16.09.2024 - 21:40
“Acull-los a casa teva”, és un dels comentaris que s’acostumen a fer des de posicions xenòfobes contra els drets dels immigrants. Però hi ha històries que desafien els prejudicis, com la d’en Musa i la Joana. Ell, un jove immigrant no acompanyat de divuit anys nascut a Gàmbia i que és a Catalunya després d’haver passat per les Canàries. Ella, una dona de setanta-set anys de Barcelona que ha decidit d’acollir-lo a casa durant un temps. Ho ha fet amb el Projecte Acull de l’entitat Punt de Referència, que facilita que un jove ex-tutelat o un jove immigrant tot sol s’integri durant nou mesos en un nucli familiar per tal d’ajudar-lo en la seva emancipació.
Són joves que tenen les famílies senceres en els països d’origen, habitualment, del Magreb o l’Àfrica subsahariana, però també de Llatinoamèrica, el Llevant o el Sud-est asiàtic. Sovint, quan fan els divuit anys, han de fer front tots sols a una vida adulta que és especialment hostil per a ells.
Un acompanyament sense dependències
“Tenia el cuquet de preocupació per aquesta canalla i vaig pensar que havia de fer alguna cosa”, explica la Joana. Fa quinze anys que viu tota sola, d’ençà que es va quedar vídua, i acollir una persona nova, algú que a més podria ser el seu nét i que té uns ritmes i uns costums diferents, ha estat tot un desafiament. Ja fa cinc mesos i mig que en Musa viu amb ella, però tot va començar quatre mesos abans de l’acollida, en una de les petites trobades periòdiques que organitza l’entitat en un espai neutre entre un dels joves i una de les persones o famílies candidates per explorar si serà possible l’acollida. “El primer dia no en tenia cap informació. No sabia ni si seria noi o noia, i estava intrigada.”
En el seu cas, com en la majoria, tot va encaixar. “La Joana em tracta molt bé i sempre podem comunicar què ens agrada i què no. De bon començament es va interessar pel Ramadà, per saber quins horaris faria i què prendria en aquest període”, explica en Musa. “Acostumem a sopar junts i a fer altres activitats.” De fet, un acompanyament d’aquesta mena no implica una convivència constant entre el jove i la persona que acull –en Musa surt molt sovint per fer esport amb els seus amics i, fins i tot, ha arribat a fer la ruta transpirinenca–, però sí que requereix un cert contacte diari per a compartir vivències i preocupacions.
En aquests moments, en Musa estudia un grau relacionat amb l’electricitat, i anteriorment en va fer un altre de soldadura. De fet, que els joves estudiïn o treballin, que tinguin un projecte de futur, és una de les condicions perquè puguin accedir a aquest programa, a més que siguin immigrants sense família al territori, no tinguin antecedents penals i es trobin en situació de vulnerabilitat. El projecte no busca que una família els mantingui ni que en tingui cap responsabilitat legal, sinó que els acompanyi i els faciliti una emancipació que no poden fer en les mateixes circumstàncies que uns altres joves. L’accés a l’habitatge, per exemple, és encara més difícil en casos com el seu. “Tot és més o menys difícil en funció de la situació administrativa del jove”, explica Bàrbara Bort, tècnica de projectes de l’entitat. “Els qui no han passat per una tutela prèvia de l’administració encara ho tenen més complicat, però en general tots pateixen racisme. Moltes vegades, el sol fet que et diguis Musa ja fa que et diguin que el pis està llogat. I si no, et demanen uns requisits de temps de contracte o estalvis que és impossible que tinguis.” Els qui els acullen els poden acompanyar en aquest procés, o fins i tot posar-los en contacte amb persones que els ofereixin feina o lloguer.
Itineraris marcats pel racisme
El racisme, de fet, és un denominador comú en les experiències d’aquests joves, que a vegades han implicat un itinerari traumàtic per rutes migratòries perilloses, a més de períodes de possibles llimbs legals. Les noies, que són un cas de cada quatre, tenen situacions de vulnerabilitat afegides i més risc de caure en xarxes d’explotació sexual o de treball intrafamiliar. “He passat per molts llocs diferents i a tot arreu he tingut experiències de racisme”, explica en Musa. “A Tenerife ens van insultar, a Almeria ens van dir ‘negres de merda’ i aquí, al metro, vaig sentir comentaris titllant-nos de lladres, però no és veritat que ho siguem.”
Fins i tot, la manera d’acostar-se al projecte d’acollida pot estar marcada pel racisme. Bort explica que, quan va esclatar la guerra d’Ucraïna, moltes més persones de les habituals van posar-se en contacte amb l’entitat per acollir. “Això, en canvi, no ha passat amb els refugiats afganesos, per exemple. Nosaltres no fem distincions ni discriminacions positives entre orígens.” En el cas de la Joana, va decidir d’avisar preventivament tot el seu entorn perquè intuïa que hauria de fer front a prejudicis, oimés sabent que a vegades se’ls estigmatitza en les informacions i se’ls redueix a conceptes deshumanitzadors com “mena” o “ex-mena”. “Molta gent m’ha preguntat per què faig això a la meva edat, però jo he defensat la meva decisió. A la gent que té prejudicis li diria que, si no ho viuen de més a prop, no saben de què parlen. Ens acostumem a veure el tema des de fora, però no hem de quedar-nos amb un sol parer.”
Immersió lingüística i intercanvi cultural
En general, tot l’entorn de la Joana ha acollit molt bé el Musa i l’experiència els aporta coses positives a tots dos. Entre més, la Joana l’ajuda a aprendre català. “La immersió lingüística que significa el fet de tenir l’acompanyament d’una família en el dia a dia els afavoreix. Molts han començat a socialitzar en castellà perquè vénen de les Canàries, però sovint demanen d’aprendre la llengua i tenen una vivència positiva”, explica Bort. “Jo era professora de català i ja el vaig avisar que li parlaria en català i que, segons la cara que fes, ja veuria si m’entenia o no. També deixo TV3 de fons, i ha millorat molt el nivell.” A més, han compartit algunes activitats plegats: anar al teatre, menjar xocolata al carrer Petritxol o fer una barbacoa amb uns altres familiars. “M’aporta molta companyia i sento que li he pogut aportar alguna cosa en el seu camí”, diu la Joana. “Deixes de mirar-te sempre el melic i veus que hi ha altres maneres de fer, pensar i actuar.”
De fet, alguns costums han implicat uns cert xoc cultural. Per exemple, en Musa l’ha sorprès que a Catalunya el tomàquet es refregui sobre el pa, i també li han cridat l’atenció els castells. “A Vilafranca em van portar a veure’n, i ho vaig provar. Però em va semblar molt dur i cansat”, explica, somrient. Arran de l’escepticisme amb el pa amb tomàquet, en Musa ha decidit de cuinar menjar típic del seu país a la Joana, però tampoc no ha acabat de rutllar. “Em fa un arròs amb salsa de cacauets boníssima, però és massa potent per a mi. Ell no menja pa amb tomàquet, jo no menjo això. En aquest sentit, algunes coses petites sí que han estat un xoc. Igual que quan parava taula, no posava a cada persona el plat, el cobert i el tovalló.” “Jo tenia aquest costum perquè a Gàmbia, quan la meva mare cuina, ho posem tot en un mateix bol i ho agafem d’allà amb la cullera. S’acostuma a fer així”, replica en Musa.
Després de l’acollida
La idea de projectes com aquests no és pas respondre a cap emergència d’habitatge. Trobar un lloc on viure és tota una odissea per a aquests joves, però quan acaben els nou mesos d’acollida, l’entitat els acompanya en la recerca d’habitatge i en cap cas poden anar a viure amb una altra família. No es tracta d’un procés d’adopció ni d’un pas d’una família a una altra, perquè són majors d’edat i tenen la seva família al seu país, amb qui mantenen contacte. Es tracta de crear un vincle amb les persones que acullen i d’ampliar la seva xarxa i el capital social sense que aquesta acollida s’allargui i sense que els joves acabin tenint-ne dependència. Ara, el vincle acostuma a mantenir-se.
De fet, tant ells –si treballen– com l’entitat paguen bona part de la manutenció a la família acollidora, i Punt de Referència no deia deixa mai d’acompanyar tant la família com el jove, que sovint ha de fer front durant anys a processos complicats de regulació o normalització de la seva situació. Lluny dels tòpics, l’empenta per treballar i tenir una vida millor és ben present. “M’agrada tant treballar com estudiar”, comenta en Musa. “Ambdues coses són importants en la vida, i cal que estiguem actius.” Tanmateix, malgrat que el procés d’acollida els hagi donat més eines per a emancipar-se, encara no tenen una situació fàcil, especialment si abans no han passat per la tutela de l’administració.
Ex-tutelats o no: dues situacions ben diferents
Quan aquests joves arriben a la península, si són menors d’edat, la llei d’estrangeria espanyola els dóna més garanties que no pas als adults. En aquests darrers casos, les situacions irregulars poden solucionar-se amb devolucions en calent o ingressos a CIE, però en el cas dels menors no s’actua així. “Volen quedar-se aquí o en altres països europeus molt de temps i enviar diners a la família, però hi ha moltes casuístiques diferents. Si són joves que han passat pel sistema de protecció de l’administració abans de fer els divuit, joves ex-tutelats, poden accedir a unes prestacions que els permeten de continuar formant-se fins als vint-i-tres anys, però els qui no han passat per aquí tenen molts problemes quan fan els divuit”, explica Bort. “Hi ha persones que passen pel sistema de protecció de menors, però no acaben essent tutelades. Darrerament, ens hem trobat que se’ls practica una prova de determinació de l’edat. La llei diu que si hi ha una documentació que acredita la seva edat, això sempre preval, però hi ha joves que tenen un passaport i, tot i això, se’ls practica una d’aquestes proves. Són altament qüestionables, tant pel que fa al resultat com pel que fa al mètode.” Si el resultat d’aquestes proves és que la persona té més de divuit anys, es troba en una situació igual de complicada que la de qualsevol immigrant en situació irregular. També hi ha persones que passen per uns altres circuits lluny d’aquests sistemes de protecció, i arriben a la majoria d’edat sense haver passat per aquesta tutela.
Punt de Referència, a banda de demanar més recursos per a afrontar l’acollida, assenyala la llei d’estrangeria com una de les fonts principals del problema: defensa que facilitar permisos de residència i treball, facilitar l’emancipació d’aquestes persones, implicaria menys dependència dels recursos públics. “Arriben amb una expectativa molt alta de treballar, tenen moltes ganes de fer-ho i els és igual de què”, explica Bort. “Però si ets major d’edat, has de provar una residència continuada de tres anys al territori per poder accedir a un permís de treball, i això és molt difícil si no et faciliten l’empadronament. També pots accedir a l’arrelament per formació al cap de dos anys, però això és un pegat. Són formacions curtes i, si no aconsegueixes una feina d’aquells estudis, tampoc no tens el permís. Hi ha un percentatge molt baix de persones immigrants que vinguin aquí i s’aprofitin del sistema, malgrat tot el que es diu. Les dificultats que tenen per a accedir-hi són molt altes.”
Bort clou amb un recordatori necessari: “Aquest estiu, en Musa ha fet un curs de natació. Aquest jovent, sobretot el que prové de l’Àfrica subsahariana, està format per un percentatge molt alt de joves que no saben nedar. És una dada rellevant, perquè ningú no posa la seva vida en perill en una barcassa si no és perquè viu una situació realment molt negativa.”
