Josep Melià: “És un disbarat absolut dir que no hem de fer promoció turística”

Josep Melià (Madrid, 1972) és el candidat del PI a la presidència del govern de les Illes. Malgrat que en les dues darreres eleccions el partit no ha estat clau per a formar govern, ara sembla que qualsevol escó podria ser necessari. Per tant, esperen poder recuperar aquell paper decisiu que havia tingut Unió Mallorquina –un dels seus embrions– durant molts anys a la política balear, tant pels pactes de progrés com per les aliances amb el PP. Això sí, diuen que no es veuen governant amb “partits extremistes”, en relació amb Vox i Podem. Sobre les crisis internes que han tengut, Melià considera que són coses del passat i que no han d’afectar els resultats.

—Com valorau aquests darrers vuit anys de pacte.
—Necessita millorar i ha suspès en grans reptes que tenia amb la societat de les Illes. Primer de tot, ha suspès en diversificació econòmica: un dels grans compromisos era no tenir tots els ous al paner del turisme i resulta que, després de vuit anys de govern d’Armengol, el nostre PIB depèn en el mateix percentatge del turisme. Per tant, no hem avançat ni una passa en resultats pràctics en diversificació econòmica. El segon gran objectiu era l’educació, que tampoc no s’ha resolt adequadament: la implantació de la LOMLOE ha estat un desgavell. Hi ha uns criteris d’avaluació que no entenen ni mestres ni pares. I molts d’equipaments encara estan pendents, tenim una necessitat d’infrastructures educatives que no s’han fet. I un tercer tema clau: el gran problema social de les Illes és l’accés a l’habitatge. Avui per a un jove de les Illes Balears és més difícil de tenir un habitatge assequible que fa vuit anys. Per tant, poden explicar el que vulguin, però el resultat real, tangible, de les polítiques d’habitatge no és favorable al govern. És evident que hi ha tot de qüestions estructurals que el govern no ha superat. La gestió que s’ha fet és molt deficient.

—Com hi arriba, a aquests comicis, el PI? No s’ha deslliurat de les crisis internes. Poden afectar els resultats?
—El PI hi arriba amb força, unió i convicció. És ver que fa estona vàrem tenir una tensió interna, però es va resoldre amb un congrés i la votació democràtica dels afiliats. D’això, ja fa més d’un any i, per tant, nosaltres ho afrontam amb moltes ganes. Hem fet trenta-dues llistes municipals a Mallorca, que és el nostre gran coixí electoral, ens dóna seguretat i una estructura territorial molt potent. I el partit està totalment unit. No hi ha cap partit que no visqui moments de tensió interna. Podem recordar Casado i Feijóo, Susana Díaz i Pedro Sánchez… Al final els partits es refan i tiren endavant.

—Però un sector important demanava que féssiu un pas al costat per donar estabilitat al partit. I ara sou candidat a la presidència del govern.
—Aquest sector important no sé qui era, perquè al final nosaltres veiem que el partit continua mantenint els seus afiliats. Els que estaven en aquesta línia tan crítica al final han fet tres llistes municipals a Mallorca. En definitiva, tothom, la immensa majoria del partit, ha tancat files, ha respectat el resultat democràtic del congrés i de la voluntat dels afiliats. I el que hem de fer és tirar endavant. És molt important entendre que allò que importa són les idees, el que defensam, perquè les persones són temporals. El que dóna força és la coherència ideològica, no si m’agrada més l’un o l’altre. No hauries de deixar de ser un partit per això.

—Els vostres escons podrien decantar el govern cap a un nou pacte d’esquerres o cap a un pacte de dretes. On us sentiu més còmode?
—Seria una gran notícia que fóssim decisius i poguéssim determinar les polítiques públiques de les Illes, perquè això voldria dir que es farien des del centrisme, amb tranquil·litat, amb la defensa radical del drets dels ciutadans de les Illes, amb el respecte a les peculiaritats de les Illes… El que hem dit i mantenim és que no ens veiem governant amb partits extremistes, ni de dretes ni d’esquerres. I no és per comparar-los, perquè són diferents i cadascun té la seva idiosincràsia, però el centre és el que és més allunyat dels extrems i pensam que a les Illes no necessitam partits que juguen a la demagògia, al populisme o a la confrontació, sinó que necessitam moderació, tranquil·litat i pensar bé les solucions. Els problemes complexos no tenen solucions fàcils, que és el que ofereixen determinats partits populistes.

—Quan parlau d’extrems us referiu a Podem i Vox. En tot cas, no donaríeu suport a un govern en què participassin aquests partits?
—Nosaltres no veiem al govern cap partit extremista.

—Dieu que en aquesta legislatura impulsareu la modernització dels establiments hotelers per a fer-hi reformes i ampliacions, sense augmentar-hi les places. Però l’èxit turístic d’aquests darrers anys és més que evident. Cal continuar impulsant i promocionant el turisme? No temeu que les Illes morin d’èxit?
—Per nosaltres un objectiu bàsic és que no tot depengui del turisme. Per això insistim molt a tenir un REB de bon de veres que sigui una palanca per a avançar en la diversificació. Sense compensar la insularitat, difícilment tendrem un sector primari o una indústria competitiva, perquè és evident que du uns sobrecosts que li fan perdre moltes possibilitats. No tenim un bon finançament per fer una actuació decisiva en matèria d’innovació, que hauria de ser un objectiu vital. Ara, que haguem de diversificar l’economia no vol dir que haguem d’anar contra el turisme, perquè és el gran motor econòmic de les Illes i ho ha de continuar essent. Quan parlam de modernització no parlam d’augmentar places, sinó de millorar i avançar en qualitat. I, per cert, aquesta política la va començar el segon pacte de progrés. Els partits d’esquerra hi han donat suport i ha estat un èxit total. Molts d’hotels han pujat de categoria gràcies a això i cada vegada que pujam de categoria els treballadors guanyen més doblers i tenen més bona feina. Des de tots els punts de vista ha estat beneficiós.

—Però no hi ha molta pressió turística?
—Un dels temes que defensam es el canvi d’hotels obsolets i de baixa qualitat. Això ens llevaria pressió turística. Eliminaria determinades places, que són un cert gruix que ens sobra. Però no podem quedar fora del mercat turístic, que és la principal indústria d’aquest país. Un exemple: la Coca-Cola tothom la coneix i sap que està molt ben situada al mercat. Però a ningú de la companyia no li passaria pel cap de deixar de fer-ne publicitat o promoció, perquè s’ha de continuar situant en el mercat, amb determinades campanyes, orientació… I nosaltres tenim un producte turístic que hem de promocionar. És un disbarat absolut dir que no hem de fer promoció turística. Què vol dir, que hem de deixar morir el turisme? Nosaltres no el volem deixar morir. S’ha de mantenir, cuidar i fer-lo avançar en qualitat, mai augmentant-hi les places.

—I de l’ecotaxa, què se n’ha de fer?
—Defensam el manteniment de l’ecotaxa, però se n’han de reformular diverses coses. Primer de tot, el 50% de la recaptació hauria de quedar a la zona turística d’on s’han recaptat els recursos. Perquè es recapten molts diners, però les zones turístiques no en veuen un cèntim. I volem recuperar el seu caràcter finalista. És a dir, allò per què va ser creat: per al medi i la millora del turisme. El govern ha creat un calaix de sastre. També volem refer la comissió de turisme sostenible, perquè no pot ser que el govern tengui majoria a la comissió que decideix els projectes que se subvencionen amb els doblers de l’ecotaxa i només es facin els projectes que vol. Ens sembla una falta de diàleg; un govern que tan braveja de diàleg i consens no consensua els projectes amb la societat civil.

—Dèieu que un dels grans problemes és l’accés a l’habitatge. Com s’ha de resoldre?
—L’augment de parc públic és anecdòtic. És un esforç molt important, pensam que s’ha de mantenir l’aposta. Ara, és totalment insuficient. Un dels problemes de fons és que les Illes tenen un problema de sobrepoblació, hi ha pocs partits polítics, sobretot el PI i Més per Menorca, que han demanat serietat en aquest tema al parlament. No podem créixer contínuament. En quaranta anys hem duplicat la població, hem passat de 600.000 habitants a 1.200.000. La previsió de l’institut d’estadística és que creixerem 300.000 habitants més en quinze anys. Això és totalment inassumible i insostenible des de tots els punts de vista. Però bé, més enllà del tema de fons, en matèria d’habitatge, a part d’incrementar el parc, hem de fer més coses. Hem de tenir més idees en política d’habitatge.

—Per exemple?
—La primera mesura que defensam és fiscal. Volem l’eliminació de l’impost de transmissions i l’excepció de l’impost de béns immobles durant cinc anys per a aquells joves que adquireixin un primer habitatge. Una segona mesura és el canvi d’ús: fomentar el canvi de locals tancats i hotels obsolets també ens donaria habitatges a preu assequible. Volem crear també una nova categoria, que, juntament amb l’habitatge de protecció oficial, seria l’habitatge a preu taxat. És a dir, a canvi de beneficis urbanístics –fer més cases en un solar o pujar en altura–, els pisos s’haurien de vendre a un preu determinat i pactat amb l’administració per part del promotor. I hem de donar més garanties als propietaris. Hi ha molts habitatges buits que no són al mercat i que els propietaris no ofereixen, perquè saben que en cas d’impagament han d’estar molts de mesos o anys a recuperar la seva propietat. I una altra cosa que hem de fer és abordar l’ocupació il·legal, que és una xacra que s’ha de combatre amb contundència. En 24 hores la persona afectada per una ocupació il·legal ha de recuperar la seva propietat.

—Critiqueu algunes mesures que es proposen, com ara la de limitar el preu dels lloguers.
—La criticam perquè ja hi ha experiències comparades que demostren que això no funciona. Precisament s’ha demostrat que aquestes mesures no ajuden a l’objectiu que persegueixen. Aquí es tracta de fer política activa perquè l’habitatge buit surti al mercat, però posar un límit al preu del lloguer té l’efecte contrari: que molts propietaris no vulguin llogar el seu habitatge perquè no ho volen fer al preu que els diu l’administració. És totalment contraproduent.

—Tampoc no estau gaire d’acord amb la llei d’habitatge espanyola.
—La veim com un atac a les competències autonòmiques. Les Illes tenen la competència exclusiva de l’habitatge. Què fa, l’estat espanyol, fent una llei d’habitatge? El que ha de fer és posar els recursos econòmics i els terrenys que té a disposició de qui té la competència en matèria d’habitatge perquè pugui fer polítiques públiques.

—Com han avançat les Illes aquests darrers anys en una qüestió com l’autogovern?
—Les Illes tenen un estatut d’autonomia del 2007 que preveu tota una sèrie de qüestions que l’estat espanyol incompleix sistemàticament. L’estatut diu que les Illes han de ser competents en justícia, en seguretat i policia, i que hem de tenir competències en temes d’aeroports. L’estat no en fa les transferències, però a ningú li interessa, ni tan sols ho negocien. És una vergonya absoluta, com incompleixen la llei orgànica. L’única transferència de competències que s’ha fet en vuit anys és parcial i mal plantejada, que és el tema de costes i litoral. Resulta que ens han transferit algunes decisions, però els doblers del cànon de costes se’ls ha quedat l’estat. Primera presa de pèl. I la segona és que l’estat espanyol ha de donar el vist-i-plau a les autoritzacions i informes de les concessions. No tenim una autonomia real, tenim una autonomia creada i tutelada en aquesta competència.

—Tampoc no hi ha hagut cap reforma del sistema de finançament.
—És pendent d’ençà del 2014. Hem de recordar que a l’estat espanyol també governa el Partit Socialista i Podem. No han tengut nassos de fer una reforma. Les Illes continuen essent qui més contribueix i ens empobrim. Defensam que tots els imposts que es recapten a les Illes hi quedin. Hem d’aconseguir un sistema de concert econòmic com tenen els bascs i navarresos.

—Com valoreu la situació del català a les Illes?
—L’ús social de la llengua va en declivi i no hi ha una política activa per a contraposar i fer front a aquesta situació. Em fa molta gràcia: hi ha determinats partits polítics que són molt defensors del català de propaganda, però fa vuit anys que governen i la política lingüística no ha estat ambiciosa. Ha estat tan poc ambiciosa que el PI va demanar al parlament que es recuperés el servei d’ensenyament del català a la Conselleria d’Educació i no han tengut ni el coratge de recuperar-lo. L’acció del govern en matèria de suport i dinamització i difusió de la llengua deixa molt a desitjar. És un tema que preocupa molt i hem de fer una actuació molt més contundent.

—Quina?
—Per exemple, crear aquest servei d’ensenyament i reforçar la Conselleria d’Educació i tot el plantejament perquè els alumnes acabin l’educació sabent les dues llengües. Perquè la realitat és que molts nins acaben l’ensenyament i no xerren català, per molta demagògia que faci segons qui. Hem de reforçar la presència de la llengua a tots els àmbits socials. Això és un esforç econòmic, pressupostari, però també de compromís.

—Considereu que el català ha de ser requisit a l’administració pública?
—Evidentment, no en tenim cap dubte, ni un.

—Abans d’acabar… Us ho torn a demanar. Amb qui us sentiríeu més còmode donant-li suport, Armengol o Prohens?
—M’ho pots demanar totes les vegades que vulguis: nosaltres ens sentim còmodes amb les idees del PI. Per nosaltres, la qüestió important és defensar la llengua i la cultura, incrementar les quotes d’autogovern, eliminar l’impost de successions entre familiars, defensar la diversificació econòmica i tenir un règim econòmic i fiscal de bon de veres. Qui s’acosti al nostre plantejament pot arribar a acords amb nosaltres i qui se n’allunyi, no.

El qüestionari Proust 

—Darrera vegada que heu fumat marihuana.
—Uf… no ho sé. Potser fa vint anys.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—Cent cinquanta.

—Quin cotxe teniu?
—Volkswagen Tiguan.

—Flor predilecta?
—No en tinc cap en concret.

—Animal favorit?
—No sóc gaire animaler, però tenim dos moixos.

—Quin color preferiu?
—Blau.

—Quin és el vostre lema?
—No tenc cap lema en particular: intentar gaudir de la vida i a cada moment actuar segons toqui.

—En quines ciutats o pobles heu viscut més de sis mesos?
—Madrid, Barcelona, Palma, Alcúdia i Sant Llorenç.

—Quines llengües parleu?
—Castellà i català.

—Quin és l’estat d’ànim més comú?
—Optimista.

—Els noms de noi i noia que preferiu.
—Josep i Aina, els noms dels meus fills.

—Quin és el vostre personatge o heroi de ficció preferit?
—No en tenc.

—Quin episodi de la vostra vida us ha marcat més?
—La mort dels meus pares.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—Tenir més facilitat per a aprendre llengües.

—Quina seria la vostra pitjor desgràcia?
—Quan van morir els meus pares.

—Quin personatge històric valoreu més?
—El rei Jaume I.

—Com us agradaria morir?
—Sense patiment.

—Com celebrareu Nadal?
—Esper celebrar-lo com sempre, en família, i que la segona festa sigui realment festiu. Perquè enguany el govern de les Illes no ho va triar com a festiu i em sembla un error molt gran.

—El racó preferit de la vostra ciutat.
—El centre històric d’Alcúdia.

—El racó que menys us agrada.
—Com que som optimista, a tot li trob virtuts.

—Quin dels rivals és el pitjor candidat?
—El nostre pitjor rival és la descompensació que tenim d’impacte mediàtic.

—Amb quin dels rivals aniríeu a sopar?
—Amb tots!

—Quina definició teniu de Països Catalans?
—Una comunitat de llengua i cultura.

—La persona que us ha format políticament?
—El meu pare, en Josep Melià i Pericàs.