09.02.2023 - 21:40
A l’Orient Mitjà, l’any 2023 comença amb violència i fa por que no hi hagi una escalada. El 26 de gener, nou palestins van morir al camp de Jenin arran d’una incursió de l’exèrcit israelià que les Forces de Defensa d’Israel van presentar com una operació destinada a “esfondrar la insurrecció naixent”. El 27 de gener, Hamàs va prendre represàlies amb coets, i l’exèrcit israelià va respondre el mateix dia amb atacs a Gaza que van matar almenys deu palestins.
Més tard, aquell mateix dia, un palestí de vint-i-un any va obrir foc prop d’una sinagoga a Jerusalem Est. Matà set civils abans de ser afusellat. L’endemà, dos israelians van ser ferits per un palestí de tretze anys en un altre tiroteig a Jerusalem Est.
En aquesta enèsima escalada de violència, un fet crida especialment l’atenció: l’edat dels atacants palestins. Tenint vint-i-un anys i tretze, com han pogut arribar fins aquí? A Palestina, la nova generació és encara més desesperada que les anteriors. Els joves ja no tenen cap esperança: no creuen en una solució política ni de cap mena per aconseguir una pau duradora; ni en un suport real a l’escena internacional. Aquesta absència de perspectives és un dels factors importants per què alguns arriben a agafar les armes.
Sense esperança política
Temps enrere, Iàsser Arafat va encarnar l’esperança en els ulls dels palestins. Admiraven el seu líder i hi confiaven per trobar una solució política al conflicte amb Israel. Aquest període ja ha passat i la joventut palestina ja no té cap esperança política.
A Palestina, les darreres eleccions es remunten al 2006. Hamàs (un partit islamista que defensa la resistència armada) havia guanyat les eleccions contra al-Fatah (un partit nacionalista laic presidit per Mahmud Abbàs). Les eleccions es van fer democràticament i Abbàs va reconèixer el líder d’Hamàs com a primer ministre.
No obstant això, els nord-americans i els europeus finalment es van negar a reconèixer un govern encapçalat per una entitat que anomenaven “terrorista” i van amenaçar de posar fi a l’ajuda. D’aleshores ençà, Palestina ha estat paralitzada i dividida políticament. L’Autoritat Palestina (AP) gestiona, d’alguna manera, Cisjordània; i Hamàs dirigeix Gaza, una “presó a l’aire lliure”. De vegades, els dos camps s’enfronten violentament entre ells.
En aquest estancament polític, els joves palestins que tenen entre divuit anys i trenta-cinc no han votat mai. Als seus ulls, la classe política és il·legítima, l’Autoritat Palestina és una closca buida i no hi ha cap solució política a la vista. Mahmud Abbàs, que té vuitanta-set anys i ha presidit l’AP durant disset, és percebut com un líder autoritari que s’aferra al poder i és acusat d’immobilisme. Per als joves, ell és qui no ha fet res per posar fi a la colonització, la privació de llibertat, les vulneracions dels drets humans i les humiliacions que han hagut de suportar d’ençà que van néixer.
La nova generació també s’ha cansat dels partits polítics. Els joves ja no confien en al-Fatah, fundada per Arafat, per provocar el canvi. Durant un temps, això va donar un avantatge a Hamàs, que es presentava com la resistència real contra Israel. Avui, la nova generació canta “ni al-Fatah ni Hamàs”.
L’últim esclat d’esperança política es va apagar quan Mahmud Abbàs va anunciar la cancel·lació de les eleccions legislatives previstes el 22 de maig de 2021.
Sense esperança en les negociacions ni en la pau
El 1993, la signatura dels acords d’Oslo va despertar l’esperança d’una pau israeliano-palestina. Els qui avui tenen menys de trenta anys van néixer després de la signatura dels acords, i les perspectives de pau s’han reduït.
En l’era posterior a Oslo, res no ha animat els joves palestins a creure en les negociacions. Els acords preveien un període transitori de cinc anys que havia de permetre la resolució de qüestions clau com la colonització, les fronteres o els refugiats. Aquest període de transició no es va superar mai i, de facto, es va ratificar l’status quo, desfavorable per als palestins. Bill Clinton el 2000 i Barack Obama el 2014 van mirar de facilitar les negociacions, sense èxit.
D’aleshores ençà, les converses s’han estancat i les onades de violència reapareixen regularment (2015, 2017, 2021, etc.). Aquests darrers dies, Abbàs fins i tot ha anunciat el final de la cooperació en matèria de seguretat amb Israel, que resistia a Oslo.
Per part d’Israel, des del 1996, Benyamin Netanyahu, que acaba de ser reelegit primer ministre, i el seu partit, el Likud, han continuat fent-se més forts, i amb això han contribuït a enterrar l’esperança d’una solució mitjançant negociacions. L’elecció de Netanyahu el 1996 va frenar el progrés d’Oslo. Va ser ell qui va suspendre les converses el 2014, i alguns, com el seu oponent Yair Lapid, creuen que no té cap intenció de negociar amb els palestins.
De fet, Netanyahu no va pas aplicar una política d’apaivagament favorable a les negociacions, ben al contrari. D’una banda, s’erigeix en garant de la seguretat de l’estat jueu i reforça el sistema de seguretat israelià, la qual cosa implica continuar insistint en la “perillositat” dels palestins, una retòrica que no deixa albirar negociacions.
D’una altra banda, dóna suport activament la colonització. A la dècada de 1990, a Cisjordània hi vivien menys de 100.000 colons; avui n’hi ha més de 600.000. Tanmateix, com més colons hi hagi a Cisjordània, més difícil serà d’arribar a una solució de dos estats.
En aquestes condicions, l’esperança de negociacions és escassa. És probable que això no funcioni amb el nou govern “d’ultradreta” nomenat el desembre de 2022 per Netanyahu. Un govern que dóna suport ferm a la colonització, que ha suavitzat els criteris de tinença d’armes per als civils israelians i que ha llançat una operació, “Trencant l’onada”, suposadament per a “sotmetre la incipient insurrecció” als territoris palestins.
Sense esperança de suport internacional
Hi va haver un temps en què els mandataris de les grans potències somniaven resoldre el conflicte israeliano-palestí i la causa palestina va ser tenir suport, sobretot, del món àrab. A poc a poc, s’ha convertit en un llast, especialment per a aquells que tenen interès a avenir-se amb Israel, estratègicament o econòmicament. De manera que la carpeta va ser arxivada i avui la joventut palestina ja no té esperança que la comunitat internacional atenyi cap solució.
Durant molt de temps, la causa palestina va unir el món àrab. Fins i tot es va parlar d’un conflicte àrabo-israelià. Però aquest suport s’ha anat enfonsant progressivament. Una disgregació que es va cristal·litzar el 2020 per la “normalització” de les relacions entre Israel i uns quants països àrabs (els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Marroc i Sudan).
El poble palestí se sent abandonat. Només li queden uns quants aliats, com ara Síria o l’Iran, que són gairebé “amics enverinats”.
Els Estats Units són aliats privilegiats d’Israel. No obstant això, regularment intentaven de tenir un paper de mediador per a resoldre el conflicte. Una posició que Donald Trump va frenar. Després del trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, el 2020, va presentar allò que va anomenar el “pla del segle”, un projecte dissenyat sense els palestins i que menystenir-ne les demandes.
De la desesperació a la mobilització i la violència
Conclusió: gens d’esperança política, gens d’esperança de pau i gens d’esperança de suport internacional. Paral·lelament: 3.572 palestins van ser assassinats entre el 2011 i el 2021; es construeix un mur de separació de 712 quilòmetres a Cisjordània; 2 milions de palestins viuen en inseguretat alimentària i Israel controla el 85% dels recursos hídrics palestins; els punts de control que limiten la llibertat de moviment palestina es multipliquen; el 61% del territori de Cisjordània és vedat als palestins; entre el 2020 i el 2021, van ser enderrocades 967 estructures palestines… i aquest inventari no és exhaustiu.
En aquestes condicions, què podem esperar de la nova generació palestina? Els joves ja no tenen cap opció sinó mobilitzar-se amb els seus mitjans, siguin quins siguin.
Alguns han provat de mobilitzar-se políticament. El 2020, quan es van anunciar les eleccions legislatives, es van formar unes quantes llistes de joves, com ara “Ja n’hi ha prou” i “La generació del canvi democràtic”. Però les seves esperances es van trencar amb l’anunci de la cancel·lació de la votació.
El fet més preocupant és que, per manca de perspectiva, com més va més joves tornen a la lluita armada. Consideren que ja no tenen res a perdre i que només els queden armes.
Els atacs comesos aquests darrers dies per joves de vint-i-un anys i tretze il·lustren aquest fenomen emergent. Emergent perquè podria ser només la punta de l’iceberg. Grups armats com els Lleons de Nablus, la brigada Balata i la brigada Jenin sorgeixen als territoris palestins. Aquestes milícies, a diferència de grups com els màrtirs d’al-Aqsa (una facció armada d’al-Fatah), diuen que ja no responen a les decisions polítiques; i sempre atreuen més joves que no tenen en compte unes altres solucions.
El cap de la brigada de Jenin va declarar: “Rebutgem aquesta vida que tan sols es compon d’humiliacions.” El camí està marcat: o la perspectiva de les solucions aconsegueix de donar esperança als joves palestins desil·lusionats, o s’arrisquen, en massa, a prendre les armes, que veuen com l’últim recurs.
Marie Durrieu és estudiant de doctorat associat a l’Institut de Recerca Estratègica de l’Escola Militar en Ciències Polítiques i Relacions Internacionals (CMH EA 4232-UCA), de la Universitat de Clarmont d’Alvèrnia (UCA). Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
