Josep Piera: ‘A vegades no diferencie què és real i què és fantàstic’

Diu que pregunta, pregunta, que, si no, no sé què contar, però en realitat aquest Josep Piera (Beniopa, 1947) de la setantena és tan loquaç com devia ser-ho als vint-i-pocs anys arravatats que ens ha retratat al seu darrer llibre. Els fantàstics setanta (1969-1974) (Alfons el Magnànim) es presenta com ‘un exercici de memòria i una crònica del que va viure i pensar l’autor aquells anys de formació’, i ho és. Però també voreja el dietari. La reflexió des de la vellesa. L’acarament entre els diversos jos que conviuen dins aquest parell de centenars de pàgines condensades d’evocacions i d’aforismes, de retrats, d’històries, de poesia. Piera, poeta per sobre de totes les coses, traductor, narrador de viatges i de records és, des del seu refugi de la Drova estant, un dels noms clau de la literatura catalana contemporània.

—Què hi heu fet, aquí? Dieu que és un dietari, i ens ho creiem. Però també són memòries. I aquest intens cara a cara entre els Piera que separen els anys.
—Després de fer Puta postguerra, que d’aquell sí que en podríem dir un llibre de memòries, tenia la intenció de continuar. Però no trobava el to adequat. I el vaig trobar quan se’m va acudir de parlar des del present. Eixa era la idea que em podia motivar. Perquè a aquestes altures o m’ho passe bé des del punt de vista anímic quan escric o val més deixar-ho córrer. Total, que vaig pensar: ‘Pep, et fas vell. Comença ara i comença d’aquesta manera: avui faig setanta anys.’ Si he de ser sincer, el que més m’atrau del llibre és la motivació d’escriure des del present. Sobre records i memòries, que matise que no són el mateix, eh? Sense afany de pontificar res. Sense rancúnia i sense voler tampoc presumir.

—Records i memòria i diàleg amb el temps.
—El record és subjectiu, la memòria és objectiva. Volia fer més un llibre de records que no de memòries civico-polítiques, que d’això sí que n’hi ha. Fins i tot, a parer meu, de manera excessiva, perquè s’oblida la part humana o, fins i tot, el temps concret, que marca. Perquè no és igual viure les coses quan tens vint anys que quan en tens quaranta. No pots presumir de ser un sabut en tot quan tens vint anys, i no veus el passat igual si tens quaranta anys que si en tens setanta. Etcètera, etcètera.

—Hi insistiu moltíssim, com qui ens convida a la reflexió.
—El temps, que és un dels meus monotemes obsessius, es fa present com a reflexió i com a condicionament. La part física i la mental també. I amb tot això, després, aprendre que, dels records, només has d’aprofitar-ne els que et donen un text. Així com Puta postguerra són les memòries d’un nen i d’un adolescent, ací volia mostrar el camí iniciàtic del jove que vol ser escriptor. De qui ja vol ser, i se sent ser, poeta i escriptor. Que no deixa de ser el que és.

—Us veiem fent el camí: anant a parlar amb aquest poeta, aquest que us envia cap a aquell altre…
—És un joc d’atzar, sí.

—I d’aventura.
—En el meu cas és així. No falsege ni exagere; les coses són com són: com jo, un xiquet de Beniopa, sense cap tradició cultural en la família, fill de pares represaliats, podríem dir, educat en el catolicisme militant del franquisme, dèbil perquè ha sofert una malaltia, troba les persones que van guiant-lo al llarg d’aquest camí, essent els seus àngels de la guarda. Perquè un seguit d’atzars van encadenant-se i tu vas fent el camí de la vida. I diuen: per què s’acaba l’any 74? Llegiu el llibre i ho sabreu.

—Bona.
—Perquè si em diagnostiquen que tinc una pèrdua visual, i quede amb la por interior, quan ma germana inconscientment em diu que el pare es va quedar cec a 74 anys… Pense en Borges, pense que em pot passar a mi. I aleshores eixa degradació final es converteix en una metàfora del món en què hem entrat, de degradació de tot: la teua física i del món i de la natura, la societat, les idees i els projectes… Però sense fer-ne cap drama. Perquè les coses apareixen així i, en el fons, la vida viscuda l’has viscuda, que és el més important. Avui es confon el record amb la melangia, i jo no en tinc eixa idea: el record és un ali-ment. De la ment. Cosa que probablement té més importància a mesura que tens més passat que futur. Un nen no recorda. Un jove no té temps de recordar, quina ximpleria, amb la de coses que tinc per fer i les demandes del cos! Però a mesura que passa el temps, allò que vas perdent per un sentit ho vas equilibrant per un altre. I revius la vida passada. La refàs. Per tant, és una fantasia. Per això el títol.

—Els fantàstics setanta, d’extraordinaris o de fantasiosos?
—L’ambigüitat està calculada: perquè tot allò que es viu als vint anys és fantàstic, perquè tot plegat va acabar en una fantasia i perquè no deixàvem de ser uns fantàstics. Dels setanta, se n’ha fet una lectura només de tardofranquisme, com si estiguérem tots matant-nos tothora, però una cosa és qui ha viscut la guerra, i una altra cosa és qui l’ha sentida contar.

—Feu molt aquest doble-triple joc amb el llenguatge. Setanta és, també, la vostra edat quan comenceu a escriure aquest llibre.
—Exactament. També té aquest sentit. Setanta anys és una xifra impensable d’imaginar en una persona que als quaranta ja li van anunciar que es moria. Arribar-hi és una alegria i al mateix temps una assumpció de qui ets en aquest moment, perquè et mires a l’espill tots els dies. En tres o quatre anys el canvi de la meua fesomia ha estat molt gran. Però tot això dit sense exagerar, perquè les coses intenses de la vida no cal exagerar-les.

—Sense exagerar i regat amb ironia.
—S’hi diuen coses que són tendres i iròniques alhora. El lector pot interpretar-les segons qui és ell. Aquesta classe de llibres no es llegeixen com una novel·la. Ara, ha de ser llegible? I tant que sí! En això jo sóc molt planià: la primera obligació d’un escriptor és saber-se fer llegir. I d’això es tracta. I després, també hi ha la cura amb el llenguatge. Fent que sone natural. L’estil no s’ha de notar, ha de fluir. Encara que coste de construir.

—Heu escrit un llibre memorialístic, de memòria literària i més. Però també un cant d’amistat i d’amor. Absolut. Al començament, de fet, hi parleu sobretot del vostre amic Joan Pellicer i de la vostra companya, Marifé.
—M’alegra que ho digueu. He estat molts anys sentint coses en contra d’això, i al final dius: és que confoneu amistat amb amiguisme! Confoneu amor amb sexe! Que jo no hi tinc res en contra del sexe cru i pelat, eh? Sóc una persona amoral, si tu vols, però no és el mateix. De fet, l’amistat és una mena d’amor. I l’amor va canviant al llarg de la vida. Només cal llegir Marc! Ell és el mestre de totes les maneres d’amar. Inclosa l’homosexual, és clar, que és un tema que també apareix en aquell moment, perquè els amics en parlem i perquè dius: i per què no?

—També és un llibre vitalista, sense nostàlgia per la joventut perduda. Amb vitalitat des dels vostres setanta i des dels vostres vint. Dient sóc diferent, sóc el mateix, no sé qui és aquell i aquell sóc jo. El cant d’amor a la vostra companya, Marifé, és, alhora, per a la xica amb minifaldilla que us enlluerna al claustre renaixentista de la Universitat de València i per a la dona que avança pel passadís de casa ajudada per un bastó.
—És que és així. Hi va haver la minifaldilla i el 69 estampat al vestit roig o eixa escena passejant per la mar, que per darrere ningú no sap qui és qui, com una representació de l’unisex que es va posar de moda en aquell moment. Som d’eixa generació, d’eixa formació. Una altra cosa és que per dins no deixàvem de tindre una educació repressiva i franquista. Però les aparences, i certs atreviments, ens feren així. Perquè Marifé era filla de guàrdia civil, i l’enviaren a Bilbao, i se n’escapà.

—S’escapà de les monges.
—La seua història allà no l’he volguda contar perquè ella no m’hi hauria autoritzat, a eixe nivell. Simplement faig pinzellades per a marcar aquella criatura enèrgica, valenta i fràgil que quan em dóna la mà sent com una protecció. Jo no sóc gens representatiu del masculinisme alfa eixe que diuen ara. Potser ha sorprès eixa declaració d’amor cap a la meua companya, però és que és la pura i senzilla veritat. Sense ella jo no sé què hauria sigut de mi. Ella em baixa a terra. La imatge de la milotxa és seua, no és una fantasia meua. Jo sóc la milotxa, ella m’aguanta i al mateix temps em deixa volar.

—El final de toc aclaparador contrasta amb la vitalitat que travessa tot el llibre. Marqueu el final amb el mot ‘degeneració’, però a la darrera frase ho torneu a enlairar.
—Que no degenere l’esperança. I també té una doble lectura: és un crit d’esperança i al mateix temps d’alerta.

—Acabeu el llibre el 1974 i a mig 2017.
—S’acaba amb l’atemptat a Barcelona i el que vindrà després. I talle. Hi ha un procés que es fa molt difícil d’entendre i opinar des de València. Jo en aquell moment no hi podia entrar.

—No hi entreu, però torneu a posar en lletres majúscules la paraula llibertat. Ja ho havíeu fet al començament del llibre, en parlar de la vostra necessitat vital de volar.
—Jo, que no he estat mai una persona extremament ideologitzada, m’adone que ens movem per la paraula llibertat. Què era, el 1967, per a un jove de vint anys? Si no ho sabies! S’havia de viure, de sentir, de gaudir i de patir, fins i tot. Perquè ser lliure, com deia Gide, és molt complicat: has d’estar prenent decisions úniques, teues, en cada moment.

—I un dia decidiu d’anar-vos-en. Aprofitar la darrera oportunitat d’enganxar-vos als estudis i anar a València. Necessite viure, dieu.
—Eixe és el moment de prendre la decisió transcendent: anar-se’n. Si mires altres llibres meus, el verb anar-se’n hi és molt present: és la necessitat de fer-ho i trobar-se entrampat: no vols continuar el rol de ton pare, has deixat els estudis a causa de la malaltia i perquè estàs fins al capdamunt de misses, rosaris i capellans. Fins que decideixes que ara sí que ja. També per una cadena d’atzars. Perquè Joan [E. Pellicer] em porta allà, a ca Raquel Payà i el marit, Pastor de Velasco. I és l’últim moment, perquè jo no tinc el batxiller superior acabat, estic fent-lo per lliure, en l’ample sentit de la paraula.

—Raquel Payà, la filla de Maria Ibars.
—Sí. I en baixe plorant d’alegria i cantant. I en eixe moment, que és crucial, curiosament la meua cançó no és ‘Al vent’, és ‘Si em mor’. Per què? No ho sé. ‘Si em mor, que el cant siga ja realitat. Si em mor, que les esperances siguen fets’, etcètera. Ja havia pres la decisió. O ara o mai, que diuen el bolero i Joan Fuster [riu].

—I escriure, quan ho decidiu?
—És molt anterior. De casa al col·legi i del col·legi a casa, com que anava sol, em contava històries. A mi. De vegades em preguntaven: xiquet, què et passa? Perquè potser anava plorant i no me n’adonava. O rient. Un dia, una d’eixes històries la vaig voler escriure en vers. I vaig veure que una cosa que m’havia emocionat, que no m’havia costat gens de fer, damunt… agradava! Quin sentit té la literatura? Entre altres coses, que acompanya. Quan llegeixes, i quan escrius, entres en una bombolla i la resta desapareix. Hi ha gent que diu que pateix. Ho entenc. Però jo disfrute. Perquè entre en una roda mental, la realitat m’és tan llunyana o tan propera com el que escric. Per això a vegades no diferencie (i d’aquí el títol, també) què és real i què és fantàstic. Al capdavall, quan inventes sempre hi ha una base real, no podem inventar més que a partir del que sabem i sentim. La qüestió és que a partir d’eixe moment jo necessite la poesia i la paraula i la literatura com a gran companyia. Jo sóc un solitari, aquell que va a la cafeteria i allà s’entreté llegint i escrivint. I és clar, ‘Dios los cría y ellos se juntan’: en van apareixent altres i amb això va anant. I després, l’atzar, els déus, que van portant-te. Sempre he confiat en els déus i la inspiració. Encara que semble una cursileria dir-ho. Però és que no sempre cal entendre-ho ni trobar-hi la raó: flueixen les paraules. Per tant: flueix, funciona? Màquina avall! I això d’on ve, del conscient, de l’inconscient, del subconscient? Deixa fluir tranquil i acompanya’t.

—Quan dieu als pares que voleu ser poeta, la vostra mare es posa a plorar.
—Plora perquè té la idea del poeta romàntic, que morirà tísic i afamat. Quan li dic que estudiaré, ja ho veu clar. Dic me’n vaig a València, que vull ser mestre, i se’ls obre una finestra: per fi t’has decidit a alguna cosa. Perquè, és clar, abans era un vull anar-me’n i ser poeta… Què vol dir, això, fill meu? Anar-se’n a on?

—Al mateix temps, però, us van donar camp per a córrer.
—Perquè en ma casa sempre han sigut liberals, que es deia aleshores. I per això la resposta de mon pare és: d’acord, jo també li vaig haver de dir un dia que no a mon pare. I em fa plorar. Encara ara. [S’emociona] Per això ho contraste amb el pare de Marifé, quan li dic que tothom pot tenir les idees que vulga i ell em deixa anar: ‘Las contrarias a las mías, no’. Són eixes dues mentalitats, la del republicà liberal i la del castellà franquista. En fi, és que el món era tan fascinant…! Europa, la llibertat… Amb dèsset anys ens n’anem tres amics a París, i mon pare ha de signar perquè em donen el passaport. Vols anar-te’n? Vinga, vés-te’n.

—Més tard serà Nàpols, també, la vostra ciutat.
—Nàpols, sí, on no volia anar ningú. I als catalans els he de dir: no us adoneu que Nàpols és la capital del segle d’or? València n’és la segona; Barcelona, la tercera.

—Uix, devia coure.
—Però això ja són altres històries. Nostres. El problema que té un valencià és que només ser valencià no és prou. Necessita més. Per això la meua descoberta és que jo sóc el sud d’un nord. Quin nord? El que comença d’ací cap amunt.

—Mentrestant, compareu València i París: allò que a París pintaven als carrers, a València ho trobàveu escrit als urinaris.
—No conec els urinaris de dones, però els d’homes eren plens d’això, dels somnis de la meua repressió, que diria Terenci Moix. La porta d’un vàter era per a agarrar-la i fer-ne un quadre, un document d’època.

—En compte d’escriure al carrer, al vàter: tota una definició del moment.
—Exactament. És igual que amb el tema de l’homosexualisme: la màquina repressiva no podia arribar a l’espai íntim. Sí que hi ha les pors d’un mateix, i sobretot per als que han anat al seminari, però probablement la promoció anterior havia patit més la repressió.

—Quan vau acabar la mili, us vau fer una falla i la vau cremar. Tot sol.
—Amb l’uniforme, la vaig fer. I, a dins, palla i papers: les ximpleries que podia escriure en aquell moment, cartes de gent que ja no m’importava… Era la catarsi. Aquell que vaig ser, fora: jo no vull uniformes militars ni record de qui vaig ser. Vull anar-me’n! Ser jo mateix i volar. El meu primer llibre es diu Ave fénix, precisament

—Comenceu escrivint en castellà.
—En aquell moment no sabia ni qui era Ausiàs Marc!

—Però és que quan entreu al català escrit, ho feu, pam, amb Ausiàs Marc i Salvador Espriu. I amb Joan Fuster, també.
—Són els referents de l’època. I, si en castellà llegesc Aleixandre o Cernuda, és normal.

—De Vicente Aleixandre, en reproduïu una carta que us adreça i on diu que al vostre llibre ‘fulgura su expresión en asociaciones sorprendentes, más allá de la lógica aparente, con el consiguiente ahondamiento en zonas profundas de la vida, de la pasión de la vida!’.
—Ell tenia fama de ser molt generós amb tots els joves. No feia vida social, perquè no era del règim però tampoc no era marcadament antirègim, en el sentit militant. El cas és que tots els de la generació dels cinquanta havien estat beneïts, diguem-ne, per Vicente, i la generació dels novíssims, pràcticament igual. Sottovoce, per tant, hi havia allò: a tots els diu el mateix. Que probablement era així per edat i per generositat i per compartir, però, sí, hi declare eixe punt d’ironia. I d’aclariment: de vegades hi ha qui diu que vaig ser ‘amic de Vicente Aleixandre’. Escolteu, no devalueu la paraula amistat. Jo el considerava un mestre venerat. Si un jove ara no sap ja què vol dir tindre un mestre venerat, és el seu problema. Però amic? Si només el vaig veure dues o tres vegades! Perquè jo, després, tot eixe món el talle, voluntàriament, quan me’n vinc a viure a la Drova. En fi, no exagerem. No és el mateix Marc Granell, un amic de vida, que Vicente Aleixandre.

—És preciós veure com escolliu d’entrada les lectures: agafeu una llista de llibres prohibits i dieu: aquests són els que vull!
—[Riu] I és veritat! Ho vaig trobar al final del llibre de literatura de la meua germana: índex de llibres d’autors prohibits. I jo dic: aquests són els meus! És clar, els altres eren tot beateries. Per a un lector curiós d’aquella època com jo, l’accés al llibre era un misteri. A Gandia, fins que no es fa Concret Llibres, com hi accedeixes, si no és per correspondència, amb eixos venedors que anaven per les cases, o perquè la gent sí que volia el prestigi de tenir uns llibres en el moble-biblioteca del saló? L’accés al llibre no existia. Si ja era difícil a València, imagina’t ací! No hi vull entrar perquè són reflexions de molt després, però qui llegia en el català de València els autors clàssics i moderns? Qui? Quin percentatge? Qui podia tindre ‘Els nostres clàssics’ de la Barcino a casa? Cabrien en les dues mans? Si tot això no ho tenim pensat, no podem entendre eixa resposta negativa d’una part de la societat valenciana quan apareix Fuster i apareixem els joves. Per què Fuster fa por als anteriors? Perquè van abandonant. Quan, anys després, Abril Martorell li dirà a Fuster una frase que no he oblidat mai, ‘has revifat un càncer que estava extingit’, què diu?

—Tot al llarg del llibre resseguim el fil de la vostra descoberta, del vostre pas al català escrit.
—Sí, és el procés iniciàtic.

—Hi ha un episodi meravellós, passejant prop de Granada amb el poeta Antonio Carvajal i el seu company Carlos Villareal…
—I agafa un branquilló i em fa: ‘Huele el hinojo, esto es la poesía’. I jo pense: ‘Hinojo?, no em diu res’. Fins que no en sent l’olor i dic: ‘Si és fenoll!’ Havia llegit Proust, i li donava molt de valor a les coses sensorials. Això em provocarà grans reflexions, entre la llengua de Marc, la llengua dels pares, la llengua dels avis, la que has heretat, la llengua dels llibres, i quina història hi ha darrere que no t’han contat.

—Escriviu: ‘Per quina raó hinojo em resultava un mot sense olor ni sabor ni color, i fenoll em traslladava als temps infantils a la Drova, al gust de les caragolades de ma mare i a uns altres ambients i moments estiuencs i festius? Es podia sentir la vida en una llengua i poetitzar-la en una altra?’
—Ara, des de l’altura clarividente de mis años, que deia Gil-Albert, entenc que no té sentit separar la vida humana dels fets sociopolítics: van lligats. Ets la conseqüència d’una sèrie de fets anteriors no viscuts per tu però que t’han condicionat: no és igual guanyar una guerra que perdre-la, no és igual el que et deien a casa que el que et deien al col·legi. Però al final, si tens curiositat i dos dits de trellat, aprens. Saben que el primer que han de fer per a destruir una llengua és destruir-ne l’imaginari. I quin imaginari comporta la llengua que tu parles? Doncs entendre que si quan la meua sogra diu ‘mandil’ al davantal jo sent que parla com Cervantes, quan ma mare diu ‘conhort’ és que parla com Ausiàs Marc!

—Al llibre, manteniu l’equilibri entre el present i els flaixos enrere, les estampes, escenes. Com decidiu quan escriviu en present i quan us n’aneu i on?
—Va sorgint. Després de la creació, que és l’abocamenta, així m’ho van ensenyar, cal distanciament, un distacco, aprendre a llegir el que has escrit com si ja no fora teu i sabent que no deixa de ser-ho, aprendre a ser cruel amb tu mateix. Dir: això i això sobra, fora. A veure com queda? Queda bé. Potser al cap d’uns dies ho tornes a mirar i hi afegeixes un altre tros. Has de fer-ne el muntatge. Com al cine. Quan estic inspirat aboque i aboque, però no me’n refie. Ho deixe allí. I després ho mire. Això ja ho he dit, fora. De vegades convé repetir les paraules, de vegades sobren. Entenc que de jove estàs en plena eufòria creativa i vols compartir-ho, però sempre recomane això mateix: deixa-ho uns mesos en el calaix i mira-ho després.

—Que és el consell que us van donar: no tinguis pressa a publicar.
—Sí [riu]. M’ho va dir Brines. I és veritat. Jo no tinguí mestres acadèmics. Els meus llocs d’estudi han estat cafeteries, bars, amics. O mestres en eixe sentit que diria que és el millor, de l’educació clàssica, del mestre que té uns quants alumnes i en petit comitè va contant… En aquella època, la càtedra era pura retòrica, no s’hi podien dir les coses importants.

—Si us demanen què sou…
—Jo sóc poeta. No vull dir que siga fabricador de versos, és que veig el món des del punt de vista del poeta, no del narrador que veu històries: jo les sent. I les visc.

—Cascú és cascú i fa ses cascunades, dieu.
—Que és la frase d’un boig. A ell li la vaig sentir, al poble. I també és un decasíl·lab: compteu-lo.