Quan passem per Calders, abans d’arribar a Moià a entrevistar el lingüista Josep Ruaix, comentem que aquest savi de la llengua encara fa de rector en aquest poble del Moianès. Només d’entrar a casa seva, veiem clar que aquest home no és cansa mai. Ni abans ni ara, que té vuitanta-quatre anys. Diu que treballa tantes hores com pot. Ell i la seva germana ens acullen amb cordialitat. Entrem al seu despatx, pulcre i ben endreçat, on la gran quantitat de llibres que hi ha no aclapara. A la taula, les carpetes ben posades i els llibres que comentarem, que aniran sortint a la conversa. Sembla que no se li escapi cap detall. Amb una llum tenue, filtrada per les escletxes de la persiana, comencem l’entrevista parlant de la distinció que li atorgarà l’Institut d’Estudis Catalans.

Una distinció que arriba tard, però que ell rep amb agraïment i que és un reconeixement a la seva gran tasca com a divulgador i estudiós de llengua. Amb més de dos milions de llibres venuts, que han acompanyat moltíssims catalans en la tasca de conèixer i perfeccionar la llengua, és protagonista d’un dels grans èxits editorials del país. Es defineix com a fabrià i partidari de la prudència lingüística. Explica els seus desacords amb naturalitat: creu que es fan massa canvis. I destaca la importància de conservar la genuïnitat de la llengua que ens ha arribat fins ara. Diu que el IEC s’hi ha d’esforçar.

—Demà us faran “col·laborador distingit” de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Què és aquesta figura?
—És una figura nova que han establert –diria– ad hoc. Ara ja no puc ser membre numerari de la Secció Filològica, perquè he passat de l’edat –és només fins a setanta anys. I per això em lliuraran un diploma de col·laborador distingit.

—Teniu vuitanta-quatre anys. Creieu que han trigat massa?
—Jo no em queixo. Els reconeixements els accepto sempre, per tres motius. Per començar, per cortesia. Després, perquè tenen una repercussió a favor de la cosa de què es tracta, en aquest cas la llengua. I tercerament, perquè representen un aval a la meva obra. Per això l’accepto molt content i agraït.

—Segurament molta gent no entén com és que amb una trajectòria com la vostra no sigueu membre de la Filològica de fa anys.
—La meva relació amb la Secció Filològica va començar ja fa molts anys i semblava que hi hauria un moment que sí que me n’elegirien membre. L’any 2000, quan hi va entrar Albert Jané, em va dir: “El primer objectiu que tinc en entrar a la Secció Filològica és que us elegeixin a vós.” Vaig quedar parat d’aquesta generositat d’Albert Jané. Ho va proposar però no va prosperar.

—Què li van dir?
—Albert Jané em va explicar: “Quan he presentat la vostra candidatura, m’han objectat: ‘En Ruaix no té el perfil que en aquest moment voldríem.’”

—Us reca?
—No, vist amb la perspectiva dels anys, sincerament, estic content que no m’haguessin elegit. Jo ho hauria acceptat, per col·laborar a favor de la llengua, però prefereixo que hagi anat així, perquè m’he estalviat molts viatges a Barcelona, moltes reunions, feines protocol·làries i altres tasques que potser no m’haurien interessat. I després, essent capellà en actiu, tinc unes obligacions amb el bisbat i la parròquia, i hauria estat una mica difícil de compaginar-les amb les de l’Institut i també amb la meva dedicació a corregir textos, investigar la llengua, fer classes, llegir, etc. Però ara, sincerament, estic content que em facin aquest reconeixement.

—Tota la vida us heu abocat a l’estudi de la llengua i ho heu compaginat perfectament amb la vostra dedicació a l’Església.
—Hi ha moments en què has de decidir sobre el teu futur. Quan vaig tornar de Roma, on vaig estudiar sis anys, vaig anar al bisbat de Vic a parlar amb el vicari de pastoral, Mn. Jaume Camprodon, futur bisbe de Girona. Em va dir: “Ara, Ruaix, has d’anar a Barcelona a fer la convalidació dels estudis de Roma –perquè eren estudis eclesiàstics i calia fer-ne la convalidació civil–, i ja t’hi quedaràs, a Barcelona, en l’àmbit acadèmic. Ja ens deixaràs abandonats, al bisbat.” Però li vaig respondre que no, perquè sempre he tingut molt present que tot el que he rebut de caràcter intel·lectual, de formació, ho dec al seminari i també al bisbat, que em va enviar a Roma, amb tota mena de facilitats. Per agraïment, no puc deixar el bisbat abandonat i acceptaré sempre la feina que em doni. Ara bé, sí que els vaig demanar que la feina pastoral fos compatible amb la feina intel·lectual. I, des d’aquell moment i sempre, tots els bisbes, vicaris generals i autoritats, fins al present bisbe de Vic, m’han respectat aquesta opció. Per una banda, serveixo el bisbat parcialment, si no a ple temps, i, per una altra, faig activitats intel·lectuals.

—D’ara endavant, sí que tindreu obligacions, amb la Secció Filològica?
—No, ara em faran un reconeixement, però no em donaran cap càrrec. Per tant, no tindré cap obligació. Jo els diré que estic disposat, mentre la providència em doni vida i capacitat, a anar col·laborant com he anat fent des de l’any 1983.

—Quina ha estat, la vostra darrera col·laboració amb el IEC?
—Al juny va sortir a internet un recull titulat “Novetats en els textos normatius (2016-2023)”. Són 250 pàgines i escaig. I els vaig fer una llista d’observacions que ocupa catorze pàgines. Els les vaig enviar i han estat molt contents. M’ho han agraït i han dit que tindran en compte la majoria de les coses que dic i que estudiaran les que no vegin clares.

—També vau col·laborar en la gramàtica. Us van fer cas?
—Del 2013 al 2015, vaig corregir 26 capítols dels 35 que té la gramàtica oficial, la GIEC. Més de la meitat. Els vaig proposar moltes esmenes. En alguns apartats, més de deu pàgines.

—Hi ha cap aportació vostra a la gramàtica que us satisfaci especialment?
—És tot el conjunt. Potser un aspecte important és l’ús de per i per a davant infinitiu. L’any 1971 va sortir la famosa proposta de Coromines [de no escriure mai per a davant infinitiu]. Com que Coromines era membre de la Secció Filològica, l’Institut no en va dir res. Fins que ara, a l’hora de fer la gramàtica nova, com que era un punt sobre el qual s’havia insistit molt des de diferents fronts, van admetre una triple solució. Per una banda, van fer contents els qui segueixen la norma Coromines-Solà (que són majoria). Per una altra, van mantenir la normativa fabriana. I, finalment, per fer contents els valencians, hi van posar la fórmula valenciana. De tota manera, en la redacció de la gramàtica s’aplica la norma fabriana.

—Creieu que ha tingut transcendència la vostra defensa del per a davant infinitiu?
—Crec que quan vaig publicar els Punts conflictius de català, l’any 1989, vaig aconseguir, parlant del per i per a, no pas fer recular els qui ja havien acceptat la proposta de Coromines-Solà, però sí frenar-ne l’avenç. Deixeu-me dir, com a capellà, que a la naturalesa humana li costa molt de reconèixer que s’ha equivocat. Ja havien passat anys, i els qui aplicaven la proposta de Coromines no van voler recular. Però els qui encara no l’havien aplicada no la van aplicar. I jo crec que el meu estudi hi va influir.

—Les normes que fan la llengua “més fàcil” sempre triomfen? Com el cas dels diacrítics.
—Sí. De fet, a l’Institut, mirant de ser realista, li proposo que recuperin uns quants diacrítics que es veuen molt necessaris.

—Quins?
—Primer de tot, el d’ós. Fins i tot els diaris que apliquen la reducció dels diacrítics mantenen molt sovint el d’ós, perquè és necessari. Els poso un exemple: el pla de l’Os. La gent que no ha sentit mai aquest topònim va a la Rambla de Barcelona, veu que diu “pla de l’Os” i no entén què diu. Perquè, encara que les últimes normes admeten que es puguin posar accents diacrítics a criteri de l’escriptor, si el lector no sap quin criteri aplica l’escriptor, no pot saber si ha de ser os o ós. Si hi ha accent, sí que sabrà que ha de ser ós. Però si no, tant pot ser os com ós.

—I quins altres creieu que s’han de conservar?
—Vénen i venen, que són dos verbs molt usuals; com també véns-vens. Un altre és fóra i fora, fàcils de confondre. També féu (passat) i feu (present o imperatiu); mòlt–molt i mòlta–molta. Afegim-hi móra i mora; en aquest cas hi ha el fet legal que Móra d’Ebre i Móra la Nova han mantingut l’accent. I finalment, nét i néta, que també trobo molt necessaris.

—Aquests darrers anys heu publicat els Estudis de llengua (2016), els Nous estudis de llengua (2023) i, enguany, la Poesia completa. N’esteu content, dels estudis?
— Sí, molt. En els del 2016 hi ha 30 capítols i més de 500 pàgines; i en els del 2023, 60 capítols i més de 1.000 pàgines. És, doncs, aquesta última, una versió actualitzada i molt ampliada. Quan vaig publicar els del 2016, ja vaig notar que per part de l’Institut d’Estudis Catalans i d’altres instàncies que influeixen en la llengua em feien més cas. I amb el llibre del 2023 he notat un salt qualitatiu, perquè un volum tan gruixut fa impacte.

—En els vostres llibres aprofundiu i traceu camins en qüestions mal resoltes o irresoltes per la normativa. Això per a la gent que es dedica a la llengua és bàsic.
—Ara haig de dir aquell aforisme jurídic: Nemo iudex in causa sua, és a dir, ‘Ningú no jutja en la seva pròpia causa’. Jo no em puc jutjar a mi mateix.

—La voluntat didàctica és allò que més us ha marcat a la vida?
—M’ha marcat molt, sí. Al seminari ens preparaven per a ser capellans i els capellans som també pedagogs, perquè ensenyem les coses de la religió. A més a més, en el meu temps –abans no i després tampoc, però en el meu temps, sí–, al seminari ens van fer fer, juntament amb els altres estudis, la carrera de mestre. Jo he fet magisteri. I ser mestre és ensenyar. Tots els meus manuals són destinats a ensenyar.

—Si us haguéssiu de definir com a lingüista, com us definiríeu?
—Jo procuro ser fabrià d’esperit. Quan vaig publicar el meu primer llibre de llengua, que és el Català en fitxes, ortografia, l’any 1968, era el centenari del naixement de Fabra. I vaig voler dedicar el llibre a la memòria de Pompeu Fabra. Sempre m’he considerat fabrià d’esperit. Per això sempre penso: què faria Fabra ara?

—I de gent jove en coneixeu, que tingui aquest esperit?
—En aquests moments, no.

—Què vol dir ser fabrià?
—La llengua evoluciona, i això ho hem d’admetre. Totes les llengües vives evolucionen. Quan vaig anar a estudiar a Roma, em va venir a veure Miquel Arimany, que era escriptor i també havia fet alguna gramàtica, algun diccionari… I em va dir: “Us envejo que aneu a estudiar llatí, llengües clàssiques, perquè no canvien.” En canvi, amb el català, com que evoluciona, hem de tenir un esperit d’obertura. Fabra sempre deia que havíem de pensar què seria la llengua catalana si no haguéssim tingut la decadència i, actualment, la influència del castellà –i de l’anglès també, però sobretot del castellà. Com us deia abans, doncs jo miro sempre això: què faria Fabra en aquests moments? Acceptaria tal cosa o tal altra? Si és una evolució natural i interna de la nostra llengua, hem de dir que sí. I si no, no. I bé, com que m’han de donar aquest reconeixement, no dic res més.

—Digueu-ho, segur que el debat no molestarà. Ja saben que sou crític en alguns aspectes. L’acadèmia també és això…
—La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en aquests moments, crec que accepta massa canvis. N’hem d’acceptar, eh? Jo mateix en proposo, de canvis, però documentant-ho, donant arguments. Alguns canvis són absolutament necessaris i estan molt bé, però en alguns altres crec que s’han precipitat, que haurien d’haver esperat. El castellà no canvia tant. L’italià no canvia tant. En canvi, el català…

—No voleu canvis excessius, però alhora teniu una visió moderna de la llengua, que considereu dinàmica i en evolució. Com es troba el punt d’encert?
—D’això se’n diu prudència lingüística. I precisament la normativa s’encomana a una acadèmia perquè hi hagi aquest equilibri entre uns i altres. Uns tiren més cap a la dreta, lingüísticament parlant, o sigui, mirant de ser més conservadors, com era, per exemple, el doctor Aramon; i uns altres, com era Solà, són més d’esquerres, de (exagerant) “Vinga, va, admetem-ho tot…” Doncs s’ha de buscar un equilibri. No es pot delimitar científicament. És una qüestió de prudència, com la política.

—De les noves paraules acceptades pel IEC, què en penseu?
—El que em sap més greu és que hagin admès de modificar regles que eren considerades essencials. Per exemple, admetre telefonar transitiu. La Secció Filològica hauria de tenir en compte de no desmentir els qui hem lluitat durant anys i panys, fent servir la pedagogia, per preservar aspectes típics del català. Jo crec que telefonar-li és la forma genuïna. Fa anys i panys que lluito per dir a la gent que no s’ha de dir telefonar-lo, sinó telefonar-li. I ara em desmenteixen. Això desmoralitza.

—Per què?
—Perquè penses: per quins set sous continuem defensant tal cosa de la gramàtica si d’aquí a quatre dies ens poden dir que no, que ara ha canviat i és correcta? En la gramàtica de l’any 2016 també s’admeten coses a què Fabra s’havia oposat totalment, com ara el canvi de proposició davant d’un infinitiu. Allò de “Tinc interès en una cosa”, però “Tinc interès a fer tal cosa.” Fabra s’hi feia fort. I ara resulta que ja toleren que es digui.

—I de les altres paraules incorporades recentment, què en penseu?
—Els neologismes, bé, perquè són necessaris: autocaravana, porexpan, led… Això ho admeten totes les llengües. En canvi, pel que fa a les variants territorials, com anou o renyó, crec que són un perill, perquè van contra la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central. I si admetem això o allò, perquè ho diuen a Tortosa, perquè ho diuen a Alacant, perquè ho diuen a la Catalunya Nord, i, a més a més, al diccionari no hi ha la marques dient que això és propi d’un territori determinat, llavors resulta que si, per exemple, un estudiant fa un examen i et posa una paraula d’aquestes, com que ho diu el diccionari, és correcta. I això ens desmanega el català estàndard, o català literari, com en deia Fabra. Amb el fet de voler ser molt respectuosos amb les variants territorials ens desfan el model que fins ara era la norma. I, a propòsit d’això, tampoc no m’agrada que en la gramàtica del 2016 no usin mai, mai, mai la dicotomia “correcte”-“incorrecte”. Tot és “adequat”, “propi d’aquest parlar”, “nivell culte”, “nivell col·loquial”… Això és només descriure la realitat, però no fas el paper de gramàtic normatiu.

—Creieu que hauria de parlar de “correcte” i “incorrecte”?
—Sí, o “admès”, o “acceptat”. En certa manera, la gramàtica oficial renuncia a ser normativa en ares de ser –això de “en ares de” ho admeto– descriptiva. Parteixen de la descripció i a partir de la descripció fan la normativa. Però com que la descripció és tan variada, la normativa esdevé confusa. És una gramàtica descriptiva i, a partir de la descripció, molt suaument, va dient que això és “més habitual” que allò; o que tal cosa forma part dels registres formals o dels registres informals…

—No ens convé una gramàtica descriptiva?
—Si em deixeu anar una mica més enrere, quan va sortir la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà i altres –una gramàtica que també vaig corregir, però només en les compaginades, i per tant vaig poder-hi corregir poca cosa–, clarament van voler fer una gramàtica descriptiva, no normativa, perquè no eren l’Institut d’Estudis Catalans. Doncs jo vaig redactar un editorial per a Llengua Nacional dient que fer una gramàtica descriptiva d’una llengua malalta és molt perillós, perquè poses davant de tothom unes solucions que són incorrectes. Però, com que es diuen… La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans no arriba a l’extrem de la de Solà, però s’hi acosta.

—Com veieu la situació de l’ús de la llengua, en general?
—Jo no sóc sociolingüista, però la veig molt delicada. Hi ha una sèrie de fets que ens van molt en contra. Un és la gran immigració. Una mica d’immigració la pots absorbir, però tanta, tanta, tanta… L’altra cosa és la globalització, que també afavoreix les grans llengües. Aquests dos factors són, crec, els més importants.

—Què s’hauria de fer perquè la immigració s’integrés en català?
—Això ja és cosa de sociolingüistes. Jo no em veig capaç de fer propostes.

—I sobre l’actitud lingüística del jovent, què en penseu?
—No em veig capaç de dir-ne res, perquè no sóc sociolingüista i no m’hi he dedicat, a això. Però, lligant amb aquest tema, hi ha un fet –i això també explica la tendència actual de la Secció Filològica–, que és que s’ha anat morint la gent que, tot i haver hagut d’anar a l’escola en castellà, va heretar un català genuí. Aquella generació que venia de l’època de Fabra, que tenia un català genuí heretat familiarment, i que després de la guerra i després del franquisme encara va poder entroncar amb el català de tota la vida, es va extingint. La generació que ens ve al darrere –i que tenen càrrecs de responsabilitat– no posseeixen aquest català genuí i troben normal, per exemple, això d’el telefonaré. A mi, el telefonaré em remou les entranyes. En canvi, a aquesta gent, relativament jove, que hi ha a la Secció Filològica, no els sona malament el telefonaré i per això l’admeten com a construcció normativa.

—La vostra generació no ha estat prou forta per a mantenir aquest català genuí?
—No ha estat prou forta pels dos factors que he dit. Per la immigració, perquè els immigrants –amb tota la bona voluntat– no poden parlar com nosaltres, no havent-ho  mamat de la mare. I per la globalització, que afavoreix les grans llengües i les petites no. Per tant, els catalans amb una llengua heretada, genuïna, som una minoria. I, en una democràcia, les minories no es poden imposar.

—Però hi ha d’haver camins per a conservar-la, aquesta genuïnitat, no? Segur que teniu alguna idea per a contribuir-hi.
—Jo intento, amb aquesta influència augmentada que sembla que ara tinc en la Secció Filològica, fer-los veure aquestes coses perquè ells, que tenen el poder normatiu, les estableixin. Fins a quin punt me’n faran cas, això ja no depèn de mi.

—Quins diríeu que són els puntals, els fonaments de la genuïnitat?
—El que no hauríem de perdre és la tradició. L’Institut d’Estudis Catalans, la Secció Filològica, concretament, hauria d’intentar continuar l’obra de Fabra en aquest sentit: que la normativa afavorís la genuïnitat que encara ens ha arribat.

—Especifiqueu-ho, si us plau.
—Tornem a aquest exemple. No haurien d’haver admès “telefonar-lo”, perquè això va contra la genuïnitat. I haurien de fer una normativa no tan complexa ni tan exhaustiva i no basada en la descripció, sinó basada en aquesta idea de Fabra: quina seria la llengua actual si no hi hagués hagut les interferències i les prohibicions que ha patit? Com que encara existim gent com l’Albert Jané, un servidor –perdoneu la immodèstia– i altres, que encara ho preservem, ens haurien de consultar i ens haurien de fer cas, perquè nosaltres representem aquesta genuïnitat. Però com que volen fer el català molt fàcil perquè és més atractiu per a tothom, i així tothom està content, amb menys esforç, doncs no ens fan cas. I tenim una normativa que fa perillar la genuïnitat.

—I això no es contradiu amb la idea de l’evolució?
—No, no. Insisteixo en la idea de Fabra: l’evolució natural. El terme internet s’ha d’admetre perquè es tracta d’una cosa nova i necessita un nom. Potser gorro també, perquè no hi ha cap paraula que ens vagi bé per a anomenar aquesta peça, com en el seu temps es va admetre guapo, també un castellanisme. Però hem de ser molt curosos. No correm a admetre solucions no genuïnes si ja tenim alternatives que ens han funcionat bé sempre.

—Els pronoms febles també perillen. Què hi podem fer? Ho hem d’explicar millor?
—Jo crec que, més que normes, hi ha d’haver l’herència. Els pronoms febles s’aprenen escoltant, sentint, més que llegint; sentint la gent que parla bé.

—A què destineu el vostre temps, principalment? Quins projectes teniu?
—Després de publicar les poesies, si Déu vol, l’any que ve sortirà un primer volum amb prosa. El de poesia ha estat més senzill, però la prosa serà llarguíssima i l’he dividida. La primera part, que ja tinc enllestida, es titularà “Entorn de llibres”, i contindrà els pròlegs, les recensions o ressenyes que he fet en la meva vida, a més de les presentacions de llibres. Després, si tot va bé, a finals de l’any que ve, publicaria en dos toms la resta de la meva prosa, que calculo que potser tindrà un total de mil pàgines. I després tinc pensat també recollir les meves intervencions orals.

—I tindrem nous estudis de llengua?
—De moment, els projectes immediats són els que he dit. Tinc vuitanta-quatre anys. No puc fer projectes a llarg termini. Ara faig projectes a tres anys, a quatre anys vista, que ja és molt. Perquè qualsevol dia em puc trobar que tingui un tropell. Si disposo de vida i capacitat, encara tinc més projectes, però són més borrosos. Projectes lingüístics, coses de gramàtica, en aquests moments no em veig capaç de fer-ne cap, de publicar un nou llibre com els dels estudis. Per això que hem dit abans, perquè hi ha aquesta variació contínua de la normativa… Aquest llibre mateix [agafa els Nous estudis de llengua], és de l’any 2023. Doncs hi ha tota una colla de coses que estan desfasades perquè ja ha sortit el document de les novetats. I sortirà, en línia o sense línia, un nou diccionari, i en línia o sense línia una nova gramàtica. I no ho puc atrapar.

—Però el nou diccionari fa falta. O no?
—Sí, però no cal que canviï tantes coses. El nou diccionari pot tenir més exemples, matisos, però no cal que canviï les normes. El canvi essencial que hi hauria d’haver, i això ho va dir molt bé en Jaume Macià quan va sortir el DIEC, és posar marques territorials en mots com aquests: renyó, anou, pataca… Perquè si no ens desfan l’estàndard. Això ho fan els diccionaris castellans. Diuen: “Argentina”, “Mèxic”, “Xile”, “Veneçuela”… Vol dir que a la península ibèrica, a Espanya, aquesta paraula no s’usa. Aquí es podria posar: “català oriental”, “català occidental”, “septentrional”…, o com vulguin, però hi ha d’haver marques territorials.