L’escriptor Joxe Manuel Odriozola (Altzo, Guipúscoa, 1948) ha reflexionat sobre el nacionalisme en el llibre publicat a Elkar Nazionalismoaren alde eta aurka (“A favor i en contra del nacionalisme“). L’autor afirma que el problema més greu al País Basc és “el problema nacional”, i no pas “el problema d’estat”.

—Dieu que el nacionalisme és patriotisme. Hi ha cap diferència?
—De joves, fèiem una distinció entre els dos termes. El patriotisme era positiu, mentre que el nacionalisme era negatiu. Per a nosaltres, el patriotisme expressava l’adhesió a uns valors lingüístics, socials i culturals, mentre que el nacionalisme era propi d’altres nacions que volien dominar. Però, després, em vaig adonar que als Estats Units els republicans es definien com a patriotes, i vaig pensar que no anàvem ben encaminats, perquè aquesta distinció no existia a escala mundial en relació amb el nacionalisme. En el món acadèmic, gairebé totes les referències porten al nacionalisme; per això vaig decidir utilitzar els termes “nacionalisme” i “patriotisme” com a sinònims.

—Els nacionalistes espanyols han identificat els patriotes bascs com a nacionalistes i a ells mateixos com a no nacionalistes. Paga la pena que els patriotes bascs hagin de suportar el pes negatiu associat al nacionalisme?
—Les invasions, les colonitzacions… El nacionalisme té connotacions negatives, vinculades als imperis, i és veritat: al País Basc, la gent, en general, prefereix el terme “patriota”. Tanmateix, els patriotes han trigat a trencar aquest camp de joc. Per exemple, encara fan servir el terme “unionisme” per a referir-se al nacionalisme espanyol. Però els espanyols i els francesos són sobretot nacionalistes, i representen les pitjors accepcions del nacionalisme. Definir-se com a patriotes i a la vegada anomenar unionistes els espanyols sense esmentar el seu nacionalisme és un error.

—En l’era del nacionalisme, sembla que alguns nacionalistes prefereixen no definir-se així.
—El món s’organitza a partir del nacionalisme. La nació és l’organització fonamental avui dia. Es parla molt de globalització, però és el nacionalisme qui mana en la geopolítica. Ucraïna, Gaza… En tots els conflictes hi ha la pitjor versió del nacionalisme: l’imperialisme. El terme més adequat per a designar els espanyols i els francesos és “nacionalistes”, en la seva pitjor definició, per cert. Potser ells es consideren no nacionalistes, però són nacionalistes. Hi ha un nacionalisme alliberador i un nacionalisme opressor. El patriotisme és nacionalisme, i el nacionalisme espanyol i francès també ho són, però el primer és alliberador, mentre que els altres dos són opressors. L’origen d’Espanya i França prové d’aquí, de l’imperialisme.

—Han fallat els partits patriotes bascs en la didàctica dels termes i accepcions?
—Jo diria que sí. Hi ha una lluita entre nacions, i això no s’ha explicat prou bé aquests darrers anys. El nacionalisme és present en tots els àmbits de la vida, no tan sols en l’àmbit de la identitat. És present en tota la vida socio-econòmica.

—Sobre l’eix esquerra-dreta, el nacionalisme sempre s’ha associat a la dreta, i l’internacionalisme, a l’esquerra. Hi esteu d’acord?
—A Espanya i a França hi ha una tendència forta a associar el nacionalisme amb la dreta, i al País Basc l’esquerra abertzale també té aquesta tendència. Vox i més grups extremistes són les expressions més violentes del nacionalisme, però no són pas els únics. El nacionalisme opressor no és únicament cosa de Vox i de Le Pen. De fet, les versions més efectives del nacionalisme espanyol i francès no es troben a l’extrema dreta. El nacionalisme institucionalitzat és el més efectiu; està naturalitzat. A Catalunya, aquests darrers anys han vist com és de perillós el nacionalisme espanyol de Pedro Sánchez. Quant a l’assimilació, aquest nacionalisme espanyol és molt més efectiu, això és evident. La dreta té una tendència a recórrer a la repressió violenta, la qual cosa provoca una reacció contrària.

—Tanmateix, és més fàcil denunciar la violència que no pas denunciar una estratègia d’assimilació gradual.
—Però és un error enorme associar el nacionalisme només amb estratègies de força; no es poden limitar els nacionalismes espanyol i francès únicament a l’extrema dreta. No denunciar el nacionalisme espanyol i francès dels partits democràtics és un dels errors més grans que es poden cometre, i tant la dreta com l’esquerra al País Basc cometen aquest error; és incomprensible.

—Voleu dir que els socialistes bascs o navarresos són més efectius que UPN, PP i Vox a l’hora d’afavorir l’assimilació espanyola?
—Sí, és clar. Quant a l’assimilació i la integració, l’estratègia del PSOE és mil vegades més efectiva. No crea grans antagonismes, però té objectius clars, com s’ha vist a Catalunya. Han deixat de banda els mitjans de repressió i treballen amb recursos ideològics per a assimilar els patriotes bascs. L’Eurocopa de futbol n’és un exemple clar. Els progressistes espanyols són els més perillosos, nacionalment parlant.

—Segurament, el PNB i EH Bildu no hi estaran d’acord, amb això que dieu…
—No, segurament no. L’esquerra abertzale dirà que l’esquerra espanyola és antifeixista i que és l’extrema dreta, que s’ha d’aturar. I cal aturar-la, és clar; però també cal adonar-se del parany que això comporta… És un gran error no veure que l’esquerra espanyola és més efectiva en termes d’assimilació. Els pobles oprimits cauen en la trampa sense adonar-se’n, i això és el que passa al País Basc d’ençà que vam entrar en aquest nou cicle. Sense gairebé confrontació, Espanya ens va engolint en relació amb la llengua, la identitat i la cultura.

—També subratlleu que cal distingir entre patriotisme i independentisme.
—L’independentisme té objectius polítics, és a dir, la construcció de l’estat basc, però, per a mi, són més mitjans que no pas objectius en si. Sovint, els independentistes no fan aquesta distinció de manera adequada. El tema és que hi ha una nació lingüístico-cultural en perill de desaparició; i la recuperació d’aquesta nació hauria de ser l’objectiu principal. Compte, el problema més greu és el problema nacional, no pas el problema de tenir un estat. Perquè es necessita un estat en la mesura que aquest estat serveixi per a construir la nació basca.