Josep Vallverdú: ‘Malgrat tot, ens toca ser optimistes’

Ens trobem al carrer, per casualitat, a la porta de casa seva, a Balaguer, resseguint el riu Segre. I de seguida, a l’ascensor, ja parlem d’aquest ‘invent satànic’ que és el telèfon mòbil i que, de fet, ha servit per a posar-nos d’acord per a poder fer aquesta entrevista. ‘El faig servir tant poc com puc!’, diu. En dono fe i li agraeixo el temps i la disponibilitat. Josep Vallverdú, amb 96 anys, acaba de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, la distinció de la qual, diu, se’n sent més orgullós. És directe i elegant. Sense formalismes, però amb una hospitalitat antiga d’aquelles que sovint es troben a faltar. Amb conversa seductora i una lucidesa impròpia de la seva edat, em fa notar de seguida, sense dir-ho,  que les notes que jo havia preparat per a l’entrevista serviran ben poc o gens. Que si hem de parlar, parlem, del que sigui, però sense esquemes ni limitacions. Poso l’invent diabòlic a la taula, a mode de gravadora, sota l’atenta mirada d’un home carregat de memòria i de saviesa. Comencem.

—A l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat vau dir que aquesta medalla pesava…
—Sí, que pesava espiritualment. Em van telefonar a principis de desembre i em van dir que eren de secretaria de Presidència i que el president volia parlar amb mi. Em vaig pensar que era una broma o bé que era algun espia rus d’aquests que volten per aquí.

—Espia rus?
— Sí, poca broma, que diuen que n’hi ha que corren per aquí. Però bé, de seguida vaig sentir la veu del president i vaig entendre que no era cap broma ni cap espia. Em va explicar que em volien atorgar la medalla d’or. I li vaig dir: miri president, no faig falses modèsties, accepto plenament la medalla perquè és un premi que reconec que em fa molta il·lusió. N’he rebut molts de premis! Aquesta medalla és especial perquè és molt representativa i agafa el personatge sencer, la persona tota ella, el ciutadà, el català, etc. Per això dic que pesa! I la prova és que ha tingut un gran ressò. A Balaguer m’atura gent pel carrer, gent que no conec, per donar-me l’enhorabona. I això que molts no saben pas dir-me quin premi o medalla he rebut, però diuen que m’han vist a la televisió!

—A la televisió també, però el vostre discurs, sobretot, va circular molt per internet. Hi dèieu, entre més coses, que els catalans som atletes, que no ens aturem i que laboriositat és catalanitat.

—Sí, i quan em demanen que desenvolupi aquesta idea sempre dic que és molt fàcil d’entendre: quan vas a Madrid et pregunten quin cognom tens i si al teu cognom hi tens un ‘de’. Aquí, en canvi, et pregunten de què fas, de què treballes. Aquí treballem. De pedres n’hem fet pans.

—Dèieu que sou d’una pàtria en dessagnament constant…
—Sí, però alhora sempre jove i digna de ser viscuda i estimada. Això és un poema que vaig incloure al final del llibre que sortirà ara, Pa de forment. Com veieu, no m’aturo, sóc un treballador, continuo escrivint i dibuixant. I sí, som un país d’heroïcitats.

—I continuàveu dient: ‘…de sempre el meu entorn me la lloava i jo vaig comprometre’m a servir-la en tota conjuntura i averany’…
—De fet, quan era petit, a quatre o cinc anys, i em deien ‘quin nen més maco!’, jo sempre responia: ‘Per servir-lo a vostè i a Catalunya.’ M’ho havia ensenyat el meu pare. Tothom quedava parat. ‘Quin nen més espavilat’, deien!

—I encara més: ‘…el sacrifici mut de tantes mares, el tossut repetit renaixement, que és el fonament de la nostra esperança, aquella flor minúscula i tenaç a la qual s’aferrava en anys ombrívols la digníssima veu de Màrius Torres…’
—L’esperança, sí, aquella flor minúscula i tenaç. L’esperança no s’ha de perdre mai. Jo tinc un poema, diria que és a Argila, que es diu ‘L’armari’. I diu que tinc un armari ple de coses, ple de records, d’objectes, de premis, de vestits, etc. I de tant en tant l’he de buidar perquè hi entren coses noves. I al final, a còpia d’anar-lo buidant, només hi queden afectes i esperances. I m’adono que és aleshores quan és ple de debò. ‘Ara és ple de debò l’armari dels meus dies’, escric. Doncs això, l’esperança s’ha de conservar sempre, perquè és el que ens omple.

—Penseu igual, veient l’espectacle que hem vist aquests dies al parlament?
—Ui, és tan rocambolesc! Veient-ho no sabia si eren titelles o polítics. Molt trist. Si fos un conte seria surrealista amb una trama perversa. És que això de la judicialització és molt pesat, eh. No s’acaba mai! A més, volen desmuntar-ho tot, però no s’adonen que no desmuntaran res perquè després d’uns en vindran uns altres. Ens en sortirem, sí, però d’aquí a molts anys. No puc dir, de cap manera, que això estigui perdut.

—Per tant, continueu essent optimista?
—Sí, i tant! És que toca ser optimista. Malgrat tot, ens toca ser optimistes. A veure, jo sóc un pessimista que treballo com un optimista. Aquesta és una frase d’en Josep Maria Aloy de Manresa, que és el meu biògraf. Pessimista perquè d’entrada dic ‘potser no me’n sortiré’, però optimista perquè m’hi poso i ho provo. Això és com la literatura juvenil: tinc una bona idea o un bon personatge per començar, tot seguit sé com acabarà, però entremig poden passar moltes coses. Això també ho deien Pío Baroja i Pedrolo. Amb Pedrolo, per cert, que era una mica més gran que jo, érem molt amics, vam formar el triangle Pedrolo, Viladot, Vallverdú. Ens vèiem sovint. Els estius ell era a Tàrrega i jo a Sant Martí de Maldà i jo feia cap casa seva, a cop de Mobilette, sense amortidor a darrere! Bé, amb el procés d’independència em passa el mateix: ja sé com acabarà, és a dir, acabarà bé, però entremig poden passar moltes coses, com les que passen ara, i no sabem quines més passaran. Per tant, d’entrada potser no tenim del tot clar com anirà, però si treballem com optimistes, ens en sortirem. Sabeu quin és el problema?

—Quin?
—Jo no en sóc pas cap expert i no tinc temperament d’estudiar textos polítics, però per la poca experiència d’allò que he anat veient, les independències s’aconsegueixen amb molt temps i amb moltes temptatives. El problema és que per fer-ho així cal estar acostumat a la democràcia, i aquí al segle XIX no n’hi va haver, de democràcia, i al segle XX n’hi haver un esquitx, a tot estirar. Per tant, és molt poc. A banda que hi ha hagut la deseducació del franquisme, que va ser tremenda, jo que l’he viscuda tota.

—A què us referiu?
—Mireu, Lleida, com a exemple: jo vaig tornar a Lleida per segona vegada l’any 1956, perquè tinc un fill amb problemes de salut i per a la seva educació vam optar per anar a Lleida. I jo que volia fer feina em vaig adonar que a Lleida costava molt, que Lleida estava molt endarrerida. I em vaig demanar per què Lleida estava tan endarrerida. La resposta és que Lleida és una ciutat anòmala. La van ocupar el 38, no el el 39! I només un any ja la va deixar molt deseducada: la gent se n’anava, de Lleida, àdhuc els partidaris dels franquistes, perquè els soldats que la van ocupar tractaven molt malament la gent que s’hi havia quedat. Per entendre’ns, només hi havia prostíbuls i tavernes, a Lleida. La meva primera tornada a Lleida va ser l’any 39, hi vam ser un any amb la mare i la meva germana, perquè el pare estava prudentment i temporalment retirat al poble: l’havien fet fora de la feina per republicà. Hi vam tornar per veure què havia quedat del pis, perquè n’havíem marxat precipitadament. Va ser espantós. Penseu que les esglésies havien estat cremades, els soldats eren a dalt la Seu Vella i per refer la catedral, aprofitant l’església de Sant Llorenç, una meravella del segle XIII, els presos polítics carregaven pedres i picaven pedra des de les set del matí. Esmorzaven i continuaven picant. A migdia els soldats els feien formar i els feien desfilar per tot Lleida cantant himnes falangistes i alemanys (en espanyol). I qui no cantava no dinava. Això era deseducació. Tot això és explicat en una trilogia publicada per Proa el primer volum del qual es titula Vagó de tercera, perquè Espanya era un vagó de tercera. Vist això i vist ara, com deia, ens toca ser optimistes.

—En acabat d’aquell any a Lleida vau anar a Barcelona…
—Sí, m’hi vaig estar deu anys, dels setze als vint-i-sis. A mi em va anar molt bé, hi vaig fer l’últim curs de batxillerat i l’any 41 vaig començar la universitat. Vaig conèixer altres maneres d’entendre el món i el moment que vivíem. Hi havia coses tètriques, com professors que venien vestits amb camisa blava, a banda d’altres professors lamentables, com el de grec, que no en sabia prou, i que a més havia ocupat la càtedra de Carles Riba abans que es desmantellés la universitat. Sigui com sigui, hi vaig conèixer Badia i Margarit, Triadú i un seguit de gent em que van obrir la perspectiva. Jo venia de l’any 39 a Lleida i em pensava que tot estava esfondrat, però no. A Barcelona hi havia catalanisme, hi havia nois de la burgesia, de famílies de la Lliga, o en Jordi Carbonell, amb qui em vaig fer de seguida… Tenien una consciència de societat que jo no coneixia a Lleida. Hi havia una xarxa de gent que era de la burgesia però que no era una burgesia aturada, sinó que es bellugava i feia coses. Un cop a la universitat ja va ser més seriós, perquè ja es feia resistència cultural. Anàvem a conferències molt vigilades per la mateixa organització per saber qui entrava i qui sortia, perquè hi havia intrusos.

—Heu esmentat Pedrolo. Com ell, al llarg de la vostra trajectòria, heu cultivat tots els gèneres literaris…
—És que l’escriptor del segle XX ha estat influït pel cinema i per la imatge i això per força li ha donat una certa amplitud. És un escriptor que sap fer guions, programes de ràdio i una multiplicitat de gèneres. En el meu cas, si agafem una pantalla, el fons és cobert per la literatura infantil i juvenil, perquè sempre n’he fet. A partir de final dels seixanta i fins al noranta, vaig fer una gran varietat de literatura, de tota mena: llibres de text, de viatges, articles, cròniques, etc. Traduccions fins a l’any 2003. I la poesia arriba després. De fet, el prosista sempre en fa, de poesia, n’he feta sempre, però mai amb el propòsit de dedicar-m’hi, d’agrupar-la o de fer-ne volums. El meu primer volum de poesia és del 2008 i ara sortirà Pa de forment, que serà el cinquè.

—La poesia arriba més tard. Per quin motiu?
—És natural, té a veure amb la maduresa. Per exemple, el segon volum, Argila, va coincidir amb la mort de la Isabel, la meva primera dona. I, és clar, això és un sotrac i les reflexions sobre la vida i la mort es disparen. Aleshores apareix la poesia. En canvi, del 2000 al 2008 més aviat em vaig dedicar als dietaris, que també deu tenir una explicació. Això sí, els meus dietaris són digressius, hi ha anècdotes, salto d’una cosa a una altra, articles, etc. Fins i tot a vegades aprofitava el sant del dia, però no el sant principal del dia, sinó santa Modesta, per exemple, que sortia el final. Busques informació de santa Modesta i, curiosament, no hi ha res, no hi ha notícies de santa Modesta. Era tan modesta…! [Riu.]

—Escriviu, aquests dies?
—Sí, sempre. Aquests dies escric poemes i preparo un altre dietari. Aquest dietari és sobre Balaguer. S’havia de dir Quaderns de Balaguer, però he decidit que en canviaré el nom. Es dirà Quadern de la bultra. La bultra és el bosc de ribera i aquí aquesta paraula s’utilitza. És millor, més enigmàtic, oi? Hi haurà gent que pensarà que és la història d’una secta! [Riu.]

—I aquest hivern es publicarà Pa de forment…
—Sí, precisament el poema que vaig llegir al discurs de la medalla sortirà a Pa de forment. I encara en preparo un altre, de llibre de poemes, que es dirà Atresorat silenci. Però d’aquest, de moment, només en tinc el títol i dos o tres poemes, res més.

—Sobre què escriviu?
—En aquests darrers poemes, per exemple, escric molt sobre el meu fill, que enguany fa seixanta-set anys. Jo, noranta-set. És a dir, envellim alhora. Podria arribar a enterrar-lo i això és un sentiment fort. És, de fet, un poema. Un poema és una construcció i allò que has pensat i que t’ha impulsat a fer-lo és una força que no pararà fins que no l’hagis acabat. Per tant, un poema és un combat. I la mort sovint pot ser un sentiment de combat, sembla fet a mida per a la poesia.

—La mort sempre remou sentiments…
—Sí, no tan sols la mort, l’amor també. I l’univers… Però ara que sóc a l’etapa final –sense dramatismes, eh?, però és evident que sóc al final–, hi ha sentiments inevitables. I la poesia aflora. La meva mare va morir a Barcelona, consumida per la guerra, havent passat un any al llit. Jo tenia divuit anys, la meva germana catorze, i el pare no tenia pit per a donar-li les injeccions. Per tant, les injeccions les hi donava jo. Va ser una mort tremenda. Aleshores vaig escriure algun poema, però era una poesia una mica imitativa dels noucentistes. El que vaig necessitar llavors, sobretot, fou fer un retrat de la mare. Jo sempre he dibuixat, i com que no tenia càmera, la vaig dibuixar. Dues hores tancat a l’habitació amb ella. Encara el conservo, aquell dibuix! Bé, vull dir que el sentiment respecte de la mort, i la manera d’expressar-lo, canvia amb el temps. És natural. Passa amb tot. Amb l’amor també.

—Per exemple?
—He escrit molts poemes d’amor darrerament. Els poemes els retoco molt. Són com una escultura, però és tot paraula. Jo en gaudeixo molt, m’hi poso tot jo i m’hi trobo molt realitzat. Penseu que em vaig casar per segona vegada a vuitanta-nou anys! L’Antonieta, la meva dona actual, i la Isabel, la primera dona, ja es coneixien, eren amigues. Quan es va morir la Isabel, li van fer dos homenatges, l’un a Lleida i l’altre a l’Espluga de Francolí. Després d’aquest segon homenatge l’Antonieta no tenia combinació de transport per a tornar i es va acabar quedant a casa. I l’endemà al matí ja li vaig demanar si li venia de gust, al cap d’un temps, de compartir les viudetats (ella ja havia perdut dos marits) convivint plegats, fent de les dues vides una de sola. Em va dir que no era cap bestiesa, però que s’ho havia de pensar. I aleshores jo li vaig dir: pensa-t’ho, entesos, però m’has de dir que sí.

—Caram, quina seguretat!
—No està gens malament per a un pessimista que treballa com un optimista, no? [Riu.]

—I va acabar dient-vos que sí…
—Sí, al cap d’uns quants mesos. Ella va tornar a Barcelona i ens vam escriure moltes cartes! Una  vegada que vaig anar-la a visitar a Barcelona, era al juliol, passejàvem i jo anava unes passes enrere perquè ella camina molt de pressa i em costava de seguir-la! I li vaig dir: ‘Tu vols casar-te o et vols quedar vídua?’ Encara riem quan ho recordem. I ens vam casar, sense esperar gaire, al desembre. Al principi vam dir-nos de deixar passar un any de dol per la mort de la Isabel, però després ens vam dir: per què? A més, sabeu què passa, que quan la Isabel estava malalta, jo veia els vidus a l’Espluga, passejant els gossos, malhumorats i queixosos de la solitud. Vaig decidir que jo no volia ser així. No volia estar sol. Fins i tot ho vaig declarar a la ràdio de Balaguer!

—Compartir és vida…
—Exacte. A més, penseu que a la Isabel jo li vaig tancar els ulls, just abans que se n’anés. I ella va deixar un magnífic record. Jorge Manrique, des de la visió medieval, deia que hi havia tres vides: la vida terrenal, que s’acaba amb la mort; la vida de la glòria, on es pot contemplar Déu; i la vida de la fama, que és el record que deixes. I això és el més important, en aquest cas: la Isabel va deixar-me un record molt bo. I amb això en tinc prou. Just enguany fa cinquanta anys que ella, que era una gran pedagoga, va crear l’escola Alba, una escola fantàstica, moderna, molt necessària al seu moment, en català, a Corbins. Em sembla que hi aniré a fer una xerrada.

—Parlant de l’escola, com veieu el català, el futur del català?
—El català es transformarà, ja ho deia Badia i Margarit, però no crec que es mori. I que es transformi no és pas del tot dolent, penseu que el llangardaix de bon principi no tenia potes!

—Però no hem de vigilar una mica?
—Si aconseguim, amb un estat, quan el tinguem, però mentrestant amb una bona estructura autonòmica, que des de fora no potinegin la llengua, el català no es morirà. Aquí ja la sabem conservar, la llengua, ho hem fet sempre! Ara, que evolucionarà, segur, ho han dit tots els lingüistes.

—Però l’escola és molt important…
—Sí que ho és. Però el fet important no és aferrar-se a una llengua immòbil, sinó tenir una escola de qualitat en què s’ensenyi en català. Si l’escola és de qualitat, pares i alumnes respectaran el català. A l’escola que va fundar la Isabel passava sovint que pares castellanoparlants hi portaven els nens. Recordo el cas d’una oftalmòloga reputada de Lleida, a qui li la Isabel li va dir: ‘Escolti, vostè porta els nens aquí i ho fan tot en català, però vostè no parla mai en català.’ I la metgessa li va dir: ‘A mi el catalán no me apetece, pero estamos encantados que lo hagan todo en catalán.’ [‘A mi el català no em plau, però estem encantats que ho facin tot en català.’] Per què? Perquè l’escola era de qualitat. Punt. Aquesta és la clau.

—Llegiu aquests dies?
—No. El que faig és rellegir! Rellegeixo coses meves, per veure on em vaig equivocar, i rellegeixo els clàssics, com Shakespeare i clàssics medievals. Jo a divuit anys em feia portar Eiximenis a la biblioteca i els conserges, que eren guàrdies civils retirats, al·lucinaven. Vaig aprendre català medieval així. M’agrada rellegir literatura medieval.

—No llegiu literatura actual?
—No, molt poca. He llegit Cabré, que m’agrada molt i som amics, però d’actual, poca cosa. No és que sigui ni millor ni pitjor, però com que escric tant tinc poc temps!

—Us connecteu a internet?
—Sí, consulto diaris digitals. I també tinc televisió. Això sí, el telèfon el faig servir tan poc com puc. Jo encara no sé què és una app!

—WhatsApp, per exemple.
—Bé, entesos, WhatsApp sí, però els missatges de WhatsApp m’arriben! I si convé, només si convé, els responc.

—Veig al meu davant la col·lecció de l’obra completa, editada per la Galera, aquí sobre la taula…
—Sí, obra completa només de literatura infantil i juvenil, catorze volums i quatre mil pàgines! Està molt bé, però es van equivocar en una cosa…

—Ah sí? Quina?
—És de l’any 2003, ja havien fet el Rovelló a la televisió i van trobar que era el moment d’editar l’obra completa. Però es devien pensar que em moriria! I del 2003 fins ara he publicat vint-i-cinc llibres! I encara en vindran més!

—Un altre element constant a la vostra literatura és el paisatge, el paisatge rural de Ponent…
—Bé, de fet, Proses de Ponent és un intent d’explicar el ponent a la gent del llevant.

—Creieu que el llevant del país ha entès el ponent?
—Jo crec que no, no del tot. Però més que abans, sí. Ara la gent es mou més, hi ha més intercanvi, i per tant ha canviat molt i Ponent ja no és tan desconegut. Passa que no és valorat, però és que no és valorat ni pels mateixos ponentins! Històricament hi ha hagut un cert conformisme en general, allò de dir ‘per Lleida ja està bé…’. Però per sort això va desapareixent, perquè ara els joves volten. Ignasi Aldomà ha fet un llibre que resumeix perfectament la meva visió del país. El llibre es diu Paisatge, país, pàtria: Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible. És molt senzill: el nen comença coneixent el paisatge; quan creix, aquest paisatge es converteix en país; i quan adquireix consciència política, el país esdevé pàtria.

—Heu viscut a Barcelona i a Sant Feliu de Guíxols, però la vostra pàtria més íntima és el ponent del país…
—La pàtria és el país sencer, però sí, jo sóc de Ponent, i tant. I tornant on érem: Ponent ha d’explicar-se millor i potser ha de fer una mica d’autocrítica, com tothom, però cal dir, sense victimismes, que ho ha tingut sempre més difícil que els altres, perquè l’eix Girona-Barcelona és molt fort i, en canvi, per exemple, l’eix Tarragona-Lleida és molt més feble. Ara no caldria tant explicar el ponent al llevant sinó explicar, al llevant, el desenvolupament del ponent. Això sí que és més desconegut! La premsa no en parla. Ah, i parlant de Ponent, el 14 de març em faran fill predilecte de Lleida, no fa tant que em va telefonar en Pueyo per dir-m’ho.

—Un altre reconeixement…
—Amb tants premis, a vegades em pregunten: i ara què més? I jo me’ls miro dic: us sóc franc, ja no vull més distincions honorífiques, ara vull que em facin cardenal, que diu que tenen un bon sou! [Riu.]

—Teniu noranta-sis anys i no puc amagar que m’impressiona la vostra vitalitat i la vostra memòria. Quin és l’elixir?
—Hi deu haver una raó genètica, d’entrada. A la meva família hi ha hagut gent molt longeva, encara que els meus pares morissin joves. Una tieta del meu pare va morir a cent dos anys, tenint gana i el cap clar gairebé fins al final. Sempre he tingut salut i no he tingut cap òrgan fluix. Vaig anar al cardiòleg l’any passat i em va retirar totes les pastilles per a la pressió. Diu que no les necessito. Ara no en prenc cap. Ara, això sí, l’alimentació la cuido força, eh?

—Què mengeu?
—Al matí, esmorzar de forquilla. És a dir, un cul de plat que sol ser pasta, arròs o cuscús, acompanyat d’un amanida per sobre amb cogombre, tomata, pebrot, etc. I una mica de formatge fresc. I un te. Això, de vuit a nou del matí. Per dinar, generalment, o peix o carn a la planxa, sempre a la planxa, i una mica de verdura. Ahir, per exemple, unes costelles de corder fantàstiques. I avui, excepcionalment, llentilles amb ous ferrats. I tot això amb un got de vi. En canvi, per sopar, quasi no sopo: una llesca de pa petita amb melmelada, o una fruita, i un iogurt. I aigua. Fa un grapat d’anys que ho faig així i sembla que funciona, no? [Riu.]

—Us parlava de memòria i de vitalitat, però és que, a més, confesso que us veig molt feliç…
—No! No se n’és mai, de feliç! S’és feliç a  estones. Josep Pla deia que la vida era una successió de clatellades amb alguna estona de repòs. I és ben cert. I també deia: s’arriba a vell per pura i pelada casualitat. I això també és ben cert, perquè qualsevol dia m’hauria pogut caure una teula al cap. Mireu, una de les tres vegades que em vaig adormir al volant, cap a Rocallaura, vaig acabar en un marge amb el cotxe ben malmès. I no sabia pas què fer fins que va venir un cotxe i va baixar un individu que em coneixia. Era el funerari de Belianes! I em va dir: ‘Senyor Vallverdú, que el puc servir?’ I li vaig dir: ‘En relació amb la teva feina, no! Però si pots fer una telefonada…’ [Riu.] Calia agafar-s’ho amb humor, no? Havia tingut sort!

—Hi ha res que us hauria agradat de fer i que no hàgiu pogut fer?
—Sí: tenir bona veu per a cantar. No ho he pogut fer mai i m’hauria agradat molt. Em van expulsar d’un cor i tot. Em van dir educadament que no em necessitaven!

—Teniu plans per al futur?
—Mireu, sí, dues coses: continuar escrivint, sense que sigui cap obligació, perquè fent versos gaudeixo molt. I la segona, ensenyar-vos els ninots que faig.

Aquest és el primer esbós del Rovelló, quan encara tenia cua!:

Aquest és el Rovelló, avui:

I aquests són dibuixos que faig, un cada setmana! Els faig per a mi, per riure, són retrats i caricatures sobre l’actualitat:

—Em doneu permís per fotografiar-los i, si escau, incloure’ls a l’entrevista?
—Sí, és clar, no sóc pas professional i no tenen pas drets d’autor!

Ens acomiadem. Falta poc per a l’hora de dinar. M’explica que l’Antonieta ha estat a Lleida tot el matí i que ja l’espera, que frisa per dinar plegats les llentilles i els ous.