Josep Penadés: ‘El sexe, no tots el veiem igual’

Parlem amb l’escriptor Josep Penadés (Albaida, 1967) arran de la publicació de Deliri (Bromera, 2016), just un any després d’haver guanyat el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2015, i quan s’acaba de tancar el període per a enviar manuscrits per al premi d’enguany.

—Bona vesprada, Josep! Comenceu explicant-nos què és Deliri.
—Home, l’argument és a la contraportada, es pot llegir fàcilment [riu]. Bé, va d’un home que arriba un divendres de matí a casa i descobreix que la seua dona és amb un amic seu. Aleshores, per venjar-se de l’esposa, se’n va a passar el cap de setmana a València, a viure-hi aventures boges. No obstant això, res li ix com ell imagina. I aquest és l’argument. Però realment la novel·la és molt més que això, que únicament és l’excusa per a escriure-la, però lògicament hi passen moltes coses. I com vaig dir en alguns mitjans de comunicació quan vaig guanyar el premi, res no és com sembla, i jo crec que el final sorprendrà la gent.

—I tant que la sorprendrà. Però conteu-nos, si us plau, com naix.
—Bé, el primer que t’he de dir és que jo ja havia presentat una altra novel·la dos anys seguits al premi, L’olor del pensament. Tots dos anys va quedar finalista, però no va guanyar. L’havia escrita més pensant en el sexe femení; de fet, són quatre històries de quatre dones. És més poètica, però ja el segon any de no guanyar vaig decidir de fer alguna cosa completament diferent. El primer que em va vindre al cap va ser la primera escena que passa a les primeres pàgines de la novel·la, que realment és un fet que es desenvolupa molt més endavant.

—Sí, un inici in media res…
—Sí, sí, exacte! És una cosa que va cridar una mica l’atenció als membres del jurat. I em va vindre a la ment aquella escena, i vaig pensar: aquest home per què és amb aquesta dona? I a partir d’ací, tota la resta: que ha anat a casa i ha descobert que la dona l’enganya, per la qual cosa decideix d’anar-se’n a València a viure aventures amoroses, etcètera. Però, ja et dic, era perquè volia escriure alguna cosa diferent d’allò que ja hi havia presentat abans. Això sí, molt més bèstia, i que enganxàs el lector des del primer moment. Perquè l’altra novel·la és molt mes lenta, mes poètica, i em vaig dir: ara veuràs tu! I bé, la vaig encertar. A més a més, també vaig decidir que, com que l’altra novel·la eren quatre històries llargues, havia de fer capítols curts perquè el lector es quedàs amb ganes, quan arribàs al final, de començar el nou capítol. I, de fet, jo sabia que ho havia aconseguit perquè em passava a mi mateix; jo me l’anava inventant i, quan arribava a final de capítol, em quedava amb ganes de continuar.

—Hi ha novel·les eròtiques que abusen d’enquadrar cada escena sexual en cada capítol.
—Però és que Deliri és una història seguida! Però passa que jo l’he dividida en capítols curts intencionadament. Jo m’he divertit molt escrivint-la. Crec que és la novel·la que he escrit més de pressa, encara que després he estat un any revisant-la. Però en tres mesos o tres mesos i mig vaig escriure’n la història; em va eixir de manera molt natural i molt ràpida. I jo crec que això es nota molt a l’hora de llegir-la. Em va eixir d’una tirada. I com sol passar-me, normalment quan comence a escriure i a desenvolupar una història, el final ja el tinc al cap. Jo ja sabia com s’acabaria. Algunes escenes m’han eixit sobre la marxa, però veia claríssim el final.

—És a dir, que no eres d’aquells escriptors que diuen que no saben el final fins que no hi arriben?
—Jo, normalment, quan comence una novel·la, el principi i el final els veig clars. Els fets que passen al mig no, però el principi i el final són molt importants. I el final t’ha de deixar content, o t’ha de sorprendre. T’ha de tocar alguna fibra.

—Durant la novel·la hi ha moltes referències literàries i cinematogràfiques, com ara Philip Marlowe de Raymond Chandler, Samuel Spade de Samuel Dashiell Hammet i Anna Karènina de Lev Tolstoi. Quines referències has tingut per a construir Deliri?
—Mira, jo a la novel·la he barrejat dos gèneres que m’agraden molt: la novel·la negra i la novel·la d’humor. Té una mica de cada. A part de ser eròtica, la veritat és que més que posar-te… és divertida, és una novel·la –si més no per a mi– divertida. I barreja una mica de novel·la negra. Hi surten els goril·les, la rossa, els camises blaves, el feixista… És això, que a mi m’agrada. M’he divertit molt escrivint-la. Supose que hi ha coses meues; els coneguts que em lligen em diuen que si sóc jo, i m’he de defensar, perquè no és així, no sóc jo. Hi veuen moltes referències al món que m’envolta. Jo, la veritat, és que sóc un escriptor a qui agrada molt poc informar-se, i sóc més de sentiment, de coses que jo veig que em passen a mi i a les altres persones.

—Ara que ho traus a la conversa: t’han fet moltes voltes la pregunta sobre si això que contes t’ha passat a tu de veritat?
—Clar, i jo dic que sí [riu fortament]. Lògicament, és que no, és tot inventat.

—Però em sobta perquè a una persona que escriu escenes de crims o de violacions, no se li pregunta mai.
—Clar, clar, però la veritat és que jo llig molt també. I llegir és bàsic per a escriure. I agafes un poc d’ací, un poc d’allà. I, sobretot, veig allò que em conten. Totes les coses que escric sempre tenen referències a coses que jo he sentit o que he vist.

—I quina literatura hi ha darrere de la vostra novel·la?
—Bé, jo llig de tot. Cal que diga que la novel·la eròtica no és de les meues preferides. I crec que no fou fins que vaig escriure la primera novel·la eròtica, L’olor del pensament, que en vaig llegir. Després ja vaig començar a llegir novel·la eròtica del premi. Home, sí que és cert que havia llegit alguna coseta; recorde la col·lecció de ‘La Sonrisa Vertical’. Però a mi m’agraden més uns altres gèneres, com ara la novel·la negra. Això sí, com et deia, llig de tot. A veure, escriptors? Doncs jo què sé. Manuel Baixauli m’agrada moltíssim. Joan Olivares, també el llig, naturalment. Francesc Mompó… Tots els escriptors de per ací que jo conec intente llegir-los. Llig moltíssim en català; moltes traduccions també. Jo què sé, són infinits els escriptors que m’agraden.

—I què penses que s’haja tornat a instaurar el premi anualment?
—Jo crec que havia de ser anual. De fet, la mateixa nit que em van lliurar a mi el premi, amb Josep Gregori, el fundador de Bromera, vam abordar Vicent Gomar, el president de la Mancomunitat, i li vam dir que el premi havia de tornar a ser anual. Jo crec que és molt important per a la comarca, perquè així la Vall d’Albaida traspassa fronteres. És una promoció de la comarca molt important i, a més, no hi ha premis de novel·la eròtica. Mira, aquesta novel·la, com tot allò que escric, li la vaig enviar a un amic meu que està a Olot, Càndid Sempere. Ell és el qui em corregia quan vaig començar a escriure. Doncs li vaig enviar els primers capítols, i em va dir: ‘Josep, tu estàs aixina?’, una mica esglaiat. I jo: ‘home, no!’, però jo sabia que sí [riu]. I em va comentar que si no guanyava el premi seria molt difícil de publicar. Tenia raó. A veure, per a mi, més que novel·la eròtica, és senzillament novel·la. Lògicament hi ha sexe explícit perquè volia presentar-la al premi, però per a mi és més important la història. L’altra novel·la que t’he esmentat abans anava més dirigida al sexe femení. Però aquesta, pensava, mare de Déu, això a les dones no agradarà perquè el protagonista, si més no al principi de la novel·la, és misogin. I deia, aquesta novel·la, quan les dones lligen els primers capítols, l’abandonaran. Però, mira, dels membres del jurat, tres eren dones: Maria Josep Micó, Conxa Rovira i Lucía Arenas. I després, persones conegudes que l’han llegida, a totes agrada. I per això estic molt sorprés. Però és clar, has d’arribar al final, perquè, si no, et quedes amb la imatge del protagonista masclista.

—La contraportada parla d’una València imaginària, però no creus que València pot tindre alguns punts com els que descrius?
—Home, jo he viscut a València, sóc biòleg. Hi he estudiat la carrera, he transitat pels carrers de València, i em conec Vivers perquè hi vivia al costat. Però tampoc no en conec gaires carrers. De fet, no hi trobaràs gaires noms de carrers: Vivers i poc més. És a dir, que jo he posat València perquè sóc d’ací, però podia passar també a qualsevol ciutat. No hi ha gaires referències a València, crec jo, eh? Tanmateix, allò de la València imaginària no ho vaig escriure jo. No ho recorde bé, però crec que algun periodista ho va redactar. Jo em vaig sorprendre quan ho vaig llegir, perquè, a part de Vivers o la plaça de l’Ajuntament, hi ha molt poca referència. Tampoc no me la conec gaire i no volia espifiar-la.

—Canviant de tema, en el llenguatge, que sembla molt treballat, hi ha frases i refranys típics de la Vall d’Albaida…
—Sí, però, no sé, si publicàs més coses veuries que és la meua manera d’expressar-me. He cercat alguna frase i això, però normalment jo escric així. És el meu estil, la meua manera de fer. Sempre amb referències humorístiques, amb una llumeta d’humor, d’esperança.

—I teniu més projectes literaris previstos?
—Sí, jo sempre, o bé escric coses noves, o bé reviso novel·les ja escrites. Tinc algunes novel·les que he enviat a premis, tinc una novel·la d’humor… Ara, una novel·la que és de relats curts amb algunes coses en comú amb Deliri, una mica picant, amb una mica d’humor. I passe molt de temps revisant. Enguany forme part del jurat del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, i em vaig llegint els manuscrits. Doncs ara m’adone com de difícil és captar l’atenció d’un lector que s’ha de llegir quinze o vint manuscrits. Jo he tingut sort perquè tinc tot l’estiu per davant, però imagina que els has de llegir com va passar el meu any, al febrer o març. I, a sobre, la majoria d’escriptors envia les novel·les a última hora, i te les has de llegir molt ràpidament. Realment he tingut molta sort, perquè és difícil cridar l’atenció dels membres del jurat.

—Ara que parles de cridar l’atenció del jurat: personalment, trobe que és molt difícil fer una novel·la eròtica sense sobrepassar la línia entre erotisme i pornografia.
—Sí, a mi això em feia por. Jo m’he deixat portar per la història. Però com que hi ha escenes divertides, crec que no he caigut en la pornografia. A veure, jo he llegit bastants premis eròtics de la Vall d’Albaida, i t’he de dir que no n’hi ha gaires que m’hagen agradat. Alguns, per mi, i això depén de gustos, sí que han caigut en la pornografia. Però és que el sexe, tots no el veiem igual: allò que per a tu és pornogràfic, per a un altre pot ser una cosa casta. És molt complicat.

—A la vostra novel·la, per exemple, no esperem que el protagonista se’n vaja al llit amb una dona, o que li faça tal cosa a una altra. Volem veure què passa…
—Però és que jo tampoc no he intentat excitar el lector o la lectora, saps? Si en alguna escena ho he aconseguit, fantàstic, però jo, conscientment, no cercava això; volia escriure la història que tenia al cap. És clar que la mateixa història que jo he escrit es podia contar d’una altra manera, però volia enviar-la al Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, i hi havia d’haver sexe explícit. De fet, comença amb una fel·lació.

—Una fel·lació d’una viuda molt vella, és a dir, que els personatges, si més no més pròxims al protagonista, no són estereotips, són humans.
—Sí, no són models. Hi ha maduretes, viudes, una bruixota de dispesera, etcètera. Jo, la veritat, estic molt content, perquè la gent que se la llig em diu que li ha agradat, tant homes com dones. Crec que he aconseguit allò que jo volia, n’estic molt content. I bé, què més puc dir? Si la gent queda satisfeta, jo, encantat. Nosaltres volem això, contar històries i que agraden a la gent.

—Voleu afegir algun comentari per a acabar?
—Mmm, doncs que el premi, per a mi, ha estat molt important perquè m’ha donat un nom; jo havia publicat una novel·leta i prou en una editorial menuda. Era conegut al meu poble i en algun poble de la comarca, i guanyar m’ha servit per a això, a més de veure que sóc capaç de guanyar un premi literari, la qual cosa m’anima a continuar escrivint amb intencions literàries. I vaig començar tard, però ja tenia moltes experiències i moltes coses. Doncs és això, que m’ha animat molt a continuar escrivint.