Josep Rull: ‘Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República’

L’esperança dels encausats en la causa general del Tribunal Suprem és una victòria el 21 de desembre. Les eleccions són una oportunitat perquè l’escrutini del poble tombi el 155 i la repressió política a què l’estat espanyol ha sotmès l’independentisme. L’experiència de Josep Rull a la presó fa estremir per alguns dels passatges que explica en aquesta entrevista. El tracte rebut les primeres hores després de la decisió de l’Audiència espanyola, la conversa amb el fill gran, la pregunta sorprenent del petit durant una visita, el guàrdia civil que el va tranquil·litzar, el funcionari que l’amenaçava, la relació amb Turull com a company de cel·la, el so i la imatge que no podrà oblidar mai, el penediment dels reclusos amb delictes de sang del seu mòdul, el moment que va rompre a plorar, la decisió de no marxar a l’exili, allò que hi ha en joc el 21-D, el sentit de Junts per Catalunya, el retorn de Puigdemont… Rull parla amb una serenitat i amb una profunditat que no deixa indiferent. Però la veu tremola. Un mes a la presó i trenta anys d’amenaça judicial que pesen com una llosa en un futur incert.

—N’heu pogut treure res de positiu, d’aquesta experiència?
—Un compromís polític expressat en uns termes diferents. Això ho explico pertot arreu aquests dies. És la convicció que haig de treballar com un compromís vital perquè els meus fills no visquin en un estat que empresoni gent pel fet de defensar pacíficament les seves idees. També m’emporto una experiència molt impactant pel fet d’haver-nos endinsat en biografies de reclusos que hi havia al mòdul que eren molt contundents i impressionants. Amb moltes estones d’humanitat, paradoxalment. Molts delictes molt durs. Amb alguns reclusos, nosaltres hi teníem molta distància. Anàvem coneixent què havia fet cadascú i hi havia determinats delictes d’alguns reus que ens impedien d’apropar-nos-hi. Tenien molts nivells diferents de penediment. I n’hi havia molts que hi eren una mica per inèrcia. Les seves circumstàncies vitals els havien abocats indefectiblement a la presó.

—Això us ha menat a cap conclusió?
—He reforçat aquesta idea de construir un país amb un estat del benestar molt fort i molta justícia predistributiva, que doni moltes oportunitats a la gent. A la presó hem vist gent a qui la biografia personal els abocava a acabar-hi. Això és el que hem vist. Hem vist també una actitud molt professional dels funcionaris. Tan sols amb alguna excepció de voluntat venjativa intensa. Hem vist com és la vida. I una altra cosa encara, que per mi és el millor aprenentatge humà. Aquesta experiència et porta a garbellar molt bé allò que és essencial a la vida, allò que és transcendent, d’allò que no ho és. Hi ha determinats valors o aspectes com la família, els amics, les abraçades, el contacte físic… que fora de la presó no acabes de valorar amb tota la transcendència. La presó t’aproxima a la vida en uns termes que et fan valorar allò que és important. I el concepte de llibertat. Els primers dies després d’haver-ne sortit aprens a ser lliure. Allà dins has de demanar permís per a tot. I quan surts i veus que et pots moure i que no has de mirar ningú i et pots desplaçar tranquil·lament fa una impressió molt sorprenent. Quan ho explico, la gent em mira amb cara de perplexitat. I encara no n’he parlat amb els meus companys. Però segur que els ha passat això mateix. Totes aquestes són les vivències que ens quedem.

—Heu parlat dels fills. Deu haver estat difícil explicar-los per quin delicte estàveu tancat. Com ho heu fet?
—Tinc un fill de vuit anys i un altre de tres. Al de tres anys li vam dir que el pare treballava. Quan va venir a veure’m, es pensava que anava a la feina del pare. I hi va haver un moment que el petit va dir: ‘Pare, pare! Ensenya’ns el despatx!’ Li vaig dir: ‘Al despatx no hi anirem. Està tancat avui.’ En canvi, amb la meva dona vam tenir una conversa amb el fill gran el dia abans d’anar a Madrid a declarar sobre el risc que jo anés a la presó. És la conversa més bèstia que he tingut amb el meu fill. El bon pare català sempre parla d’ell mateix en tercera persona… oi? Li vaig dir: ‘El pare, pot passar que vagi a la presó, però no ha fet res dolent. Anirà a la presó per haver defensat uns ideals que tu ja saps que a casa sempre hem defensat. Recordes que vam votar l’1 d’octubre? Doncs el pare pot anar a la presó perquè hi ha gent a qui no agrada allò que vam fer. Però tu vés amb el cap ben alt, perquè el pare no ha fet res dolent. I si algú et diu res, digues que el teu pare ha defensat unes idees. Cap ben alt.’ A l’escola, a l’Avet, tot ha anat excel·lentment. El tracte dels professors, dels pares dels altres nens, dels alumnes… El meu fill fa quart i els de cinquè i sisè el protegien absolutament. A l’esplai, al Cepitu de Terrassa, també. Un acompanyament brutal. Hem rebut tones i tones d’afecte. I els meus fills, especialment el gran, que era el que n’era conscient, han estat molt ben acompanyats i amb molta consciència per part de tothom de què passava. Hem sentit molt directament l’estima de la gent. No tinc prou paraules de gratitud per a traslladar a tota la gent que ens ha acaronat tant aquests dies.

—A Jordi Cuixart, els altres presos li han dit que té molta sort de no haver de tenir remordiments…
—També era així en el nostre cas. Nosaltres érem en un mòdul de respecte. Un mòdul de respecte és un mòdul on signes un contracte de compliment d’unes normes de convivència. Amb aquest contracte, et compromets a no utilitzar mai la violència física ni verbal per a dirimir els conflictes. Així com els consellers Romeva i Forn eren en un mòdul de preventius, amb en Jordi [Turull] érem en un mòdul de condemnats amb penes molt altes. No érem pas amb presos de coll blanc, per entendre’ns. Al nostre mòdul hi havia presos comuns amb molt delicte de sang. Molt delicte de sang. Què ens va cridar l’atenció? Que una gran majoria reconeixia els fets pels quals havien estat condemnats. Reconeixien que s’havien equivocat, especialment els que tenien delictes de sang. Amb nivells alts de remordiment. I s’adreçaven a nosaltres demanant què havíem fet exactament. Una conversa que es repetia sovint és quan ens preguntaven quants anys ens demanen que paguem (amb terminologia carcerària no dius ‘complir una condemna’ sinó ‘pagar una pena’). Els explicàvem que ens demanen trenta anys. Hi havia un astorament. ‘Trenta anys, vosaltres? Però què feu aquí dins?’ I també ens passava com a en Jordi Cuixart. Ens deien que teníem sort de no haver de tenir remordiments. I quan veien la quantitat de cartes que rebíem, ens deien: ‘La gente os lleva en volandas!’

—La relació amb en Jordi Turull deu haver canviat…
—Oh! Oh! Jo crec que hi ha una relació en aquest moment que és emocionalment indestructible. Compartíem setze hores cada dia a la cel·la. Setze hores són moltes hores. Hem somniat junts. Hem patit junts. Hem dubtat junts. Hi ha un verb català que és molt bonic: hem glatit junts. I ens hem confortat plegats. Quan jo estava fotut, ell m’ajudava. I quan ho estava ell, l’ajudava jo. Hi ha situacions personals que ens deixaven abatuts. Per exemple, quan jo rebia una carta de la meva dona amb fotografies dels nens, tenia una baixada molt potent.

—Deveu haver guardat moments molt especials…
—Hi ha una imatge i un so que tinc molt clavats. El so que mai no oblidarem –amb en Jordi vam coincidir en això– és el soroll de la porta de la cel·la quan ens hi van tancar la primera nit. Aquest soroll de les portes de les cel·les tancant-se a dos quarts de vuit del vespre. És un so que puc sentir ara tancant els ulls perfectament. I la imatge és la següent. En Jordi fuma. Un dia va obrir la finestra –una finestra amb barrots– i jo era a la banda de la porta de la cel·la. El vaig veure a ell fumant amb aquells barrots al darrere i la llum de mitja tarda que entrava. Va ser una imatge, que encara puc veure, de tenir consciència de presó presó. El so de les portes que es tancaven cada vespre i la imatge del meu amic conseller a la finestra fumant amb els barrots al darrere… són dos records inesborrables. Ets a la presó… ets a la presó… ets a la presó…

—Vau tenir cap mala experiència concreta?
—Amb els altres reclusos, tot va anar bé. Quan érem amb ells, no podíem deixar de pensar en les seves víctimes i les famílies de les víctimes. Quan havien matat algú, nosaltres miràvem de pensar molt en la família de la víctima i això ens portava a marcar-hi una distància. Entre els funcionaris, els de la presó d’Estremera van tenir una actitud molt professional. L’excepció va ser a Navalcarnero. L’experiència que vaig tenir-hi va ser brutal.

—Què va passar?
—A l’Audiència em van donar la interlocutòria. Vaig travessar la porta del lloc on érem i m’esperaven dos policies estatals que em van posar les manilles amb les mans a l’esquena. Aquest va ser un primer moment impactant. Amb les mans lligades al darrere, vam baixar les escales cap als calabossos, uns espais de formigó amb un banc, també de formigó, amb una manta i el lavabo. M’hi vaig estar un parell d’hores. Abans d’entrar allà, em van escorcollar. M’ho van treure tot. Les ulleres. Per un miop, que li treguin les ulleres és molt inquietant. Coses que eren normals: el cinturó, els cordons de les sabates… Però també em van treure l’anell. Em van treure un braçalet que porto de Medi Ambient, d’una entitat de la Setmana de la Natura. Tot, tot… Unes gotes per al nas, per a la congestió nasal… M’ho van prendre tot. Ho van posar a una bossa.

—I d’allà cap a la presó?
—Passades les dues hores, em van enfilar en una furgoneta, emmanillat, ara amb les mans al davant. Tot sol. Els altres consellers anaven aparellats. Això ho vaig saber després. Però aleshores jo no n’era conscient. Van sortir totes les furgonetes juntes. Anava dins una mena de gàbia en aquella furgoneta. Amb les sirenes engegades i a una gran velocitat. Era molt incòmode perquè no anava lligat, no portava cinturó, però tenia les mans immobilitzades… I vaig anar veient com les altres furgonetes anaven desapareixent i les perdíem de vista. Vaig pensar que havien quedat enrere en algun semàfor. I vam arribar en una presó. Jo em pensava que ens portaven a Soto del Real. I que hi anàvem junts. Però vaig arribar a una presó que em va semblar molt antiga.

—No us havien dit on us enviaven?
—No. Vaig quedar sorprès. Em van fer baixar, encara amb les manilles i sense ulleres, ja de nit. Desorientat. I va venir un funcionari que em va dir: ‘Se os ha acabado la tonteria, catalanes; se os ha acabado la tonteria.’ Vaig quedar molt sorprès. I em va sortir un punt de dignitat i vaig respondre: ‘No se’ns acabarà ni ara ni mai.’ I va respondre: ‘Pues os vais a podrir aquí en la cárcel!’ Ostres… Va ser una entrada molt contundent. Hi va haver aquesta tensió. I després va començar el procés d’identificació. Ells en diuen ‘huellar’. Aleshores estava envoltat de dos funcionaris. Tot era molt desagradable. I l’home aquell va agafar la bossa de les meves pertinences i el primer que em va donar va ser la interlocutòria de la jutgessa. I em va dir literalment: ‘Te vas a pasar tantos años aquí en la cárcel que te la vas a aprender de memoria.’ I quan després em va fer la fotografia, aquella que tens els centímetres al darrere, em va dir: ‘Qué careto que haces! Esto es para salir al telediario y que la gente sepa qué cara hacéis los traidores!’ Tot allò, i més comentaris que va fer, va ser molt desagradable.

—Quin aterratge a la presó! Va anar més enllà aquest tracte amenaçador?
—Vaig quedar-ne molt impressionat. El moment que ho vaig passar més malament i que vaig estar a punt d’enfonsar-me va ser quan vaig preguntar si era a Soto del Real i on eren els meus companys. Em va dir: ‘No, no… estás en Navalcarnero, Madrid 4, y estás solo.’ Hòstia! Aquell moment va ser molt dur… Però sempre hi ha un alçament de llum en la tenebra. I el guàrdia civil que m’havia portat em diu, en català: ‘No pateixis. Estigues tranquil.’ Vaig quedar sorprès. Però em va donar molta confiança. I després va venir el subdirector de la presó, un home baixet i molt correcte, que em va dir: ‘Estigues tranquil, aquesta és una presó de les antigues, però et posarem en un mòdul que està relativament bé. No has de patir.’ Però a mi em feia molt de respecte la solitud. El subdirector va marxar i va continuar la situació tensa amb aquella gent. Al cap d’una estona, va tornar a venir aquell subdirector a dir-me que ens enviaven tots junts a Estremera. Jo no tenia ni idea que existia Navalcarnero ni Estremera ni res.

—I el guàrdia civil que parlava català us va dir res més?
—Sí. Va tornar a venir. Em va explicar que havia estat setze anys a Catalunya. Parlava un català molt correcte. Em va tornar a dir que no patís, que aniríem a Estremera i que havíem de passar per les altres presons a recollir els altres consellers. Volia dir que tornarien a ajuntar les furgonetes per anar cap a la presó on ens destinaven. Vam passar per Valdemoro, Aranjuez i Estremera. Em va dir que el trajecte duraria dues hores i mitja i que estigués tranquil. Que si necessitava res, que ho demanés. Va anar tot com va dir.

—I aleshores vau arribar a Estremera.
—Sí. Jo vaig ser l’últim de baixar de la furgoneta i d’entrar al lloc on ens van fer esperar. Els meus companys ja no portaven les manilles. I els funcionaris de la presó van tenir un tracte normal. Vaig quedar sorprès del tracte normal. De fet, era professional. No es tractava de ser simpàtics. Simplement, professionalitat. I allò va ser l’actitud constant que vam trobar a Estremera. D’una professionalitat impecable. No preteníem pas cap complicitat.

—Abans de tota aquesta experiència, vau haver de prendre la decisió d’anar a l’exili amb el president o quedar-vos aquí i encarar la decisió judicial. Com va anar?
—Hi havia circumstàncies polítiques conjuntes, circumstàncies polítiques concretes i circumstàncies personals de cadascú. La decisió política general va ser que alguns se n’anirien per protegir la institució a fora, però els altres ens quedaríem dins per donar una imatge de normalitat i confiança en els ciutadans després de la declaració d’independència. Hi va haver un cert repartiment de què faria cadascú. Jo tenia un acte a l’agenda aquell diumenge, el Centenari de Ferrocarrils de la Generalitat, a Sant Cugat. Podia anar-hi com a membre del govern. Era l’únic acte de l’agenda del consell executiu i vam quedar que hi aniria. El dilluns al matí també havíem quedat que aniríem als departaments. Jo hi vaig anar. Per qüestions d’agenda, jo estava en condicions de quedar-me. Aquesta era la meva circumstància política concreta.

—I també hi havia la circumstància personal…
—Sí. També hi havia la circumstància personal de cadascú. Vull deixar clar que l’exili és molt dur. Molt dur. No és cap broma. La meva mare és gran i està fumuda. No es pot moure. Té el cap clar, però no es pot moure. Hi ha patit molt, en tot això. Vaig pensar que si anés a la presó i passés alguna cosa amb la mare, podria tornar a veure-la. Podria demanar un permís. Però si era a l’exili, no. Aquesta és una raó. I cadascú sap la seva. Quan es frivolitza sobre l’exili, és molt injust. Les circumstàncies personals són molt dures. El meu company terrassenc Lluís Puig es troba en una circumstància molt complicada. Molt. I encara hi ha una última reflexió. El president de la Generalitat havia de ser fora. La institució de la presidència de Catalunya no pot ser sotmesa a la vexació i a la humiliació a què vam ser sotmesos nosaltres. Jo li he dit que no tingués cap dubte que havia fet allò que havia de fer. Ell té filles. I això és molt dur. Com més grans són els fills més complicat és. Però ell no podia sotmetre’s a la vexació a què ens van sotmetre a nosaltres. Posar-nos les manilles era una voluntat clara de dir-nos qui mana. I això, el president no ho havia de passar.

—Quan vau decidir de quedar-vos, teníeu clar que us enviarien a la presó? O teníeu alguna esperança?
—Era complicat. Jo tenia esperança. Sóc advocat. M’he tornat a donar d’alta d’advocat en exercici per poder anar a veure els presos. Els advocats podem entrar a la presó amb més llibertat i podem estar-hi més estona. Jo tenia una certa esperança. Però teníem el precedent dels Jordis que ja havien entrat a la presó per un delicte menor del que ens imputaven a nosaltres. Miquel Iceta diu que el 155 i el nostre empresonament no tenen res a veure. I no és cert. Perquè amb el 155 vam deixar de ser aforats. I per tant, en lloc d’anar al Superior de Justícia o al Suprem, ens tocava passar per l’Audiència. I només cal veure el tracte diferent que van rebre els membres de la mesa i nosaltres. Jo tenia esperança perquè no tenia sentit jurídicament aplicar-nos aquestes mesures cautelars tan dures. Prendre la llibertat és la mesura cautelar més rotunda que hi ha. Els nostres advocats ho van preparar molt bé. Però va quedar clar que era irrellevant què poguessin dir.

—Parlem de la presó en passat. Però això no s’ha acabat. Hi haurà un judici i tot es pot complicar encara més…
—Exacte. I això sí que valdria la pena que ho anéssim explicant més. Hi ha gent que em diu: ‘Quina mala experiència. D’això te’n recordaràs tota la vida.’ I sí que me’n recordaré. Segur. Però ara ens demanen trenta anys. Trenta anys de presó. Hem de passar un judici. I la interlocutòria del jutge per la qual deixa el vice-president, el conseller d’Interior i els dos Jordis a la presó manté el relat de violència i el tipus penal de rebel·lió. Això no s’ha acabat. No és normal la situació actual. Jo m’he de presentar al jutjat de guàrdia cada setmana, no puc sortir del territori de l’estat espanyol, tinc limitada la llibertat d’expressió… hi ha preguntes que no puc respondre. Em limito a seguir les instruccions del meu advocat de ser molt poc loquaç a l’hora de respondre determinades coses. I he d’encarar un procés amb una responsabilitat penal per delictes molt greus. De fet, el més greu que hi ha al codi penal en aquest moment.

—De què no podeu parlar?
—De què? No puc dir de què no puc parlar. No puc parlar de la visió política de cara al futur. He de ser molt prudent a l’hora d’expressar determinades opinions. Quan anem a un debat, que jo crec que no hi hem de deixar d’anar, és bo que la gent sigui conscient que no podem expressar-nos amb la mateixa llibertat que els altres.

—Això condiciona completament la campanya. Es competeix amb una desigualtat absoluta. Més enllà dels presos i dels exiliats, tampoc no hi ha llibertat entre els que heu quedat lliures.
—I tant. És claríssim. Ens han advertit que depèn de com ens expressem podem tornar a la presó. Estem sempre vorejant el límit. Això és angoixant.

—L’esperança d’abans de la citació a declarar és més gran de cara al judici? Confieu que hi pugui haver solucions que impedeixin que acabi més malament encara?
—Hi ha una cosa prèvia que és fora dels jutjats. És l’escrutini del poble. El 21 de desembre hem de guanyar aquestes eleccions. Les hem de guanyar. Per això, Junts per Catalunya oferim la nostra candidatura no tan sols als independentistes sinó també a tots els ciutadans que creuen que ens hem de moure en uns paràmetres democràtics homologables a la resta d’Europa. Hem rebut moltes cartes en aquest sentit, que eren molt emotives. Gent que ens deia que no és independentista, però que troba esgarrifós això que ens havien fet. I deien que ja no era una qüestió d’independència sinó de democràcia. Serà la gent amb el seu sufragi –per utilitzar les paraules de Macià– que pot treure els quatre presos polítics de la presó i pot fer tornar el president i els consellers de l’exili. És condició necessària, però no suficient. Hauran de passar més coses. Però si no passa això, si no guanyem les eleccions, el futur serà molt poc agradable. Les candidatures del 155 han insistit que, si no surt allò que ells volen, continuaran aplicant-lo i acabaran prohibint allò que nosaltres representem.

—Esteu sorprès per alguna reacció de companys dels partits impulsors del 155?
—Jo no qüestionaré el caràcter democràtic de ningú. Però hi ha una democràcia que s’expressa amb uns termes homologables a la resta d’Europa i una altra democràcia que no. Sobre els companys, hem vist mostres d’afecte d’alguns companys del PSC, que vull fer valer. Tan bon punt hem sortit, s’han posat en contacte amb nosaltres per dir que discrepaven de la nostra posició política però que empatitzaven amb la nostra situació. També companys dels comuns. I evidentment, d’Esquerra i de la CUP. Però, en canvi hi ha absències i silencis que sorprenen. Encara no he tingut l’oportunitat de veure ningú del PP ni de Ciutadans. Sap greu que més enllà de la discrepància política no hi hagi més humanitat. Em sobta que els qui tenen fills no tinguin aquest punt d’empatia personal.

—Això sembla impossible…
—La humanitat hauria d’anar per sobre de la política en determinats aspectes. Nosaltres no sortim pas amb odi. No acceptarem allò que volen, que és inocular-nos el verí de l’odi i el ressentiment. Si regalimem ressentiment, no construirem absolutament res. Allà dins pensava molt en la Muriel com a metàfora de la nostra actitud. Si la Revolta dels Somriures té una cara gràfica és la de la Muriel. Hem de mantenir un respecte insubornable als altres. Si algú vol estar emprenyat i ressentit, que siguin els altres. Amb nosaltres no ho han d’aconseguir. Em nego a perdre el somriure. Aquesta actitud és la que ens ha permès d’arribar fins aquí.

—Aquest somriure es va esquerdar amb la vostra entrada a la presó. En sou conscient?
—És evident. És normal. Però a nosaltres que ho hem patit en primera persona, no ens llevaran el somriure. La manifestació del carrer de la Marina ens va impactar molt a dins la presó. És una de les ocasions que vam plorar. Perquè hem plorat. Ho vam poder veure per la tele. Moltes televisions espanyoles no ho van ensenyar, però cal reconèixer que la Sexta ho va emetre en directe. Ho vèiem allà al mòdul envoltats dels altres reclusos. Allò va ser tan brutal. Veure la gent amb aquella actitud. Vam ser molt conscients de l’impacte que havia tingut la nostra situació.

—I aquesta virulència de l’estat espanyol pot haver espantat gent?
—Aquest és el gran instrument que tenen el PP, Ciutadans i, dissimuladament i amb certa vergonya, el PSC. Garcia Albiol ha dit que, si guanyen els sobiranistes voldrà dir que encara hi ha una part de Catalunya que no ha escarmentat. Aquesta és la concepció de la democràcia que té aquesta gent. És a través d’aquesta idea de por.

—Per què considereu tan important que Junts per Catalunya, la llista del president, sigui qui s’endugui la victòria del 21-D?
—Des del respecte més escrupolós a Esquerra Republicana i a la CUP, perquè això ho hem patit junts. Especialment, amb Esquerra. Jo he compartit furgoneta i manilles amb Carles Mundó, Oriol Junqueras i Raül Romeva. I he compartit tres hores de calabós a l’Audiència espanyola amb el vice-president Oriol Junqueras. Des del respecte més escrupolós, en aquestes eleccions pensem que la qüestió no són els partits sinó el país. Calen instruments excepcionals en una situació d’estat d’excepció. I aquesta és la primera raó d’haver articulat Junts per Catalunya, que és una candidatura molt transversal amb gent de procedències molt diverses.

—I la segona?
—És important de restablir la normalitat democràtica que implica que el president Puigdemont i el seu govern, destituït de manera il·legítima, pugui tornar al Palau de la Generalitat. Per nosaltres, el motiu principal d’aquestes eleccions és això. Si no es restablís aquest govern amb el president al capdavant, els del 155 n’haurien tret profit. Quedarien ben satisfets amb això que aconseguirien. Aprofito els versos de Miquel Martí i Pol: ‘I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui i via fora!’, però abans restablim la normalitat que ens han volgut arrabassar. Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República.

—Si guanya les eleccions, el president Puigdemont ha de tornar?
—Sí. Claríssimament. Ell mateix ho ha explicat. La seva voluntat és poder tornar. Assumirà un risc molt alt. Si el poble l’escull i guanya les eleccions, davant dels ulls del món –que és més sensible que no pas com ens expliquen–, que pugui ser empresonat i s’impedeixi la voluntat democràtica de la gent serà una imatge demolidora. L’estatut deixa ben clar que tan sols hi ha quatre vies per les quals el president pot cessar: per dimissió, per moció de censura, per inhabilitació judicial o per mort. No hi ha pas un cinquena raó que digui: ‘Perquè el senat espanyol per majoria absoluta decideixi que no li agrada aquest govern.’ Això és impensable democràticament. Molta gent arreu del món viu perplexa la situació actual d’una Catalunya governada per un partit amb onze diputats i el 8% dels vots.