Els joves de les protestes, cinc anys després: “Ens han criminalitzat”

Ara fa cinc anys, els carrers cremaven cada nit. Aquesta setmana no tan sols ha fet un lustre de la sentència contra el procés i de la protesta del Tsunami Democràtic a l’aeroport, sinó també de les cinc nits consecutives de barricades, un esclat de ràbia popular que va aparèixer sense cap organització ni suport d’entitats ni de partits. Uns enfrontaments contra la policia protagonitzats, essencialment, per nois molt joves, que rondaven els vint anys i que tenien clar que la resistència popular la continuarien ells, encara que fos en forma d’aldarulls al carrer i exposant-se a la repressió. De fet, aquestes protestes es van saldar amb 149 ferits, més de 200 detinguts, 3 joves deportats i 28 empresonats preventivament. Tot allò que va venir després és prou conegut: vides en pausa, causes que s’han allargat anys, algunes condemnes inaudites, desmobilització i desafecció política. Què en pensen, de tot plegat, els joves que van protagonitzar aquelles protestes? L’anomenada generació Urquinaona és la més desencisada i perjudicada pel procés?

La vintena, marcada per la repressió

“Sabent ara que els polítics no complirien, no hi tornaria, tot i que les meves conviccions continuen fermes.” El cas de l’Oriol és un dels més sonats de les protestes postsentència. Malgrat que no va ser empresonat en un primer moment, va acabar amb una condemna de quatre anys i un mes de presó pels delictes de desordres públics i atemptat contra l’autoritat. La prova principal, els testimonis de dos agents dels Mossos d’Esquadra. Els fets es remunten al 15 d’octubre de 2019, la primera nit de barricades a Barcelona. Ell explica que els agents de la BRIMO el van agafar de manera agressiva entre insults, i que al cap d’un mes va saber que estava encausat. Quan ho recorda, sent tristesa: “Al final, res no va anar com esperava. Tot i l’empenta de la ciutadania, els polítics van abandonar el projecte quan ho teníem a tocar.”

La Gina recorda aquell octubre com un moment detonant d’una ràbia que es va desfermar al carrer. “Em genera nostàlgia, perquè va ser una ràbia col·lectiva que no es va saber canalitzar.” Ella també va manifestar-se aquells dies, però en cap moment no va ser detinguda, identificada ni increpada per la policia. Al cap d’un temps, per casualitat i arran d’una gestió burocràtica, es va adonar que la podien acabar declarant en crida i cerca. Malgrat haver viscut al país tota la vida, com que havia nascut a Anglaterra, la fiscalia va demanar per a ella dos anys de presó, que se substituirien per vuit anys d’expulsió del país. L’acusaven de desordres públics per, suposadament, haver mogut dos contenidors per fer barricades, tot i que els Mossos reconeixien que aquell dia no van poder identificar-la del tot. Finalment, va ser absolta.

Durant un temps, la repressió li va passar factura, per la sensació d’incertesa, d’angoixa i de por, i va haver de renunciar a mobilitzar-se amb tanta intensitat com hauria volgut. Ara bé, té clar que tornaria a les protestes: “Si digués que no hi tornaria, voldria dir que les forces policials, l’estat i la Generalitat, els qui exercien aquesta repressió, han guanyat la batalla.” I continua: “La situació política actual és crítica, però fa cinc anys, també. El paper dels polítics és igual de nefast, però la classe obrera cada volta és més conscient que no vindrà la classe política a resoldre els seus problemes.”

La Sane, que també va participar en les protestes, diu que la repressió ha fet molt de mal i ha estat molt dura en molts moments. “Després de cinc anys, les coses es veuen amb més perspectiva, però hi ha hagut moments de molta força i moments molt crus. Aquell va ser un moment d’unitat i empoderament en què tothom hi era, hi cregués més o menys, però amb el pas del temps aquesta unió no s’ha sabut mantenir. Hem viscut preocupacions i crisis fortes que es podrien haver lluitat i que no estan desvinculades del territori, com l’habitatge o la covid.”

En el seu cas, aquests darrers cinc anys han estat trasbalsats per una causa judicial que s’ha allargat tant amb ajornaments que ni tan sols ha arribat a ser jutjada, i que tot just acaba de ser amnistiada. La fiscalia l’acusava de desordres públics i li demanava tres anys de presó per haver cremat, suposadament, una barricada en el tall de la AP-7 el dia de la vaga general contra la sentència, el 18 d’octubre de 2019. Durant aquest temps, també ha hagut de tenir certa cautela a l’hora de militar o manifestar-se.

Unes protestes criminalitzades pel moviment mateix

Aquells dies, la campanya política, mediàtica, judicial i policial de l’espanyolisme va ser més forta que mai, i parlaven de kale borroka i, fins i tot, de terrorisme. Ara bé, també van arribar crítiques de l’independentisme mateix. Tots els dirigents polítics es van desmarcar dels aldarulls i els van titllar de violents, i la Generalitat va mantenir acusacions particulars en molts casos durant molt de temps. “Eren d’esperar, aquests discursos que intentaven de retratar-nos com a l’enemic intern”, considera l’Oriol. “Hi ha una criminalització brutal d’allò que s’entén hegemònicament com a violència –protestes, accions… Hi ha una normalització cultural que justifica, en certa manera, la repressió que hem patit si és per haver exercit aquesta ‘violència'”, afegeix la Gina.

“No és més violent que no hi hagi ni bons salaris, ni habitatge, ni llengua, ni llibertat?”, reflexiona la Sane. “A les persones represaliades que, com a caps de turc, ens ha tocat donar la cara per no quedar en l’oblit, ens han criminalitzat molt. S’ha criminalitzat molt tot un tipus de manifestació i organització que desendreça l’ordre establert. S’ha criminalitzat tant, alçar la veu, que ara estem tots més represaliats que abans.”

Una generació desencisada?

Els joves de la generació Urquinaona, que ara ronden els vint-i-cinc anys i que en alguns casos toquen els trenta, generalment no són tan presents en les mobilitzacions independentistes actuals, mentre que les generacions inferiors i superiors hi són una mica més. L’Oriol creu que hi ha hagut un desencís polític clar. “El fet que els polítics enganyessin, sumat a la pandèmia i a les seves conseqüències, ha fet que el jovent canviï de prioritats. Les conviccions no estan enterrades, simplement adormides, i amb un líder que aglutinés el moviment es podria arribar a algun lloc.”

“La meua generació és molt heterogènia, però els qui ja lluitàvem d’abans, que ens vam criar políticament entre vagues, mobilitzacions estudiantils i manifestacions feministes no ens hem desencantat, perquè sabem que la política va més enllà de les eleccions”, diu la Gina. “Potser allò va servir per a conscienciar els qui es van inaugurar políticament en aquella setmana d’agitació i lluita, per veure que hi ha canvis possibles molt més enllà de la classe política.”

“No hem tingut més respostes, a part d’una aparició estel·lar i una fugidaa màgica. Puigdemont, Junqueras i la resta de polítics independentistes, què fan per una persona a qui demanen tres anys, set o dotze de presó per un moviment que no han mantingut?”, es demana la Sane, que també comparteix el desencís.

L’amnistia, una solució parcial

De moment, la majoria de les causes d’independentistes amnistiats tenen a veure amb les protestes postsentència. Ara bé, n’hi havia tantes d’obertes i la llei s’aplica amb tanta lentitud que moltes encara resten paralitzades. Quant a l’amnistia, hi ha unes quantes opinions. “Jo ho veig com un pas positiu, sobretot per als qui hem estat acusats sense proves”, diu l’Oriol, que és pendent de ser amnistiat definitivament. “Jo m’alegre per les poques companyes que han estat beneficiades per aquesta llei”, comenta la Gina. I afegeix: “Però, durant un temps, el col·lectiu més beneficiat van ser els cossos policíacs. Considerar-ho una victòria és enganyar-se.”

“L’amnistia serveix per a sostenir la situació de les persones que han lluitat i defensat un moviment pel qual no s’ha lluitat més, malgrat el sacrifici”, assenyala la Sane. “S’esperaven que les mateixes persones tornessin a sortir? La repressió és dura per a tots. Les conviccions són fermes, però juguem amb la pròpia vida. La meva causa era injusta i sense fonaments, i he estat amnistiada, però no s’ha fet justícia per a tothom. Hi ha causes que encara són obertes i unes altres, de silenciades, com la d’un bon amic a qui van detenir després d’haver-li trencat els lligaments. Van jugar amb la por i la incertesa, les seves armes més grans, i aquestes persones també han estat amnistiades”, afegeix.

Com encarar el futur?

I com veuen els joves de les protestes postsentència el futur? Per una banda, amb poca esperança i de manera negativa en relació amb la política institucional. “La desunió independentista és tràgica, perquè sembla que estiguin més interessats a cobrar de Madrid i fer polítiques pels seus que no pel bé comú de Catalunya”, opina l’Oriol. I afegeix: “Llavors sentíem que arribaríem lluny. Els missatges que rebíem dels partits eren els de pressionar, que ho teníem a tocar. Ara em fa l’efecte que va ser una catxa.”

La Gina creu que torna un temps de mobilitzacions, tot i que no pas centrades en la independència. “Sembla que tornem a un temps mobilitzat, amb l’explosió per la pressió del sistema capitalista i també en la lluita contra el genocidi d’Israel.” La Sane conclou amb una crida per lligar la lluita per l’alliberament nacional amb més lluites: “M’agradaria que aquesta sentimentalitat de cantar el ‘Boig per tu’ i caminar pel Montseny ens portés a lluitar pels nostres costums i per la llengua catalana, que cada dia es perd més. El Parc Güell destruït per una desfilada o la Barcelona sobreexplotada pels lloguers i els turistes, això també és la nostra terra. El poc valor a la indústria ramadera o la precarietat laboral, també.”