Josep Punga: “L’única via que ens porta a la independència és la de la confrontació”

Josep Punga ha estat la sorpresa del ple de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. És el nou secretari nacional del bloc jove, juntament amb Xavi Aibar, i abans-d’ahir va disputar la presidència de l’entitat al mateix Lluís Llach.

En l’entrevista, Punga explica per què es va presentar, per què va retirar la candidatura, i què farà ara: “Obertura total a col·laborar allà on sigui més útil per a construir consens. Si ho he de fer presentant-me, ho faré.”

A vint-i-set anys acabats de fer, aquest director de negocis internacionals del Banc de Sabadell, lector de Borja de Riquer, resident a la seva estimada Montcada i Reixac, parla català, castellà i anglès i es pot defensar en francès, portuguès i lingala, la llengua dels bakongo. Nascut a Cornellà de Llobregat, és graduat en economia per la UAB i té un màster en economia internacional a la Universitat Complutense de Madrid. VilaWeb es va trobar amb Punga fa uns quants dies per conèixer una mica més bé aquest independentista i nacionalista de dretes (i ex-militant de CDC) amb una empatia que encomana. I vam completar l’entrevista demanant-li per telèfon sobre els fets d’abans-d’ahir.

—Per què us vau presentar per a presidir l’ANC?
—Crec que el meu perfil, lluny de tota polarització i debats interns passats, podia ajudar a construir una Assemblea amb una imatge potent de renovació i regeneració que connectés amb les demandes polítiques de la societat catalana.

—Com és que al final vau retirar la candidatura?
—En vista de la situació de paràlisi que s’havia produït i pensant en el bé de l’entitat i en la preservació de la unitat interna –sense la qual, mala eina seria per a la independència–, vaig retirar-me pensant que seria un desllorigador de l’immobilisme i que permetria d’estovar el posicionament del candidat que quedava i modificar-lo de manera que fes sentir còmoda la major part de sensibilitats del secretariat nacional, i així obtenir-ne la confiança. Finalment, no va ser així i la seva rigidesa el va incapacitar per a aconseguir més vots, per la qual cosa va acabar tenint-ne pràcticament els mateixos.

—Què fareu, ara? Us tornareu a presentar o no?
—Crec que tots hem de mantenir-nos humils i honestos amb el context resultant de les eleccions al secretariat nacional. Cap de les propostes que s’han presentat fins ara ha generat prou confiança per a assolir la presidència. Però és evident que ningú pot aspirar a imposar el 100% del seu programa. Per tant, calen consensos que construeixin majories qualificades atenent el conjunt de les sensibilitats de l’entitat. La pilota és a la teulada de qui ha mantingut la seva candidatura malgrat no tenir prou suports, si és que realment aspira a obtenir-los. Per part meva, obertura total a col·laborar allà on sigui més útil per a construir consens. Si ho he de fer presentant-me, ho faré.

—La gent no sap qui sou. A què es dedicava la vostra mare?
—Va estudiar infermeria a la República Democràtica del Congo i amb l’arribada de la dictadura no la va poder acabar. Un cop aquí, per pagar-se els estudis d’infermeria, feia de cuinera i va continuar treballant de cuinera.

—I el vostre pare?
—El meu pare és criminòleg. Va venir aquí després de la guerra civil a Angola, aquí no podia treballar de criminòleg per una qüestió burocràtica, va començar a fer de paleta, en una empresa de pintura, fins que li va sorgir l’oportunitat de treballar de criminòleg per l’estat a Angola. I se n’hi va anar. S’hi va estar disset, divuit anys. Ara ja s’ha jubilat, viu aquí.

—De petit vau tenir el pare treballant a l’estranger?
—Sí. Molts anys.

—Teniu germans?
—Som quatre germans. El gran, de 39 anys, va arribar aquí a catorze anys, no va acabar economia, i ara viu a París i treballa en una companyia elèctrica. Casat, té 2 criatures. Jo en tinc 27, amb economia acabada. Tinc una germana de 20 anys, estudia doble grau de filologia hispànica i traducció, i el meu germà de 18 fa batxillerat esportiu.

—Vós vau néixer a Montcada i Reixac o Barcelona?
—A Cornellà del Llobregat, però no en recordo res. Quan tenia sis, set mesos, la família es trasllada a Montcada i em sento montcadenc des que tinc ús de raó.

—On vau estudiar?
—La primària, a Nou Barris, a l’escola Ferrer i Guàrdia. L’institut, a Montcada, a la Ferreria, i després a la UAB a fer el grau d’economia. I un màster a Madrid en economia internacional i desenvolupament.

—On treballeu, ara?
—Al Banc Sabadell, com a director de negocis internacionals. El 5 de març va fer un any. Em dedico a ajudar les empreses catalanes que exporten, importen i tenen relacions comercials internacionals, a assessorar-les, acompanyar-les i que tinguin els millors productes bancaris per dur a terme aquesta operativa. Som un equip de 20 persones que ocupem tot el que és el Principat i la part de què jo m’encarrego és Barcelona est, que són uns cent trenta clients.

—Quins idiomes parleu?
—Català, castellà i anglès, i em puc defensar en francès, portuguès i la llengua de la meva família, que és el lingala, que no la parlo però l’entenc, i alguna paraula puc arribar a dir.

—Els vostres pares, d’estats diferents, tenen la mateixa llengua?
—Al final, les fronteres de l’Àfrica són inventades al congrés de Berlín del 1885. Tot i que el meu pare i la meva mare són d’estats diferents són de la mateixa nació (o tribu, que en diuen ells) que són els bakongo, que estan dividits en tres estats. El 2015 érem a tot el món uns 10,2 milions de bakongo, aproximadament, i el noranta llarg per cent viuen en tres estats: Angola, Congo Kinshasa [República Democràtica del Congo] i Congo Brazzaville [República del Congo]. La identitat bakongo, el meu pare la sent molt. Els bakongo a Angola es van sentir una mica discriminats, perquè l’ètnia que governa les institucions és una ètnia del sud. En canvi, ma mare ho reivindica menys: al Congo per tot el trauma de la guerra i les disputes tribals, la gent ha après a no donar tanta importància al fet ètnic. Entre els meus pares parlen francès o lingala.

—Quan us feu independentista?
—Té molt a veure amb l’experiència històrica dels meus pares. Hi ha un fet que els catalans molts cops obliden: ser conscients que vivim en un territori en disputa, un territori on conviuen dues, no diré ètnies, però sí dues identitats etnoculturals que lluiten pel poder i per l’hegemonia. Jo que vinc d’un context familiar en què això és molt més inserit, tinc clar que la terra en què he nascut és la terra històrica i vinculada al grup etnocultural català, del qual formo part, del qual m’he integrat a partir de la llengua, que és el gran vehicle inclusiu d’identificació catalana. I conviure en un estat en què la primacia hegemònica, etnocultural i lingüística és dels castellans (que són totalment bel·licosos i bel·ligerants amb la identitat catalana), en què el poder constantment et vol reprimir, et vol esborrar, fa que arribis a la conclusió lògica que en aquest estat no pots continuar persistint, vivint sota la teva identitat, la teva cultura i els teus costums. Això és el que em fa independentista des de molt petit. Sempre he tingut aquest deix nacionalista que per circumstàncies acaba en independentisme.

—I els vostres pares, com veuen la vostra implicació en política?
—Tenen una actitud ambivalent: reconeixen que és una lluita noble i la respecten i la valoren, i sempre que poden voten i hi donen suport. Però, per una altra banda, estan una mica traumatitzats amb la relació amb el poder i volen evitar la confrontació. Una mica com el vell català que ho vol, però no vol soroll. “Mira, no us maten, oi? Doncs ja n’hi ha prou” [diuen els pares]. I jo em reboto perquè és una actitud que fa molta ràbia.

—Heu viscut racisme a Catalunya?
—És una pregunta que em fan molt sovint i la veritat és que en l’àmbit institucional, d’igualtat d’oportunitats, o estructural, no és una experiència que hagi viscut. No m’he sentit mai discriminat pel meu color de pell o per la meva fisonomia. He competit en igualtat d’oportunitats amb els meus conciutadans i connacionals a l’escola, a l’institut, a la feina, a les entrevistes. Aquí no hi ha hagut cap problema. El meu oncle i jo sí que tenim una batalla, una croada: molts cops, el catalanoparlant tracta la llengua catalana o la cultura catalana com si fos de segona. Jo responc en català i continuen en castellà. Al final, si no valorem nosaltres mateixos la llengua i la cultura, qui ho farà?

—La policia no us ha demanat mai papers?
—No, a mi personalment, no. I aquí sí que detecto que hi ha un cert canvi, perquè els meus pares sí que m’expliquen que han tingut més complicacions en aquest aspecte. Jo no he tingut cap mena de problema.

—Què creieu que es pot fer a la nova ANC pel moviment independentista?
—El procés no és més que una etapa particular de la història del catalanisme polític. Hi ha un llibre molt interessant de Borja de Riquer que és la biografia que fa de Francesc Cambó, en què fa una anàlisi de les propostes que ha fet el catalanisme per trobar un encaix: hi ha la proposta Prat-Cambó, la Macià-Companys, la proposta de Pujol, i la proposta de Maragall. El procés justament neix com a frustració pel fracàs del projecte d’estatut, que era el projecte maragallià. I així va començar la dinàmica històrica i política i nacional del procés. En aquestes eleccions, s’ha acabat. S’ha acabat no el procés en si, però sí una subetapa. Considero que som en un moment nacional en què la lluita per l’alliberament nacional encara existeix, encara persisteix, hi ha aquest neguit i aquest anhel del poble català. Però s’ha de fer un procés de reflexió, un procés de valoració, un procés d’entendre com hem arribat fins aquí, per fer plantejaments que ens permetin de tornar a portar la iniciativa, tornar a portar la iniciativa i aconseguir avanços en aquest embat contra l’estat. L’Assemblea pot ajudar en aquest aspecte.

—I al bloc jove, què podeu fer?
—Tota la campanya he basat el meu projecte en tres punts: independència, nació i regeneració. La independència és l’objectiu únic i últim de l’Assemblea. La nació és important perquè és l’objecte polític que s’independitza, i la nació vehiculada a través de la llengua, que és una eina potentíssima que tenim d’igualtat d’oportunitats, d’inclusió i d’identitat, que no és discriminatori ni és racista, és nuclear en l’anhel i neguit per la independència. Però m’agrada afegir la regeneració perquè considero que les dinàmiques tòxiques que ens han anat allunyant del procés han estat generades per una classe dirigent que ja ha quedat incapacitada per a continuar liderant aquest procés. És el jovent que ha de fer un pas endavant, que ha de tenir l’ambició per a dir, som aquí, volem ajudar, volem aportar, perquè no estem tacats de tot el fang, de tota la brutícia, de totes les disputes, de tots els conflictes que ens allunyen de la independència.

—Sou nacionalista?
—Sóc nacionalista. No em fa res definir-me com a nacionalista. S’ha fet una equiparació entre nacionalisme i imperialisme o supremacisme, quan són dues qüestions absolutament diferents. És el fet de reconèixer que comparteixes trets amb els teus conciutadans o connacionals, que tenim una llengua, una cultura, una identitat que volem preservar, i compartir. I respectem que la resta de comunitats polítiques del planeta tinguin el mateix anhel respecte de si mateixos. I que la millor manera de coexistir pacíficament en l’àmbit internacional és reconèixer cada nació i dotant-la de les eines que permetin de preservar-se. S’ha volgut barrejar matusserament nacionalisme amb imperialisme, quan l’imperialisme nega el caràcter nacional de la resta de comunitats polítiques. La base del nacionalisme és entendre que si tens anhel i tens identitat nacional, uns altres individus de les altres comunitats polítiques també en tenen. I per aquest simple fet s’ha de respectar. I l’imperialisme no ho respecta.

—Us considereu de dretes, d’esquerres, de centre?
—Em considero de dretes. Sabent que no és el mateix ser d’esquerres al nord d’Europa que al sud d’Europa. Per què considero que sóc una persona de dretes? Perquè considero que la tradició, des de l’espai de les dretes, es pot preservar més bé. I perquè considero que [la dreta] ha dotat els anys de més consciència pacífica al continent europeu, amb tots els avenços que ha causat el liberalisme en la transició cap a la modernitat. Abans de l’etapa moderna, a Europa la política es basava en qüestions, bàsicament, tribals, en si eres catòlic o protestant, si eres noble, si no. I al final la transició de la modernitat ha aconseguit esborrar-ho. I no imposar una visió moral-filosòfica a la resta. Considero que des de posicions de l’esquerra sempre s’actua en certa manera amb superioritat moral, i s’intenta d’imposar uns valors al conjunt de la ciutadania. La dreta considero que és un espai que incideix més en l’individu. Evidentment que crec hi ha un espai compartit, que som comunitat política, que s’ha de preservar i respectar, però sense imposar la visió moral al veí.

—Llibres que us hagin agradat?
—A banda del de Borja de Riquer sobre Francesc Cambó, hi ha [Antoni] Simon i Tarrés, historiador especialista en etapa moderna. Té un llibre molt bo que parla del valor filosòfic de la unitat en la tradició política espanyola i és fonamental per a entendre com funciona el nacionalisme espanyol. En com s’ha articulat, com s’ha instrumentalitzat i com actua envers Catalunya. És una cosa que ve de molt abans de l’època moderna. Vaig fer un treball de final de màster en què analitzava els dos-cents darrers anys de la història institucional espanyola, bàsicament, entendre l’Espanya del segle XIX, en què hi ha l’ordre legitimador anterior, per entendre l’Espanya d’avui. I entendre per què la independència és necessària i per què l’única via que ens porta a la independència és la de la confrontació i la del conflicte, mai la via acordada.

—Quan parleu de confrontació, en què penseu?
—Quan parlo de la via de la confrontació parlo de la unilateralitat. L’estat espanyol és basat en unes institucions extractives, un oligopoli centrat a un Madrid-estat que drena recursos a tota la perifèria. I això ho justifiquen i ho mantenen en un ordre legitimador (les institucions no cauen del cel) que és la unitat castellana, la unitat espanyola. No tenen cap incentiu, ni cap mena de voluntat, ni cap mena de benefici, per a cedir res a les minories nacionals perifèriques. La pedra angular del règim és el PSOE, perquè el PP no té alternativa (sempre serà vinculat a la monarquia), però el PSOE té més marge, té un cantó republicà amagat molt petit i molt minoritari, però existeix. El dia que volgués podria fer aquest tomb. I el que realment sosté el règim és el PSOE. Des de Catalunya és una qüestió que aquests darrers anys no hem entès: hem emblanquit el PSOE (aquí, el PSC fa lustres que no existeix, és el PSOE a Catalunya). I això ens afebleix com a nació i enforteix l’estat a Catalunya. Si els independentistes no fem un pacte entre nosaltres, i ens fem una traveta i no parlem amb visió d’estat…

—Què creieu que ha de fer l’Assemblea amb els partits polítics independentistes?
—L’ANC ha d’encapçalar el procés de reflexió, ha de centrar els camins nous disponibles per a l’independentisme i, un cop fet, i amb un procés de pedagogia, els partits s’hi afegiran, com ja va passar el 2012.

—Voldríeu afegir res?
—M’agradaria subratllar la importància i el pes del jovent. El jovent, que ara mateix està en apatia i ignorant perquè no connecta amb la classe dirigent, no s’animarà si el tanquem o l’enquadrem en els aspectes que normalment sempre considerem de joves. Ets jove? A comunicacions i xarxes socials. Ets jove? A temes de joventut. El jovent hauria de tenir l’ambició de fer un pas endavant i de voler tenir una incidència i una influència holística en tots els camps. Perquè és realment com pot aportar la seva visió, la seva frescor i el seu trellat.