22.09.2023 - 08:09
El documentari No me llame Ternera ha suscitat polèmica. Avui s’emet per primera vegada al Festival de Cinema de Sant Sebastià, per a la premsa, i demà i demà passat se’n faran dues sessions. Els periodistes Jordi Évole i Màrius Sánchez han entrevistat Josu Urrutikoetxea (Ugao, Biscaia, 1950), ex-membre i ex-representant d’ETA, i més de cinc-centes persones van demanar al festival que no emetés el film. La sol·licitud no va ser acceptada. Aquestes últimes setmanes han parlat sobre el film i la polèmica Évole, Sánchez, el director del festival –José Luis Rebordinos–, la víctima d’ETA que apareix al film –Francisco Ruiz–… Han estat molts, que n’han parlat; Urrutikoetxea no. El diari Berria ha acudit a Urrutikoetxea. La cita és a Ziburu (Lapurdi), ahir, dijous, al matí, sota la pluja.
—S’ha alçat polèmica sobre el documentari-entrevista No me llame Ternera. Què hi dieu vós, que sou protagonista del film?
—Ara ha estat perquè es fa el Festival de Cinema, Zinemaldia, i algunes altres vegades ha estat per unes altres coses; les polèmiques entorn meu han sorgit amb relativa facilitat. Precisament, a causa del trofeu que han construït a l’estat espanyol sobre la meva figura han fet una imatge que fan servir d’acord amb els seus interessos i en el moment que els interessa. Per tant, no és pas una cosa nova ni sorprenent que el front mediàtic, les forces polítiques i la resta dels que es mouen al voltant de certs interessos hagin organitzat aquest soroll.
—Cinc-centes catorze persones van sol·licitar en un article a Zinemaldia que retirés el film, perquè “s’emblanqueix” ETA i a vós. El festival no ha acceptat la petició.
—Què voleu que digui… És la decisió del festival.
—D’ençà que va sorgir la polèmica, heu tingut cap relació amb el festival o amb els autors del film?
—Amb un autor del film, sí.
—Precisament fa vint anys hi va haver una polèmica pel conflicte basc, quan Zinemaldia va emetre Euskal pilota.
—Ho recordo. Aleshores el soroll que es va crear es movia també per interessos concrets. Aquest soroll s’ha de situar en la lectura del conflicte polític, en el relat del guanyador i del perdedor.
—Què heu cercat participant en el documentari No me llame Ternera?
—Aquest treball es basava en un projecte ambiciós. No va tirar endavant per motius diferents, però jo continuava disposat a fer l’entrevista. Després d’haver restat lliure, el 2020, les primeres relacions van ser a París, i al final ha sortit això. Però m’heu preguntat per la meva intenció. Avui dia, la comunicació i els mitjans de comunicació han esdevingut una eina de guerra; guerra en un sentit ampli. Atesa la importància de la comunicació i tenint en compte per mitjà de qui es fa efectiva i en mans de què i de qui estan aquests mitjans de comunicació a l’estat espanyol, a França o a escala mundial, i fins a quin punt es “comunica”, s’anteposen als fets. És a dir, abans que esclati l’afer ells ja han fet el muntatge. En tenim molts exemples: l’Irac, Xile fa cinquanta anys i al País Basc a dojo.
—Per tant, heu volgut aprofitar aquest film.
—Sí. Per a donar explicacions a la societat espanyola. Potser és una gota d’aigua en l’opinió pública espanyola, però jo vull que sigui el principi d’alguna cosa. El bombardament mediàtic començat el 1936 continua actualment, i en això es basa l’atac polític i mediàtic al País Basc. Aquest és un conflicte de l’estat espanyol i francès contra el País Basc. La comunicació ha de prendre una força tremenda a casa nostra, i també en la societat espanyola, i fins ara no s’ha fet. Allò que no apareix no existeix.
—Quin missatge heu volgut donar?
—Jo volia dir que havíem d’anar a l’origen i l’origen és un conflicte polític. És a dir, que la primera cosa que qualsevol estat deu a un poble oprimit és donar-li la paraula. Volia demostrar que és un conflicte polític. Aquest era el missatge que volia transmetre, sense dir com fer el film, perquè això correspon a l’autor: la forma, el muntatge que es fa…
—Heu vist el documentari?
—Sí, fa unes quantes setmanes. Aquest fil polític és el que hi falta per a mi. Crec que hi falta contextualitzar, i hi apareix la meva opinió davant uns fets durs. Vaig arriscar-me i aquest no és el resultat que jo esperava, però no entraré en la feina que han fet. Ells han fet allò que creuen, jo tinc una altra visió i una altra idea d’aquesta feina, però ho dic amb tot el respecte.
—“Hi apareix la meva opinió davant uns fets durs”…
—Ha estat un conflicte polític, amb les dures, crues i irreversibles conseqüències. Això era el que volia mostrar a la societat espanyola. Que no pensin, d’alguna manera, que algú sentia plaer per aquests fets. Les accions polítiques tenien objectius polítics. Això volia mostrar. I quan entrem en aquesta dinàmica en una lluita tan dura i violenta, per una banda i per una altra, es perd l’empatia amb l’altra banda.
—Aquests últims dies s’ha publicat –els de Berria encara no ho hem vist– que al documentari heu reconegut que havíeu tingut relació amb l’atemptat mortal comès per ETA el 1976 contra el batlle de Galdakao, Víctor Legorburu. No és habitual que un ex-membre d’ETA en llibertat digui una cosa semblant públicament.
—Sí, ho he reconegut. Hi va haver moltes hores d’enregistrament i no recordo exactament com va sortir el comentari. En el context de la dècada de 1970, s’esmenten més atemptats i les campanyes realitzades per l’organització [ETA] s’emmarquen abans i després de la mort de Franco, incloent-hi les que es feien contra els càrrecs electes —no havien estat elegits per la gent—, i crec que és en aquell moment quan surt això.
—Explicar-ho ara tenia cap objectiu?
—No. Va aparèixer en aquest context.
—Després de restar lliure, ara fa tres anys, vau oferir entrevistes a Berria, Gara i mitjans de comunicació francesos; algunes, àmplies. Reconeixeu que l’entrevista d’aquest film, que emetran a Zinemaldia i a més llocs, pot tenir un altre abast i un altre impacte?
—Sabia que hi hauria un gran soroll. I les coses es poden moure una mica. El front mediàtic mourà allò que li interessi i, és clar, no em beneficiarà.
—La Guàrdia Civil us ha considerat un símbol de la trajectòria d’ETA. A Espanya teniu casos oberts.
—Fan servir a la seva manera la imatge que han creat sobre la meva figura. Per tant, que això pot tenir conseqüències ara? Sí, és clar. Però abans també van fer muntatges contra meu; per exemple, dient que en la meva detenció del 2019 em va trobar la Guàrdia Civil, i això és una mentida absoluta.
—A Madrid teniu pendents dos judicis: per la causa de les herriko tabernak, el Suprem va dictar penes menors de dos anys, i pels atemptats del desembre del 1987 de Saragossa…
—Sí. Al jutjat de París han donat el vist-i-plau perquè em jutgin a Espanya per aquests dos casos. L’Audiència espanyola va decidir fa dos anys la data del judici i l’havia fixada el mes de gener. No obstant això, en vista del curs dels procediments [de França], l’Audiència espanyola mateix va decidir al juliol de suspendre les dates d’aquest possible judici i ajornar-les, sense fixar-ne cap més.
—El fiscal, per aquest cas de Saragossa, en què ETA va matar onze persones, us ha reclamat una pena de presó de més de dos mil tres-cents anys.
—Sí; no pas per participació, sinó –si no m’equivoco– atribuint-me la pertinença a la direcció [d’ETA] i el fet de formar part de l’ordre que es va donar.
—I?
—Sempre he dit dues coses: que no formava part de la direcció i que, per tant, no hi vaig tenir res a veure.
—A França teniu obert un procediment, el contenciós 2002-2005, considerat com a coincident.
—Després de la meva detenció del 2019, hi va haver un plet fa dos anys, però, veient que a la instrucció s’havien fet certes coses d’aquella manera, el jutge va decidir que el cas tornés a la instrucció.
—Fa cinc anys que Marixol Iparragirre i vós vau llegir el manifest de la dissolució d’ETA. Com veieu la situació actual al País Basc?
—D’una banda, l’esquerra independentista és on és avui, després de tants anys de prohibició, i aquesta situació és difícil d’entendre si no s’entén el País Basc. El moment és molt interessant. Això no vol dir que no sigui dur, i mòbil, i s’ha pogut veure tant l’agudesa com els passos de l’esquerra independentista. Però això no ens ha d’encegar. Tot i que a Madrid es formi una altra vegada un govern progressista, la situació no serà fàcil; si hi ha una altra mena de govern, serà molt més difícil. Però tots els avenços necessiten una solidesa potent. És a dir, cal oferir a la ciutadania la possibilitat de construir les bases de la casa; la ciutadania s’ha de sentir part d’aquest llarg procés. Aquesta és una de les claus per a avançar. I també serà molt important la feina de transmissió dins l’esquerra independentista mateix.
