Josep Piera: “Tinc la sensació de viure en un món en decadència”

Josep Piera rebrà avui a Barcelona el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un guardó que diu que rep amb una alegria infinita i donant les gràcies per aquesta cosa bona que li arriba enmig d’algunes altres que no ho són tant. Per a parlar-ne el visitem a la Drova, el lloc mític i universal creador d’un imaginari pierià o pierístic perfectament recognoscible. És un matí esplèndid del mes de juny, tan lluminós i tan calm. Hi ha algun núvol. El poeta ens diu que aquests últims dies han descarregat xàfecs importants. Tot és silenci. Just abans d’entrar-hi, veiem un esquirol que es passeja per la paret d’una casa veïna.

Hem pujat per l’escala de caragol a l’estança que li fa d’estudi. Carregada de llibres, de quadres, de fotografies i del paisatge exterior que entra a la sala emmarcat pels bastiments grocs de les finestres. A moments, sembla que l’Aldaia o el Cingle Verd s’acosten a la casa per fer part de la conversa.

Amb Josep Piera parlem de la vida. És a dir, de tot i de res. La vida que ha passat i la vida que ve, que té ara un ritme diferent que no tenia quan era un poeta jove que volava i es menjava el món a mossegades i a versos.

—Just ha passat una setmana d’ençà de les eleccions. Quina sensació us han deixat els resultats?
—Vejam… No ho volia veure, però ho veia venir. Mira que jo visc lluny de tot, però parlant amb la gent es notava un mal ambient. He vist tants ambients pre-electorals en la meua vida que si veus alegria, eufòria, dius: això va bé. Però si veus, com era el cas, hipercriticisme entre els teus mateixos, per dir-ho d’alguna manera, dius: malament. Ha estat una campanya teledirigida amb una intenció molt clara que era la de tornar al bipartidisme hispànic. Un dir, del seu punt de vista, s’han acabat els embolics. A mi m’ha recordat molt la transició, amb una generació que fa d’avantguarda durant uns anys, i després dius: retira’t que ja no és el teu moment. Ara el cavall guanyador és l’altra banda. Encara no tinc clar si s’ha de tenir por, respecte o paciència, o plantar cara. El que també tinc clar és que la gent més jove es pensava que els últims vuit anys que hem viscut eren la normalitat i no s’adonaven que eren l’excepció. De la meua generació, qui podia imaginar-se una batllia de València en mans de Compromís?

—I no us fa la sensació de Sísif? Quan és dalt, la bolla torna a caure i has de tornar a començar.
—Això és la vida. Quan creus que ja la tens, la perds. Perds la joventut, l’amor, el desig, tot. Perquè quan ho tens, ja no et queda res més que perdre-ho. La mort. Això és la vida; si no, es desvaloritza. Si arribes al cel, el cel ja no és el cel, és la norma. Et mou l’aspiració a arribar-hi, i quan hi has arribat i descanses, et pega la tombada i caus. Això és la vida. Caure i alçar-se. Si no t’alces, és la mort.

—Havíem quedat per parlar del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
—Per a mi és una compensació, una joia que em ve molt bé anímicament en aquest moment. Em ve bé per a equilibrar la balança de què parlàvem. Quan em va cridar el president d’Òmnium li vaig dir que em sentia molt aclaparat. Després, quan em vaig quedar sol, vaig recordar que l’any 1981, quan vaig guanyar el premi Josep Pla, no havia viscut mai una situació d’haver d’atendre tanta gent. Per a mi era nou. Ara m’ha passat igual. La reflexió és que aleshores era el principi i ara és el final. I entremig hi ha la vida. I ha valgut la pena perquè no deixa de ser un final feliç. Dius: ets al final de l’escapada, però has fet el somni que volies. Has arribat on no pensaves, però on desitjaves arribar. Per tant, has d’estar content. La paraula que em ve ara és viure, i malgrat això, esperança no en tinc.

—I doncs?
—Com Marc Granell, que diu que tot va cap a la desfeta, però vull veure-ho. En el meu últim llibre de memòries dic “jo sóc aquell que veu com Roma crema”. Sempre he tingut un aspecte decadentista. És a dir, tinc la sensació de viure en un món en decadència. El meu, aquell en què jo m’he fet i m’he educat. M’he fet gran, però no vull perdre la curiositat per allò que passa. Perquè la vida és tenir i ser. Fins i tot les coses negatives com les malalties, els morts de la meua generació, que ja n’hi ha uns quants… Ara penses més en la mort que en l’amor.

—En el primer volum d’Els fantàstics setanta hi ha una frase que diu: “recordar és tornar a cordar bocins de la vida viscuda i fer-ne un collar de meravelles. O de fantasies”. Aquesta és la vostra filosofia?
—De gran, sí. Ara, sí. Recordar en el sentit d’evocar el cor i en el sentit de tornar a fer-ne la corda. No es torna mai enlloc. Hi ha gent que es pensa que el record és nostàlgia, és voler tornar enrere. Jo no he tingut mai aquesta sensació. El que més impressió ens provoca als humans és la captació de la sorpresa per primera vegada. Repetir això és pràcticament impossible. Després hi ha també el plaer de tornar a sentir això, però d’una altra manera. Per tant, recordar és tornar. L’últim llibre [Canvi de rumb, els fantàstics setanta, 1975-1979] s’obri amb una cita d’Aristòtil que diu: “Els vells parlen del passat perquè obtenen pler evocant-lo”. Pla també ho diu. I mon pare, que deia que per poc que t’hagen anat bé les coses, quan t’has fet gran, recordar que has sigut jove, que has viscut, és una forma de vida. Com cantaven Violeta Parra i Mercedes Sosa: “Gracias a la vida”. La vida te l’han regalada. Viu-la! És l’únic que tens.

—Imagine que pensàveu en això aquell any tan desastrós que vàreu viure pràcticament ingressat en un hospital afectat per la malaltia de Crohn.
—Això em marca i em canvia la perspectiva. Quan a quaranta anys t’anuncien que et pots estar morint i no et mors, et salves, i ara en tens setanta-sis acabats de fer, la vida canvia. Els petits detalls, les coses aparentment insignificants que abans no miraves… Tot això guanya un sentit. No sé si és una qüestió de caràcter o de què, però ajuda a viure.

—Heu nomenat el vostre pare. Com era la vostra família?
—Mon pare era un home amb molt de trellat. Un republicà no dogmàtic, no radical. Era el major d’una família de molts germans. Una banda de la família eren traginers i una altra, llauradors. Ell, de ben jove, s’havia dedicat al comerç. Amb carros anaven als mercats de València. Es comprà un camió i feia l’exportació a Barcelona. Es casà relativament major amb una dona més jove perquè ella volia eixir de sa casa quan son pare quedà vidu i es tornà a casar. I la guerra els va esmitjar la vida. Mon pare era del 1907 i, és clar, l’any 1937 tenia trenta anys. La família de ma mare no estaven malament. Eren propietaris rurals –encara existeix l’alqueria Rubio– i la meua àvia materna eren forners a Ròtova. És a dir, jo m’he criat en un món que, vist de la perspectiva d’un xiquet, era el món antic, i això m’ha fet pensar molt. Mon pare ja té quaranta anys jo nasc. La memòria i la llengua transmesa era una llengua parlada que ara semblaria molt rara i dirien: això és català. I ho era. Però era valencià de tota la vida. Mon pare feia negocis amb Barcelona i quan parlava per telèfon ho feia en valencià. Quan parlava amb Madrid, ho feia en un castellà esparracat, perquè no havia pogut estudiar.

—Com la recordeu, la infantesa?
—He viscut una infància feliç. La puta postguerra, que dic. Jo sóc del 1947. Un dels privilegis de la meua generació és que som la primera que no té una guerra en la biografia infantil. Les guerres són pel·lícules, novel·les, alguna cosa que ens han contat i que els altres han patit i que callen més que no conten. Tinc dues visions, a casa, la dels perdedors i, al col·legi i a l’església, la dels vencedors. Jo he tingut aquesta dualitat molt clara i no n’he fet conflicte. M’han educat en el silenci, en el parlar en veu baixa o en no significar-nos.

—La paraula “fenoll” us va fer poeta català?
—Hi ha dues paraules. Això és una metàfora real de què és per a mi escriure la llengua pròpia, la que sents i la que has de cultivar. Alerta! No m’agrada gens l’excés de dialectalismes o vulgarismes. La meua generació ha fet un esforç extraordinari per a produir una llengua que és la síntesi entre el que jo dic la llengua culta heretada i la parla heretada, perquè nosaltres no hem estat educats literàriament en la llengua culta, l’hem haguda d’aprendre. Quan llegia Ausiàs Marc, a vint anys, jo sabia que aquella llengua era la meua. Quan entre a casa de la família de Marifé [Arroyo], eren de Salamanca i jo dic: ai, la meua sogra parla com el Quixot, és a dir, com Cervantes. Per tant, quan ma mare parla i diu “conhort”, parla com Ausiàs Marc. “Fenoll” és la sensació, però també em va passar amb “plou”. Un dia, sentint com queia la pluja, escrivia un poema, encara escrivia en castellà, i em vaig parar i vaig dir, és que plou més si plou que si llueve. Llueve és pluja fina, i plou, la sents caure. Aquestes coses, com a poeta, com a escriptor, són molt importants. És saber treballar el llenguatge com deia Sant Joan de la Creu, sense que es note l’artifici.

—A banda de poeta, feu narrativa de memòries, de viatges, assaig…
—Pot formar part de la meua sensació de ser poeta. No s’ha de confondre amb l’egocentrisme. Sempre he escrit en primera persona. No jo, jo, jo, sóc el rei el mambo. Això, no. En tot cas, és la càmera que filma. Una finestra em marxa a l’exterior. Per a mi, les finestres són molt importants. Un quadre està emmarcat. Qui l’emmarca? La visió, la mirada de l’autor, això ja subjectiva allò que escrius. A vegades dic, i no sóc entès: és que no em crec capacitat per a escriure en nom d’un “nosaltres”. Què vol dir “nosaltres”? Nosaltres som molts. En tot cas, és una idea del col·lectiu, d’acord. Però en literatura és la mirada del jo. És qui capta el món… Una altra cosa és que no tots els records serveixen per a ser escrits. Hi ha records que no tenen relat. I a més, els records també inventen. Perquè recordar no és reproduir al peu de la lletra allò que vas viure, perquè és impossible. És recordar. Tu ja fabriques una altra cosa. Vaig aprendre molt d’un amic pintor. Jo veia el quadre acabat, però ell se n’allunyava i feia dues pinzellades noves. A mi em semblava que no canviava res.

—Per al pintor era com quan vós canvieu una coma o un adjectiu.
—Sí! Els adjectius: ara hi ha una tendència a l’exageració. Quan pose aquest títol dels fantàstics setanta, em preguntaven: per què fantàstics? I jo dic: perquè tot plegat va ser una fantasia. No perquè fossen meravellosos, sinó perquè tot va ser una fantasia. Eixa fantasia ens va fer viure. Moltes vegades m’he preguntat què hauria estat de la meua generació si no s’hagués descobert l’enamorament per la llengua. Hauríem d’haver emigrat, com feien les generacions anteriors a Madrid, a Barcelona, a París, a Nova York, a Londres… Perquè ací no donava per a més.

—Heu parlat de finestres que emmarquen. Les finestres de casa vostra emmarquen un paisatge que és la Drova, que heu convertit en un universal literari.
—És la mateixa metàfora. Jo sóc insignificant, però jo veig el món des de la meua visió. La Drova no té temples, és una Grècia sense temples. L’únic temple que li puc posar és el llenguatge i saber mirar-la perquè té tots els verds del món, té totes les llums. I això ho descobresc quan vinc a viure ací, perquè abans era el lloc d’estiueig, que també és el paradís d’infantesa i etcètera. Però quan ho vius, veus el canvi del paisatge amb les estacions. Per això dic que és un paisatge de paraules. Ací reprenc el fenoll, la merla, el bordís d’olivera, i vaig a l’Alcover Moll a veure si són paraules bones… Oh, quina alegria!

—…
—Hi ha una visió molt diferent entre els que es posen a escriure en valencià per pensament o per compromís cívic, polític o partidista. En el meu cas, això és la recuperació vital d’una tradició familiar, col·lectiva. Quan descobresc la llengua, el primer que vull saber és per què la parlem, quina història hi ha darrere. Això ha de tenir una explicació. A la Safor parlem valencià, però a mi mai ningú no em va explicar qui era Ausiàs Marc, però a Villanueva de los Infantes, on anava ma mare, tots sabien qui era Cervantes, fins i tot els analfabets. Per què? Voler contestar aquests perquès té una força vital extraordinària, i més si vols ser escriptor. Jo vull ser escriptor des que tenia dotze anys.

—El vostre pare es relacionava amb Barcelona amb els seus transports. Sembla que vós heu agafat aquest fil invisible i heu estat el nexe necessari entre la literatura catalana que es feia al Principat i la que es feia ací. I la casa també hi té una mica a veure.
—Probablement, sí. Jo sempre he anat a Barcelona com qui va a la seua capital, amb comoditat, perquè hi he anat des de xiquet. He dinat en molts restaurants, com les Set Portes, he dinat en cases de la burgesia i veia com vivia aquella gent. No era com vivíem nosaltres, però he sabut moure’m en aquests ambients. Sempre hi he estat còmode, però he vist molts valencians sentir-s’hi molt incòmodes.

—En quin sentit?
—Seria lleig de dir el que sent, però acomplexats. I jo diria que l’anticatalanisme ve d’això, de sentir-se inferiors. Jo no m’he sentit mai inferior als altres. M’he sentit jo. I, en tot cas, si els altres són millors, n’aprenc! I si són molt diferents, em faig amic seu si ens entenem en alguna cosa. Però si ell és més guapo que jo, no hi puc fer res, això és Natura qui ho porta. O, per exemple, hi ha molta gent que ha vingut a la Drova i veuen la casa i es pensen que som milionaris, i jo els dic que la Drova no és Sant Cugat, que no sóc un senyoret, que sóc fill d’una família treballadora però sense complexos. Mon pare, quan li preguntava per aquestes coses, em deia que en sa casa no hi havia diners, però que no hi havia faltat mai menjar.

—Si les parets de la casa parlassen, què dirien?
—Uh! La vida de tota una generació. Coses que no es poden contar avui i coses que es podrien contar, però serien per a un altre llibre. Imagina’t, Franco morint-se i nosaltres fent la casa. L’arquitecte va ser Gaspar Jaén i Urban, que és un poeta, i un amic seu. I encara, tu la mires i manté l’alegria d’aquella joventut. Aquestes persianes verdes, aquests marcs grocs, el disseny mateix de la casa. L’obrer que la va fer, del poble, no en tenia ni idea de com llegir el llibre amb els plànols, però li va dir a Gaspar: si vostè em diu com es fa, jo la faré. I hi hem fet festes fantàstiques. Això sí que era fantàstic. A vegades érem cent persones. Poetes, amics, coneguts, saludats, com deia Pla, empresaris, polítics. Amb molta harmonia. Va ser després de l’hospital, que Marifé va voler celebrar allò que ella en deia la nova resurrecció. I els anys següents ja ho fèiem entre tots. Cadascú s’encarregava d’una cosa. El resultat eren festes fellinianes, perquè Fellini era el gran referent del nostre imaginari col·lectiu. Bevíem, fumàvem, ens enamoràvem i ens desenamoràvem, fèiem contubernis i en desfèiem… Érem joves. Era una festa. No era de la mateixa manera de com ho fèiem quan anàvem a casa de Joan Fuster, que hi anàvem a veure el mestre.

—La vida al davant!
—Un comboi sistemàtic. Pensa que ens apuntem a una cosa que nosaltres pensem que podem aconseguir, que és normalitzar la llengua, recrear una cultura que estava a punt d’extingir-se. Nosaltres som la primera generació que ja està educada 100% en castellà, i el nostre canvi serà possible gràcies als mestres. És la joventut d’un determinat moment i l’escola. I fem possible tot allò que va venir després, perquè els polítics no s’ho han cregut mai. Tant els mestres de l’escola com els referents faran possible això que el valencianisme cultural no ha pogut fer mai, que és acabar d’impregnar el valencianisme polític.

—Vós éreu mestre, però ho vàreu deixar.
—No vaig voler ser funcionari. Sóc l’únic que, tenint plaça definitiva de mestre, hi vaig renunciar. Jo volia ser un escriptor. El magisteri m’agradava, però si haguera hagut d’anar a classe cada dia, m’hauria mort. I si un dia no dormia, com feia la classe, l’endemà? Jo he sigut amo del meu temps.

—Això us ha permès de viatjar i escriure de viatges.
—Jo no visc a la metròpoli. Si em conviden a un acte, he de fer 400 quilòmetres, m’han de pagar un viatge, un hotel, dos dies… Si no ets amo del teu temps, no pots fer això. I així puc estar en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des dels orígens, i en el Pen Club que muntàrem la generació dels 70 i fem un viatge a Nova York, a Washington, al Canadà… Cosa que l’any 1982 era prou complicat. Em pague de la meua butxaca un mes a Grècia i vaig a la meua. He fet del meu temps de vida el que el meu cos em demanava en cada moment. La gent em diu: ets un gran viatger, però també he passat moltes hores en soledat. Els escriptors estem molt sols. Ara que parle amb tu, tot el que et dic, faig un viatge sedentari. Tu em fas preguntes i el meu cap va viatjant per la memòria. No era previst, aquest viatge. Físicament, estic cansat, però viatge amb la memòria.

—Heu parlat de Marifé unes quantes voltes. He llegit una frase que no sé si és vostra, que diu que Josep Piera és la milotxa i Marifé és qui aguanta la corda.
—La frase és seua. No sé si és la condició femenina o què, però ella és el realisme que toca terra. La casa, per exemple. Quan vam venir, vam dir: si les coses ens van bé, podríem fer-nos una casa. L’any següent ja havia comprat la parcel·la. I un dia ens trobem Gaspar Jaén i Marifé diu: volem fent-nos una casa. I pam! Ella és un motoret. És molt treballadora, molt activa. Crec que el combinat funciona. Si em disperse, ella és qui m’arreplega. Si no, “Volare”, que és la cançó que més m’agrada.

—Acaba d’eixir el nou llibre dels fantàstics setanta. Continueu amb la seguida?
—Sí, si tinc força, que note que la vaig perdent. Voldria continuar perquè en poesia no se sap mai. És ella qui mana.

—I com esteu vós i la poesia?
—Doncs, mirant-nos, però no em visita, no ve a veure’m. D’altra banda, pense que ja n’hi ha prou. La poesia tendeix a la selecció. Crec que escriure massa poesia pot convertir-se en retòrica barata. Per això preferesc la prosa memorialística. M’hi sent molt còmode perquè allò que no m’interessa, ho aparque. Faig una tècnica de mosaic, jugant amb el temps. Del present veus el passat i et permet un distanciament. I això és una manera d’interpretar que vaig ser un altre, que no era qui sóc ara… És un joc. Però el temps no perdona. No vull fer d’Estellés, que es queixa de la cama.

—Què heu previst per a l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?
—No em vull preparar cap discurs. Hi haurà dues intervencions prèvies a les meues i després faig una lectura poètica acompanyat de Jordi Savall. Vull deixar-me dur per l’atmosfera del moment. Si m’emocione, deixaré caure les llàgrimes. El Palau imposa. Intentaré ser breu, perquè hi ha un tempo i s’ha de respectar. Però no em veig fent un parlament sobre la situació política, per exemple. Vull viure el moment. Per a mi és un dels grans moments de la meua vida i vull estar receptiu. Hi haurà molta gent, amics, coneguts, que em despertaran les emocions, els records…

—Com qui va a recollir un regal.
—Exacte! Donant gràcies a tothom, a la vida, i feliç de ser allí.