Josep Pla i Joan Fuster reprenen la conversa a Palafrugell

El 23 d’abril de 1992, diada de Sant Jordi, feia onze anys que Josep Pla s’havia mort a casa seva, a Llofriu. Justament per recordar aquella data, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, de Gandia, va inaugurar a la Casa de Cultura de Bellreguard l’exposició “Josep Pla, escriptor i periodista”, organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. Amb motiu d’aquella mostra, l’escriptor Joan Fuster va trencar el silenci dels seus darrers anys i va pronunciar una xerrada informal, més que no pas una conferència, sobre “El Josep Pla que vaig conèixer”. Ningú no podia saber aleshores que aquella aparició pública seria el seu darrer acte. El 21 de juny, Fuster es va morir a Sueca, amb encara no setanta anys.

En aquella intervenció, Fuster recordava que havia conegut Josep Pla, de qui havia llegit tot allò que li havia caigut a les mans, un dia de febrer –sembla que va ser el 8– de 1959, quan tornant d’un viatge pel Golf Pèrsic l’escriptor va passar per Sueca per anar-lo a veure: “Recorde perfectament que anava dalt un taxi i per la finestreta va dir: ‘Senyor Fuster, senyor Fuster, anem a dinar!’ […] Ens n’anàrem a dinar i vam començar una conversa que va durar molts anys.” Precisament, “Joan Fuster-Josep Pla: una conversa infinita” és el títol de l’exposició sobre tots dos homenots que s’ha inaugurat a la Fundació Josep Pla, amb motiu de l’Any Fuster i amb la presència d’Enric Sòria, comissari de l’efemèride a Catalunya.

I al principi fou Montaigne

La mostra, comissariada pel professor de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde –que fa pocs mesos va editar el recull de texts sobre el País Valencià de Josep Pla Hem d’acostar-nos més a València–, vol destacar les coincidències, les connexions i els paral·lelismes entre “els dos prosistes catalans més decisius del segle XX”. “Vostè és un comunistoide!”, deia Pla a Fuster, que responia: “Però, senyor Pla, home, no! El que passa és que vostè és massa conservador!” Però més enllà d’aquestes diferències ideològiques i generacionals, la seva manera d’entendre la literatura i el país eren més que complementàries, afins.

Tal com recorda Martí Monterde, l’afinitat parteix d’un sant patró literari que compartien i que els va modelar com a escriptors, Michel de Montaigne, i del qual parteixen uns referents comuns, unes preocupacions semblants i una dedicació paral·lela al periodisme que aviat s’entrellacen, tot trenant “una posteritat de paper que ens permet apreciar-los, avui, com una unitat literària i una sòlida columna que sustenta la cultura catalana de la segona meitat del segle XIX”. Per apreciar-ne les coincidències d’estil, l’exposició acara dues mostres de joventut: L’assaig Les originalitats, publicat per Fuster l’any 1956, i l’autoentrevista que va publicar Josep Pla a la Revista de Catalunya els anys vint.

A partir d’aquella primera trobada, es va teixir una relació que va fer sovintejar la presència de Josep Pla al País Valencià i la de Fuster al voltant del mas Pla. En l’homenot que li va dedicar, i com assenyalava Fuster a la conferència referida, va convertir en literatura aquella trobada amb detalls inexactes, però que lligaven amb la seva voluntat literària. Tal com escriu Pla: “La nostra relació ha estat esporàdica, però extremadament interessant. El sentit que té avui l’obra i l’existència de Fuster és una de les poques coses de caràcter general d’aquestes terres en què val la pena aturar-se un moment.” Pla també valorava, d’aquell seu homòleg, solitari, grafòman i lector voraç, el fet d’haver-se pogut enfrontar a les convulsions del seu temps, en uns assaigs que considerava “brillants, aguts i sensibles”.

Entre l’Empordà i l’Albufera

Les visites de Pla a Sueca, a l’Albufera, a Xàtiva –amb Raimon i la seva dona, Analisa, com a amfitrions– o a l’illa de Tabarca, amb Vicent Ventura i l’actor Albert Closes fent d’improvisat barquer, es complementen amb els viatges a l’Empordà de Fuster, que forma part d’allò que Jordi Amat a El fill del xofer va anomenar “el camelot planià”. Personatges com el financer Manuel Ortínez, l’economista Armand Carabén i el periodista Manuel Ibáñez Escofet, tots tres vinculats d’una manera o una altra al lobby cotoner, són els conductors que van facilitar la trobada de tots dos conversadors –ni Pla ni Fuster tenien cotxe propi. Una conversa que, com recordava Fuster, partint de la literatura, sempre acabava anant a petar a la política, i a la discussió entre el conservador Pla i el Fuster, liberal addicte al Manifest comunista, de Marx. Permeten d’exemplificar aquell tracte sovintejat la correspondència i els articles que l’un i l’altre van dedicar a l’obra respectiva mentre compartien pàgines a El Correo Catalán.

El gruix de la relació entre Pla i Fuster se situa als anys seixanta, un moment clau en la seva carrera literària: l’any 1962, l’assagista publica Nosaltres, els valencians a Edicions 62. De fet, a l’exposició es pot veure la màquina d’escriure original amb què Fuster va enllestir el volum. Per part seva, Pla dóna a impremta el seu tour de force literari, El quadern gris, amb el qual enceta l’obra completa que publicarà l’editorial Destino, de Josep Vergés, els anys successius. L’elegit com a prologuista d’aquest magne projecte és, precisament, Fuster, que defineix Pla com a “kulak”: “La seva classe social és la dels propietaris rurals: contrària a la burgesia en certa manera.” D’aquell pròleg, se’n van censurar, com es pot veure a l’exposició, referències a l’estrangulament de l’idioma, la literatura oficial del moment i l’expressió “cabdillatge”, aparellada al feixisme.

Un llegat que no s’acaba

L’exposició es clou amb “la posteritat de paper”, com l’anomena Martí Monterde, és a dir, la influència que tant l’un com l’altre van exercir sobre les generacions següents i el llegat que ens en va quedar. És el diàleg i la tensió entre el birret de doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona, de Fuster, i la boina planiana. En aquest sentit, destaquen els intervius i articles que els van dedicar Montserrat Roig, Baltasar Porcel i Josep Maria Castellet, que posen sobre la taula l’aportació decisiva de tots dos a crear un imaginari compartit, una unitat literària d’això que en diem Països Catalans.

Com a complement de l’exposició, s’ha editat un catàleg que recull els materials de la mostra, amb texts d’Antoni Furió, Xavier Pla, August Rafanell, Lourdes Toledo i Raimon, i hi ha previstes unes jornades acadèmiques cap a final d’any.