El jovent d’avui dia és… què?

Si ens posem estrictes en la definició, resulta que un esdeveniment és, en fi, allò que s’esdevé. Coses del diccionari. Per sort, la segona accepció ja s’atansa una mica més a això que intentaré apuntar avui, quan diu que és un fet extraordinari o important en la vida d’una persona, d’una col·lectivitat social, de la humanitat.

Exactament això, sí, gràcies.

Perquè aquest final de març València ha acollit un veritable esdeveniment. Intens. Divertit. Emocionant. Interessant. Estimulant. No se m’acaben els adjectius. Tonificant? També. Impressionant.

No ha tingut titulars. I és un desequilibri i una injustícia. Tant pel fons (la borumballa que sí que els ha acaparats, la substància que deixem passar mig desapercebuda) com per la forma (perquè aquest esdeveniment resulta que també és, objectivament, atractiu de veure). Jo, enguany, he tingut la sort, la immensa sort, la gran xamba, de poder-hi participar de ben a prop com a membre del jurat (quina responsabilitat, sí, i quina admiració, sobretot, per la feina preciosa i la capacitat dialèctica i de treball en equip i de síntesi i de tot que ha demostrat aquest jovent competent i entusiasta) i n’he quedat pregonament impressionada.

Digueu-me sentimental, si ho voleu. Potser és això. Jo no ho negaré si, alhora, m’accepteu que aquest sentiment crema precisament perquè creix sobre la base de la realitat. Vull dir que no m’ho invento. Que ho he vist i constatat. Que per això tinc tantes ganes, pràcticament una necessitat, d’explicar-ho a tot arreu, això que ja fa anys (des del 2015!) que organitza la Xarxa Vives d’Universitats (que és, sí, la “institució que representa i coordina l’acció conjunta de vint-i-dues universitats” unides pel català: coses belles que passen i que funcionen al país), aquesta trobada de la paraula i l’argumentació i la refutació que anomenen Lliga de Debat Universitària (que també n’hi ha una de Sènior i una Secundària i de Batxillerat, que expliquen que encara és més preciosa i que acaba de guanyar l’IES Misteri d’Elx; queda dit).

Enguany s’ha dut a terme a València, i el claustre insuperable de la vella universitat, amb l’estàtua de Lluís Vives (precisament) asserenant-ho tot, ha acollit durant tres dies els nervis de darrera hora i les abraçades i els entrebancs i els encerts i les corredisses i les alegries i els aplaudiments i els a la propera serà de la setantena d’estudiants que han anat confrontant arguments per alçar entre tots un sòlid, divers, colorista, monument a la dialèctica. A la dialèctica imprescindible. Que és l’art de discutir i (torno al diccionari) el procés de comprensió de la realitat mitjançant la contraposició i la síntesi de contraris.

Dotze equips amb tants accents per al català com persones que han pres la paraula. Estudiants de les universitats d’Alacant, de Barcelona, de Lleida, de les Illes Balears, de la Jaume I, la Politècnica de València, la Ramon Llull, la Rovira i Virgili, de la de Girona i la de València (que han quedat semifinalistes), de la Pompeu Fabra (finalista) i de l’Autònoma de Barcelona (la guanyadora), que han defensat amb brillantor i dades i solvència i imaginació que el turisme és sostenible o que no ho és. Perquè aquest ha estat el tema d’enguany. Abans de començar cada debat, se sorteja quin equip mantindrà què. Duen preparats arguments per a cada posició. Però també han de rebatre els que faci servir l’equip rival. La lliga no és simple xoc d’idees: vol debat. I practicar l’art de l’oratòria. Saber-ho fer. Saber demanar la paraula. I saber donar-la, també, que no sempre és senzill. Coses com aquestes.

Tinc una imatge gravada a la retina. He estat a punt de fer-los una foto però m’ha sabut greu interferir en el seu moment i simplement he caminat una mica més a poc a poc per poder-ho veure més estona sense molestar. Al claustre. Feia poc que s’havia acabat la semifinal entre la Universitat de Girona i l’Autònoma de Barcelona. Ja en sabien el resultat. I allà, als peus de Lluís Vives, tots dos equips hi feien un cercle movedís. Distès. Rialles. Abraçades. M’ha semblat que el venerable humanista somreia.

Hi ha aquella frase famosa que ara atribueixen a Sòcrates, ara a Aristòtil, ara a algun altre antic, que s’ha de dir abans d’especificar qui se suposa que la va pronunciar perquè així la cosa té més efecte (exactament al contrari del que acabo de fer ara mateix: vaig fina), i que fa, aproximadament: el jovent d’avui dia adora el luxe, és maleducat, menysprea l’autoritat i no respecta la gent gran. Segons la versió (es veu que, en realitat, la frase alarmant és apòcrifa), té ampliacions amb coses terribles com ara “contradiuen els seus pares” o “tiranitzen els seus mestres”. És una llàstima que Plató no recollís els mots de Sòcrates perquè ens arribessin travessant els segles i carregats de tantíssima autoritat per fer-nos adonar de sobte que, ves per on, el mateix abisme que de vegades veiem obert als nostres peus, aquest terrible tot està perdut i el món s’acaba que atribuïm a l’atribolada contemporaneïtat, ja trasbalsava els savis antics.

Aquest bany de realitat. Aquest sobtat assumir que cada vegada és igual: cada vegada caiem en el clixé de pensar i dir que abans (quan nosaltres érem joves) sí que sí, però ara (quan els joves són ells) tot és tan fatal que va pel pedregar. I tant se val quan sigui l’ara (la Grècia antiga, el món hiperconnectat en algorismes), perquè sempre hi ha un abans millor. Entendre aquesta llei de la naturalesa humana potser ens pot ajudar a controlar-nos l’estirabot, quan ens el detectem. Jo, ara, a més a més, tindré, en els gestos i les veus d’aquests joves practicants de la dialèctica, el millor desmentiment per al fatídic clixé.