Juan Antonio Giner (Barcelona, 1947) fa dècades que volta pels cinc continents, aportant idees i solucions a tota mena de diaris i publicacions. Poca gent com ell ha pilotat tants canvis radicals i tantes innovacions, en un sector que aquestes darreres dècades ha viscut un autèntic tsunami de canvis.

La feina al davant de la consultora Innovation International Media Consulting Group el va convertir en un autèntic guru mundial. L’empresa la va fundar amb Carlos Soria i Francisco Gómez Antón –cadascun deu anys més jove que l’anterior. I, units, van imposar-se en un terreny especialment competitiu i ple de massa xarraires poc sòlids.

Ells van representar l’opció contrària. Els dossiers anuals que publicaven eren arrancats de les mans dels autors per periodistes i directius d’empreses que volien entendre per on vindria el futur. I, de fet, qualsevol redacció d’avui dia –i la de VilaWeb no n’és cap excepció– guarda ací o allà, en algun racó, la plasmació de moltes de les seues idees.

Giner ara ja viu retirat de la primera línia, als Estats Units, però no deixa d’interessar-se per qualsevol cosa que puga implicar una innovació interessant. I continua fent servir la seua llarga llista de contactes per a millorar l’exercici de la professió. Havíem quedat per fer-li una entrevista, però vam acabar ensenyant-nos un invent recent d’intel·ligència artificial que ha posat en funcionament el Clarín de Buenos Aires; o l’edició impresa, tan especial i original, dels nostres col·legues eslovacs de Dennik N. Has de parlar amb aquest; has de parlar amb aquell; qui és aquest? Giner, viu, enormement viu i espavilat, es pot haver retirat dels negocis, però no es retira de cap manera de la passió pel periodisme. I la seua última aportació, ara per ara, és el llibre La edad de oro del periodismo, que acaba de publicar Libros de Vanguardia, aplegant els cinquanta-tres articles publicats al rotatiu dels Godó –i tres excepcions provinents d’unes altres fonts.

És a mitjan matí i entra el sol per una gran vidriera quan seiem junts en la llarga taula de la sala de reunions de VilaWeb. Giner està content. Va nàixer en una cantonada del local on té la seu el nostre diari i reconeix l’espai de l’antiga fusteria dels Prats Vidal. “Com canvien les coses. Quan jo era petit a casa teníem tres prostíbuls a tocar” diu. No canvien tant, li responc, “només que ara les prostitutes del barri són xineses”.

A partir del minut u, superada l’anècdota personal, Giner comença a desgranar veritats com el puny. “Parlem molt del periodisme, però en el fons les coses no són tan difícils i complicades. Es tracta de fer que un diari sigui imprescindible als lectors. Per dir-ho així, que se sentin obligats a llegir-lo. I si el producte és atractiu i m’acostumo a llegir-lo ja acabaré pagant-lo. Això és tot”, diu, amb una veu tan reposada com contundent.

Conversar amb ell és un plaer, perquè ha conegut de primera mà grans personatges de la història, noms mítics de la professió. Es va estar dues setmanes amb Katharine Graham, l’editora del Washington Post, però alhora va ser amic durant anys i panys –”sempre que anava a Washington dormia a casa seva”– de Barry Sussman, l’heroi marginat del Watergate, l’home que no ix en els films, però a qui el Post va reconèixer el seu paper únic en una necrològica colpidora: “A Hollywood i de cara al públic, sovint es percep el periodisme com una tasca solitària, feta per reporters vestits de manera descurada, encorbats sobre el teclat, amb els telèfons entre l’espatlla i l’orella, envoltats de blocs de notes i piles de papers damunt la taula. En realitat, el periodisme és un esforç molt més col·lectiu, amb papers crucials representats per persones de qui no veiem el nom sota els titulars, a l’espai conegut en la terminologia periodística com la signatura. Una d’aquestes persones, i potser l’exemple més destacat en la investigació de l’escàndol Watergate per part de The Post, va ser el Sr. Sussman.”

Sussman representa per a Giner el principi bàsic del periodisme, la gènesi: “Era un dissabte quan es va saber l’assalt al Watergate. No hi havia ningú al diari. Howard Simons va telefonar a Sussman i aquest va enviar deu periodistes al carrer, deu! Va olorar que allò era important i els va fer anar tots a buscar. Hi havia un tipus que feia informació de tribunals i sempre portava mitjons blancs. Els policies el coneixien tant que molts es pensaven que també era policia. Van tancar el Watergate, però aquest es va colar dins com si res. L’endemà Sussman escrivia la primera crònica sobre el Watergate. El periodisme es fa així…”

Incansable en el relat, Giner conta i escriu històries llegendàries, narrades amb un estil ràpid, però fabulós. Fa desfilar davant el lector de Josep Pla i la seua teoria que l’únic periodisme interessant és el de deu minuts abans o deu minuts després dels fets, a la família Mesquita –tota una institució al capdavant del diari O Estado de S. Paulo–, tan preocupats per la relació amb els lectors que cada dia escrivien una carta a tots els qui eixien referenciats en el diari demanant-los que es llegissen l’article i es comunicassen amb ells si hi havia cap errada o imprecisió.

Particularment, tots els grans noms del periodisme anglosaxó tenen un espai en la seua memòria i en el llibre. Conta amb delectança el dia que Rupert Murdoch va accedir a prologar un dels seus informes. A Giner, obsedit amb els valors del periodisme i amb la democràcia, Murdoch no li sembla cap referent a exalçar –”és un canalla, no?”–, però no pot deixar d’admirar el que va passar amb aquell article. Van demanar-lo al seu cap de premsa, Jim Kennedy, que en va enviar un, òbviament redactat per ell mateix i no per Murdoch. Al cap de poques hores, en va arribar una altra versió, corregida de puny i lletra per Murdoch mateix, amb anotacions en cada línia de l’original. “Eren tres pàgines de fax. La primera versió estava bé, però no destacava. En canvi, la que va redactar Murdoch mateix era extraordinària, segurament el millor article que vam publicar mai”, diu, cosa que demostra que els apriorismes en aquesta professió simplement no serveixen de res.

Lògicament, un home com ell, que sap veure fins i tot les (escasses) bondats d’un personatge com aquest, es desfà en elogis pels seus herois de veritat. Per exemple, Harold Ross, el fundador de The New Yorker, que va fer instal·lar dos ascensors a la revista, perquè els periodistes no es barrejassen amb els publicistes –”Jo he pujat en aquest ascensor!”

De tots els periodistes que Giner ha admirat, curiosament, el que admira més és el que no ha conegut en persona, el patró de Le Monde i fundador del diari, Hubert Beuve-Méry. No solament pel periodisme, sinó, sobretot, per la manera de fer, per la manera de ser. L’admira tant que la fotografia de la solapa del llibre el mostra a ell amb la taula de treball de Beuve-Méry quan es va retirar, que guarden encara com una relíquia en la nova i mastodòntica seu del diari. “Quan va començar Le Monde, al final de la guerra mundial, el govern francès donava tres milions de francs a cada diari nou, però Beuve-Méry va ordenar que els tornessin. El ministre, aleshores, va enviar un sobre ple de diners, fons de rèptil. El patró es va indignar i va respondre: ‘No podem acceptar aquests diners. Som pobres i ho volem continuar essent. Aquests diners no m’interessen i em repugnen.’”  D’ell és la frase sobre els diaris imprescindibles. I l’actitud d’austeritat i elegància que Giner admira: “Quan es va morir van trobar que havia donat instruccions sobre com publicar la notícia, a una sola columna i discreta, que digués ‘Fundador de Le Monde el 1944, Hubert Beuve-Méry s’ha mort.’”

Però l’edat d’or del periodisme? Ara encara?, que li dic jo, reprenent el títol del llibre. “I tant”, afirma. I tot seguit explica que ell havia viscut l’època en què el dictador podia prohibir –de manera efectiva– l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol. Ara qui ho podria fer això?

Hi ha perills, hi ha problemes, hi ha personatges foscs, és cert –em parla d’Elon Musk, que va conèixer al MIT de Massachusetts– però al cap i a la fi la informació periodística avui és més viva i més vibrant que mai. Amb un futur que Giner afirma amb rotunditat que depèn més dels valors que no pas dels diners. “El periodisme és patrimoni cultural d’una societat civilitzada i així ha de ser.”