01.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.03.2023 - 08:35
Poeta i narrador i traductor. Instigador. Agitador. L’home que escriu el pas del temps. Del seu temps i del nostre temps i del temps que és per sobre nostre i malgrat nosaltres. Josep Piera ja té, des d’ahir, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest reconeixement. Aquesta emoció fonda.
I la justícia.
Si miréssim tan sols les dades fredes en exposició també trasbalsarien, perquè el guardó instituït per Òmnium Cultural l’any 1969 és, sense cap probablement, el més alt de la nostra cultura quan la cultura ens pren forma de paraula. I són Salvador Espriu i Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo i Enric Casasses i Maria Antònia Oliver i Isabel-Clara Simó (els escric desordenats a mesura que em vénen a la memòria, després comprovaré de no haver-hi deixat caure cap desig, que sempre n’hi ha) i Quim Monzó i Joan Francesc Mira i Jaume Cabré i Montserrat Abelló i Vicent Andrés Estellés i en Tísner i en Fuster i en Coromines i en Triadú i na Barbal i en Martí i Pol i en Pere Quart i na Vicens i pertotselsdéusquinabarbaritat. Si ara fes una altra llista amb els noms que m’he deixat tallaria igualment la respiració. En Calders! Na Pessarrodona! En Joan Solà! En Benet i Jornet! Quin esborronador no parar!
I en Piera, des d’ahir mateix.
No sé si acabem de ser conscients de la fondària i de la potència de les nostres lletres, però de vegades va bé l’exercici de l’enumeració ni que sigui per constatar el miracle que som, per compartir l’estremiment de formar part d’aquesta xarxa, d’aquest bosc, poseu-hi la metàfora que més us agradi, d’aquest conjunt divers i puixant contra pronòstic que configura el nostre ecosistema literari. Que en Josep Piera en formava part ja ho sabíem; l’alegria, avui, és pel reconeixement. El Premi d’Honor s’atorga, literalment, “a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. I n’hi ha moltes. I de molt bones. Més, fins i tot, de les que ens abasta una distinció anual. D’aquí la celebració. D’aquí i de la concreció també.
De Josep Piera.
Que és connexió mediterrània i pinada específica. Que és l’espai que ha reivindicat com a arrel i projecció. Des de la Safor, des de la Beniopa que el va veure néixer, des de la Drova que se’ns ha fet mítica en els seus versos i amb la mirada sempre atenta al país i al món sencer, així forja Josep Piera el temps. El cos menut, les vocals obertes, l’esperança alta. I és retorn d’Ausiàs Marc i vindicació dels Borja com és també l’art de l’arròs i el figatell. La vida en les conjuncions perquè, de cultura, ho és tot. La puta postguerra i Xarq al-Àndalus, que els rastres hi són. L’espill per trobar-s’hi les xacres, les cicatrius, les ganes d’enlairar-se intactes. I els records dels vols que ja s’han fet.
Piera és un gran connector. Connector de mots per fer-ne literatura (evocació i recreació i memòria en un joc fabulós d’espills), connector de generacions i de ciutats també (el fil poderós que uneix Gandia i Barcelona), connector per a l’acció cívica i política, connector de gent que escriu i que va bé que tingui una conversa, que discuteixi fins i tot, connector de connexions desconegudes. La generació dels setanta, que així se l’anomena (“érem uns fantàstics”, resumeix i deixa que cadascú posi al mot l’accepció que més convingui) i que, amb l’esperó i la insistència de Joan Fuster, va connectar la llengua catalana amb la modernitat. I va ser clau, i exitosa, aquella maniobra. Perquè hi havia talent per a fer-la i perquè s’hi van posar. I van aconseguir que la llengua i la literatura i la cultura catalana quedessin directament relacionades amb democratització i modernització. I això, que al conjunt del país era important, al sud encara ho era més.
Piera és reconèixer la importància de l’espai específic de vida i creació (especifiquíssim: dins de la comarca que vindica, la Drova que encara s’estima més) i fer-ho sense que sigui cap tancament, al contrari, perquè significa prendre punt de referència per al vol.
I el fonoll, què? No hi havia un fonoll, al títol de l’article?
Doncs explica Piera que, de ben jove, quan escrivia els primers versos i eren en castellà, passejant vora Granada amb Antonio Carvajal i Carlos Villareal, parlant de poesia i de mística i d’iconografia religiosa, Villareal “trencà un branquilló d’una planta que creixia a la vora del camí”. I li’l va oferir, somrient i dient-li que olorés l’hinojo, que això era la poesia. I Piera no entenia res. Fins que va tenir el branquilló vora el nas. I sobtadament va “sentir que l’hinojo era el fenoll. I que sí, que la poesia sabia fondre les sensacions més íntimes i insòlites en un mot, i en un instant”. Però, per a ell, el mot no era hinojo. Que hinojo no li deia res. En canvi, “fenoll se m’enganxava a la pell quan corria pels bancals de la Drova, i bevia aigua fresca de la font fent un cocó amb les mans per evitar engolir una sangonera, o quan amb els amics ens llançàvem suats, sense haver demanat permís a ningú, a banyar-nos en l’aigua freda d’unes basses de regar”.
No era la primera vegada que se li plantejava aquell “conflicte lingüístic, estètic, i també poètic, i polític”. Però va ser la definitiva. I des del fenoll Piera va enfilar el camí fins al Premi d’Honor.
Cascú és cascú i fa ses cascunades. Des que un dia li ho vaig sentir dir, que no m’ho trec del cap. Aquesta pragmàtica, fantàstica, acceptació, o celebració, de la diversitat humana. De les individualitats que ens configuren el conjunt. I, alhora, aquesta connexió, aquest rastre dels clàssics precedents. Perquè explicava Piera que la frase la solia pronunciar un boig, al poble. I que és, alhora, un decasíl·lab perfecte. Amb cesura a la quarta, assenyalava, brivallós: “Compteu-lo i ho veureu.”
