Piera, poeta d’una Grècia sense temples, rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

“La meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger.” Amb aquesta tonada popular ha començat l’acte de lliurament del 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que l’han versionada grups com La gossa sorda, Obrint pas i Bajoqueta Rock, la cançó ha sonat clàssica i arrelada a la terra, en el format oral tradicional, com a homenatge al narrador, poeta, assagista, articulista i traductor Josep Piera, nascut l’any 1947 a Beniopa (Safor), un llogarret de Gandia de difícil localització als mapes de la comarca, un entorn llaurador desaparegut, la seva “Grècia sense temples”.

Un recorregut per la veu de Piera

L’accent del sud no ha abandonat l’escenari, on els actors Elies Barberà, Raquel Ferri i Xavier Francès, han escenificat Baraca, un viatge a Piera, un espectacle dirigit per Iban Beltran construït amb els seus texts més autobiogràfics, per on han desfilat Sicília, la poesia andalusina, Grècia, la infantesa, Nàpols, la malaltia que el va prostrar un any a l’hospital, Marifé, els viatges, Marràqueix, la mort, Jerusalem, les napolitanes, el “Gracias a la vida” de la cantautora xilena Violeta Parra, que va popularitzar l’argentina Mercedes Sosa, “Treballaré el teu cos” de Raimon, interpretat per Ana Brenes … I la paella, òbviament, que ha fet acte de presència abans dels deu minuts de l’acte. És evident que l’autor de Beniopa hi ha dedicat centenars de pàgines, un dels seus texts més cèlebres, a aquest “menjar democràtic, i diplomàtic; un àpat compartit en harmonia: una celebració”, El llibre daurat, i n’ha cuinat infinitats en la seva celebració mediterrània de la vida, com en les mítiques trobades amb els amics Marc Granell, Eduard Verger, Jaime Siles i José Luis Falcó, per exemple, a la Drova, el seu centre de gravetat literari i vital.

Tanmateix, malgrat que el mateix premiat ho entoma de manera benvolent, com va fer amb la paella que li van servir el dia de l’anunci –”Un poc blanqueta, però vale“–, el Palau de la Música no s’ha escapat del risc de la coentor. La solemnitat de l’acte, encapçalat pels presidents de la Generalitat, Pere Aragonès; del Parlament de Catalunya, Anna Erra; i de les Corts Valencianes, Enric Morera; els consellers Natàlia Garriga i Carles Campuzano; i el secretari de Cultura i Esports valencià, Ximo López, no ho ha pogut evitar.

Un homenatge a la Generació dels Setanta i al seu mestratge

“Jo concep l’escriptura com la crònica personal d’un temps: l’expressió escrita d’un món específic, d’una comunitat determinada; no la més alta ni la millor, simplement una, irrepetible, com jo mateix, com tu mateix, lector amic”, escriu una de les veus més representatives dels autors que van començar a escriure al començament de la dècada dels setanta. Si fa un temps es va discutir sobre l’oblit dels sèniors a la literatura catalana –amb més efecte encara els que no han format mai part de la capelleta barcelonina–, el Premi d’Honor va volgut reconèixer de Piera “la seva militància i compromís amb la llengua, la literatura i el país” i ha destacat que “ha esdevingut una figura clau entre la Generació dels Setanta i les posteriors, i alhora necessària en la relació i el diàleg de la nostra literatura respecte a d’altres cultures”.

El poeta, traductor i hebraista Manuel Forcano ha estat l’encarregat de fer la glossa del premiat, recordant que no havia vingut sol, perquè a més de família, amics i lectors, també hi eren Ausiàs Marc, “per haver-li donat veu en el seu mateix accent”; Natanel, el seu primer pseudònim; Joanot Martorell, pel seu comissariat de l’Any del Tirant; i Francesc de Borja, el duc-sant de qui va escriure la biografia, a més dels personatges vius o absents de la seva Puta postguerra i els seus Fantàstics setanta. Però, per al membre de la colla fundadora dels Imparables i deixeble de la seducció mediterrània, àrab i hebrea de Piera, no ha volgut oblidar-se de pronunciar el nom dels “trobadors amb turbant” de la Xarqia, el llevant aràbigo-valencià, tradició expulsada, esborrada i silenciada del nostre patrimoni que Piera no ha dubtat mai a poar. També n’ha reivindicat la mediterraneïtat, la fascinació greco-italiana i la seva obstinada reivindicació del sud, de Gandia a Jerusalem.

Antich: “No ens abstindrem mai de la nostra responsabilitat”

“Vull deixar-me dur per l’atmosfera del moment. Si m’emocione, deixaré caure les llàgrimes”, confessava l’escriptor en una entrevista amb Esperança Camps. Tampoc no volia preparar-se res, ha dit en rebre el guardó –un còdol de la vall de la Drova–, amb “unes gràcies majúscules”. “Commoso”, ha assegurat amb una “italianada” de les que tant li agraden quan Xavier Antich li ha demanat com estava. Amb aquesta emotivitat a flor de pell, Piera ha repassat elogis i homenatges –fins i tot l’omnipresent paella, “n’he fet moltes i bones”– i ha fet broma amb la recerca frustrada sobre significat del topònim de la Drova. “Vaig decidir que si la Drova era una Grècia sense temples, l’únic temple que li podia donar jo eren les paraules”, ha dit en el seu discurs improvisat. “Que cadascú interprete la poesia com vulga”, ha proposat, abans de llegir un poema dedicat al seu petit racó de món, “aquesta vella vall que ara veig verda, daurada lluna de meló d’estiu […], aquesta que faig meua cada dia, aquesta que duc viva a la memòria, no la toqueu, si us plau, no la toqueu. No la toqueu, si no és per a estimar-la.”

L’acte ha comptat, a més, amb un recital –”Mosaic poètic”– a càrrec del guardonat, que ha llegit Jordi de Sant Jordi i Marc, acompanyat de la viola de gamba del músic Jordi Savall i de Xavier Díez-Latorre a la tiorba. Tot plegat, abans d’acabar amb “Els segadors” i “La muixeranga”, l’himne sense lletra dels Països Catalans, com ha destacat el president d’Òmnium Cultural. Antich ha volgut destacar que aquest era un reconeixement a la llengua que ens agermana, a la literatura i a l’excel·lència ètica, encarnada en Piera. Un autor d’un “un país que és el nostre, on hi ha hagut moltes guerres perdudes”. Agafant aquest fil, el màxim dirigent de l’entitat ha volgut donar un marcat caràcter polític a les seves paraules, i ha destacat que, malgrat tot –i en aquest tot s’hi incloïa des de la sentència al Botànic i el darrer govern de progrés a la malenconia postprocés encarnada en l’abstenció independentista–, “no ens podem permetre ni el catastrofisme ni la desesperança”. Ha afegit: “No ens abstindrem mai de la nostra responsabilitat, exigint als partits generositat, sentit de país i altura de mires.” I ho ha reblat: “Defensem la llengua, especialment on més l’amenacen. A Catalunya Nord, on l’estat francès en prohibeix l’ús als ajuntaments, o a les Balears i al País Valencià, on la tenalla PP-Vox vol tornar-la clandestina.”