Josep Palau i Fabre vist per Julià Guillamon i Vicenç Altaió

Avui fa cent anys que va néixer Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 – 2008), un dels autors catalans més singulars del segle XX: poeta, dramaturg, contista, assagista, traductor i un dels màxims especialistes en l’obra de Picasso. Enguany s’ha instituït l’Any Palau i Fabre, que comença avui, i que es proposa de fer conèixer la figura i l’obra d’aquest escriptor, encara poc conegut per al gran públic.

Per retre homenatge a Palau i Fabre i contribuir a difondre la seva obra i la seva personalitat, reproduïm una conversa que ja fa un temps tenien Vicenç Altaió i Julià Guillamon, dos creadors que eren amics de Palau, que van reivindicar-lo i que coneixen a fons la seva obra. L’acte es va fer al centre d’art Can Manyé d’Alella, dins les sessions ‘Literatures amb sentits’.

L’obra de Palau i Fabre és aplegada a l’Obra literària completa (vol. I i II), publicada per Galàxia Gutenberg l’any 2005, en una edició que encara va organitzar l’autor mateix. Però enguany, coincidint amb Sant Jordi, Proa ha fet una reimpressió dels Poemes de l’Alquimista, la seva obra més coneguda, i també ha editat Contes despullats, a cura de Julià Guillamon. Precisament Guillamon és en procés d’escriure la gran biografia de Palau i Fabre.

L’any 2000 el KrTU, dirigit per Vicenç Altaió, impulsava i produïa al Centre d’Art Santa Mònica l’exposició Josep Palau i Fabre, l’Alquimista, sota l’aixopluc de la Institució de les Lletres Catalanes dins la sèrie ‘Literatures exposades’ (un catàleg d’exposicions literàries). L’exposició era comissariada per Julià Guillamon. En aquell temps, Palau i Fabre ja tenia la vida feta i l’exposició era una manera de reconeixement públic i de divulgació de la seva obra. Un reconeixement a una vàlua literària que li havien negat durant dècades els seus companys de generació.

Josep Palau i Fabre va néixer a Barcelona el 1917. La mare era francesa: Baudelaire i Balzac figuren entre els llibres de la biblioteca familiar. El pare, Josep Palau Oller, era pintor. En un ambient refinat, culte i cosmopolita, Palau i Fabre va fer els primers passos com a poeta i crític literari.

Després de la guerra, va tenir un paper decisiu en els inicis de la recuperació cultural en els moments més durs de la repressió contra Catalunya. Va impulsar la recuperació dels Amics de la Poesia (1941), els Estudis Universitaris Catalans (1941-1942) i les primeres edicions clandestines, amb les Edicions de la Sirena. La revista Poesia (1944-1945), impulsada per ell, va ser la primera que es va publicar en català després de la guerra.

El 1945 Palau se’n va anar cap a París en un exili voluntari que s’allargà fins al febrer del 1961. Aquells anys, va treballar en ràdio, teatre i cinema. En contacte amb els ambients culturals francesos, va néixer bona part del seu teatre i del seu assaig. Va conèixer i va tractar Antonin Artaud. I mentrestant continuava l’activitat clandestina. El 1949 va impulsar un manifest internacional contra l’entrada d’Espanya a l’ONU i contra el règim de Franco.

Durant una època, va signar les obres i articles amb el pseudònim de ‘l’Alquimista’. L’alquímia de Palau és un procediment d’investigació del llenguatge. També va restar fascinat per la vida i l’obra de Picasso, sobre el qual va escriure innombrables volums. Picasso encarnava la possibilitat de ser un i ser molts. Les múltiples vides de Picasso no són successives i ordenades, sinó simultànies i desordenades, intermitents i contradictòries.

Els darrers anys, Palau va menar una vida solitària, primer a Grifeu, a Llançà, i després a Barcelona, separat del món i obsedit amb la seva obra. Amb tot, a partir del 1999 va començar a rebre reconeixements: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999), la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (2000), el títol d’Officer de l’Orde des Arts et des Lettres, del govern francès (2000), el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (2005). Aquell mateix any, l’Ajuntament de Barcelona va organitzar l’homenatge ‘Palau al Palau’, al Palau de la Música Catalana.

Josep Palau i Fabre es va morir el 2008. Cinc anys abans, el 2003, va inaugurar la Fundació Palau a Caldes d’Estrac, al Maresme, on s’exposa i es gestiona el seu llegat.

Introduïda la figura de Josep Palau i Fabre, va començar la conversa. La va estrenar Vicenç Altaió, dient un dels poemes de l’Alquimista:

Vi dolç

Bacus bevia
la poesia
en aquest vas.

Somric suara
veient sa cara,
veient-li el nas.

M’identifico
—cara de mico—
amb el seu cas

i paladejo.
Però sedejo
dolçors de jaç.

—Vicenç Altaió: Un poema ha de poder ser sentit i s’ha de poder llegir, és a dir, interpretar. En aquest hi ha tres escenes: en la primera utilitza la figura de Bacus com un autoretrat, és el poeta. En la segona, la poesia no és només del sagrat, sinó que també hi ha una poesia profana i s’identifica amb Bacus a través del seu nas. En tercer lloc, ell s’hi troba bé, però no en té prou, sinó que desitja una altra cosa. I això em serveix per a explicar la paraula clau en Palau i Fabre: transformació. La idea parteix de la realitat, però sempre hi ha una transformació. Per això Palau i Fabre es diu alquimista. En Palau hi ha sempre una idea consubstancial, que és la idea de la revolta. No només perquè va patir la dictadura, sinó perquè quan va fer l’exili a França va descobrir la poesia de la revolta: Rimbaud, Baudelaire… tot això que anomenem la literatura del mal. I l’Alquimista, igual com passa en l’espècie humana, sap que nosaltres progressem perquè les coses no només són racionals i per voluntat positiva, sinó que el caos, la malifeta, alimenta també la vida. Aquest és el Palau i Fabre que vam anar a buscar, l’home d’un món obscur, d’una gran claredat, i la seva voluntat de seducció i de transformació.

—Dieu que vau anar a cercar Palau. Entenc que parleu de la vostra generació, que fou la que el va redescobrir i reivindicar.
—Vicenç Altaió: L’any 1971, quan vaig anar a parar a la Universitat Autònoma de Barcelona, hi havia dos poetes molt celebrats a la facultat de filologia: Espriu i Pere IV. I nosaltres vam fer tant com vam poder per escalabrar aquests dos grans poetes. I per generació vam aixecar dos nous models: J. V. Foix, investigador en poesia, que feia molt de temps que era en una mena d’exili interior, i un altre poeta allunyat del sistema d’ordre, Joan Brossa. El que vam fer va ser reivindicar una veu pròpia i reivindicar aquests poetes majors. Però, de sobte, vam coincidir amb un company, en Jaume Creus, a encuriosir-nos amb la personalitat i la figura d’un poeta del qual no es parlava a les universitats ni en els mitjans, que era en Josep Palau i Fabre. Com hi vaig anar a parar? L’11 de març de 1973 (ho tinc anotat) vaig comprar-me el llibre Poemes de l’Alquimista. Així que aquell mes de març vaig llegir Palau. Després, al juny, vaig llegir l’extraordinari dramaturg Arthur Adamov. Resulta que aquest autor havia vetllat el cadàver d’un gran escriptor francès, Antonin Artaud, al costat d’en Palau i Fabre. Vaig seguir l’obra d’Antonin Artaud i, temps després, quan vaig tornar de París, parlant amb l’amic Jaume Creus, em va dir que Palau havia traduït Artaud. El vam anar a veure i vam quedar seduïts per la persona que ens va rebre a casa seva, a les set del vespre, hora foscant, perquè treballava, enfollit, estudiant l’obra de Picasso. Ens va rebre mig a les fosques, amb molt poca llum. Tenia una catifa rodona i la butaca on seia era d’esperit modern. Aquell dia, conversant amb ell, vam fer una primera aproximació a una obra molt breu però extraordinària, perquè ell ja havia deixat d’escriure poesia (li vam demanar un poema per a la revista Tarot de Quinze, que fèiem a la universitat). La nostra generació de joves vam reivindicar la figura de Palau, com també ho férem amb el poeta Joan Vinyoli.

—I vós, Julià Guillamon, com hi vau entrar en contacte amb Palau i Fabre?

—Julià Guillamon: Jo havia estudiat filologia, però, en un moment determinat, vaig entrar a treballar en un diari. Vaig deixar la universitat i em vaig passar al periodisme. El primer encàrrec que vaig tenir va ser fer les entrevistes al dominical de l’Avui, dues pàgines amb fotos de color. Cada setmana m’enviaven a veure un escriptor. Va ser una oportunitat única de veure tota un seguit de gent (Capmany, Perucho, Palau…) que estava deixada una mica de banda i que els feia molta gràcia que una persona de vint-i-un o vint-i-dos anys, que s’ho havia llegit tot i s’ho havia llegit més o menys bé, els anés a veure i els preguntés coses. Això era l’any 1982-83. Va ser una oportunitat fantàstica, perquè vaig conèixer tothom. Vaig fer amics que vaig mantenir tota la vida. Tot i que eren molt més grans. En el cas d’en Palau, tenia quaranta-cinc anys més. Ell vivia al carrer de València. I encara recordo fent temps, nerviós, amb la casset a la mà, perquè anava a veure un escriptor que no coneixia. Vaig pujar a casa d’en Palau i vaig descobrir un personatge molt especial, molt singular, molt fora de tota mesura. Per moltes raons. La primera, de caràcter físic: era molt sord. Quan Palau era un nano, a l’escola, li havien donat un cop de pilota que li va afectar una orella, tot i que ell no se’n va adonar fins a la universitat. Després va quedar afectat de l’altra i finalment era molt sord. Era sord amb una coqueteria molt especial, perquè a vegades sentia les coses i a vegades no, segons si li interessava, li convenia o li anava bé. Jo l’havia vist fer aquests papers. La sordesa li generava una capacitat de fabulació fantàstica. Ell observava el que hi havia al seu entorn i feia unes deduccions que de vegades havies de vigilar, perquè podia pensar una cosa que no era. Unes deduccions, sobretot, en l’aspecte sentimental i eròtic. Insinuacions: ‘Ara aquesta m’ha mirat i tu l’has mirat…’

Una altra singularitat és que era una persona molt solitària, que havia viscut molt sola, per una qüestió de caràcter, era molt tímid. I tot i que era un nen de casa bona (els seus pares tenien una botiga de mobles i elements de decoració a l’Eixample), els pares, que havien estat catalanistes, per una qüestió de classe social, van agafar por i es van posicionar a favor de Franco. Ell es trobava que continuava essent catalanista i no s’entenia amb els seus pares i això li va tallar molt les ales. Per una altra banda, era molt abrandat. Pel que sembla, tota la família estava bastant sonada. De cop, s’enfadava moltíssim, tot i que després era un tros de pa. Però aquest caràcter tan vehement l’havia anat enfrontant amb la poca gent que hi havia a la resistència cultural als anys quaranta. L’any 1946 va aconseguir una beca del govern francès per anar-se’n a París. Durant uns anys, allà, li van passar tot de coses que també van afavorir l’aïllament. Quan se li va acabar la beca, va viure una vida molt desmanegada, passant misèria, tot i que els pares li enviaren diners. En aquella època va fer coses curioses: des de vigilant d’un pàrquing fins a extra de cinema. Sempre feia de dolent.

Finalment va tornar a Catalunya. Però com que no s’entenia amb la mare es va comprar una casa a la platja de Grifeu, a Llançà, i s’hi va instal·lar. En Palau era d’una innocència extraordinària i s’havia pensat que a la Costa Brava podria viure sense haver de treballar, perquè el clima de la Mediterrània és benigne i ell podria pescar. Va tornar a l’any 1961 i va enganxar l’hivern del 1962, que va ser el de les grans nevades i tot això va ser un drama. Explicava que havia tingut por de morir-se de fred, perquè no tenia llenya ni res. Una nit molt freda es va posar tota la roba que va trobar a casa i es va posar a saltar per fer-se passar el fred, però aleshores va pensar que si saltava d’aquella manera podia tenir un atac de cor i va parar. Aquest era en Palau.

Amb tot això, havia tingut una parella. Més o menys quan tu el vas conèixer, Vicenç, ho havien deixat estar i havia tornat a viure sol. La mare s’havia mort i havia heretat la casa dels pares. Una de les coses que més em van fascinar i sempre em preguntava: com és que aquest personatge viu en aquesta casa? Era una casa al carrer de València cantonada Bruc, amb dotze balcons i era com si entressis a l’any 1933. Quadres, mobles… dels anys trenta. Ell havia tornat a casa dels pares quan ja tenia seixanta anys i no hi havia viscut des que era petit. Per una altra banda, et parlava de coses que havien passat feia quaranta anys com si haguessin passat ahir. Per a mi, que m’interessava la cultura, era entrar en una sèrie d’èpoques que ja eren passades com si les hagués viscudes, perquè existien en el cap d’en Palau.

Amb en Palau es va crear una amistat entranyable i amb els anys es va convertir en algú com de la família. I el record que ha deixat en molta gent, i que fa que se’n parli molt, és tan vinculat amb el seu vessant personal com amb la seva obra.

—Vicenç Altaió: Sí, hi ha coses que has dit que són molt especials. Una primera, això del caràcter: ell era blanc i negre al mateix temps. Era una persona molt afable que de tant en tant agafava rampells. Jo recordo tres rampells extraordinaris. Són anècdotes que configuren el personatge i també parlen de la història. La primera: l’any 1976 ell era el president del PEN Club català. Recordo una reunió. Jo formava part de la junta –secretari d’activitats–, on es va proposar que es constituís el PEN espanyol, que no existia. I hi va haver una doble visió: la d’en Tísner, que considerava que no es podia dir que no a la creació d’un PEN Club espanyol, no es podia dir que no a l’entrada d’un nou PEN. I en Palau, que va dir no. Hi va haver un enrenou de ca l’ample. Com que la junta no es posava d’acord, es va organitzar una assemblea amb tots els escriptors. Al col·legi d’advocats érem uns 175 escriptors. Tots van acceptar la proposta de l’Avel·lí Artís. En Palau va sortir enfurismat i jo li vaig anar al darrere per dir-li: ‘Va, Palau, que no passa res.’ Li vaig tocar l’esquena, es va girar, va encongir l’esquena i del més profund de la terra va fer sortir un crit espectacular. Va ser el crit d’en Palau davant d’un fet en què havia quedat sol.

Però no era la primera vegada que quedava sol. En Palau sempre quedava sol. El segon rampell va succeir durant l’organització de l’exposició al Centre d’Art Santa Mònica, que n’era el comissari en Julià. En Julià Guillamon és molt treballador i busca el sentit de les coses. Remenant papers, que no s’acabava mai, va trobar una carta o alguna cosa que a el Palau no li devia agradar…

—Julià Guillamon: En Palau es va empipar, però no ens ho va dir. I el fet és que quan vam anar a buscar les peces de casa seva per a l’exposició no ens obria la porta. Com que era sord, primer vam pensar que no ens sentia, però després ja vam pensar que passava alguna cosa. I no ens va obrir. I en Vicenç, que era més diplomàtic, es va quedar a baix de casa seva fent guàrdia, fins que el va enganxar perquè va haver de sortir per anar a comprar.

—Vicenç Altaió: La vida de tothom és plena de facècies. De cop, aquest home, a qui havíem demanat unes obres, que teníem reservat un espai per a la mostra, la camioneta a punt de recollir les peces, etc., de cop, no autoritza el préstec dels llibres ni de les obres ni de res. Faltaven deu dies per a inaugurar. Li vaig escriure una carta molt diplomàtica, amb segell, i no la contestava. Al final vaig anar al restaurant on anava a sopar i el vaig veure sopant amb una noia. Això em va tranquil·litzar, perquè a en Palau li agradaven molt les dones. Vaig pensar que això ens aniria bé. I després de sopar el vaig acompanyar a casa. I li vaig dir: ‘Palau, hauríem de parlar.’ I ell, va posar les mans entremig dels genolls i em va dir: ‘Perdó.’ Vaig quedar estupefacte.

La tercera manera de cridar que tenia en Palau la trobem dins la seva obra, com en el poema La sabata.

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

—Julià Guillamon: Jo crec que en Palau era una persona ferida. Li havien passat coses fortes en relació amb la família, amb l’exili, amb els seus companys de generació… Aquestes coses que ara expliquem una mica divertides, en el seu moment no ho eren, reflectien aquest caràcter torturat del personatge. Mira els dos poemes que has llegit, Vicenç, que tots dos són de l’any 1943. El primer va de Bacus i és com un poema irònic. I el segon tracta d’algú que se’n va de putes perquè en la societat d’aquell moment és l’única manera de tenir relacions amb una noia. I ho tira en cara als seus familiars i amics. Aquests dos vessants tan diferents, el primer fins i tot hedonista, i l’altre, més torturat, aquesta dualitat, hi és sempre en Palau.

—I amb les dones també es produïa aquesta dualitat?

—Julià Guillamon: Jo crec que en relació amb les dones passava una mica igual. Ell era molt seductor i amb el temps havia guanyat. Era d’aquelles persones que de jove no era acabada. En Palau va arribar a la maduresa de gran. Tenia setanta anys i estava molt ben conservat. Vivia de manera molt austera, treballava tot el dia. Un amic seu deia que era un atleta intel·lectual. Tota la seva vida era com la preparació d’un atleta: es llevava d’hora, després se n’anava a la platja, després llegia… i això el feia molt atractiu. Però al mateix temps no havia tingut mai una parella. Sempre sol. I en aquest doble moviment trobem Palau i tota la seva obra. Per això de vegades es mostrava com el don Joan, d’altres era el geni, i també l’home de les cavernes, que potser és el Palau més autèntic, el de viure separat del món. Palau com un eremita. I tenia una mica de pinta de faquir. Ell era molt refinat. Sempre tenia una xocolata molt bona que havia portat de no sé on, puros que venien de Ginebra, un formatge molt bo que li havien portat de França… Però vivia com un faquir. Quan hi anaves a dinar, sempre et donava arròs bullit i pastanaga ratllada, que va bé per a la vista, deia. En la vida quotidiana era d’una austeritat absoluta. També ho trobem en la seva literatura això: de vegades és molt sofisticada i dramàtica i de vegades és molt lleugera.

—Parleu-nos de la seva fascinació per Picasso.

—Vicenç Altaió: Picasso era enormement treballador. En la cultura catalana hi ha hagut grans artistes que han estat grans treballadors: Miró, Picasso, Dalí, Tàpies. Palau també comparteix aquesta cultura del treball. En Palau es va fer molt ràpidament com a poeta. Després, de gran, va triar unes altres disciplines, també per guanyar-se la vida. Una és la narrativa, el teatre i, naturalment hi ha la seva fascinació de mitòman de Picasso. Ell va quedar fascinat per tres personatges: primer, Rosselló-Pòrcel, el seu amic de joventut. L’altre és la fascinació per l’obra d’Antonin Artaud, i a gran escala, Picasso. En té més: Ramon Llull, Ausiàs Marc… Però el treball que va fer sobre Picasso, ni els francesos no se’l creuen. Quan als anys setanta el vam anar a veure, primer va tancar les finestres, no fos cas que algú escoltés. I ens va ensenyar què feia: era un dels volums monumentals sobre Picasso. Ell no només els escrivia sinó que demanava les fotografies i maquetava el volum, per crear una pedagogia clara entre el text i la imatge. Però hi ha un volum que tinc com un dels importants en la literatura de l’art, que és Estimat Picasso. Considerat per molts un volum menor en els estudis sobre Picasso i també poc valorat literàriament, jo el considero dels més grans, perquè hi explica les vegades que va anar a veure a Picasso i les coses que li passaven. I li passaven coses d’allò més grans: la picabaralla amb en Perucho, els problemes de gelosia, mirades, sexualitat, prostitució… Té una dimensió sobreterrenal. Palau no únicament sabia mirar Picasso sinó que també va construir Picasso. I li devem molt sobre la humanització de la cultura. La cultura té a veure amb un principi de realitat humana. I ell ens acosta l’art de Picasso d’aquesta manera. Ara, per fer-ho has d’estar sol i ser un radical.

—Julià Guillamon: És clar, la universitat de la meva època era molt teòrica. Hi era molt malvist conèixer els autors. Palau era tot el contrari, perquè ho portava tot a una dimensió humana. Quan has conegut artistes i escriptors, saps que són humans, que no es mouen per impulsos teòrics. Palau potser no va ser el millor especialista en l’àmbit teòric de Picasso, però interpretant la seva psicologia, la seva realitat humana, no hi ha ningú que el superi. Ni per intuïció ni per connexió de dades ni per volum de dades, sobre el coneixement del personatge i les seves circumstàncies.