Els joves s’organitzen i donen una lliçó al govern en la defensa del català: “Hi som i hi serem”

“Mirau què hem aconseguit. Feim història.” Pau Emili Muñoz, president dels Joves de Mallorca per la Llengua, l’entitat que es va encarregar de fer possible el primer Correllengua interinsular de la història, té clar que allò que va passar la setmana passada marcarà un abans i un després. 25.000 persones van participar en el Correllengua i 40.000 en la manifestació final a la plaça Major de Palma, convocada també per l’Obra Cultural Balear.

Aquest èxit respon, sens dubte, a l’empenta dels joves de les Illes que han decidit de dir prou contra les polítiques anticatalanistes del govern de Marga Prohens amb el suport de Vox. “Moltes vegades es diu que els joves no estam organitzats o que no som el que eren abans. Però hem demostrat que estam disposats a fer feina”, diu Muñoz, i recorda que el membre més gran de Joves per la Llengua ara com ara té vint-i-quatre anys.

Per tant, parlam d’una generació que una dècada enrere, quan es va fer la multitudinària manifestació del TIL, era a l’escola. Igual que Muñoz, Maria Llabrés (vint-i-un anys), membre de l’entitat, va viure aquests dies amb molta emoció: “Vaig plorar moltíssim. Veníem d’una època molt fosca, de molts anys de picar pedra i no tenir recompensa. Ara surt tot el que s’ha aconseguit.”

Sovint els joves són els grans oblidats. O ningú no hi creu. “Sembla que només podem mobilitzar gent jove i que sempre han de ser els mateixos, i no és veritat”, diu Llabrés, qui també lamenta que moltes vegades, quan es reuneixen amb unes altres entitats o institucions, pel fet de ser joves ja els miren com si fossin per davall seu i com si no sabessin el pa que s’hi dóna. “És just al contrari, som al carrer cada dia, veim com funciona la societat i som el futur. L’empenta que tenim no la té ningú més”, subratlla.

Josep Buades, de divuit anys, també va participar en el Correllengua i en la manifestació. Pensa que s’ha demostrat que hi ha un jovent reivindicatiu que és en peu de guerra, que es pren seriosament la realitat que viu i que la vol afrontar. “Aquesta setmana ha estat marcada per gent jove que lluita, que ha baixat al carrer i ha dit que era el nostre moment. És important que passi, perquè quan no passa és quan veim involucions”, destaca. I Glòria Magrinyà, de vint-i-un anys, pensa en la mateixa línia: “És important transmetre el missatge que els joves estam desperts, que som conscients de què passa i que hi ha relleu en aquesta lluita.”

Per part seva, Adrià Gelabert, de setze anys, diu que el Correllengua va ser un sentiment molt gran per ell, una manera d’expressar-se com realment és: “Vaig poder fer coses que segons a quin lloc no pots fer, perquè t’envesteixen, com ara defensar la llengua i la cultura.” Tots ells relaten com tenien la pell de gallina quan van arribar a la plaça Major, amb els 40.000 manifestants. “Només tenia ganes de plorar d’emoció”, diu Gelabert, atès que en aquell moment van ser plenament conscients de què passava.

Avís al govern

Això que s’ha vist a les Illes és el primer gran avís al govern per les polítiques contra la llengua. Gelabert pensa que el PP i Vox fan la vida impossible als catalanoparlants i causen un conflicte constant: “És una pena que el català torni a patir més atacs, no s’ho mereix.” Llabrés recorda que ara el govern encara és a temps de rectificar i no estar subordinat a l’extrema dreta, però no té un pronòstic gaire bo sobre què pot acabar passant.

“Vam omplir la plaça Major i és un avís perquè sàpiguen que hi som i que hi serem”, diu Magrinyà, que adverteix que s’entra en un retrocés brutal per les polítiques contra la identitat i cultura de les Illes, i Buades remarca que els joves han demostrat que saben ser un poble digne.

La generació TIL

Tots ells eren petits, però d’alguna manera recorden aquells temps convulsos que van fer que 100.000 persones omplissin els carrers de Palma contra el TIL i les polítiques de José Ramón Bauzá. Muñoz cursava primer d’ESO i recorda molt trull, els seus pares i els professors fent moltes reunions i l’emoció de la gent adulta quan veia la força que tot allò prenia. Una emoció que, ara, viu de ple la generació del TIL.

Magrinyà recorda d’haver faltat a classe i, sobretot, entendre el perquè: “Ja tenia una part reivindicativa i era conscient que jugaven amb la meva llengua materna i que s’hi havia de fer alguna cosa.” Diu que se sent molt orgullosa de ser on és, perquè aquell camí d’acompanyar els seus pares a reunions, assemblees i concentracions davant la Conselleria d’Educació, ara, el segueix d’una manera encara més activa. Qui era més petit era Gelabert, amb sis anys, però té la imatge gravada d’anar amb la camiseta verda posada. “No n’era tan conscient, però sabia que era un moment especial, veure tanta gent concentrada en un mateix lloc”, reflexiona.

Buades, que tan sols tenia vuit anys, té record de la xiulada ensordidora quan Bauzá va visitar el seu poble per les festes de Sant Antoni. Té clar que és inevitable de comparar Prohens i Bauzá –“som una mica allà mateix”–, i recorda com el govern de fa deu anys va passar de la majoria absoluta més gran als pitjors resultats de la història del Partit Popular a les Illes.

En la mateixa línia, Muñoz, president dels Joves per la Llengua, subratlla que la manifestació del TIL va passar dos anys després de l’arribada al poder de Bauzá, i que, en canvi, el mandat de Prohens acaba de començar. Si ni l’actitud ni les polítiques canvien, tots ells tenen clar que aniran pel mateix camí.