Josep Vicent Frechina: “Fer cultura al País Valencià és estar enmig d’una guerra, i això t’obliga a gastar trinxeres”

L’editorial Sembra Llibres ha publicat Sempre a la contra i avant. La història de Zoo a través de les seues cançons, del reconegut crític i musicòleg Josep Vicent Frechina. Expert en cultura popular, és autor d’obres d’alguns dels grans de la música al País Valencià, com ara Vicent Torrent. Ara publica un volum sobre el fenomen de Zoo –que té com a element fonamental la figura de Toni Sánchez, Panxo–, un grup que ha trencat totes les barreres físiques i mentals sobre la música en llengua pròpia i l’ha dut a assolir fites inimaginables, com ara omplir el WiZink Centre de Madrid en un concert propi, “una fita absoluta en la trajectòria de la música en valencià dels darrers vint anys”. En paraules de l’autor, probablement, al segle XXI, Zoo és el grup valencià que ha tingut més transcendència fora de les fronteres lingüístiques.

Com diu el títol, les seues cançons conten la història dels deu anys del grup, que va fer l’últim concert el juliol del 2024. Van anunciar el seu comiat pocs dies després del Festivern, davant la incredulitat de molts dels seguidors. Aquest llibre és, sense cap mena de dubte, un regal per a tots els fans de Zoo, que reviuran emocionats les lletres que han esdevingut himnes. Parlem amb Frechina sobre el grup de Gandia (Safor) i tot el que ha significat per al panorama, però també del moment actual de combat cultural aferrissat que es viu al País Valencià amb la dreta una altra volta a les institucions.

—Què us ha motivat a escriure aquest llibre sobre Zoo?
—Hi ha una motivació sentimental perquè m’ha agradat molt Zoo, des del primer moment. M’ha agradat molt la manera en què construeixen les cançons, les lletres, el directe. En general, he estat fan de Zoo. Però, des del punt de vista professional, pense que Zoo és com una singularitat dins la cultura valenciana. De tant en tant, hi apareix un fenomen que desborda completament els límits del que és habitual i arriba més lluny del que ningú no podia imaginar. Això ha passat unes altres vegades, però el més recent que tenim al segle XXI ha estat el fenomen de Zoo. Tenia ganes de furgar una mica i explicar-me a mi mateix què tenia Zoo perquè m’agradara tant.

—Quina ha estat eixa clau de l’èxit?
—No hi ha una clau, hi ha una suma de claus. D’una banda, la qualitat de les cançons, amb uns nivells de lectura escalonats, que permeten arribar a molt de públic. Els xiquets es queden amb determinats elements de les cançons. Arriba als adolescents, però arriba a gent de la meua generació. És un grup que ha aconseguit ser molt transversal a escala generacional i això ja és un factor important, perquè hi ha un nínxol més gran. D’una altra banda, s’ha ajuntat tota la feina que s’havia fet abans en el moviment d’allò que s’ha dit “música en valencià”. S’havia construït una escena, hi havia un circuit de festivals, hi havia una barbaritat de públic ja dins eixa línia estètica. Zoo es troba en un moment en què els principals referents d’eixa escena bé se n’han anat, bé estan a punt de dir que se’n van. Hereta l’escena d’Obrint Pas, que fa els concerts de comiat un mes abans que isca “Estiu”. La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata, van escalonant el seu comiat i Zoo es queda amb bona part d’eixe públic, que ja estava fet. Arriba amb l’oferta adequada, en el moment adequat. L’estratègia comunicativa també ha estat molt important. Viralitzen la samarreta del monet pràcticament abans de tenir un disc, perquè ho gasten com a micromecenatge. Al principi, hi havia més samarretes del monet pel país, que discos comprats de Zoo.

—El llibre és una invitació constant a reescoltar les cançons. M’ha emocionat…
—Quan vaig plantejar la idea principal del llibre a l’editorial, tenia uns quants projectes que es podien fer, però el meu favorit era entrar a fons en les cançons, perquè era el seu gran llegat. Volia explicar-les, intentar entendre’n tots els matisos, perquè hi havia moltes capes de lectura, molts referents, molta reflexió.

—Són molt poètiques, les lletres.
—És que ell té una habilitat… En general, les lletres de Zoo són, primer, conceptuals. Aquesta lletra va d’aquest tema. Però, després, està plena d’ensopecs, d’il·luminacions poètiques. De sobte, una frase que et deixa aturat, dos o tres versos més i una altra frase d’aquestes. Són per a memoritzar-les. De fet, la gent se les ha quedades, algunes d’eixes frases han passat en forma de fraseologia popular. També m’interessava molt el fet que fóra un grup que és explícitament polític, però que defugira molt el pamflet i la consigna. Que, de tant en tant, se servira del to pamfletari, però que exhibira debilitats, contradiccions, febleses, i que no li fera pudor fer-ho així. Això són les “Imperfeccions”, són nostres, som “Impresentables”. Tota eixa autocrítica, des de la mateixa reflexió sobre què eres tu dins aquest moviment, i la impuresa, el fet mestís que totes les idees que tens, per molt pures que vulgues, estan contaminades per debilitats humanes. Això em resultava molt fascinant.

—Zoo no ha volgut reivindicar mai cap bandera, però moltes de les seues cançons han esdevingut himnes i símbols de la identitat valenciana…
—Ho veig com una intenció molt reflexionada. Jo vull dir el que pense, però tampoc vull que penseu com jo exactament. Però sí que vull dir el que pense i vull dir-ho lliurement. I, per tant, no vull cap compromís que m’obligue a dir el que vosaltres voleu que diga. El pacte que fem és: jo dic el que vull i si vos agrada, bé, i si no vos agrada, també. Això és un exercici que molts músics no acaben d’aconseguir, perquè acabes una mica atrapat pel públic, que et duu cap on vol. Zoo ha aconseguit arribar a molt de públic mantenint una independència de pensament molt forta.

—Com s’integra la figura de Panxo en el panorama musical valencià?
—Hi ha creadors molt importants en el panorama musical actual. Xavi Sarrià, per exemple, ha estat un gran creador en una línia molt diferent de la de Panxo. Josep Nadal és un altre gran creador de lletres. Són grans lletristes que també han intentat mantenir aquesta línia de pensament i aquesta independència. Jo veig a Panxo i a Zoo com a part d’un corrent que comença en els anys 1960, en el moviment modernitzador, renovador i restaurador de la identitat valenciana, i rehabilitador dels drets socials, que vol connexió internacional, però vol tenir un poquet d’arrelament. Això va des d’Ovidi Montllor fins a ells. Raimon, Ovidi, Al Tall… No crec que Zoo estiga directament influenciat per ells, però forma part d’eixe corrent intel·lectual i polític que és el que ens ha salvat als valencians de l’aniquilació total que podíem haver tingut.

—Ara que s’ha acabat Zoo, qui agafa el relleu?
—Quan acabaren Obrint Pas, la Gossa i Aspencat, també ens entrà molt de vertigen, i vingué Zoo. No sabem qui pot agafar eixe relleu. Pot ser que no hi haja ningú que ompli aquest forat, perquè es pot omplir de moltes maneres. En aquests moments, en la música que es fa al País Valencià hi ha una quantitat de talent enorme. Ara eixirà el segon disc de la Maria, que és una barbaritat. Eixirà un EP de Sandra Monfort, que és una altra barbaritat. Eixirà un nou disc d’Esther que no s’ha sentit, però coneixent la seua trajectòria serà un disc també potentíssim. Hi ha moltes coses molt atractives i molta gent jove que comença a fer música, influïts per tot açò que els ha precedit. Veurem si en la quantitat de públic que s’ha fet, amb l’escena que hi ha, es troba una altra vegada un encaix entre oferta i demanda que puga moure multituds com ha mogut Zoo.

—Al llibre dieu que la cançó “Estiu” apareix en un moment de “depressió i eufòria”. Som ara en un moment semblant?
—Llavors passàvem una fase ciclotímica de daltabaixos, perquè desapareix aquest grup, però apareix aquest altre. I ho hem viscut molt en la cultura en valencià en general. És una cultura molt vulnerable, si li lleves alguns dels actius més importants, entra en crisi, i si li fiques alguna cosa que vaja bé, és tot fantàstic, ho arrasem tot. El marge de maniobra en eixe sentit és molt petit i ara, amb l’eixida de Zoo, sumada a la del Diluvi, Smoking Souls, hi ha hagut un seguit de relleus en l’escena. Sí que hi ha un moment de petita orfandat, com a mínim.

—Abans, els artistes que feien música en català, especialment al País Valencià, es consideraven en la trinxera. Com valoreu el moment actual?
—Al País Valencià, llevat de petits parèntesis, tota la cultura ha estat a la trinxera. No només els que fan música. Els que escriuen, els que es dediquen al teatre, els que fan cinema, tots han estat a la trinxera, perquè han estat en un entorn, de vegades, gairebé massivament hostil. Un entorn que nega la identitat de la llengua, que la persegueix, com ara veiem en els únics espais on havia avançat una miqueta, com l’escola. Fer cultura al País Valencià és estar enmig d’una guerra, i això t’obliga a gastar trinxeres. De vegades, s’ha anat més a camp obert, i de vegades s’ha hagut de replegar perquè l’hostilitat ha estat molt bèstia. Ara estem en un moment d’hostilitat molt bèstia. La major part dels festivals amb suport institucional han retallat la presència de la música en català d’una manera absolutament infame, i toca tornar a picar pedra, toca tornar a defensar-se des de la societat civil, des de la xarxa de casals, d’associacions, d’entitats, que han estat sempre les que hi han estat, en els mals temps i en els bons. I això sí que és tornar un poquet a la trinxera.

—Panxo va voler trencar amb l’etiqueta de “música en valencià”. Què significa aquesta ruptura?
—El nom de “música en valencià” és una anomalia, degut a eixe entorn hostil, i denota l’anomalia en què vivim els valencians. Es diu així per subratllar la llengua en què està feta, cosa que no es fa en cap país on la llengua funciona de manera normal. Encasellar els grups en un gènere que estiga marcat per la llengua, quan fan qualsevol estil de música homologable als que es fan en tot el món, és una anomalia absoluta. Hi ha molts grups que han entrat que diuen que l’etiqueta de música en valencià s’ha de trencar. Òbviament que s’ha de trencar, hauria de desaparèixer. Però desapareixeria si no hi haguera la necessitat de subratllar l’idioma en què està feta reivindicativament.

—Com veieu l’augment creixent de festivals?
—És una actuació extractivista del capitalisme i neoliberalisme actual, que on veu una possible mina, es posa a excavar i trau tot el que pot. Això implica que el que realment hauria de sustentar una carrera musical, que són les sales i els circuits que puga haver-hi, es vegen molt damnificats per la pressió festivalera. És molt bo que hi haja festivals, però el desequilibri que s’ha produït, la proliferació de festivals tan gran que hi ha hagut –no de música en valencià, que té poquet espai en els festivals–, ha anat molt en detriment del músic que té un moment de glòria, però li paguen molt malament. Si no ets a dalt, és precarietat absoluta.

—Zoo va ser molt criticat per fer l’últim concert al País Valencià en un macrofestival com és el Pirata, que a més a més coincidia amb el Feslloc en un moment molt crític.
—Crec que els grups han de fer el que els done la gana. Mai no entraré a dir que un grup ha de fer això o ha de fer allò. És evident que els festivals com el Pirata han vingut a negoci fet. No hi havia festivals que apostaren per la música en valencià fins que festivals com el Feslloc i la Gira crearen l’escena. Són festivals que han fet grans aquests grups, i ara vénen uns altres i se n’aprofiten. Això és indiscutible, i ara que la música en valencià s’ha convertit en una cosa que dóna negoci, han vingut a explotar-ho.

—Davant un govern del PP com més va més reaccionari contra la llengua, la cultura i la identitat valenciana, què cal esperar dels artistes?
—Un artista ha de fer el que li demana el cor, fer sentir la seua veu, fer totes les cançons tan bones com es puga i, després, el públic sí que ha de respondre d’una manera més activa. Si tens una mínima consciència lingüística, has de fer un esforç per ser consumidor actiu de cultura en valencià, perquè nosaltres tenim la desgràcia que no podem ser consumidors passius. Tu no pots escoltar la música en valencià en un supermercat, o a la ràdio en el cotxe, has d’anar a buscar-la, no et vindrà com totes les altres músiques. Escoltaràs a Bad Bunny o a Rosalia vulgues o no vulgues, però la música en valencià difícilment l’escoltaràs si no vas a buscar-la.

—És, com a mínim, injust.
—Si sonava la Gossa en la Fonteta quan jugava el València Bàsquet, això anava per les xarxes com una gran victòria. El més normal quan juga un equip de bàsquet valencià, en la ciutat de València, és que es pose música en valencià, que és una cosa de sentit comú, i això es vivia com una victòria i una gesta del que ho havia fet. Un dia estava en Kinepolis i va sonar “La Flama”, d’Obrint Pas. Em vaig emocionar i tot. Com pot ser que estiga en ma casa, i m’emocione d’escoltar una cosa que està feta en la meua llengua? Hauria de ser el més normal que sonara per tot arreu. Que em resulte emocionant escoltar una cançó en la meua llengua en un cinema on hi haurà un 30% o un 40% de gent que parle valencià, ho trobe terriblement dramàtic.

—Fa la sensació que la dreta té total impunitat per a atacar la llengua.
—Ens hauríem d’escandalitzar més i fer molt més soroll, però utilitzen això que es diu la teoria del xoc, que és no parar de fer bestieses perquè no tingues capacitat de reacció. Com fa Trump. És una allau de malifetes. Amb l’idioma és bestial. A més, a banda d’eixa animadversió cap a l’idioma, en aquests moments hi ha un perfil polític baixíssim, lamentable, miserable.