Josep Nadal: “Hi ha un moment que el Partit Socialista diu ‘fins ací’, perquè no vol inquietar la patronal”

El diputat de Compromís a les Corts Valencianes Josep Nadal ha anunciat que no optaria a una tercera legislatura. L’any 2015, quan va recollir l’acta, era “Josep Nadal, el líder de la Gossa Sorda”. A poc a poc s’ha anat perdent aquest costum d’etiquetar-lo amb el nom del grup que va marcar una referència. Amb tot, a l’entrevista li demanem si aquesta retirada de la primera línia política pot deixar albirar la tornada que tants seguidors encara esperen.

Josep Nadal reflexiona sobre l’evolució de la política valenciana aquestes dues legislatures, sobre les assignatures pendents, sobre els moments més dolorosos i sobre el llegat que deixa en tornar a la vida civil.

—Havíeu decidit que només faríeu dues legislatures, i ara arribeu al final de la segona. Ho trobareu a faltar?
—I tant que ho trobaré a faltar. Tota la vida he pensat que la meua vocació real és aquesta, la política. Però hi ha un poc de contradicció entre això i la idea que la política no ha de ser una professió, sinó que ha de formar part d’una etapa en la vida i ha de servir per a millorar la vida de la gent. No pense que això dels vuit anys siga una qüestió dogmàtica, sinó que és important estèticament que cadascú sàpiga quan ha arribat el moment d’anar-se’n.

—Heu sigut regidor a Pego, el vostre poble, i diputat. Aspireu a tornar a un altre estament?
—De moment, a la política professional, no. Però no descarte res. Espere viure molts anys i que en algun moment puga tornar a ser diputat. En l’etapa que ve ara, no. Però sí dedicar-me a la política des de l’activisme social, com he fet d’ençà que tenia catorze o quinze anys. El fet d’haver estat en primera línia de la política professional m’ha donat recursos i armes per a encarar l’antagonisme polític des de fora de les institucions.

—Quines són aquestes eines?
—Una de les coses que més et sobten quan hi entres és el control de la informació. Quines coses són les que es consideren importants en la vida pública política de primera línia. Quins interessos hi ha darrere cada notícia que veus als mitjans. Això m’ha fet entendre que políticament també és important què hi ha fora de les institucions, que cal construir eines de combat cultural, ideològic, més enllà dels partits.

—Això us ha fet modular el discurs o canviar la manera d’usar les xarxes socials?
—Jo crec que no. He après que hi ha unes línies roges, uns topalls, sobre els quals et diuen que, com a polític professional, no els pots passar. De fet, al principi, quan les creues, hi ha un escàndol i tot el món es posa les mans al cap, i ixes assenyalat com si fores un gos empestat. Però, una de les coses que he après és que pots jugar-hi, amb això. D’acord, jo dec ser un gos empestat, però tinc el meu discurs i tinc la meua gent darrere. També aprens que arriba un moment que ja no t’utilitzen per a escandalitzar-se, sinó que et silencien. Hi ha un moment que veus cada dia a la premsa “aquest és el diputat roig independentista, separatista, no sé què…”. Però quan dius “jo sóc això, ho tinc clar, però escolteu el que dic, perquè tinc un discurs darrere”, s’escandalitzen encara més i et silencien. He viscut aquestes etapes en diversos mitjans de comunicació.

—Heu notat diferència entre la primera legislatura del Botànic i aquesta segona?
—Sí. En l’anterior, crec que vaig estar present, d’una manera o una altra, en l’elaboració d’uns deu projectes de llei. En aquesta, no he estat directament en cap, perquè feia faena d’unes altres coses. La quantitat de lleis que vam fer, o de lleis que vam tombar de l’etapa del PP, va ser molt gran. En la primera legislatura vam viure els topalls judicials amb el TSJ i amb el Tribunal Constitucional. La tercera part de les lleis que fèiem a les Corts Valencianes eren impugnades o es tombaven, o es feien les taules bilaterals quan hi havia Rajoy a la Moncloa. Però la segona legislatura és diferent, perquè els topalls ja ens els trobem sobretot amb els nostres socis de govern.

—…
—Durant la legislatura del 2015 es fa front a l’emergència social i democràtica, són els dos punts principals que té Compromís, i després s’assigna al Botànic. Això s’ha vist en el canvi de model i en l’augment de pressupost en serveis socials, educació i sanitat. Aquesta legislatura havia de ser la del canvi de model productiu –com es paga tot això que fem–, i la de la reivindicació del finançament. En aquest sentit, hi ha un trencament. Hi ha un moment que el Partit Socialista diu “hem arribat fins ací”. Es considera que hi ha certes patronals, o certs àmbits de poder que havien estat clarament afavorits pel PP, a qui el Partit Socialista pensa que ja no s’ha d’inquietar més, que s’han d’avenir amb aquesta gent.

—Us ha fet sentir molta incomoditat, això?
—És incòmode… Ens hem d’acostumar al multipartidisme i als governs de coalició. Al govern hi ha un tripartit i tots ho hem de tenir clar, encara que puga ser incòmode políticament. Sí que he vist que hi ha un tancament de files molt clar en certes qüestions. I és que si no ho tens clar, seràs enviat als inferns de l’opinió pública.

—Quina mena de qüestions?
—El turisme. Quan es va arribar ací hi havia una certa idea compartida que s’havien de frenar els excessos del turisme i, sobretot, la construcció, que ens va dur a la crisi econòmica anterior i que finalment és el que tomba al Partit Popular. En aquesta segona legislatura es nota un canvi. Recorde la ràtzia contra Mónica Oltra simplement per haver reivindicat els drets de les kelys. Va ser molt animal. La línia dels informatius d’À Punt ha canviat de l’una legislatura a l’altra. Cada dia s’ha de parlar dels visitants, dels turistes de l’ocupació… I això és una colonització de les ments. Gastant tants diners en promoció no s’intenta que vinguen turistes, sinó colonitzar la ment dels habitants del País Valencià perquè pensen que no hi ha alternativa que vinguen de fora a donar-nos menjar. Això és bastant greu. Aquest no és el model econòmic pel qual vam venir ací.

—Si després de les eleccions el Botànic no pot formar govern i torna la dreta, l’arquitectura legislativa d’aquests vuit anys serà fàcil de tombar?
—Hi ha aspectes socials que a la dreta li serà difícil de tirar enrere. Per exemple, que els jubilats no hagen de pagar els medicaments, o les famílies els llibres de text. Però hi ha coses que fan més por. Qüestions culturals i lingüístiques, i institucions de país com À Punt, l’escola en valencià i altres que, evidentment, són les primeres que ataquen la dreta i el nacionalisme espanyol. Després hi ha la idea privatitzadora que el Partit Popular té del sistema sanitari o de l’educació. A la bancada de la dreta, també amb Vox, veiem un neoliberalisme molt salvatge.

—Com heu viscut la incorporació de Vox a l’hemicicle?
—Hi ha un augment de l’agressivitat. Sobretot els primers dies, les animalades pujaven de grau. Però no crec que haja sigut només per la presència de Vox. La presència de Toni Cantó al capdavant de Ciutadans també va ser molt dura. Sobre això, els tres partits de la dreta eren indestriables quant a aquest discurs tan bèstia del nacionalisme espanyol. I fins i tot, en alguns moments, Vox s’ha quedat enrere perquè el PP i Ciutadans han tingut discursos molt d’extrema dreta. Competien a veure qui feia el discurs més animal.

—Sou a la comissió de RTVV. À Punt és el mitjà de comunicació públic que en què pensàveu al començament?
—No. És evident que vam ser molt innocents de creure en coses a voltes tan poc tangibles com la societat civil, o la gent del sector, les democràcies internes… Pensàvem que si donàvem llibertat als sectors periodístics, culturals, de les tecnologies de la informació, podríem arribar a tenir una televisió que és la que volíem… Hem sigut molt innocents i ens han guanyat els comissaris polítics del PSOE. En moltes coses no es diferencia de Canal 9. Encara que vam tenir molta sort que els primers anys d’À Punt van ser com van ser. Hi havia poc pressupost, hi havia poc rodatge, però era el model que pensàvem que havia de créixer, però hi ha un moment que això canvia. Però el que més ens dol és el tractament dels informatius. Pensem que no hi ha una pluralitat com la que nosaltres hem demanat tota la vida i la que demanàvem contra el PP i contra Canal 9.

—Un dels principals handicaps l’heu esmentat, i és la falta de pressupost.
—És veritat, no hi ha prou diners. La batalla ideològica de les televisions públiques és una altra batalla perduda. Compromís ens hem quedat molt sols cada any. Nosaltres i Unides Podem salvem amb les nostres esmenes la pell a À Punt. Però al mateix temps no veiem que la societat valenciana o la resta de partits demostren voler que la televisió continue creixent. Quan es va tancar Canal 9 sí que hi havia un front comú. Això, ideològicament ho hem perdut. I ho hem perdut perquè una part de l’esquerra ara ha adoptat aquella actitud de Fabra de “hem de tancar Canal 9 perquè hem d’obrir escoles”. Era molt escandalós a l’època de la covid, amb milers de morts damunt la taula, que la dreta començara tots els discursos dient “no sé quants morts i vostès dediquen no sé quants milions a À Punt”… era com dir que À Punt tenia la culpa dels morts de la covid. I contra eixe discurs de la dreta i l’extrema dreta no hi hem sabut reaccionar bé, entre altres coses perquè el Partit Socialista s’hi ha doblegat des del primer moment. Si li dónes pocs diners perquè depenga de tu, li dónes menys llibertat. A més, això s’ha cobert posant diners d’altres conselleries, com Turisme, cosa que també ha afectat negativament en l’autonomia.

—Veniu del món de la cultura, de les arts, de la música. S’ha fet prou per al sector?
—La cultura valenciana es mereix més. Venim del desert i les coses que s’han posat damunt la taula segurament són insuficients. Quan hi ha una situació d’infrafinançament hi ha unes prioritats i, per desgràcia, la cultura es deixa sempre per al final. Pense que si es parla amb la gent de la cultura sí que hi ha una certa visió positiva del que s’ha fet.

—La llengua a l’escola, el requisit lingüístic… Fa l’efecte que heu treballat amb el fre de mà posat.
—Sí. El requisit és una de les coses que voldries haver posat damunt la taula el 2015, quan vam entrar al govern, i que s’hi haguera avançat. És evident que el Partit Socialista en la primera legislatura ja va posar el fre de mà. Jo vaig participar un poc en les negociacions que va haver-hi al principi. I sí, segurament hauríem pogut ser més contundents. El resultat no és el que volíem, però és interessant i es pot avançar. Ara, en aquest camp no hem notat una societat civil gaire organitzada i mobilitzada per a exigir-nos certs resultats, o per a donar-nos suport contra els atacs de la dreta i l’extrema dreta, que han estat molt potents. Arran del procés a Catalunya, Vox ha considerat que els independentistes havien arribat massa lluny, i que ells tenien permís per a liquidar totalment la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. Això s’ha notat ací en el dia a dia, i no hem notat una resposta prou forta per a contrarestar-ho, ni als mitjans ni als carrers.

—Una altra de les grans batalles en què heu esmerçat esforços i discursos ha estat la reversió de Marina Salud, que encara no s’ha aconseguit.
—Segurament és l’aspecte que més m’ha dolgut durant el temps que he estat ací, el que més m’ha llevat la son i m’ha causat més malestar. Ens toca de prop a tota la gent de la Marina. La gestió privada ha tractat malament la nostra gent. Ens ha dolgut molt, sobretot perquè, des de la Conselleria de Sanitat, el Partit Socialista no ho ha volgut arreglar mai. Ha jugat a fer-nos passar amb raons, ens ha amagat informació. No ens ha dit als socis quin era el full de ruta. S’ha dit tres voltes que la reversió era immediata, i han jugat amb això per a restar força a les mobilitzacions que es preparaven i a l’acció política de Compromís. Ha sigut dur. Hem fet la nostra faena perquè s’han produït processos de reversió com el d’Alzira o Torrevella, però ha arribat un moment que el govern de la Generalitat no vol anar a plet contra aquestes multinacionals de la salut perquè pensa que té les de perdre. Diuen que ho volen fer amb seguretat jurídica. És realment dur anar a explicar-ho una altra volta a la nostra gent, dir-los que per motius jurídics encara hem d’esperar un any més. El grup Ribera té la necessitat de demostrar que el model Alzira continua viu, i el Botànic ha de fer veure que no, que no és viable.

—Contra qui cantaríeu ara, allò de ‘Vergonya, cavallers, vergonya’?
—Estem parlant de l’hospital. Aquest seria el primer. T’ho dic en l’àmbit personal. Concretament, tinc dos amics molt amics que tenen càncer, i la diferència entre estar en el departament de o estar en la pública, ha estat de vida o mort. Per tant, això seria la cosa primera que cantaria. I després, tot el que hi ha hagut darrere en el cas de Mónica Oltra, com des del grup Ribera han anat a venjar-se d’una de les persones que ha sigut una de les artífexs de la desprivatització de la sanitat valenciana i que els fa perdre molts milions d’euros. Pense que la principal vergonya ha estat aquesta. Pense que com a societat hauríem d’haver defensat millor els dirigents com Mónica Oltra que han lluitat per la sanitat pública. La resposta ha estat la que ha estat, i potser sobre això sí que diria “Vergonya, cavallers, vergonya”.

—En l’àmbit personal, hi heu fet amics, ací?
—Sí. Crec que en la cosa personal m’he relacionat bé amb la gent de tots els partits. Hi ha gent amb qui he tingut més relació o menys. M’enduc amics del meu grup parlamentari, i també d’Unides Podem, amb qui estic molt a prop, i també hem fet molta confiança. I del Partit Socialista, també, perquè una de les coses que he vist és que el Partit Socialista, a les Corts, els elements que té solen ser més d’esquerres, tenen un pensament més social que potser, en alguns casos, en la segona línia o tercera línia del govern. Això, evidentment, facilita la faena. I amb la gent de la dreta, amb algú he tingut més afinitat, però no veig que haja tingut enfrontaments personals directes amb ningú. És evident que amb la gent de Vox costa més.

—A l’hora del balanç, quin seria el vostre llegat?
—[Dubta] Haver intentat donar una imatge diferent de la política i dels diputats més estricta i encartonada. I també el fet de dir les coses més directes, dir les coses clares i no fer el desentès, que és una de les tradicions polítiques espanyoles. Si saps fer el desentès com toca, pots durar molts anys fent carrera política. Pense que estaria bé que quedara com a llegat dir-li a la gent “D’acord, la política té moltes limitacions, tot el que volem no canvia, però si tu tens les coses clares i tens una direcció, pots aconseguir coses”. Jo crec que aquest és el missatge positiu que es pot donar a la gent. Qui tinga inquietuds socials, recomanar-los que sí, que es claven en política, per canviar les coses. Encara que no hi haja una repercussió pública molt gran d’allò que fas. Això és secundari. El fet important és que hi haja canvis. La idea és tenir les coses clares i no desentendre-se’n. Crec que és el que he intentat fer. No sempre m’ha eixit bé, però algunes coses s’han obtingut.

—Parlàveu de l’encartonament, ara. Justament, quan vàreu anunciar que no us tornàveu a presentar, un diari va remarcar quan mai us havíeu posat jaqueta i corbata a les Corts.
—És una cosa espontània. No tenia pensada una línia política estètica de com venir a les Corts, però arriba un moment que t’adones que això forma part de la teua identitat i de la teua manera de ser. I no és que em moleste portar jaqueta i corbata, però veus que has de mantenir la línia perquè és una altra imatge del que és la política i el que és ser diputat. Segurament, hauria pogut agafar-m’ho d’una manera més laxa i alguna volta anar més elegant, però també va haver-hi un moment que pensava que estava com traint les meues conviccions públiques. Encara que això no és la cosa més important, les he volgudes mantenir.

—N’heu hagudes de trair moltes, de conviccions?
—[Dubta] Quan vaig arribar a ser diputat tenia trenta-vuit anys. D’alguna manera estic curat d’espants. Participe en política des de l’adolescència. Allò del desencís polític a tots ens va passar amb la seqüència del 15-M. Però quan ja has perdut unes quantes revolucions, has de tenir unes línies més pragmàtiques. Hi ha hagut votacions que m’he hagut d’engolir sense voler, això sí, i que són les línies roges. Recorde haver votat el decret energètic abans de l’estiu. Anava contra les meues conviccions, però el vam votar a canvi d’uns pactes que vam traure a última hora, com ara la distribució descentralitzada de l’energia. Dec haver-ne tinguda alguna més, però en general, ací ja arribe curat d’espants de les decepcions de la política.

—On torneu ara? Quins projectes teniu?
—Necessitaré uns quants mesos per a aclarir-me perquè això de la política t’ompli el cervell de molts temes. M’agradaria fer alguna cosa musicalment. Tinc algunes coses planejades… I en tinc més al cap. Temes d’activisme social o polític que poden ser interessants. En principi m’estimula pensar que tinc moltes coses obertes i que puc fer-les. Visc el canvi amb una certa inseguretat perquè véns de la precarietat i a la precarietat tornes. Però també amb una certa il·lusió perquè puc fer coses noves. Era la idea. Amb l’edat que tinc, o intente fer coses ara que no siguen exactament la carrera política o ja no podré fer-ho.

—Us he de fer la pregunta: ara que deixeu la política, tornarà la Gossa Sorda?
—En principi, si torna la Gossa Sorda, no serà el 2023 ni el 2024. I no serà perquè Josep Nadal haja deixat la política, que és el que sembla que alguna gent pensa. Quan vam acabar, sí que vam dir que deixàvem la porta oberta a tornar algun dia, i en el dinar anual que fem la porta està oberta. I nosaltres som molt amics, i sempre pensem que en el futur farem algun concert. Però això no està damunt de la taula ara mateix. Sí que jo, personalment, com que em considere creador de cançons, faig coses i m’agradaria presentar-les.

—Voleu afegir res?
—Soleu preguntar-me per relacions entre el País Valencià i Catalunya. I sí que veig que ara des d’un punt de vista social sí que hi ha una bona relació entre el valencianisme i el moviment independentista a Catalunya, i que a l’àmbit polític tenim una situació complicada. És difícil trobar-nos perquè cadascú té la seua línia i sembla que estem a anys lluny i en escenaris molt diferents amb Catalunya i amb les Illes. Però haurem de posar algun dia damunt la taula elements de convergència. Se n’han fet alguns d’interessants, i n’hauríem de fer més, però segurament ara cadascú està en un embolic diferent i és difícil que ens mirem a la cara. Seria important avançar des dels diferents països i crec que arribarà un moment que tots haurem d’enfocar les nostres expectatives i buscar aliances entre nosaltres. A pesar de les fortíssimes campanyes d’anticatalanisme d’aquests anys al País Valencià.