer? O José Antonio? Ara, hi ha gent que vol esborrar tota resta de franquisme. I aleshores no podem posar un carrer a Josep Pla, espia de Franco? A Francesc Cambó, que va finançar l”alzamiento’? O a Salvador Salí, que era
franquista? Tu saps que una dictadura que va durar tant com va durar genera unes complicitats en la cultura, i en la societat, que si vols eliminar-la d’arrel del tot, t’emportes la història d’aquest país.

—Amb el franquisme feu el doble joc. Crec. Per alguna cosa Vidal Quadras votarà Ciutadans.

—Jo n’estic encantat, que Vidal Quadras voti Ciutadans.

—Doncs aquest et defensarà el franquisme.
—Vidal Quadras defensa el franquisme? No l’he sentit mai.

—Justificar, matisar, entendre. Teniu un votant d’extrema dreta que us obliga a fer el doble joc.
—Llàstima que no tingui les gràfiques perquè te les ensenyaria. Som el partit que encaixa amb el centre. Entre 0 i 10, la gent ens clava al 5. Han passat 40 anys. Qui el 2015 reivindica Franco, no votarà Ciutadans. I una cosa hem d’acceptar: aquí no s’ha generat una extrema dreta com la francesa. Xenòfoba, antieuropea. Aquí l’extrema dreta és residual.

—Aquí tenim el Valle de los Caídos, els avis a les cunetes i la gent s’aixeca d’un parlament per no condemnar Franco.
—No pots dir que van marxar per no condemnar Franco. Van marxar perquè els havien insultat. Què tenen a veure amb Franco? Rivera va néixer amb la constitució. Cañas ve de l’esquerra. Perdona, posem les coses a lloc. Nosaltres volem posar fi a la simbologia franquista. I em pregunto per què no s’ha fet fins ara. O exhumar els morts. S’ha de poder exhumar aquesta gent. El meu avi va ser condemnat a mort al castell de Montjuïc. Era jurídic de l’armada, i republicà. I de la UGT. I no el van matar de miracle. I va passar-se anys a la presó, i quan en va sortir no va poder exercir el dret. Era represaliat. Jo sé molt bé què són les dues Espanyes.

—Jurídic de l’armada?
—El nom que rep un militar de l’armada, però expert en lleis. L’any 1945 el meu avi va sortir de la presó, però va quedar obsessionat tota la vida. Jo recordo, de petit, anar a casa seva, i es dedicava a arrencar els ulls de les fotografies de Franco que sortien a La Vanguardia. Treballava sense poder exercir legalment, assessorant sense poder signar, en un despatx d’advocats. Perquè li van prohibir d’exercir. Amargat, va quedar, i va morir l’any 1968.

—A Ciutadans teniu gent amb passat militar. Girauta, Carina Mejías.
—Matias Alonso, que és militar.

—Molt curiós, Matias Alonso. Busques informació seva a internet i no en trobes. Zero. Un cas espectacular.
—Ni idea. No sé gaires detalls del seu passat militar. I em faràs quedar malament. Et puc dir que era paracaigudista. Va tenir una mala caiguda, i va quedar una mica malament als ossos.

—Cañas. Es va criticar molt que després de ser encausat anés d’assessor a Europa. Assessor vostre, precisament. Enteneu les crítiques?
—Sí. Les entenc. Però vull explicar la qüestió. Nosaltres som un partit que vam proposar i practicar abans que ningú que els encausats havien de dimitir. En realitat dèiem que els encausats per corrupció política havien de dimitir. Cañas el van encausar per un cas de fa molts anys, quan no existia ni Ciutadans. En aquell moment, podria haver dit ‘no és corrupció política’. Però ell va dimitir. L’honora.

—Fins aquí, d’acord. Però que entri per la porta del darrere…
—No entra per la porta del darrere. Cañas queda fora de joc. Però aquest senyor té una especialitat: el màrqueting polític. I experiència de portaveu en el grup parlamentari. I quan jo he de formar un equip al Parlament Europeu, on no hi érem, vaig decidir de contractar Jordi Cañas. Ho assumeixo perquè vaig veure, i ho tinc comprovat, que era un col·laborador extraordinari.

—Bilingüisme. Si és tan bo, perquè només el voleu a Barcelona? I a Madrid no?
—Volem que a l’escola, on només hi ha una llengua oficial, n’hi hagi dues: castellà i anglès. I on n’hi ha dues, doncs, tres. Castellà, català, i anglès.

—Jo no entenc per què un català ha d’aprendre en castellà a Barcelona, i un castellà a Madrid no ha d’aprendre en català.
—Perquè el català és cooficial on ho és. No en altres llocs.

—Tampoc no és oficial l’anglès, i bé que el poseu.
—Cert. Perquè creiem que és la ‘lingua franca’. I obre els horitzons professionals.

—L’anglès pot substituir el castellà per dalt. Com a llengua d’elits. A Barcelona ja passa. Gent que treballa en català i anglès. Res de castellà.
—Jo vaig fer l’MBA a Esade, tot en anglès. Vam ser la primera promoció a fer-ho. I no, no em preocupa el castellà. Hi ha un fotimer de parlants. Hi ha d’haver una ‘lingua franca’. I aquest paper el té l’anglès. Al Parlament Europeu jo en francès parlo amb els cambrers. Amb tota la resta, anglès.

—A Ciutadans el que no voleu és el monolingüisme en català. Eviteu que hi hagi bosses monolingües, com tenen totes les llengües. El castellà i l’anglès, per començar. Per què no en català?
—Això que dius és molt bèstia. És enginyeria social. Treus la potencialitat a la gent.

—No, home. Mireu els EUA. O França. Tenen ciutats amb centenars de llengües. Nova York, París. I després, zones monolingües. Perquè les societats necessiten bosses monolingües i espais cosmopolites. Això voleu evitar.
—Jo només parlo de l’escola. A partir d’aquí que la gent faci servir la llengua que vulgui.

—No ho sé. Jo us veig al cap una idea de societat, no només d’escola.
—A mi em preocupa el que dius. Perquè aleshores el tall seria econòmic. Parlarien idiomes la gent amb més diners i la resta,no.

—Ciutadans ha donat suport a l’status quo a Andalusia (PSOE) i a Madrid (PP). A Espanya fareu igual. Rajoy, president.
—A nosaltres ens pot agradar o no, però a Andalusia guanya sistemàticament el PSOE. I les combinacions que quedaven eren limitades. Vam votar tres vegades no, a la Susana Díaz. Ella sabia que no ens podia oferir càrrecs, com havia fet amb Esquerra Unida. I nosaltres hi posàvem condicions. I com que ella feia l’orni, vam votar tres cops no. I arriba un moment que s’imposava l’aritmètica: o nosaltres o Podem. I no oblidem els del PP. Que són molt espavilats, aquests. Ells ens retreuen dia rere dia aquest pacte. I ells són els que van oferir el pacte al PSOE! En canvi de quedar-se alcaldies de capitals. Aquests estant desacreditats per a exigir res. Nosaltres vam donar la investidura en canvi de res. Volíem que no es repetissin eleccions, perquè segurament hauria guanyat amb majoria absoluta la Díaz. Ara és una situació totalment diferent. No farem president Mariano Rajoy. No farem president Pedro Sánchez. I això ha de quedar claríssim. No hem arribat fins aquí, amb la claredat d’idees que hem aconseguit, per fi, amb un projecte per a Espanya, per a fer president el Rajoy.

—Molts independentistes ho veuen clar. Tant de bo Rajoy continuï.
—Ha! Ja ho sé, ja ho sé. I també us aniria bé una altra figura del PP. Ho dic per l’operació Menina…

—L’altre dia el senyor Monedero va insinuar que Rivera pren cocaïna. Ciutadans ha decidit de denunciar-lo. No era millor deixar-ho estar? Ara allargareu el debat.
—Vam pensar-ho. Normalment deixem passar les bestieses, per no posar-hi el focus. Però en aquest cas vam considerar que era una excepció. Havíem de marcar una línia. Un límit. No s’hi val tot. I aquesta és la línia personal. Quan els pares de l’Albert estan fets pols, ell pensa que la seva filla un dia ho veurà als diaris i quan ens vam adonar que estava preocupat personalment per la seva família, vam dir que faríem una cosa que no era l’habitual. Dibuixarem la línia dels límits personals. De la vida personal. Això no s’ha de traspassar amb mentides.

—Voldríeu afegir alguna cosa?
—No. Bé. Tu ets un bon entrevistador, però lamento que les entrevistes als polítics sempre girin només entorn de la política. Els polítics som percebuts com a robots. Una cosa impersonal. I és l’antipolítica, això, que demana despersonalitzar els polítics. A mi em fa molt por. Perquè és el preàmbul dels totalitarismes.

—Doncs un dia podríem parlar de llibres. Perquè ha estat un plaer.
—O de música. I gràcies a tu.