El capellà menorquí que va dir no a la dona de Franco

D’aquest estiu ençà, els partits comunistes tenen un vot menys a Menorca quan arriben unes eleccions. Encara recordo la cara de murri que feia quan m’ho explicava: “Ho he mirat al diari i el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya només ha tingut un vot a Maó. El meu.” No sempre votava el mateix partit, però sí en la mateixa direcció. Josep Seguí Mercadal era un capellà comunista, sí, i no se n’amagava. Creure en Déu era la seva manera de creure en un món més just i en una Església dels pobres que massa sovint no es correspon amb la real. Per això va ser dels introductors de la doctrina de Cristians pel Socialisme a Menorca, a principi de la dècada dels setanta.

Josep Seguí va néixer el 5 de novembre de 1925 i era el tercer fill d’una família burgesa, catòlica i acomodada de Maó. Li va aparèixer la vocació religiosa quan ja era adult i feia feina de perit comercial, a partir de la seva vinculació amb els Germans de la Salle i els cursets de cristiandat. Aleshores se n’anà a Salamanca per fer-hi estudis eclesiàstics i es va ordenar de capellà el 10 de juliol de 1955, quan tenia vint-i-nou anys. Més endavant va assistir a un curs d’estiu en sociologia de la religió a la Universitat de Lovaina, a Flandes, l’any 1970, on va coincidir amb els meus pares i algun dia em feia de cangur amb Xavier Moll, un altre capellà menorquí.

Durant molts anys, des que tinc memòria i una grua embarcava els cotxes en uns vaixells que ara semblarien de fireta, la tradició de la nostra arribada a Menorca sempre era la mateixa. En Josep Seguí baixava al port a rebre’ns, ben mudat per a l’ocasió, i després pujàvem a casa seva a esmorzar –que a Menorca, per algun motiu misteriós i que indueix a múltiples equívocs, en diuen “berenar”. Al pis del carrer del Carme número 6 saludàvem Donya Emília, la mare, i en Pere, un germà d’en Josep que era cec i del Madrid i a mi em feia una mica de por. A vegades, quan no era a Alemanya, també hi havia en Toni, que a més de germà era hermano, és a dir, germà de les Escoles Cristianes de La Salle. El menys devot d’aquella casa era el Pipo, el gat.

Amb el pas dels anys es van anar morint, no recordo en quin ordre, l’Emília, en Pere, en Toni i el Pipo. Jo vaig deixar d’anar a Menorca amb els pares i hi anava tot sol o amb parella. Però la tradició d’anar a saludar en Seguí a casa seva i esmorzar plegats i posar-nos al dia la vam mantenir mentre ell hi va viure. Si hi sumem les berenetes a l’alzinar de Son Puig, els sopars as Migjorn, les trobades a Barcelona, les anades a restaurants diversos i les llargues converses per telèfon, és sens dubte el capellà amb qui més he parlat en aquesta vida i el que més m’ha marcat. També el qui més he admirat i estimat.

En Josep era molt xerraire. Hi veia poc i era mig sord, però xerrava pels descosits. Era feliç explicant anècdotes i era també un gran imitador. Quan estava inspirat, era imparable i irresistible, feia riure molt. Una de les meves anècdotes preferides era la de les cadires de Carmen Polo, dona de Franco. Resulta que l’any 1967 va arribar a oïda de la senyora del dictador que les cadires de la rectoria des Castell, que només es feien servir per a les grans festes i ocasions, eren especialment valuoses i boniques. Assessorada per un antiquari de Mallorca, on passava les vacances, va decidir d’anar-les a veure amb la seva filla, convençuda que amb sort se les enduria de franc i sense sort n’hauria de pagar un mòdic preu. No comptava que el capellà del Castell era Josep Seguí, que no va dubtar a dir a la poderosa esposa que les cadires no es movien d’allà perquè eren del poble. “Bé, doncs ens n’anem”, diu que va dir Carmen Polo tota frustrada.

El Josep que jo vaig conèixer a Menorca ja era molt allunyat del nacionalcatolicisme que li havien inculcat a ell de jove. Formava part d’un mític trio de capellans que s’ocupava de la parròquia del Carme, juntament amb Bartomeu Febrer, més conegut com el capellà petit, i Joan Febrer. Identificat amb la transformació que pretenia el concili Vaticà II i amb els postulats de Cristians pel Socialisme, Seguí veia clar que la teologia de l’alliberament no s’havia de limitar a l’Amèrica del Sud i que la barreja de revolució i cristianisme era bona per a qualsevol terra. Per això s’havia implicat en les lluites polítiques i sindicals de la Menorca postfranquista i sempre llegia i mirava de fer venir a l’illa  referents intel·lectuals de l’esquerra catalana que acabarien essent bons amics seus, com ara Alfons Comín, José María Valverde, Jaume Botey, Manuel Vázquez Montalbán, Ignasi Riera, Enrique Miret Magdalena o Joan García Nieto.

Una de les coses que més em va impressionar de Josep Seguí va ser la història de Son Puig Gran. Com el seu nom indica, és un gran lloc, una finca agrícola de més de 120 hectàrees situada al terme d’Alaior. Propietat de la família, l’havia heretada i, per tant, ell era el senyor de Son Puig. Uns pagesos treballaven les terres i ell hi anava sovint a passejar o hi convidava els amics. Doncs bé, un bon dia, l’any 1990, va decidir que no podia tenir una propietat com aquella, tanta riquesa, i en va fer donació a Intermón, l’ONG vinculada als jesuïtes, per impulsar projectes solidaris al Tercer Món. De fet, no va voler saber mai a quin projecte concret s’havien destinat els diners, tot i que entre ell i jo vam decidir que havien anat a parar a la Nicaragua sandinista.

Josep Seguí es va morir el 7 d’agost i aquest divendres, dia en què hauria fet 96 anys, li faran un acte d’homenatge al Teatre Orfeó de Maó. L’organitzen una colla d’amics seus i gent d’Esquerra Unida i d’Entrepobles. Amb l’encertat lema de “Memòria d’una vida compromesa”, diuen que l’objectiu serà compartir vivències, cançons i testimonis. M’hi afegeixo des de la distància. Segur que serà ben diferent de les exèquies religioses que es van fer el 9 d’agost passat al Carme. I diferent del que organitzarien, si poguessin, tots els desvalguts i descamisats que va ajudar durant la seva vida, que van ser molts. I diferent del que li faria el Quique, que en va tenir cura els darrers anys amb tanta estima com paciència. I del que algun dia de segur que farem tot fent una bereneta, amb en Pere i la Mercè a Cala Ampit, potser també amb l’Aina si hi ha sort, on en Josep havia estat molt feliç, sota l’ombra d’un pi, xerrant i escoltant els amics.