Els joves de Myanmar fugen amb pànic d’un exèrcit amb dificultats que en força el reclutament

The Washington Post · Rebecca Tan

Sis camionetes atapeïdes d’immigrants procedents de Myanmar travessen una ciutat fronterera de l’oest de Tailàndia a tota velocitat just després de l’alba.

Lin Soe, de divuit anys, va a la segona camioneta, part d’un èxode de nois i homes que fugen de Myanmar perquè la junta militar ha començat a reclutar soldats arran dels èxits creixents dels rebels. S’havia resistit durant molt de temps a abandonar el seu país, però la seva mare, finalment, li ha dit que ja era hora de marxar, explica. Desenes de milers de joves han fugit de Myanmar d’ençà que, al febrer, la junta va anunciar per primera vegada que instaurava el servei militar obligatori.

Agafat a contrapeu per una sèrie de derrotes en el camp de batalla davant insurgents pro-democràcia i grups rebels ètnics, l’exèrcit ara vol afegir seixanta mil soldats en un any. La decisió, diuen els analistes de seguretat, reflecteix l’ansietat creixent dins l’exèrcit, que s’enfronta al seu desafiament més gran d’ençà que va enderrocar un govern elegit democràticament fa tres anys i va desencadenar una guerra civil.

Les famílies han estat preses pel pànic, fins i tot, en centres urbans com Yangon, que en gran part eren al marge dels bombardaments i els enfrontaments que han castigat zones més remotes. Pares joves han desaparegut de casa durant la nit. Les mares han empaquetat els seus fills adolescents i els han enviat lluny. Hi ha parts del país on els grups rebels han reivindicat la responsabilitat de matar funcionaris locals que recopilaven informació sobre possibles reclutes.

Molts dels qui fugen s’oposen moralment a lluitar per la junta o tenen por de morir en combat. Els més afortunats entre els fugitius han marxat amb avió amb visats turístics, d’estudiants o de treball a altres països. Però n’hi ha molts més que han travessat la frontera, tot passant per la foscor per l’estesa i porosa selva que separa Myanmar de Tailàndia. Gairebé el 60% de les cent vint mil persones que van entrar a Tailàndia al març no tenien documents, el doble que fa un any, segons l’Organització Internacional per a les Migracions de l’ONU. En els enclavaments d’immigrants de Myanmar prop de la capital tailandesa, Bangkok, la població de nouvinguts ha crescut, i hi ha homes joves amuntegats en apartaments sense aire i dormint a terra sobre estores primes.

Molts dels qui arriben a Bangkok passen per Sangkhla Buri, una tranquil·la ciutat fronterera envoltada de plantacions de cautxú, on els funcionaris locals diuen que el flux de migrants ha crescut fins a vuit vegades d’ençà del febrer. Abans, als immigrants els semblava fàcil travessar la frontera per ací. Però per a Lin Soe no ho va ser pas.

Tailàndia ha intensificat la repressió contra els immigrants indocumentats de Myanmar aquests darrers mesos i n’ha retornat alguns, amb l’argument que no pot acollir-ne tants. Les agències de treballadors immigrants i els grups sense ànim de lucre estimen que centenars de migrants de Myanmar han estat deportats d’ençà del començament de la llei de reclutament.

Una nit de final d’abril, periodistes de The Washington Post van acompanyar els funcionaris tailandesos a Sangkhla Buri en una patrulla fronterera. Després de gairebé vuit hores per carreteres secundàries, els funcionaris van localitzar el comboi de Lin Soe i el van perseguir. Tres camionetes de les sis van escapar, però el vehicle de Lin Soe va ser aturat en una clariana. Quan la porta del passatger es va obrir de sobte, Lin Soe va parpellejar davant una llanterna que l’il·luminava la cara.

“D’on véns?”, va exigir un funcionari tailandès amb els ulls injectats de sang. “D’on?” Lin Soe va quedar en silenci, encongit a la camioneta, pessigant-se els colzes. No entenia què deia l’home en tailandès.

Un èxode sobtat

Quan feia uns dies que l’exèrcit de Myanmar havia anunciat el reclutament, es van formar cues llargues i sinuoses davant les ambaixades estrangeres a Yangon. Segons funcionaris locals, hi va haver persones que es van morir en unes estampides que hi va haver davant una oficina de passaports a Mandalay, i fàbriques i empreses de tot el país informaven que gran part de la seva força laboral desapareixia, aparentment, d’un dia per l’altre. En unes entrevistes, catorze immigrants de Tailàndia que parlen amb la condició d’anonimat per por de ser deportats descriuen per què van fugir i com.

Un parell de cosins, de vint-i-un anys i vint-i-dos, diuen que van viatjar set-cents quilòmetres de la seva ciutat de Pathein fins a Sangkhla Buri, on es van amagar durant hores en plantacions de cautxú abans de ser recollits per contrabandistes en motocicletes. Un jove de vint-i-dos anys, el germà gran del qual era artiller en un exèrcit rebel, explica que va deixar la seva mare sola a la seva ciutat natal de Taikkyi perquè no volia lluitar a l’altre costat de la guerra.

Un noi de catorze anys diu que el van enviar tot sol a la frontera perquè era alt per a la seva edat i la família temia que, quan els funcionaris militars truquessin a la porta, no els importés que només fos un adolescent. L’exèrcit necessita més soldats perquè s’enfronta a una ofensiva en múltiples fronts i la moral de les tropes s’enfonsa, explica Richard Horsey, assessor principal sobre Myanmar per al Grup Internacional de Crisi. Però el reclutament també representa, per a la junta, una manera de transmetre la intenció de lluitar per sortir d’aquesta crisi, diu.

La junta no ha respost a les preguntes del Post. En una intervenció en una emissora estatal al febrer, el portaveu, el general Zaw Min Tun, va dir: “La defensa nacional no és solament responsabilitat del soldat. És responsabilitat de la gent de tot arreu del país.” Durant mesos, després de l’anunci de la junta, Lin Soe va dubtar si marxar o no.

Odiava la junta. Havia vist soldats al seu poble, al districte sud de Mawlamyine, robar motocicletes a punta de pistola, i havia vist infinitat de vídeos al seu telèfon de tropes atacant civils. La idea de lluitar per l’exèrcit el repugnava, diu. Però mai havia viscut fora de casa i la seva família depenia dels seus ingressos com a treballador de la construcció. Si se n’anava, la mare i l’àvia quedarien indefenses.

Mentre el seu poble es buidava de joves, Lin Soe es va quedar, diu. Després, a l’abril, quan els funcionaris militars van començar a anar porta a porta a recollir informació, la seva mare el va cridar a una habitació i li va dir que se n’havia d’anar..

Detingut

Lin Soe va baixar de la camioneta, seguit per quatre parents que havien estat estrets al seient de darrere amb ell. Els funcionaris tailandesos havien detingut vint-i-sis immigrants en tres vehicles. Hi havia nens apilats els uns sobre els altres i dones que deien que feia dies que no menjaven res.

Sempre hi havia hagut un flux d’immigrants per Sangkhla Buri, normalment treballadors de les ciutats frontereres que provaven de trobar feina a Tailàndia, diu l’investigador del districte Somchai Gaysorn, de quaranta-nou anys. Però, fa uns mesos, va començar a veure una cosa diferent: grups d’adolescents amb cares infantils i mans suaus, sense callositats. Venien de l’interior de Myanmar i, quan els atrapaven, sovint es posaven a plorar.

Les autoritats tailandeses no han respost a les preguntes demanant xifres oficials, però diuen que la gran majoria dels immigrants travessen la frontera sense ser detectats. Els funcionaris tailandesos asseguren que no reprimeixen els immigrants a instàncies del govern de Myanmar. Després d’una dècada de govern militar, l’any passat, Tailàndia va elegir un govern civil que ha provat de distanciar-se de la junta de govern de Myanmar i de comprometre’s amb els opositors.

Somchai havia trucat al cap de districte adjunt, Nutchpat Ngamsirirote, que va desviar bruscament la seva camioneta cap a la clariana. Nutchpat va dirigir els soldats perquè reunissin els immigrants sota un arbre, i després es va col·locar davant d’ells mentre un periodista local treia el telèfon per enregistrar-los. “Avui, hem arrestat gairebé trenta immigrants il·legals”, va dir Nutchpat, amb la veu ressonant per sobre els gemecs dels nadons.

“Imputarem càrrecs a aquells sense documents”, va continuar Nutchpat. “I després els deportarem a tots.”

“En vindran més”

Fins i tot, quan els immigrants arriben a Tailàndia, viuen vides difícils a l’ombra. Sense documents, no poden anar a l’escola ni tenir una feina formal, de manera que molts acaben treballant il·legalment en fàbriques de marisc o tèxtils, on són explotats pels empresaris, segons grups de drets dels treballadors. Un jove de vint anys que es fa dir pel seu cognom, Soung, explica que abans de fugir del reclutament, al març, era estudiant universitari a Yangon amb plans de convertir-se en enginyer de programari. Ara passeja pels carrers d’un suburbi de Bangkok demanant a desconeguts si pot fer feines esporàdiques per diners. Tot i això, Soung diu que no tornaria a Myanmar tret que fos per la força. Per frenar l’èxode, la junta va emetre una ordre al Ministeri de Treball el mes passat prohibint als homes entre vint-i-tres anys i trenta-un de sol·licitar permisos de treball a l’estranger.

Però mentre hi hagi maneres perquè la gent pugui sortir de Myanmar, la gent se n’anirà, diuen funcionaris d’immigració de les Nacions Unides. “No podem aturar això”, diu Rangsiman Rome, un membre tailandès del parlament que presideix un comitè de seguretat nacional. Ja hi ha milions de persones a Tailàndia, diu. “I en vindran més.” A les deu del matí del dia que va ser atrapat, Lin Soe i els altres migrants havien estat portats a una comissaria de policia. Esperant el seu torn per ser interrogat amb molta calor, Lin Soe pensava en el seu futur. Segons la llei de reclutament de la junta, aquells que es neguin a servir poden fer front a cinc anys de presó. Si el retornaven a Mawlamyine, temia que l’exèrcit no solament el castigaria a ell, sinó també la seva família. “Ells maten i torturen. Ho he vist amb els meus ulls”, diu.

Però no hauria de tornar a la seva ciutat natal, van dir els qui hi havia asseguts al seu voltant. Una vegada un jutge tailandès donés les ordres de deportació a la policia, solament portarien els immigrants fins a la frontera i els hi deixarien. Des d’allà, va dir un immigrant, podrien provar de travessar de nou.

Lin Soe els va escoltar i va començar a fer un pla. Encara hi havia una sortida. Ho tornaria a provar.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb