Josep Sabaté: “A Catalunya consumim un 31% més de l’aigua que tenim”

Amb el lema “Defensem els rius i el territori: l’aigua per a la vida, no per al negoci”, més d’un miler de manifestants es van concentrar diumenge a Girona per denunciar la sobreexplotació de l’aigua a Catalunya. En un context de sequera extrema, els moviments socials que formen part de la campanya “D’on no n’hi ha, no en raja” fa mesos que han intensificat la lluita conjunta en defensa de rius com el Ter, la Muga i l’Ebre. Una unitat que reforça el missatge que cal consciència urgent i, també, l’exigència a les administracions que actuïn d’acord amb un nou model de gestió de l’aigua. Un dels participants en la concentració de diumenge va ser Josep Sabaté, integrant històric de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) que fa mesos que es dedica a fer divulgació en favor d’una nova cultura de l’aigua a Barcelona, i que alerta que és importantíssim de vincular les lluites dels territoris amb les lluites metropolitanes.

—Diuen que no plou, però ningú no t’explica la mala gestió que el govern fa de l’aigua. Aquest és el lema. Quina gestió de l’aigua fa el govern?
—És clar que hi ha un problema amb la gestió de l’aigua. No tan sols al govern, també als ajuntaments, les empreses. És un problema de model, en general. No es fa una gestió de l’oferta, sinó de la demanda. La pregunta que es fan és: quanta aigua volem? La que volem és la que hi haurà. En lloc de pensar: aquesta és l’aigua que tenim; quins usos prioritzem amb criteris de justícia social?

—I quines conseqüències té això?
—Per exemple, la gran agroindústria, l’any 2023 va guanyar milers de milions d’euros en exportacions. El sector hoteler i turístic no té més restriccions que el sector domèstic i, cosa més greu, sobre la taula hi ha nous projectes com el Hard Rock o la Copa Amèrica. Ni tan sols la sequera, ni les imatges dramàtiques de l’embassament de Sau, no han fet entendre que anem arribant a un límit i que cal canviar el paradigma.

—Es continua pensant com fabricar més aigua però no com reduir-ne el consum?
—Sí, i crec que els ajuntaments també hi tenen un paper important perquè són els que gestionen l’aigua a escala urbana. L’Agència Catalana de l’Aigua subministra l’aigua als municipis, però després els municipis en prioritzen els usos. Podem trobar municipis molt meticulosos, que en limiten el consum. A Arenys de Mar omplir una piscina pot costar fins a tres mil euros de multa. Això no passa a tots els municipis. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona pacta amb el gremi d’hotelers per assegurar-los que tinguin aigua a l’estiu, perquè una imatge de Barcelona sense aigua no seria bona per a la marca Barcelona.

—Barcelona no fa els deures?
—Encara ara redacta la seva ordenança d’aigües grises i fluvials. I som a l’any 2024! La Plataforma en Defensa de l’Ebre funciona des de l’any 2000 i fa moltes dècades que sabem que a Catalunya hi ha un problema amb l’aigua. Sabem que tenim la possibilitat de reaprofitar fins a un 30% del consum d’aigua amb les aigües grises i això no es fa. Només correm en els moments de crisi.

—Quins altres municipis ho fan bé?
—Per exemple, sabem que Sant Cugat del Vallès té una ordenança interessant de l’aprofitament d’aigües grises. La qüestió és saber si després se’n fa un bon control i s’asseguren que s’aplica. El sector turístic hauria de tenir l’obligació d’utilitzar les aigües grises i els nous edificis haurien d’estar preparats per a aprofitar-les.

—I els ciutadans?
—Es dóna molt la responsabilitat als ciutadans, i en tenim, però els ciutadans no tan sols hem de reduir el consum d’aigua a casa sinó que hem de denunciar la gestió de l’aigua que no es fa bé.

—Ara que ha plogut una mica sembla que es rebaixa la tensió?
—Ara som al 17,14% de les reserves, i ja van començar a dir que ens anàvem recuperant i que no hi hauria més restriccions que les que hi ha hagut fins ara. Van tirant la pilota endavant per salvar la temporada turística. Nosaltres pensem que s’ha de fer una mirada de model, perquè ja anem dècades tard.

—Aquest cap de setmana a Girona hem vist diverses lluites locals que s’unien en defensa de la gestió dels rius i els aqüífers. Sembla que és un bon moment per a la col·laboració entre moviments.
—Sí, la visió de país ens ajuda a construir el missatge. L’aigua té una gran importància per als territoris. Els rius generen identitat i, per tant, hi ha una connexió emocional molt forta. Els rius han condicionat sempre el nostre desenvolupament com a societat. Nosaltres no veiem els rius com un recurs. Aquesta seria la visió d’uns determinats enginyers de camins, que veuen un riu com un canal per on passa aigua. Ara, els moviments ecologistes i de l’aigua hem creat la campanya “D’on no n’hi ha, no en raja” i la Cimera Social de l’Aigua, un espai molt interessant perquè exposem una problemàtica comuna a partir de llocs diferents. Gràcies a aquest diàleg sabem que allò que passa al Montseny amb la sobreexplotació de la indústria embotelladora d’aigua és un transvasament amb camions i botelles. També sabem que el riu Ter és el riu més transvasat de Catalunya pel transvasament cap a Barcelona, i que té un problema de purins, perquè el creixement del sector porcí, que actualment arriba a vuit milions de porcs anuals, contamina el 50% dels aqüífers.

—També ho connecteu amb les lluites urbanes?
—Sí, amb el creixement dels pisos turístics o els problemes de l’habitatge a l’àrea metropolitana. És una aliança estratègicament molt important entre el Sindicat de Llogateres, els moviments contra la Copa Amèrica, etc. Són cares diferents de la mateixa moneda. Això ens fa veure que vivim en un model que ens deixa sense aigua, sense casa i amb unes feines precàries. De fet, aquesta relació de forces també va passar amb la PDE quan es volia transvasar aigua al País Valencià i ens vam unir als moviments ecologistes del País Valencià i Múrcia. Ja sabíem que més aigua al País Valencià volia dir més Terra Mítica i més Marina d’Or.

—Molta gent parla de “insolidaritat” entre territoris.
—És un discurs molt cínic que justament expressa la gent més insolidària que hi ha. La gent que posa en dubte els serveis públics, que posa en dubte que hagi d’haver-hi una regulació dels lloguers. Hi ha gent que ho presenta com un conflicte entre territoris i per a nosaltres és un conflicte entre interessos. Entre petita pagesia i agroindústria; entre veïns de Barcelona i sector turístic o immobiliari. D’aquesta crisi, o en sortim amb una consciència ambiental més gran o anem cap al tecnooptimisme neoliberal. Un tecnooptimisme que proclama: “Ja portarem aigua d’on sigui, la fabricarem o la transvasarem, però aquí no s’atura la maquinària.”

—La Plataforma en Defensa de l’Ebre s’ha reactivat?
—Els moviments socials són cíclics perquè hi aboques molta energia de manera voluntària. A la PDE sempre pensem en les lluites per a guanyar-les, perquè no tenim cap més opció. Cada gota d’aigua que baixa pel riu l’hem suada amb hores de militància i de mobilització. Aquest diumenge vam pujar a Girona amb un autobús de les Terres de l’Ebre per defensar els rius. És així com nosaltres som solidaris. No amb Foment ni amb el lobby hoteler.

—L’alarma de sequera és una bona excusa per a tornar a parlar d’interconnexió de xarxes?
—Una cosa que possiblement no se sap és que l’Ebre actualment té nou transvasaments ja en funcionament. Sempre sembla que allò que s’és a punt de fer és allò que té més protagonisme, però el problema que hi ha amb l’Ebre és que és un no parar. Ara es volen regar els Monegres. El transvasament a Barcelona ja és un clàssic. L’any 2008, amb un tripartit, gent antitransvasista va acabar dient sí als transvasaments perquè es van trobar sotmesos a moltes pressions. Fins ara el govern ha dit que no al transvasament i, estem contents per aquesta situació, però nosaltres pensem que hem de fer front a la pressió d’alguns sectors que sí que el volen, i que tenen un gran altaveu en alguns mitjans de comunicació com, per exemple, La Vanguardia.

—Els transvasaments molts cops són encoberts?
—Sí, un transvasament no vol dir que s’hagi de construir una canonada de l’Ebre a Barcelona. Els transvasaments avui dia es fan connectant les xarxes, i els canals, ja existents. El terme “transvasament” va quedar proscrit i ara s’inventen altres fórmules, però portar aigua d’una conca a una altra és un transvasament, ho expliquin com ho expliquin. Per exemple, el transvasament a Cantàbria havia de ser temporal i reversible i ha estat permanent. Ja hi tenim una mica d’experiència. En temps d’emergència s’acaben fent aquelles obres estructurals que ja es tenien intenció de fer.

—L’aigua serà una part important de l’agenda política de les eleccions del maig?
—Jo crec que hauria de ser un dels temes centrals perquè ens hi juguem el futur del país i del territori. Caldria que fossin debats amb base científica. No podem continuar escoltant polítics que diuen que l’aigua dels rius es perd al mar. Això és un concepte anticientífic. Que Vox dirà això, ja ho sabem, però no podem acceptar que cap dels altres partits ho diguin.

—Hi ha polítiques d’esquerres o de dretes pel que fa a la gestió de l’aigua?
—PP i Ciutadans normalment són partits transvasistes; el PSC, sovint defensa la interconnexió de xarxes i hi ha partits que actuen segons la conjectura i la situació interna que tinguin.

—Què diu la nova cultura de l’aigua?
—Que l’aigua és un bé de primera necessitat per a les persones i que no pot estar subjecta a les lleis del mercat. Catalunya és el primer país d’Europa quant a la gestió privada de l’aigua. A la major part dels catalans els arriba aigua a casa a partir d’operadors privats, majoritàriament el grup Agbar. Això no pot ser. L’aigua ha de tenir una gestió pública i democràtica.

—Quins sectors creieu que perillen més?
—A Catalunya tenim un problema de dades. Hi ha dades de negoci per sectors, però no sabem quanta aigua gasta Damm o Coca-cola. Tampoc no les sabem del sector turístic. La llei de protecció de dades fa de barrera per protegir certes accions. T’ho pots imaginar pel volum de negoci. Però els principals consumidors d’aigua actualment no sabem si n’han reduït el consum. Nosaltres exigim transparència en les dades per saber realment quanta aigua es gasta. Però com que els operadors són privats, Agbar hauria de passar als ajuntaments i els ajuntaments a l’Agència Catalana de l’Aigua. Hauria de passar molts nivells fins que, finalment, la Generalitat les podria fer públiques a tota la societat.

—Hi ha cap dada que sí que puguem explicar?
—Hi ha un índex que jo crec que és molt revelador. És l’índex Water Exploitation Index (WEI).

—I què diu?
—Que a Catalunya consumim un 31% més de l’aigua que tenim. Això no ho diu la PDE ni els seus amics ecologistes, és un índex oficial que es fa servir a escola europea. Pensem que hem de reduir consums o recuperar les aigües grises. I que l’aigua de les depuradores té un impacte ambiental menor que l’aigua dessalada de les dessaladores. Les dessaladores són caríssimes, tenen un consum d’energia molt bèstia, i es retorna la sal al mar, cosa que afecta greument la posidònia. La nostra crida és a racionalitzar consums i a adaptar-nos al clima que tenim i tindrem. Evitar solucions que ens poden situar en un context molt pitjor que l’actual.

—Les dessaladores no serien la solució?
—El govern mateix fa poques setmanes deia: “Amb les dessaladores ja no dependrem de la pluja.” I la pagesia? I els rius? El tecnooptimisme és com una droga que potencia uns discursos que no ens permeten aturar-nos. Sempre tenim l’esperança que ja ho arreglarem en un futur. A més, és difícil de tenir consciència de la sequera. Si jo avui em vull fer una banyera i un jacuzzi, me’l faré i no passarà res. On tenim les restriccions en una situació com l’actual?