29.05.2024 - 21:40
En les darreres dues dècades hem normalitzat la imatge de joves ja granadets, de més de trenta anys, que encara viuen a casa els pares o bé que hi han tornat. El 2022, al voltant d’un 66% de joves continuava residint a la llar familiar, una xifra força més elevada que el 2008, inici de la crisi financera.
Quan els mitjans de comunicació il·lustren aquesta mena de notícies solen mostrar-nos imatges dels menjadors d’aquests pisos amb els joves escarxofats al sofà, o bé les mares abnegades cuinant i servint-los el menjar, tot plegat per emfatitzar el concepte de paràsits i de ganduls. I és clar que alguns d’ells s’aprofiten de la situació, però molts d’altres pateixen injustament l’estigma de la vagància. Socialment, continuem venent-los el model vital dels seus pares i dels seus avis; els diem que per ser persones de bé han de trobar una feina, estabilitzar-se, progressar econòmicament, trobar una parella, casar-s’hi, tenir-hi criatures i estalviar prou per a comprar la casa que els ha de fer de llar familiar. Però no ens adonem que els pressionem a perpetrar un model obsolet, el camí d’un estat del benestar que ha quedat colgat pels rocs de l’esllavissada de les crisis.
El Banc d’Espanya assegurava fa dies que, mentre els ingressos dels més grans de quaranta-cinc anys han evolucionat de manera progressiva des d’abans de la pandèmia, la renda mitjana dels menors de trenta-cinc anys s’ha reduït d’un 8%: una davallada de 2.600 euros anuals. És a dir, que estem tractant de dropos joves que ingressen menys diners en un context d’inflació i que, per tant, no poden arribar a final de mes, no poden emancipar-se perquè no poden pagar els preus abusius de lloguer, i per a ells comprar-se un habitatge és un somni esmicolat.
I contraposada a aquesta realitat, vivint a l’ombra dels titulars, hi ha la parentalització (canvi de rol entre pares i fills) de joves i no tan joves que, malgrat les dificultats, no només no tornen a casa els pares, sinó que els han de mantenir. Hi ha una parentalització que s’esdevé involuntàriament; una ferida indirecta de la violència estructural: aquelles famílies de classes desfavorides que passen tantes hores fora de casa que ni poden cuinar per a les seves criatures, ni poden contractar ningú que cuini per a ells. També aquelles criatures que, en acabar l’escola, en comptes de fer activitats extraescolars o de jugar, van directes al negoci familiar per desenvolupar tasques laborals encobertes o simplement per alienar-se, desatesos, davant una pantalla fins que és hora d’abaixar la persiana. Així, els fills menors d’aquestes famílies acaben assumint la cura dels seus germans petits, diferents tasques domèstiques i, en conseqüència, el pes d’una responsabilitat afectiva cap als seus progenitors que no els correspon i que molt probablement s’instal·larà en algun lloc recòndit de la seva personalitat fins a marcar-los en les seves futures relacions socials i afectives.
Però encara hi ha una altra parentalització molt més encoberta i perniciosa: els casos de fills, entre vint anys i escaig i quaranta llargs, que s’ocupen dels seus pares tant econòmicament com emocional. Tal vegada, d’aquests successos en coneixem menys les arestes perquè, suposadament, són casos menys freqüents i no són constitutius d’una tendència. Ja sé que basar-me en el meu entorn com a pilar d’anàlisi no és propici, però us asseguro que entre les meves amistats hi ha unes quantes persones que paguen parcialment el lloguer o la hipoteca dels seus pares o bé que s’ocupen d’altres despeses econòmiques a les quals els seus progenitors asseguren que no hi poden fer front. Són realitats que les amistats no t’expliquen a la primera de canvi perquè suporten aquest pes en silenci i solen deixar-ho anar després de temps de coneixença, gairebé de manera accidental, quan l’angoixa els supera i t’ho confessen entre plors o amb una resignació que els tenalla. T’expliquen que estan ofegats per les despeses, tu t’atreveixes a fer quatre preguntes sobre la seva econòmica i és aleshores que et reconeixen que, mensualment, des de fa anys, dediquen una part dels seus ingressos a l’habitatge dels progenitors, a pagar-los el cotxe o a comprar-los mobles per a l’habitació que un parent els ha deixat perquè, malgrat que el fill o la filla els passava diners, els han acabat tallant la llum o el gas o els han desnonat. Aquestes amistats fa anys que han assumit que han de treballar més, dir que sí a qualsevol proposta de feina, per més mal pagada que estigui, perquè a banda de sostenir-se a ells mateixos, senten la responsabilitat moral d’ajudar els seus progenitors. Tots aquests amics de qui us parlo són considerats socialment gent de la mal anomenada classe mitjana, amb feines intermitents i sous que en cap cas superen els dos mil euros mensuals. La seva penitència emocional i econòmica vers els seus pares amaga històries de divorcis mal portats en els quals un dels progenitors, ja des que les criatures eren petites, va desprendre’s del seu esperit de superació i el va col·locar a l’esquena dels seus fills, obligant indirectament a esdevenir adults qui els toca de corregir els errors d’aquells qui els van dur al món. Deutes acumulats per múltiples crèdits demanats per negocis fallits, pares i mares incapaços de treballar, amb actituds dependents, infantils i depressives que esperen ser constantment salvats pels fills.
Els meus amics que es troben en aquestes situacions, a més, han de dedicar una part dels seus diners a pagar psicòlegs per sobreviure a tanta pressió (ja coneixem la dinàmica, al psicòleg solen anar-hi els damnificats d’aquells a qui realment els tocaria de visitar-s’hi). Els professionals de la salut mental els recorden que han d’aprendre a posar límits, a dir que no, a tallar l’aixeta i a vetllar per la seva salut emocional, fan incís en el fet que els rols mai no s’haurien d’haver invertit i que no els pertoca a ells d’esmenar els contratemps o els erros dels seus pares més enllà de fets puntuals. Però sovint ja és massa tard i són tants anys de xantatges emocionals, d’interioritzar el seu paper de salvavides forçats, són tants anys d’entendre que l’amor dels seus progenitors pot desaparèixer si tallen l’actitud servil, que les meves amistats acumulen culpes desmesurades que no els permeten de trencar aquestes dinàmiques sense sentir que són ells qui estan fallant als seus pares i no pas a l’inrevés.
Amics i amigues que estranyament reben un gràcies per tot l’esforç que fan, amics i amigues que han renunciat a part dels seus somnis, del seu oci, i que viuen condicionats, injustament, a ser més adults i responsables que els adults que van engendrar-los.
