20.04.2022 - 21:30
|
Actualització: 20.04.2022 - 21:38
El paraigua de l’Any Joan Fuster serveix perquè creadors, investigadors, estudiosos i curiosos en general cerquen totes les arestes de l’obra monumental del pensador de Sueca. Joan Fuster no s’acaba mai i aquesta commemoració polièdrica de xifres redones (centenari del naixement, trenta anys del traspàs, quaranta anys del discurs de Castelló, seixanta anys de Nosaltres, els valencians) serveix per a donar a cadascú les seues píndoles fusterianes. N’hi ha de tots els colors i de tots els sabors. Unes requereixen més esforç intel·lectual, i unes altres entren amb suavitat, com un caramel que es dissol a la boca. També n’hi ha amb tots els ritmes. El tocadiscos de Joan Fuster és un exemple de com es pot traure el suc a una part concreta de la producció fusteriana i posar-la a l’abast d’un públic ample, genèric i amb ganes de passar una bona estona amb una peça teatral que combina música i text sense oblidar la reflexió. S’estrena al Teatre Principal de València, on Fuster havia anat alguna volta i on xalava veient com la burgesia no entenia com era possible que menestrals en xafaren les estores roges i n’ensumaren la humitat dels domassos.
L’encàrrec
El cantautor i també autor teatral Pau Alabajos va recollir el guant que li va llançar Barnasants de muntar un espectacle musical a partir de texts de Joan Fuster. Essent, com és, músic i cantant, hom hauria esperat que agafàs el Futser poeta, posàs música a alguns poemes i confegís un repertori suficient per a fer una ronda de concerts i, potser, un disc. Però segons Alabajos, Fuster és un poeta complex i prou complicat de musicar perquè els versos no són constants des del punt de vista de la mètrica. Pot ser per això, a diferència d’Estellés, per exemple, no és un poeta gaire cantat. “Com que veia que no m’eixiria una cosa de la qual jo estaria orgullós, li vaig donar la volta i se’m va ocórrer aquest homenatge a la cançó amb les ulleres de Joan Fuster. Amb el seu tocadiscs”, diu a VilaWeb, i recorda, és clar, la cançó “Criatura dolcíssima” que Lluís Llach tant va popularitzar.
Per fer aquest homenatge, Alabajos es va capbussar en els texts de Fuster sobre música. Quan anava a un concert i n’escrivia un article, quan intercanviava cartes amb Raimon, Maria Carme Girau o altres membres dels Setze Jutges. O quan Josep Pla arribà a casa seua tot banyat perquè plovia molt i tenia molt de fred i Fuster li posà Vivaldi al tocadiscs per escalfar l’ambient d’aquella casa ombrívola del carrer de Sant Josep. Texts que denoten un Fuster melòman que prefereix escoltar la bona música reproduïda al tocadiscs que la música mediocre en directe.
Una entrevista per a parlar de música, com a pretext
Al teatre, Joan Fuster és interpretat per Alfred Picó, que passa per un procés de caracterització que l’acosta moltíssim a la figura del savi de Sueca. Aquesta semblança desconcerta, fins i tot. Lara Salvador és, en la ficció, la periodista Teresa Baixauli, que a final del 1981 visità l’escriptor amb la intenció de fer-li una entrevista sobre això, sobre la música, sobre els seus gusts, però també sobre la situació social i política de l’època. Aquesta data, 1981, és fonamental, per Alabajos. “Ja ha sofert l’atemptat contra sa casa, ha passat el 23-F i Fuster és en una situació d’enclaustrament que li fa manifestar un descrèdit vers la política.”
I és per això que a l’obra hi ha moments amables i divertits, com quan conta que els amics el van dur a la discoteca el Molí, de Sueca, i ell s’hi va sentir completament fora de lloc perquè la música sonava a un volum tan alt que no li permetia de parlar. “Si no parle, no em divertesc”, diu literalment, i, és clar, el ball no era el seu fort i ho diu fent referència a l’ancianitat dels seus ossos.
Hi ha, també, el moment ja citat en què descriu com va anar al Teatre Principal a escoltar un concert amb obra de Martin i Soler i va presenciar comentaris dels prohoms de l’època que, de sobte, veien com la gent del carrer, la gent del poble, els usurpava el privilegi que ells tenien. S’indignaven de veure gent que anava al teatre vestida de qualsevol manera. “És divertit com ho explica, però també hi ha moments durs, en què Fuster està tancat en ell mateix. L’ostracisme de sentir que ha fracassat un poc en el projecte que tenia al cap, en veure que la mort de Franco no era el final del camí, sinó que era el principi d’un recorregut, i que moltes coses no es van tancar bé”, diu Alabajos.
Cap al final de la seua vida eixia poc. “Amb la traïció de la transició es tanca en si mateix. Han desaparegut els anys en què tot és alegria i il·lusió. Crec que al final va a pocs llocs, i si hi va, és perquè el conviden a fer xerrades o a dir algunes paraules abans d’una actuació.”
Com era la relació de Joan Fuster amb la música?
Joan Fuster era conscient del poder transformador de la música, diu Alabajos. “Era un melòman, la música el motivava moltíssim, més la clàssica que la popular, parla de Montserrat Caballé, per exemple, però en la cançó veia un element molt vàlid per a la lluita antifranquista. I crec que és per això que va col·laborar tant amb el moviment de la Nova Cançó.” Joan Fuster veia que la censura prohibia els mítings i que la literatura era restringida a la individualitat. “Veia en la música un altaveu que podia ajudar a driblar la censura per fer arribar els missatges antifranquistes i predemocràtics al gran públic”, diu Alabajos.
Fuster va tenir relació amb alguns artistes, intercanviava correspondència i els aconsellava. “Una de les coses que he descobert fent aquest projecte és que Fuster va comprar el primer bitllet de tren a Raimon per a pujar a Barcelona a fer la primera actuació. Amb ell va intercanviar molta correspondència.”
Per això, no deia que no quan li proposaven d’escriure pròlegs per a discs o biografies. Aquest material i altres articles en què Fuster parla de la música que escolta, dels concerts on va, és el que Alabajos ha agafat com a base per a trenar l’entrevista entre Joan Fuster i la periodista. Són papers escrits entre el 1962 i el 1981. Per tant, inclouen l’esclat de la Nova Cançó i els primers anys de l’anomenada transició. L’anècdota de Pla i el tocadiscs serveix com a eix de l’obra. Cada volta que Fuster parla d’una cançó o d’un artista, posen un vinil al tocadiscs, però en l’espectacle sona música en directe. Versions de cançons conegudíssimes d’aquells anys instrumentades amb violoncel, violí, guitarra clàssica, piano i bateria. A l’estrena a València, passaran per l’escenari Feliu Ventura, Meritxell Gené, Mireia Vives i Alabajos mateix.
El franquisme marca l’escena musical
Fuster reflexiona sobre tots els aspectes de la vida i també sobre la cultura popular, per això empra els exemples de cantants d’èxit espanyol per a explicar com seria la cultura catalana si tinguera una escena musical normalitzada sense els embats del franquisme. “Parla de Camilo Sesto i de Miguel Bosé per dir que els catalans estan obligats a la militància per poder arribar a un públic determinat. Els oposa a l’escena autòctona, en situació precària, amb obstacles i vets de tota mena.”
La producció i la ronda
El tocadiscos de Joan Fuster és un encàrrec del festival Barnasants amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura. Els directors escènics són Maria Almudéver i Gabriel Ochoa. L’estrena es farà al Teatre Principal de València aquest cap de setmana, 23 i 24 d’abril. El 30 d’abril es representarà a Castelló, el 8 de maig al Teatre Ateneu de Tàrrega, i l’11 de juny al Teatre Arniches d’Alacant. Aquestes són les dates tancades, però el projecte és fer rondar l’espectacle perquè arribe a les Illes i a Catalunya Nord.
Quant als artistes que hi participen, alguns variaran segons la disponibilitat de les agendes. Per exemple, a Tàrrega hi haurà Cesk Freixas i Sandra Monfort.
