Josep Martí Gómez: ‘Els interessos econòmics dominen molt la premsa’

Josep Martí Gómez (1937), un dels grans periodistes del país, va debutar com a corrector al Diari de Barcelona,  l’any 1963, després de deixar la feina de mestre. Ha treballat, sota el franquisme  i sota la democràcia, en múltiples redaccions: Correo Catalán, Por Favor, La Vanguardia, El País, etc i avui, amb 79 anys, col.labora a la cadena SER.  Premi Nacional de Periodisme i del Ciutat de Barcelona , Martí Gómez rep VilaWeb a casa seva, al barri de les Corts de Barcelona. Parlem, bàsicament, del seu llibre de memòries, publicat aquest any: El mejor oficio del mundo (Clave Intelectual) on parla amb coneixement de causa, i sense embuts, sobre el periodisme.

—Al llibre vós dieu el contrari de tothom: millor tenir una bona sola font, que moltes.
—La meva experiència és que si tu tens una font molt bona, i molt de fiar, ja en tens prou. Perquè en realitat les altres fonts t’enriquiran molt poc el que ja t’havia dit la persona que en sabia molt. Per exemple, em va passar amb Banc de Girona, o amb Javier de la Rosa. Una sola font m’ho va explicar tot. Ara, la font ha de ser bona.

—Javier de la Rosa?
—Jo tenia una informació sobre una estafa feta per son pare. Al diari vam parlar amb un advocat, un fiscal i no sé qui més. Però de les quatre o cinc fonts, una és la que ens ho va explicar tot. Tota la resta, res. Crec en la font bona. Ara, ha de ser molt bona. Per cert, Javier de la Rosa em va fer cridar: ‘Vostè això no ho publicarà. No ho farà perquè jo sóc l’home que dóna préstecs al seu diari’. Al final es va publicar perquè jo vaig agafar el tema i me’n vaig anar a portar-lo a un altre diari, Cambio16.

—De la Rosa també li va donar un encàrrec.
—Em va donar un puro i em va dir: vés a Suïssa a investigar. Jo sabia que uns espanyols havien falsificat 3.000 milions de l’època. Poca broma. Tinc un reportatge magnífic, li dic a de la Rosa en tornar. Cony, em diu, jo sóc un dels estafats. Això tampoc es pot publicar, que em deixa en ridícul. Ha ha!

—Dieu que heu tingut fonts que eren alcohòlics, ministres, jutges, etc.
—De ministres tenia el Fernández Ordóñez, i el Garrigues Walker. L’alcohòlic era el Ramon Draper, que vivia per aquí. Coneixia molt bé el món de la marginalitat. Passa que com a bon alcohòlic a vegades no sabies si parlava el deliri o què. Però quan estava serè, no fallava.

—I de jutges?
—A finals del franquisme si tu eres d’esquerres, i jo ho sóc, sintonitzaves amb jutges d’esquerres i et passaven molta informació. La paradoxa era que si la informació era molt confidencial, aleshores alguns jutges i fiscals conservadors et fotien una querella per revelació de secret. La casualitat era que a vegades qui portava la querella contra tu, era qui t’havia passat la informació! Carles Jiménez Villarejo. José Maria Mena. El dia de la citació els veies allà ben seriosos, com si no et coneguessin de res. ‘Bon dia. Molt afortunat no heu estat eh’. I quan us quedàveu sols et deia: ‘Sobre aquest tema, podríeu fer un segon reportatge? Tinc més material’.

—També expliqueu que hi havia periodistes esportius, a nòmina del Futbol Club Barcelona.
—Això ho va descobrir el director del diari. Va anar a la Masia, on tenia les oficines el club i es presenta: Andreu Rosselló, periodista. La senyoreta agafa una capseta, remena tot de sobres, i respon: vostè no hi és. Com que no hi sóc? A veure, vostè no ve a cobrar? No, no, jo venia a veure aquest senyor. Quan el Rosselló se n’adona de què passa, em diu: investiga això. Jo vaig anar a veure el gerent del Barça, Armand Carabén, li ho explico, i ell no m’ho va desmentir: tan corrupte és qui paga, com qui cobra, em va dir. Vaig publicar que els periodistes esportius cobraven del Barça, i va haver-hi un enrenou bastant considerable. He de dir que jo després em vaig fer molt amic del Carabén. Anàvem al Majestic, a l’hotel, i m’explicava coses inenarrables. Els periodistes, suposo, cobraven per parlar bé de l’equip, i del club.

—També dieu que pocs periodistes saben d’economia.
—Ara les seccions d’economia dels diaris són una mica potents, però fins fa poc estaven dominades per gent que cobrava. Clarament t’ho dic: cobraven de les empreses. No pots publicar els noms que et dic, però sé el cas de X al diari X, i de Y al diari Y. I aleshores passa el que passa. ‘Balanç formidable de l’empresa X’ titulaven ells. I al cap de poc l’empresa quedava a la bancarrota.

—En la premsa actual, què hi falla?
—Les empreses. L’Enric González va dir una vegada: on són els mestres de taller? On són els comandaments intermedis? Abans tot el que escrivies, un comandament mitjà s’ho llegia, i t’ho corregia. Ara va directament a publicar-se sense corregir. Però si fan la maqueta abans de saber de què va el tema! Estem tornant cap endarrere; mitjans cada vegada més fluixos, i més mal pagats. I tota empresa, una vegada ha reduït despeses per culpa de la crisi, encara que després ja els torni a anar bé el negoci, no tornarà a apujar salaris. Ja els va bé.Un conseller delegat de Prisa em va dir: no he entrat mai a la redacció del diari. Un cop vaig treure-hi el cap i vaig veure que en sobraven trenta.

—Com ha canviat la censura en els anys que porteu fent periodisme?
— Al final del franquisme ja va començar a haver-hi censura per part dels interessos econòmics. I ara els interessos econòmics dominen molt la premsa. No hi ha cap diari ni periodista, per exemple, excepte publicacions marginals, que s’atreveixi a fer una carregada de la Caixa. O del Banc de Santander. Perquè viuen d’això. la Caixa ha fet servir la tècnica d’anar posant anuncis a tot arreu.

—Pitjor: ara els bancs directament són accionistes dels diaris
—Sí, ara els bancs han entrat . Prisa, per exemple. Ara els diaris ja tens els bancs dins. Per això  el País ha fet una davallada acollonant.

—Sou fan del periodisme nord-americà
—Jo tinc una filla als Estats Units des de fa 23 anys. Es va casar amb un periodista nord-americà.  Aquest estiu hi hem anat per acompanyar els néts. Un acabava periodisme a Los Ángeles, i l’altre entrava a primer de medicina. Hi hem estat mes i mig. El gendre estava subscrit al New York Times. I no te l’acabes. Articles de pàgina, pàgina i mitja. I mira això [treu la revista New Yorker]: reportatges de setze pàgines. Setze! Això aquí no es troba.

—Sou Premi Nacional de periodisme, i no vau acabar la carrera.
—Jo sóc mestre. I la carrera de periodisme no la vaig acabar, no. Les escoles de periodisme no serveixen per a res, i són una estafa. Ho continuo dient ara. Un periodista hauria de tenir una carrera universitària. Qualsevol. I després un màster de periodisme de tres mesos. Però cinc anys de periodisme, de què?

—Vau ser cinc anys corresponsal a Londres
—Sí. Quan feia entrevistes llargues, com el John le Carré, per exemple, m’emportava la meva filla, perquè havia estudiat al King College de Londres llengua i literatura anglogermànica. Era més elegant tenir traducció simultània. La Maria, l’altra filla feia fotos. Recordo que una vegada vam entrevistar Alan Sillitoe, l’escriptor de La solitud del corredor de fons. Aquí la meva filla, Isabel, traductora. I aquí la meva altra filla, Maria, fotògrafa. I l’home em diu: és el cas de nepotisme més clar que he vist a la meva vida. Ha ha ha!

—Una entrevista que recordi?
—Ramon Mendoza, president del Real Madrid. L’entrevistàvem Josep Ramoneda i jo. Va començar fent un elogi de la família, els fills, l’esposa i tal. I nosaltres, per una font, sabíem que ell tenia una amant. Acaba l’elogi i li dic: està molt bé l’elogi, però és una mica incongruent perquè vostè té una amant. Es queda glaçat i ens diu: demano un recés. S’aixeca i se’n va. Josep Ramoneda i jo, callats. Torna i ens diu: sí, és veritat. No sé qui els ho ha dit, però estant ben informats. Poden publicar-ho, clar. Només els demano que pensin en els meus fills: quedaran desfets. Desfets.

—I què van fer?
—Vam dir-li, don Ramon, necessitem un recés.

—Ha ha ha!
—I vam anar a l’habitació del costat. Ramoneda i jo vam veure que potser sí que els nens patirien. Entrem i li diem: miri, nosaltres retirem la pregunta si vostè retira l’elogi de la famíllia. I ens va dir, d’acord. I no ho vam publicar. Doncs quan vaig comentar-li a la font d’informació, em diu: com us ha enganyat! Però si els fills ja la coneixen, l’amant!

—Diuen que vós podeu recordar entrevistes senceres sense haver d’enregistrar l’àudio.
—Aleshores sí, ara ja no. López Raimundo sempre em deia que jo era l’únic periodista que li feia entrevistes sense gravadora i gairebé sense prendre notes, i després sortia gairebé calcat. Ara ja no. Ara si és llarga, vaig amb gravadora. I si és curta, amb notes. La gravadora intimida. La gent parla més sense.

—Com veieu la independència?
—No sóc independentista, però crec que hi ha el dret a expressar-se. És inexorable. Es posa l’exemple escocès, però també ho veiem a Quebec, Txecoslovaca. Exemples a punta pala. Un poble, és com una família. Si un dels dos no està a gust, i és un infern, el millor és marxar.I si un sector ampli, majoritari, no està a gust, crec que té dret a expressar si es vol quedar o marxar. Crec que és molt complex. Jo seria partidari d’una Espanya federal. Model alemany. Nord-americà.

—I ho veieu possible?
—Ho veig difícil. Fora d’aquí … Ni PSOE ni PP ni Ciutadans hi creuen, Els únics, PNV. I aquests van a la seva.

—I Podem?
—Els de Podem jo encara no sé què són. Al principi em van il·lusionar molt, però després… Un llenguatge, una lluita pel poder, unes baralles entre ells! Ada Colau me l’aprecio molt, personalment, però tampoc sé on està situada, la veritat. Tot és tan volàtil. Tots governen amb enquestes davant.

—De Jordi Pujol dieu que li teniu respecte, i que en fa falta encara una biografia.
—Li tinc respecte, però el final m’ha decebut molt. No l’he votat mai, però el respectava. Me’l creia. I considero que era un home d’estat. Ell i Felipe González. Però hòstia, el final aquest… Perquè la biografia? Perquè és un personatge molt complex i culte. Una vegada amb Joan de Sagarra, li vaig regalar un llibre sobre Isiah Berlin, sobre el romanticisme alemany. Que teniu temps, ens diu? I va estar parlant tres quarts d’hora sobre el romanticisme alemany. L’origen del nacionalisme. Aquí el que ho ha enredat tot és la dona. Crec que tot això dels diners ve per la dona.

—A quins periodistes llegeix, Martí Gómez?
—Rebo La Vanguardia a casa, com a extreballador.  Llegeixo Antoni Puigverd. Argumentar, ho fa bé. Estant bé, els seus articles. També miro Enric Juliana, que a vegades és una mica barroc. I Fernando Ónega, algunes vegades està bé. I com deia, he deixat de comprar El País. Per Internet llegeixo el vostre, no cada dia, però sí que us vinc a veure. I el Diario.es, també.

—El vostre pare era valencià. Vós vau néixer a Morella, tot i venir a Barcelona de molt petit. La connexió valenciana l’heu mantinguda?
—Sóc íntim amic de Ximo Puig, president, perquè ell és de Morella, com mon pare. El pare era republicà, d’Izquierda republicana d’Azaña, i tenia una fàbrica a Morella. Però quan va acabar la guerra, per fotre-li la fàbrica, va haver-hi denúncies al poble. Assassí, li deien: els feixistes van condemnar-lo a mort. Ma mare va demanar ajuda a una monja que el pare i la mare havien amagat a casa durant la guerra. La monja va parlar amb la mare superiora que va aconseguir, en un gest que l’honora, que  alliberessin al meu pare sense càrrecs. Es va salvar de la mort. Però mon pare no va voler tornar mai més a Morella. Mai més. Ni en parlava. Morella no era res, per mi. Però en Sergi Beser, catedràtic de Literatura de l’Autònoma sempre em deia, torna a Morella un dia. I aprofitant que es va fer un homenatge a Manolo Vázquez, vaig anar-hi. L’alcalde era Ximo Puig. I em vaig trobar molt còmode. I a poc a poc hi he anat tornat. Un cop he estat el pregoner de les festes sexennals. I ara els porto gent a fer conferències. I una vegada a la setmana col·laboro amb una ràdio de Morella. M’hi trobo molt a gust, la veritat.