31.05.2021 - 21:50
Deixa’t d’hòsties, surt a passejar una mica i et passarà. I mira, si em cau un test al cap m’és igual, perquè no veig gaire sentit a res. L’amiga li diu que vagi al psicòleg, però ell no creu gaire en els psicòlegs, i agafa la moto perquè necessita una mica de velocitat, a veure si amb l’aire a la cara li passa aquella sensació d’ofec. I ho prova amb una mica de meditació al matí, per a tallar la cadena de pensaments obsessius, i funciona un dia, però el següent no tant. I pensa que potser seria millor alguna pastilla per a bloquejar l’espiral, o directament una bona mona amb una mica de whisky. Darrerament intenta no sortir gaire, així evita les preguntes. Però quan surt i li pregunten com estàs, contesta sempre el mateix, un ras: bé, i tu? Sap que les preguntes així ràpides, al mig del carrer, o en dilluns quan torna a l’oficina, no donen gaires opcions de resposta. I cada cop veu més sentit a allò que diuen els argentins quan responen al “com estàs”. Bien, o te cuento.
Cada època té les seves sortides socials de l’armari, i ara, ja era hora, comença el camí per a poder dir “jo tampoc estic bé”. Bé, ja fa temps que se’n sent parlar, però s’ha disparat amb força enmig de la pandèmia, potser perquè ara sembla més lògic no estar bé i ho veiem del tot justificat. Aquesta veueta individual i solitària, que ho deia fluixet i d’amagatotis, s’ha convertit en la poderosa plataforma gairebé institucional jotampocesticbé.cat, impulsada per l’aliança d’agents de salut mental de Catalunya. I això jo crec que ja és molt, perquè el malestar s’ha fet oficial. El #metoo d’adverbi en negatiu s’ha posat a l’agenda. Així que el “també” del feminisme, en aquest cas, s’ha canviat pel “tampoc” de la salut mental. I aquí, l’adverbi és important perquè implica que hi ha un altre que, més o menys, està com tu, o com jo, i que si tu ho dius, potser jo també ho compartiré, i l’altre també. Al febrer va començar la campanya, amb el subtítol “Dóna la cara”, i cada cop més gent s’hi ha anat sumant, explicant històries individuals, amb noms i cognoms. No només els que tenen un diagnòstic en mà, sinó també aquelles persones que viuen el seu patiment, que gestionen el dolor com poden, amb l’agreujant de no tenir cap paperet signat que dugui el nom d’un trastorn reconegut. Gent que potser té un malestar transitori, per la pandèmia o no, o gent que el carrega de per vida però no l’ha compartit mai.
Fer un “jo tampoc estic bé” no és igual de fàcil per a tothom, i per això costa tant fer-ne un moviment col·lectiu. Les malalties mentals tenen glamur en alguns contextos, però en altres gens. Si ets un actor o una artista d’èxit, sembla la conseqüència necessària d’una ment privilegiada o una ànima hipersensible, capaç de creuar límits impossibles. S’entén que la genialitat té alguns peatges i això comporta conseqüències, és clar. Mira Sylvia Plath, o Violeta Parra, o Virgina Woolf. Però la malaltia mental per a algú normalet, que té una feina rutinària de vuit a tres, i se les apanya com pot per pagar el lloguer a final de mes, no és tan captivadora. Ho deia Clara Peya: “Jo amb els meus privilegis i dedicant-me al que em dedico, tinc molt més passing de sortir de l’armari i dir que tinc un TOC. Però per a la majoria de la gent és tabú.”
Els #metoo, o els “jo tampoc”, funcionen així. Persones, normalment reconegudes, s’atreveixen a dir-ho per primera vegada, perquè des de la seva posició tenen la seguretat que ningú les posarà en dubte. I a partir d’aquí, a poc a poc, comencen a aparèixer tot de persones que van aixecant el dit tímidament: Ei, que jo tampoc estic bé. I s’escampa la taca d’oli, i es recuperen totes aquelles experiències silenciades que potser no van trobar ni moment, ni interlocutor.
Hi ha relats que ja comencen a explicar-se des d’aquest punt de vista, des del coneixement que el patiment mental existeix i ens condiciona. És el cas del documentari que s’emetrà aquesta nit al programa Sense ficció, de TV3, i que es titula La capsa vermella. La guerra infinita d’Antoni Campañà. El fotògraf Antoni Campañà (1906-1989) va guardar les fotos de la guerra civil tota una vida en una capsa vermella i no les va voler mostrar mai. Van aparèixer amagades, plenes de pols, a la casa familiar de Sant Cugat del Vallès quan, després de trenta anys tancada, estava a punt de ser enderrocada. Les van trobar els familiars del fotògraf, el nét, Toni Munné i Campañà, i el fill, Antoni Campañà i Capella. El descobriment va ser del tot inesperat: més de 5.000 fotografies que no s’havien vist mai. I això per què? El relat ple de profunditat ens explica les vivències d’una família durant una època històrica difícil, però també revela detalls d’una biografia que ens ajuden a entendre per què amaguem i silenciem les coses que ens fan mal. Per què les aparquem en algun racó inaccessible de la nostra memòria. El reporter Plàcid Garcia-Planas, l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta i el fotògraf David Ramos, amb la producció de Films Nòmades, han articulat una història poc convencional on s’intenta explicar un fet històric tenint en compte, ara sí, el patiment íntim del protagonista. Al cap i a la fi, la capsa vermella és una metàfora perfecta. Ningú sap si Campañà hagués volgut que la capsa s’obrís, això també és veritat, però la intenció de fer-ho potser també ha estat aquesta, la de reparar el dolor individual de manera col·lectiva. La de fer un “jo tampoc estic bé”. I obrir-la, al capdavall, una resolució al conflicte, un intent de cura. Deixar constància dels dolors callats en aquest documentari és tocar a la porta del tabú amb la subtilesa de qui no ho tracta ni amb la brillantor dels artistes maleïts, ni amb l’estigma habitual amb què es carrega a les persones corrents.
Les xifres oficials encara deixen molts patiments sense comptabilitzar. Hi ha dades de diagnòstics, això sí. Diu l’Organització Mundial de la Salut que prop de 1.000 milions de persones al món viuen amb un trastorn mental, tres milions de persones moren cada any pel consum nociu d’alcohol i una persona se suïcida cada quaranta segons. El “jo tampoc estic bé” a Catalunya ha saltat a l’agenda pública. I ara ho diu fins i tot el president Aragonès. Si no ens prenem seriosament el benestar emocional de les persones, malament. I calen estratègies, diuen. Doncs, som-hi. Parlem-ne. Obrim les capses vermelles.
