El jove amb la millor feina del món: “El meu somni és poder-me jubilar de pagès”

Oriol Rovira passeja pels mateixos camps on quan era petit corria amunt i avall perseguint les vaques brunes del Pirineu. “Els feia més por l’Oriol que no pas els gossos”, recorda el seu avi, Josep Costa. Ell voltava per la masia fent de pagès cada dia i sempre tenia l’Oriol, amb pocs anys, enganxat a darrere. El seguia per tots els racons tot fixant-se en les tasques, hàbits i moviments. “Quan venia a casa, ja el tenia amb el cotxet a l’entrada per a vigilar com fèiem les feines”, recorda Costa.

Oriol Rovira ha nascut i crescut en una família lliurada a la pagesia. De gent amb un vincle espectacular amb la terra, que la creu seva i la cuida, i envoltada de bestiar. Ara, a vint-i-set anys, és al capdavant d’una explotació agrícola-ramadera de moltes generacions. La major part de coses l’ha apresa dels de casa, de l’avi, i també de la mare, Imma Costa, que va continuar decidida els passos d’en Josep. L’Oriol hi fa tots els papers de l’auca. És pagès, n’està orgullós i ho reivindica: “Per mi, és la millor feina del món. El meu somni és poder-me jubilar de pagès, i qui sap si podrà ser així. Ho decidirà el temps.” El cas de l’Oriol és peculiar. Cada vegada hi ha menys joves que vulguin dedicar-se a la pagesia. Una professió que forma part de l’ADN del país, però que ara es veu amenaçada per una situació delicada.

Generació rere generació

Som al Mas Terricabras, a Oristà, al sud del Lluçanès. L’eix transversal és a vessar d’aquella boira digna de Mordor. Ens endinsem amb cotxe per carreteres secundàries i amb alguna finestra abaixada que omple el vehicle d’aquella flaire tan característica. Que es noti que som a pagès, home.

Quan hi arribem, ens reben dos gossos, la mà dreta de qualsevol que es dedica al camp, i poc després, Oriol Rovira. Ens ha demanat de trobar-nos a les 10.00 perquè així ja haurà acabat la feina imprescindible del matí. Al Mas Terricabras hi fan ben bé de tot. Es dediquen al cultiu de cereals i farratges per al bestiar, vaques de pastura, vedells d’engreix i garrins. Però també han recuperat unes quantes varietats de cultiu local: el cigró d’Oristà, el blat de forment i de xeixa, per a fer-ne blat escairat i farina, i els tomàquets verds d’Oristà. L’explotació forma part de la Ruta del Pa del Lluçanès i estan acostumats a rebre visites de turistes del país, principalment de Barcelona.

Aquesta vegada, la visita serà diferent. Volem parlar amb Oriol Rovira perquè ens expliqui, entre més qüestions, què l’ha motivat a continuar a l’explotació, el pes que té el jovent en la pagesia i el paper del consumidor. És la darrera generació del negoci. Ha estudiat a Quintanes i de ben petit sabia que la pagesia era el seu lloc adient. Per què renunciar als orígens si t’apassiona el llegat familiar? És el gran dels tres germans. Un es dedica a la mecànica industrial i la germana, al turisme. Tota la família, inclosos els avis, viuen en la mateixa masia, que és dividida en dos.

Poc abans de començar la ruta, apareix l’avi Josep, una de les personalitats que més li han marcat la infantesa. La casa, que data de l’any 1640, fou cremada durant la guerra dels carlins, però el cognom Terricabras sempre hi ha estat vinculat. “La primera generació ja venia dels meus avis, vivien d’allò que els donava la terra. Anaven a mercat a Vic, però tot va anar canviant. Molta gent no es podia guanyar la vida i se n’anava, però ens vam quedar aquí. Amb els anys, vam comprar material i bestiar. Ara ho porta l’Oriol, que és valent”, diu un Josep Costa orgullós.

El nét també fa valdre la feina de l’avi: “El dia a dia d’aquí és allò que aprens. Quan hi ets cada dia saps com reaccionen les vaques i com has de treballar als camps. Mai en sabré com ell.” La pagesia del segle XX no és la mateixa que la del segle XXI. “La manera de fer ha canviat. És un aprenentatge continu. L’experiència serveix, sempre aprendrem. Però ara hi ha noves tecnologies. Ells abans anava amb carro i ara vaig amb tractor”, afegeix Rovira.

Més tard apareix Imma Costa, una dona enèrgica i afable. “Aviat haurem de cobrar per les visites”, bromeja. Ho diu perquè aquests dies han rebut la visita d’algun altre mitjà de comunicació interessat pels maldecaps originats per la sequera. Imma Costa ha seguit les passes del pare, i en un món molt masculinitzat, ha tirat endavant el negoci, amb l’ajut del seu company, Miquel Rovira.

Una feina poc atractiva

Amb Oriol Rovira i Josep Costa resseguim els racons que hi ha als afores de la masia. L’un va ben escopetejat i l’altre amb passes més curtes. Vedells i vaques brunes del Pirineu jeuen en una banda. “Aquí les tenim més amanyagades. Després, passen al camp”, explica Rovira. Just a l’altra banda, tenen camp per a córrer i córrer.

La pagesia és una feina exigent. Així ho explica: “Al matí fem el bestiar, els alimentem i mirem que tot estigui bé. Hi ha feines a fer totes les èpoques de l’any. A l’hivern tens feina d’adobar camps i fer llenya. També feines de manteniment o neteja. A la tardor, sembrar, i a l’estiu, la recollida. A la primavera recollim els farratges. Amb les vaques hi ha més feina al camp. Depèn de l’any estàs més tranquil.”

A tots dos els fascina la professió, però veuen que falla alguna cosa. Com més va menys joves s’hi volen dedicar. És a dir, el nombre de pagesos disminueix. “El problema del relleu generacional és que en som pocs. Sempre dic que és com un ramat de vaques. N’hi ha de joves, de mitjanes i de velles, i hi ha una renovació. Amb la pagesia, també hi hauria de ser, però ara com ara no arribem al percentatge òptim. Cada vegada n’hi haurà menys, de pagesos”, explica Oriol Rovira.

“Si la feina que tenim ja no és atractiva per als fills de pagesos, que és una de les principals maneres que hi hagi jovent al camp, com ho farem perquè sigui atractiu per a algú que no ve de pagès?”, es demana. És una feina amb obligacions al matí i a la nit. “Els caps de setmana també s’ha de treballar i les jornades són llargues. La gent vol plegar a les sis de la tarda i anar a fer una cervesa o un partit de pàdel. Això també ho puc fer, però no sempre. No tenim una vida gaire diferent, però sí que és més exigent”, afegeix.

A Josep Costa també li preocupa la situació: “Això de pagès està tot molt perdut. La gent no vol fer-ne perquè són moltes hores. És impossible que algú comenci de bell nou. No tindrà terra, no tindrà res. No pots pas fer-ho si no tens algun padrí. Les masies es van buidant i perdent. El jovent no vol continuar-ho.” El sindicat Unió de Pagesos, l’organització professional agrària majoritària de la pagesia, fa temps que fa una crida per revertir aquesta situació.

En la lluita en favor de la pagesia, els consumidors hi tenen un paper molt important. Oriol Rovira ho té clar: “L’eina més potent és, a l’hora de comprar els aliments, mirar que els productes siguin de proximitat, elaborats per pagesos. Si compres un producte de proximitat, contribueixis que el pagès es guanyi la vida. Si es guanya la vida, hi haurà relleu i serà més atractiu.”

L’impacte de la sequera

A part del relleu generacional, la pagesia té un altre maldecap: la sequera. No tenen prou aigua per al bestiar, la terra i el bosc. “L’any passat ja no va sortir l’herba que tocava, i aquest any encara és pitjor”, explica Rovira. La masia no és connectada a la xarxa i han d’agafar l’aigua de fonts de la finca. Però ara no ragen prou, i per això cada dia n’han d’anar a buscar amb la cisterna i el tractor al pou més a prop. “Això vol dir més hores de feina i més costos econòmics. Ningú no pot fer ploure, però una gestió de l’aigua més bona sí que la podrien haver tingut”, es queixa.

La sequera també pot tenir conseqüències demolidores respecte de la sobirania alimentària del país, i la manca de pagesos també agreuja el problema. Part de la clau és, segons Oriol Rovira, valorar els productes i els ingredients dels pagesos catalans: “Tot serà més maco i conservarem el territori.”