16.06.2024 - 21:40
Vaig començar aquesta sèrie d’articles sobre el Vietnam actual amb una entrevista a l’artista Tuan Andrew Nguyen, premi Joan Miró 2023, que, actualment, exposa a la fundació barcelonina. Vull acabar tornant a l’art contemporani emergent al país. Un contrast potent i interessant respecte dels durs traumes del passat encara vius. A Ciutat Ho Chi Minh (Saigon), a Da Lat i a Hanoi, gràcies a Tuan i a més artistes, vaig poder apreciar en primera línia l’empenta del jove moviment de l’art contemporani vietnamita.
Després de moltes dècades en què, sota les directrius del partit únic, l’art havia estat reduït a la propaganda del realisme socialista, el ruralisme i les tradicions, d’uns anys ençà l’escena artística i cultural fa un ferm i decidit pas innovador i trencador cap al futur, i obté, alhora, les primeres, i importants, mostres de reconeixement internacional.
Parlar de l’art contemporani vietnamita és parlar de la tasca duta a terme durant vint anys per la Galerie Quynh, el principal centre creador i impulsor del moviment artístic actual. Sense ajuts governamentals, a contracorrent dels gusts oficials i del públic en general, aquesta galeria, dirigida per Quynh Pham, ha ajudat a créixer i desenvolupar-se una xarxa interna d’artistes que comencen a seduir el públic jove i els experts, tant al Vietnam com a la zona del sud-est asiàtic, i al mercat internacional. En aquesta galeria treballen amb artistes d’unes quantes generacions i, al mateix temps, exposen i donen a conèixer al públic vietnamita l’obra d’artistes de tot arreu del món.
La Galerie Quynh és l’epicentre del nou ecosistema cultural i artístic del país. Durant vint anys ha marcat tendència i ha creat al seu entorn una comunitat artística incipient però sòlida, i ha implicat artistes i públics de diferents generacions, crítics, col·leccionistes i marxants internacionals, que també l’han reconeguda. Actualment, és a Dakao, al Districte 1 de Ciutat Ho Chi Minh. Ocupa un edifici lluminós de quatre plantes.
Quan els vaig visitar, a principi de març, treballaven a fons per posar a punt les instal·lacions de les obres del jove artista de Hanoi Pham Minh Hieu, que va estudiar art a la Universitat de Stanford (EUA) i inaugurava aviat. Les seves obres s’inspiren en diferents disciplines científiques, tecnològiques, filosòfiques o antropològiques, i fan servir materials, objectes i màquines, com ara el microscopi electrònic, els experiments i pensaments d’Einstein sobre la teoria de la relativitat o les peces de ceràmica antiga, amb els sistemes d’enginyeria de so més moderns. L’artista combina vídeo, fotografia, instal·lació, pintura, intel·ligència artificial, arts tradicionals i alta tecnologia.
“Aquest jove artista Pham Minh Hieu va estudiar amb físics, antropòlegs i filòsofs. La seva pràctica és realment interdisciplinària. El que fa és molt estrany i innovador per la comunitat vietnamita. Crec que és la primera vegada que es veurà al Vietnam una exposició amb aquestes ambicions”, em comenta Quynh Pham, entusiasmada amb això que preparen. “Quan vaig arribar aquí l’any 1997 no hi havia gairebé res d’art contemporani, ni cap mena de suport per als artistes. En més de vint anys hem aconseguit de fer un gran pas. La normalització és lenta, però anem per bon camí. Crec que la culminació d’aquest moviment el protagonitzarà la pròxima generació, els més joves. Estic molt satisfeta del que hem fet i orgullosa d’haver-hi participat. És emocionant. L’energia de l’obra d’aquest jove artista, per exemple, és el que m’inspira a continuar.”
De refugiada a reconstruir el sector cultural vietnamita
Quynh Pham va néixer a Da Nang, al centre del país, i una part de la seva família va decidir d’anar-se’n en acabar la guerra, l’any 1975. Com Tuan Andrew Nguyen, ella i els seus familiars van ser dels anomenats boat people, els aproximadament vuit-cents mil refugiats que es van escapar per mar després la guerra fins als anys noranta. La majoria fugien en vaixells de pesca sobrecarregats. Segons l’ACNUR, hi va haver entre dos-cents mil morts i quatre-cents mil per naufragis, fam, set o malalties.
“Vam acabar a diferents camps de refugiats de països com Malàisia i vam anar als EUA perquè els americans ens van rescatar de l’oceà. Suràvem al mig de la mar i ells ens van rescatar i acollir. Allà vaig estudiar crítica i història de l’art. Ja treballava en un museu d’art contemporani quan em vaig començar a interessar per l’art d’aquí. Als EUA hi havia molt poca informació. Per això vaig decidir de tornar el 1997. Em vaig vendre el cotxe per comprar el bitllet d’avió. No coneixia ningú. No parlava vietnamita. Tenia una curiositat immensa, volia aprendre. Me n’havia anat com a refugiada i vaig tornar per treballar en la reconstrucció del sector cultural.”
L’esforç devia ser titànic. No hi havia suport per a l’art contemporani, més aviat incomprensió i menyspreu, suposo. “Vam començar de zero. Vam haver de construir tota una comunitat artística i cultural: el públic, els col·leccionistes, les beques per estudis d’art… Hi havia tant per a fer que, fins i tot avui amb tot el que hem fet, després de vint anys d’història de la galeria, continua havent-hi encara molt poc suport. Però el sector va creixent, segur. Tinc molta esperança en el futur.”
El paper de la galeria i tota la feina que han engegat aquests anys a Ciutat Ho Chi Minh i a tot el Vietnam, va molt més enllà del que fa una galeria clàssica a occident. “Sí. No som una botiga, som una galeria, però no treballem com una galeria tradicional de Nova York, Londres o París. Treballem com un espai polivalent perquè hem de donar respostes a la nostra comunitat. Com que no hi ha gaire suport, no podem fer només el paper de galeria, hem de fer també el paper d’institució. Ens preocupem molt per la nostra comunitat artística, els encoratgem a venir, a construir llenguatges i lideratges visuals.”
No hi cap més galeria al país que faci una tasca semblant, entre centre d’art, galeria i institució. “La feina és immensa. També fem publicacions, traduccions, programes públics gratuïts, etc. Però, alhora, hem de vendre per finançar-ho tot. O sigui, que a més de dirigir, he de fer de dona de negocis. Ara, per exemple, ja participem en moltes fires d’art contemporani internacionals. No tenim ajudes oficials. Res. Cap ni una. I el suport de la crítica i dels mitjans encara és molt poc. Hem de vendre per continuar. És a dir, també hem de construir el mercat. Donar a conèixer els nostres artistes ací, a l’Àsia, als Estats Units, a Europa. Trobar els col·leccionistes que comprin. No és solament pintar, també és moure’s, tenir idees i iniciatives.”
Encara cal l’obra d’una generació
L’evolució de l’art contemporani i els artistes vietnamites ha estat important, partint de zero, tal com estava el panorama fa vint anys o més, quan ella va començar. “Al principi treballàvem amb un grup d’artistes més grans, dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Ara treballem amb els deixebles d’aquelles generacions. Realment sentim l’impacte que causem al país i veiem que la nostra feina té molt de significat. Sóc optimista, però tot és lent. Ens calen més treballadors culturals, més empreses interessades a patrocinar l’art, més publicacions, més espais públics. Més interès dels grans mitjans de comunicació. Ara ens publiquen notícies perquè necessiten continguts, però en termes de crítica d’art i compromís, hi ha poca cosa. Hi ha uns quants crítics, sí, però escriuen als mitjans internacionals, no als locals. Creixem, però a poc a poc. Crec que encara ens cal una generació.”
En un dels pisos de l’edifici han instal·lat el magatzem. “No és la nostra col·lecció, són les obres que hem de vendre”, precisa Quynh, somrient. “Això també ho hem construït nosaltres. Jo no sabia res de conservació. Ens vam informar amb col·legues d’uns altres països i vam crear les condicions d’espai, temperatura i humitat adequades per a la conservació de les obres.”
El magatzem és un cofre de tresors. Quynh, entusiasmada, m’explica els autors, les tècniques de les obres, l’ús de la laca i les eines tradicionals pels artistes contemporanis, que les entenen com una identitat cultural. Hi ha obres de vietnamites, però també de japonesos, franco-algerians i, fins i tot, d’un irlandès que viu al Vietnam.
La Galerie Quynh ha estat un focus d’iniciatives i projectes d’avantguarda. Un dels més interessants el van fundar el maig del 2014. És el col·lectiu jove sense ànim de lucre anomenat Sao La, dirigit pels artistes Tung Mai i Nguyen Kim To Lan. Ara s’ha convertit en un col·lectiu independent que s’ha establert a la ciutat muntanyosa de Da Lat, impulsat per To Lan i l’artista Nguyen Duc Dat. El col·lectiu és una experiència jove innovadora que ja ha organitzat unes quantes exposicions, concerts, i iniciatives a diferents ciutats del país.
El seu centre d’operacions actual és el Cú Rù Bar, a Da Lat, un bar de vins local que s’autodefineix així: “El nom és inspirat en una tribu moderna que es troba al nord de la muntanya de Lang Biang. La gent d’ací viu a les coves, conrea i fa vi per compartir amb tothom. Els encanta dormir, no els agrada banyar-se, però els encanta nedar, fer l’amor, i, quan se senten inspirats, fan poemes, pintura i, de vegades, videoart.” Quan conec aquesta atractiva carta de presentació decideixo fer-los una visita a Da Lat, quan me’n vagi de Ciutat Ho Chi Minh, anant cap al nord.
Els joves artistes de Da Lat
Dies després, un matí em trobo amb l’artista Nguyen Duc Dat (1979), al Cù Rú Bar de Da Lat. És una de les ànimes del local i pioner del col·lectiu Sao La a engegar, a Ciutat Ho Chi Minh i ací, iniciatives joves d’art contemporani. L’espai és sorprenent i acollidor. Són set-cents metres quadrats construïts sobre uns aiguamolls del llac. Ells n’han fet els fonaments sobre les aigües pantanoses i damunt hi han edificat diverses grans estructures de plàstic harmòniques i boniques, com si fos un hivernacle postmodern per al conreu de l’art, les idees, les copes i la relació amb els amics.
“Som a l’aire lliure de les muntanyes. Ací es fuma millor que a Saigon”, em diu Duc, rient, només saludar-me, mentre m’ensenya les instal·lacions. Hi ha bar, billar, biblioteca, galeria d’exposicions (en diuen ½ Galerie perquè és petita), jardí, cuina, habitació per als artistes convidats i espais de treball. A Da Lat hi ha una història ètnica i cultural rica i complexa. Els agrada la idea de la col·laboració entre artistes i camperols, botànics i conservadors de la natura, que poden fer-hi estades per trobar inspiració i noves idees.
Nguyen Duc Dat és pintor, artista multimèdia i comissari d’exposicions. Li agraden l’art, la literatura i la vida nocturna. La seva conversa i les obres que m’ensenya són plenes d’ironia, rebel·lia i coneixement. “Vam començar a Saigon, on jo vivia abans i tenia un estudi. Durant el dia era el meu taller, a la nit esdevenia un bar de trobada per artistes i amics. Vam organitzar algunes jornades de portes obertes entre els estudis de diferents artistes. Primer, a Saigon, després, ací, i ara ho farem a Da Nang. En diem el Festival No Cai Bum, que vol dir ‘el so d’una bomba quan esclata’. Durant una setmana organitzem a diversos espais de la ciutat tota mena d’activitats d’art, música, cinema… perquè no solament ens interessa l’art modern, sinó connectar-lo amb la gent, l’art popular, la festa, les tradicions i la idea de comunitat.”
Al Cù Rú bar no venen ni beuen res de marca que sigui fabricat per empreses comercials. Mentre assaborim uns licors locals que fan ells mateixos, seguint les receptes que els expliquen els pagesos de la zona, parlem de tot. Duc m’explica que un dia va visitar Barcelona i va assistir al Teatre Grec a un espectacle de flamenc i dansa moderna que el va fascinar.
Joan Miró és el seu pintor preferit. “Té una gran llibertat dins seu i sap com transmetre-la al quadre. De Dalí, no en sóc fan. M’agrada el Dalí jove, però als anys de maduresa em sembla que no té imaginació.” Troba increïblement sorprenent i bell el treball d’Antoni Tàpies: “M’agrada el seu ús de materials molt humils i bàsics. La seva lluminositat. Tot en ell té un sentit.” Li dic que hi ha algunes semblances amb les seves pròpies obres i idees. Segons que m’explica, l’inspira el món del treball manual artesà i la creació artística i espiritual de les comunitats locals. Li criden l’atenció les coses aparentment senzilles, ximples, que considera que són el cor de la vida: “Són fora de la norma i aporten moltes idees crítiques contra la norma. També crec en la immensitat del món interior que es pot trobar en cada persona.”
És inevitable, com amb tothom en aquest país, d’acabar parlant de les guerres, els morts, les conseqüències i els exilis. La mare de la seva mare, em diu, va ser detinguda i torturada pels francesos en l’època colonial. Van viure dues guerres, hi van morir alguns familiars, se’n van anar als EUA com a immigrants econòmics, i quan ell va tornar amb uns dotze anys, es va trobar un país diferent, nou. Va acompanyar la mare a visitar el poble on ella havia nascut. Feia seixanta anys que no hi posava els peus. Com a nen, va ser una experiència que el va marcar. “Cada persona tenia una història. Era impressionant. Aquells dies de veure i parlar amb la gent de què havien viscut vaig aprendre molt. Va ser com llegir tots els llibres d’una biblioteca”, em diu.
Després de fer-me tastar una absenta local que els pagesos actuals no recordaven que els seus avantpassats havien après a elaborar dels colonitzadors francesos, reflexiona: “Al Vietnam hi ha molt de trauma psicològic que es transmet de generació en generació. La meva mare el va heretar de la seva i jo de la meva. Vam guanyar dues vegades, als francesos i als americans, sí, i n’hem pagat un preu molt alt. Però som un país de gent forta, amb sentit de l’humor i molt optimista.”
