28.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 28.11.2021 - 22:29
Glossa que va llegir Carme Junyent divendres, 26 de novembre, a l’Auditori Nacional d’Andorra, amb motiu de la concessió del Premi Internacional Ramon Llull 2021 de Catalanística i Diversitat Lingüística al lingüista australià Joseph Lo Bianco.
Joseph Lo Bianco, catedràtic emèrit de la Universitat de Melbourne, va néixer l’any 1953 a Austràlia en el si d’una família calabresa que havia arribat feia poc al país. Aquest origen italià és especialment rellevant perquè el guardonat d’enguany amb el Premi Internacional Ramon Llull sempre ha mantingut el lligam amb Itàlia i això l’ha convertit en exemple d’aquella observació que fa l’antropologia: s’incorporen millor a la societat d’acollida els qui tenen clars els seus vincles amb la comunitat d’origen.
Aquesta vida entre dos mons ben segur que li ha donat una perspectiva que li ha permès entendre i reinterpretar la convivència de llengües a Austràlia. Ell arriba a un país on la colonització més brutal ha delmat les comunitats autòctones i ha abocat a l’extinció gairebé tot el seu patrimoni lingüístic. Un país que ha viscut el trauma dels nens robats i del trencament forçat de la transmissió intergeneracional de les llengües i del coneixement ancestral. Però ell viu en la seva bombolla calabresa fins que l’escola li fa adquirir consciència tant d’aquest passat que l’ha acompanyat sempre com del futur que l’espera. Un infant que pràcticament només parla calabrès aconsegueix aprendre la llengua que li ha de permetre gaudir de l’escola i portar-lo a la universitat, però també és testimoni de les dificultats dels pares amb l’anglès. No és sorprenent, doncs, que el guardonat hagi excel·lit en la recerca sobre planificació lingüística, multiculturalitat, educació intercultural, així com en alfabetització, integració dels nens indígenes i immigrants a les escoles i la reconciliació i la construcció de la pau mitjançant l’educació.
Lo Bianco comença a treballar per al govern estatal a Melbourne i dissenya programes d’ensenyament d’idiomes comunitaris a les escoles. La ministra federal d’Educació s’interessa per la seva feina i el convida a redactar una nova política lingüística nacional. Amb aquest objectiu va recórrer tot el país fent el que ha estat l’empremta de la seva tasca: parlar i escoltar. Passa temps amb comunitats aborígens, amb refugiats, immigrants, professors. Com a resultat, el 1987 s’adopta la National Policy on Languages, que té en compte totes les necessitats lingüístiques d’Austràlia: alfabetització, anglès com a segona llengua, llengües aborígens i llengües de la immigració, i pren en consideració els drets lingüístics tant de les comunitats aborígens com dels grups immigrants. En aquest cas, el professor Lo Bianco va aconseguir allò que era més difícil: que tots els partits hi estiguessin d’acord. Un fet sense precedents en la història d’Austràlia i de tants altres països fruit de la seva capacitat de persuasió i que ja presagiava futurs acords en àmbits ben difícils.
Aquesta proposta que és alhora la primera política lingüística nacional d’Austràlia i la primera política lingüística nacional multilingüe d’un país anglòfon ha tingut un gran impacte arreu del món. D’aleshores ençà, Joseph Lo Bianco ha treballat en projectes a diversos països: al Canadà, Irlanda, Papua Nova Guinea, Singapur, Eslovènia, Sud-àfrica, Timor Oriental, Regne Unit Vietnam, Sri Lanka i Samoa, entre altres. La seva tasca l’ha portat també a la terra dels avantpassats, va ser assessor per a la integració de nens immigrants a la Toscana i la Llombardia, i va treballar per a la UNICEF a l’Ospedale degli Innocenti de Florència.
El Premi Internacional Ramon Llull té per objecte reconèixer, o bé la promoció de la llengua i la cultura catalanes, o bé “l’aportació teòrica o pràctica d’una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat”. Amb el que hem dit fins aquí, és evident que el guardonat d’enguany aplega mèrits suficients que l’acrediten com una de les persones que compleix els requisits, però el jurat del premi vol destacar especialment la tasca que Lo Bianco ha desenvolupat en zones en conflicte com ara Sri Lanka, Tailàndia, Malàisia i Myanmar.
En aquests països, on les qüestions lingüístiques són un greuge reiterat i les demandes de reconeixement lingüístic i de reparació de les injustícies esdevenen reivindicacions d’inclusió social i reconeixement cultural, Joseph Lo Bianco és capaç de reunir persones enfrontades en conflictes armats i fer de la llengua un instrument per a la pau. La planificació lingüística ja no és la convencional, sinó que posa la construcció de la pau com a objectiu central. I aquí cal que la llengua sigui concebuda en totes les seves dimensions simbòliques i pràctiques.
El guardonat ha promogut instruments com la conversa estructurada i els exercicis de narrativa, per apaivagar les tensions i elaborar col·lectivament noves polítiques lingüístiques que promoguin el multilingüisme. Des del 2012 s’han dut a terme diàlegs facilitats al sud-est asiàtic com a part d’un esforç per abordar el paper de la llengua en les lluites entre les poblacions indígenes i les autoritats centrals.
Joseph Lo Bianco ha rebut nombrosos reconeixements tant nacionals com internacionals. És Membre de l’Orde d’Austràlia “pel servei al desenvolupament de polítiques de planificació lingüística a Austràlia i a l’estranger” i Commendatore nell’Ordine di Merito della Repubblica Italiana pels serveis de recerca i ensenyament de llengües i en reconeixement de la seva contribució a les relacions culturals italo-australianes. La Federació Australiana d’Associacions de Professors de Llengües Modernes li ha atorgat la Medalla al Servei excepcional “en reconeixement de les seves contribucions excepcionals i destacades a l’ensenyament de llengües a Austràlia durant un període prolongat que han beneficiat i influït significativament en el model i la qualitat de l’ensenyament i aprenentatge de llengües a Austràlia.” També ha rebut nombrosos reconeixements acadèmics i és membre honorífic de diversos comitès de llengües i ensenyament.
Tot i haver voltat per tot el món, ara la salut li ha impedit visitar Andorra i rebre el guardó personalment. De la mateixa manera que veure la lluita dels seus pares el va inspirar a l’hora de dur a terme la seva gran tasca, ara pot recordar el seu oncle que mai no havia viatjat. Quan Joseph li explicava els seus viatges i tots els països i la gent que havia conegut, li demanava: “Però, oncle, no t’agradaria viatjar així per veure les mateixes coses?” I l’oncle li contestava: “Saps què? Jo no necessito veure-ho per creure-ho.”
L’enhorabona, professor Lo Bianco, per aquest premi Internacional Ramon Llull, i gràcies per tota la feina i tots els ensenyaments que ens han ajudat a entendre les llengües com a instrument de convivència i de pau.
