Josep M. Virgili: “La Generalitat podria fer anuncis demanant que la ciutadania no es canviés al castellà”

Josep Maria Virgili i Ortiga (Reus, Baix Camp, 1953) és una de les estrelles de Twitter en català, amb 75.965 seguidors. Catedràtic d’institut retirat, a setanta anys és un dels influenciadors més incombustibles de la xarxa catalana. Si el segueixes, avisa, et corregirà. Acaba de publicar el llibre Si m’ho permeteu, un títol que manlleva una de les seves frases emblemàtiques quan corregeix els seus seguidors. És un llibre que té una part biogràfica, però també una part important de llengua. En el llibre i en aquesta entrevista explica les errades freqüents a Twitter i als mitjans de comunicació públics. Parla sense embuts sobre la política lingüística dels mitjans públics, que creu que consagren el catanyol. Posa exemples clars de les múltiples errades que fa sobretot TV3. Però també posa en evidència la Generalitat i detalla els disbarats lingüístics incomprensibles dels seus anuncis.

A vegades criticat per corregir massa, està convençut i content de la seva relació amb la xarxa. Es defineix més apassionat que no rígid i pensa que és important no deixar degradar la llengua per evitar que el català passi a ser un dialecte de l’espanyol. Un perill que veu possible. També creu que la independència pot salvar la llengua.

—Sou el rei de Twitter, teniu més de 75.000 seguidors!
—75.900 la darrera vegada que ho he mirat, ara potser ja he arribat a 76.000. No ho hauria dit mai, que arribaria a aquestes quantitats de seguidors.

—Deveu ser l’influenciador del català amb més seguidors.
—Si ho mesurem per nombre de seguidors, potser sí, no?

—Com vau començar?
—Vaig començar a Twitter l’any 2012, però, és clar, aleshores encara treballava i feia molt poca cosa. Era com una mena de divertiment. Quan em vaig retirar, el primer de febrer de l’any 2018, llavors sí que vaig començar més intensament, perquè feia molts anys que em preocupava la situació de castellanització de la llengua i vaig decidir de fer tasca a Twitter per ajudar a descastellanitzar-la. Vaig pensar que si ho feia em criticarien i em dirien que em posava on no en demanaven, però vaig decidir de fer-ho. Al començament tenia moltes crítiques. Després en Lluís de Yzaguirre, company de Koiné i de Llengua i República, em va fer un suggeriment i vaig fer un canvi.

—Abans corregíeu tothom?
—Ara només corregeixo els que em segueixen, ho dic en els mots de presentació. En un primer moment, corregia tothom, sí. Una mica em servia per a aconseguir nous seguidors. Aquesta va ser la sorpresa. Que fent aquesta feina els seguidors anaven augmentant. També van augmentar gràcies a alguna polèmica, com per exemple quan vaig dir en una entrevista d’en Sardà que no tots els residents a Catalunya són catalans.

—…
—Llavors com se sap qui no és català?, em preguntaràs. Doncs de la mateixa manera que se sap qui és danès i qui no ho és. L’estat danès, per a posar un exemple, té unes normes que no n’hi ha prou que visquis a Danemarca per a ser danès. Després has de complir uns requisits. Això ho fan en aquell país, però també Alemanya i Suècia. Si ho volguéssim aplicar aquí, no podríem perquè no som un estat. Una persona, simplement, per arribar aquí i empadronar-se, no és català.

—En Pujol deia allò de: “És català qui viu i treballa a Catalunya.”
—Aquesta és una de les frases que més mal ha fet. Seguint l’exemple de Danemarca, tothom que hi viu i hi treballa no és danès. Aquí hi ha gent que no se senten catalans en absolut. “Gens”, perdó. “En absolut” és una castellanada. Veus? A vegades també en faig, de castellanades.

—També feu castellanades?
—Sí, sí. Ho vaig dir el dia de la presentació del llibre que vaig fer a l’Ateneu. Estem tan immergits en el català acastellanat que és molt difícil de no dir-ne cap.

—Parlem del llibre, hi ha una part més biogràfica i una de més gramatical.
—No m’havia passat mai pel cap de fer un llibre. Va ser l’editor de Nexum Edicions que em va fer la proposta i em va pagar per endavant la meitat del contracte. Ha sortit així, sense proposar-m’ho.

—Parleu del vostre avi. Ell us va despertar la passió pel català?
—No ho sé, d’on neix la meva estima pel català. Ha sortit d’una manera natural perquè sóc català. De mon avi, en parlo perquè tenia el costum, abans d’anar a dormir, de sortir al terrat i mirar com estava el cel i deia: “està núvol”, “està ras com un cap de frare”, “es veuen tots els estels”. Mai de la vida li vaig sentir dir estrella, sempre va dir estel. Per exemple, mon avi deia coa; en canvi, a la meva generació dèiem cua. Vull dir que, com diu la meva dona, potser sí que sóc molt observador lingüístic. De gran ja em vaig assabentar que en el català occidental, gent de les terres de l’Ebre –jo sóc del Camp de Tarragona– deien coa, i que a les Illes també. I quan estudio veig que coa és el nom genuí. I que el canvi ve del català oriental modern.

—També expliqueu que vau demanar d’organitzar unes classes extres de català quan estudiàveu magisteri i vau tenir Joan Solà de professor.
—L’altre dia vaig trobar un company, en Ribes, i me’n va parlar. Vam ser una colleta, devia ser l’any 1972, que vam anar a demanar a la directora que fessin classes de català. Llavors la directora va dir que sí, però que diria a la universitat que ens enviessin un professor. I van enviar en Joan Solà. Era una classe voluntària, però Déu n’hi do els alumnes que hi anàvem.

—El vostre mestre referent és Gabriel Bibiloni?
—Sí, el vaig conèixer a la Universitat Catalana d’Estiu, ell és el capdavanter en el tema del català no interferit

—La vostra anada a Prada significa un punt d’inflexió a la vostra vida?
—Allà vaig conèixer en Bibiloni i també Catalunya Nord i catalans del nord que parlen un català excel·lent.

—Per que us vàreu fer professor?
—Tenia molt d’interès a fer conèixer la cultura catalana als alumnes, que sobretot l’estimessin.

—Hi ha gent que, per això de la correcció, us veu com una persona molt rígida, uns altres diuen que sou un apassionat. Com us definiu? Rígid o apassionat?
—Més apassionat que rígid.

—També teniu un cert passat polític?
—Va ser en Carod-Rovira, amb qui vam coincidir essent soldats a la caserna de Tarragona, qui m’hi va introduir. No podia anar a comprar el Diccionari Fabra, que encara el tinc, i me’l va comprar ell. En el llibre explico una anècdota d’un oncle seu que era del Cavet de Cambrils, com una mena de barri; ara a tot arreu ho escriuen amb ve, però ell deia el Capet, perquè el Cap era Cambrils i el Capet era com un cap petit. No sé on van els de Cambrils amb Cavet.

—Em meravella com diferencieu la be de la ve, crec que no havia vist mai ningú que les diferenciés com vós. Ho heu treballat gaire?
—Això ha estat un treball. Vaig viure trenta anys a Montbrió, la meva ex era d’allà, i vaig fer un estudi sobre la pronunciació de la ve i em vaig trobar que tota la gent gran, com un sol home, diferenciava la ve quan tocava. Després, en un determinat moment, quan l’edat anava baixant, es perdia aquesta diferenciació i de la gent jove ja ningú no feia la ve. I em vaig adonar que això és una interferència directa del castellà, que fonèticament no ha distingit mai la ve de la be. En canvi, el català sempre ha fet aquesta distinció. Aleshores, jo m’he hagut d’esforçar a recuperar aquest so perquè considero que val la pena fer-lo. És una distinció que es fa en totes les llengües d’Europa llevat del castellà i el basc. Sé que és molt difícil de recuperar, però unes altres coses s’han recuperat. Hi ha valencians que sí que la fan i a les Illes la fa tothom.

—Hi ha una part important del llibre en què parleu de les correccions a Twitter i a TV3. Quines són les més recurrents?
—Posar la “a” davant del complement directe, però a TV3 ho diuen constantment malament. La manca de caiguda de preposició, per exemple: “Es tracta de que fem això.” “Es tracta que fem això”. La confusió “Si hagués plogut, haguéssim anat a aplegar caragols”; doncs no, és correcte dir: “Si hagués plogut, hauríem anat a aplegar caragols.” Aquest joc hagués–hauria hi ha molta gent que no el fa. A vegades es calca tant el castellà que fins i tot es calca el castellà incorrecte.

—La confusió entre ser i estar també la corregiu molt. És un dels errors més freqüents? En podeu posar algun exemple?
—En Jaume Vallcorba és un lingüista que va estudiar a fons el ser i estar. S’ha estès el costum de fer servir la construcció estar + gerundi per indicar una acció continuativa imitant el castellà i l’anglès. Això el que fa és esbotzar la diferència entre ser i estar. Per exemple, des d’un estudi de televisió connecten amb un reporter que és a la porta d’una reunió esperant notícies i li pregunten: “Com està anant la reunió?” Diuen coses com aquesta i això és absurd, inaudit en català. Estar vol dir no moure’s d’aquell lloc o situació. Per exemple, nosaltres ara, fent l’entrevista, estem en aquesta sala una estona. El verb estar es fa servir quan hi ha un circumstancial de temps duratiu. Per exemple: “Hem estat en aquesta sala una hora i mitja.” Si no hi ha un component de temps, diem “som”. Imagineu que ara arriba algú i vol parlar amb vós, preguntarà: “On és l’Assumpció?” Qui li respongui dirà: “L’Assumpció és allà.” No hi ha durabilitat, només la posició.

—Llavors, com ho haurien de dir?
—“Com va la reunió”, sempre s’ha dit així. Abans a ningú no li hauria passat pel cap de dir “com està anant la reunió?”. Quin problema hi ha a dir “com va la reunió”? Ara la gent ni dorm, ni esmorza, ni es dutxa, ni dina. Ara la gent està dormint, està esmorzant, està dinant, s’està dutxant. Això no significa que no hi pugui haver alguns casos en què sí que sigui correcte. Per exemple, recordo que un dia que era a TV3 hi havia una reportera que va fer servir estar + gerundi. Era a la porta de Brians 2 i esperava que eixís Dani Alves. I la reportera va dir: “Estic esperant que surti en Dani Alves.” Correctíssim, perquè realment estava allà, esperant. Ara hi ha un programa de televisió que es diu Està passant; això és absurd en català. Com pots estar alhora en un lloc i, a més a més, passar? Si passes, no estàs. I si estàs, no passes. Si estem en aquesta sala, no passem. “Està passant” és contradictori.

—Com s’ha de dir?
—“Ara passa”, perquè si volem indicar durabilitat es fa amb l’adverbi ara. Què passa ara? Sempre s’havia dit així. És sistemàtic, tot ho diuen amb estar + gerundi. Tot, fa esgarrifar. Quan es fa això es “dessemantitzen” –permeteu-me que faci servir aquest mot tècnic– els dos verbs. Els fa perdre la semàntica, es perd la noció del significat del verb estar. Això és greu perquè matem la llengua catalana. Un exemple d’això és que hi ha gent ara que per no equivocar-se ho diu tot amb el verb ser, això és el perill de la dessemantització. Tothom és conscient que una llengua es perd –i és important recalcar-ho– si no es parla, si cada vegada té menys parlants, fins que no en té cap. Això és el que se’n diu substitució lingüística. Això tothom ho entén de seguida, però és que hi ha una segona manera de morir una llengua, que és la mistificació, que a mi m’agrada dir-ne col·loquialment la dissolució, que és el que va passar a l’aragonès, que cada vegada es va anar tornant més castellà i va arribar un moment que ja era un dialecte del castellà. Al gallec ja li passa bastant.

—Penseu que el català pot passar a ser un dialecte de l’espanyol?
—Sí, és el que li passa al gallec, que tenen el problema més greu que nosaltres. Quan sento un gallec parlar, sovint la meva percepció és que parla castellà i canvia la terminació de les paraules, i fins que no diu un mot clarament gallec em penso que parla castellà.

—Allò que més preocupa és la substitució lingüística. Veieu iguals tots dos perills?
—Jo he treballat en els dos camps perquè vaig ser un dels fundadors i impulsor del grup Koiné. Com explico en el llibre, la idea de fer aquest grup va sortir una mica de mi, i el grup Koiné va contra la substitució, bàsicament. Però després m’adono que no n’hi ha prou de lluitar en contra de la substitució lingüística, també hem de lluitar en contra de la mistificació, és a dir, de la dissolució de la llengua catalana. Dissolució tothom entén que és com un terròs de sucre, que el tires dins de la tassa de cafè i es desfà i ja tot és cafè, que és el que li pot passar al català, que es dissolgui dintre el castellà i que ja sigui un dialecte del castellà. Hi ha dues menes de lingüistes: els que miren què fa la gent i ho consignen, com aquells naturalistes que van al bosc i miren les plantes i les papallones que hi ha. Després n’hi ha uns altres que diem, ei!, que el català és una llengua subordinada, que això no ho hem d’oblidar mai.

—Però totes les llengües evolucionen?
—És clar que el català també té evolució i no la neguem. Abans es deia mia, però en un determinant moment es crea meua o meva. Però una cosa és l’evolució natural i l’altra l’evolució per interferència. La dèria calcadora del castellà és terrible. La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans es basa sobretot en allò que la gent diu.

—Això no és així. A la darrera entrevista que li vam fer, Nicolau Dols explicava bé els criteris. 
—Sí, sí… hi ha un filtre, però en alguns casos el filtre és un colador. En el cas de “porta deu mesos a la presó”, la darrera gramàtica ho accepta per ús. Ja sé que hi ha coses que la gent diu i que la gramàtica de l’Institut diu que no són correctes, amb això dono la raó a en Dols, que també el conec. No tot el que la gent diu ho accepta, la gramàtica, però sí que hi ha coses que no s’havien dit mai i que la gramàtica accepta.

—Com ho hauríem de dir?
—“Fa deu mesos que és a la presó” o “ha estat deu mesos a la presó”, amb el verb estar precisament. Aquest verb que s’ha de dir quan toca.

—Corregir mata?
—Fins i tot m’he guanyat el títol d’un llibre.

—Hi heu reflexionat, sobre aquesta crítica? Què en penseu?
—Corregir per mi no mata. Quan un alumne escrivia o deia una cosa malament, li ho deia a ell, no anava a la pissarra. Això jo no ho feia mai, ni crec que ho faci mai cap mestre. Si en Joan fa una errada d’apostrofació, li ho dius a ell. Jo combino les dues tasques, cada dia faig el tweet del dia en què explico una cosa de llengua en general per a qui en vulgui aprendre. A més a més, explico les errades a la gent en concret. Aquella persona se n’adona i no és morta.

—En un moment en què els parlants han de créixer ens convé molt que la gent faci servir el català. Què en penseu, d’això?
—Ja sabem que els neoparlants fan errades. Una altra cosa és la gent en general. Als neoparlants també els va bé que els diguis les coses correctes. La gent no s’hauria d’espantar perquè li facis una correcció, no hi hauria d’haver cap problema. Si no li ho dius, aquella persona no ho sabrà mai. Si ho dius en general, és possible que no hi pari esment i no ho aprengui. Jo no hi veig cap mena de problema. Això sí, s’ha de fer amb tacte i educació. I sí que tinc fama de dir les coses molt educadament, perquè m’ho vaig proposar el primer dia.

—Aquest “Si m’ho permeteu” que heu fet famós és el títol del vostre llibre.
—Jo sempre començava els tweets així i l’editor va dir que ja teníem títol. Sempre deia que era per a millorar, que no era cap retret. Ara ja no cal, perquè la gent ja ho sap. Ja has vist que en la nostra conversa jo també he caigut en algun castellanisme. Si vivim en una llengua subordinada, immergits dins el català castellanitzat, és normal que la gent faci errades. El que hem de fer és fer saber les errades per mirar d’esmenar-les. Si no les fem saber, serà impossible esmenar-les. I amb aquest criteri, ja ho veus, gairebé 76.000 seguidors.

—Us trobeu gent que us diu coses bones?
—Sí, la gent és agraïda i em donen les gràcies perquè han après un munt de coses de català que no sabien. Ostres, doncs que bé!

—I agressives, ara que Twitter és tan agressiu?
—Potser al principi alguna, però ara molt rarament.

—El que us preocupa és el català dels mitjans públics.
—Els mitjans de la corporació tenen un llibre d’estil que beneeix el catanyol. A vegades algunes persones m’han demanat: “I com és que TV3 diuen ‘vivenda’?” Ho diuen perquè el seu llibre d’estil els autoritza a dir “vivenda”. El professor Bibiloni té articles, com ara un que es diu “L’oportunitat perduda” i un altre que són llistes de coses que no són als diccionaris de l’Institut –i mira que n’hi ha molts, de castellanismes– i que l’És a dir els autoritza a fer servir. No hi podria haver algú que els digués com és la correcció? Estic segur que a en Toni Soler no li han dit que l’Està passant no és correcte.

—Alguna cosa a fer per aturar aquesta situació difícil que expliqueu?
—El que s’hauria de fer és un cop de puny sobre la taula i dir: proposem-nos de parlar bé el català.

—Proposem-nos de parlar bé el català o proposem-nos de parlar català?
—Són totes dues coses. L’any 1975, mort del dictador, corria molt una frase amb la qual jo estava d’acord, que deia: “Fes-ho en català, encara que sigui incorrecte.” Després de fer-ho tot en castellà durant la dictadura si hi havia un botiguer que et posava un rètol en català amb quatre faltes, deies: benvingut. Això estava bé el 1975, el 1985, però és que som al 2024. Ara hem de dir: “Fem-ho en català i fem-ho en català correcte.” Si ho fem en catanyol, fem un mal favor al català. I això és el que fa TV3. Això és inacceptable i ha de canviar. A TV3 s’hauria de fer el que diu l’Institut d’Estudis Catalans, encara que accepti castellanades. “Vivenda” no és en cap diccionari.

—Molts nens de famílies catalanoparlants fan la substitució lingüística. Què es pot fer per evitar-ho?
—El gran verí que marca la llengua catalana, a banda la degradació lingüística, és aquest costum que tenen la gran majoria dels catalans de tenir incorporada la subordinació lingüística. Quan els parlen en castellà consideren que han de respondre en castellà. Una crítica que faig al govern de la Generalitat és que fan propaganda de moltes coses que em semblen bé, però sovint amb errades. La Generalitat fa errades. N’hi ha un que diu: “El veí del cinquè ja torna a cridar a la seva dona.” “Cridar la seva dona” és dir: “Maria, vine si us plau”. És una mala traducció de gritar, que en català és escridassar. El dels Mossos d’Esquadra que explica que no hem de circular pel carril del mig diu: “Els carrils de l’esquerra són per a avançar, no són per a circular per ells.” Ells referit a una cosa? Ells sempre s’ha aplicat a persones o a animals personificats. Havia d’haver dit: “No són per a circular-hi.” La Generalitat difon el mal català als seus espots. Que això ho faci la Toyota…, que diu “Fet per la ciutat”; no sabia que les ciutats fessin cotxes! Hauria de dir: “Fet per a la ciutat.” Els hauríem de renyar, també, però mira, és la Toyota. Però que la Generalitat faci espots amb aquestes errades tan greus, que no hagin trobat ningú que ho pugui fer millor… Perdoneu la digressió…

—Us he demanat què s’hauria de fer per aturar aquesta sagnia que pateix el català.
—Volia dir que la Generalitat, de la mateixa manera que fa aquests anuncis, podria fer-ne demanant als ciutadans que no canviïn al castellà, que es mantinguin en català. Això és el verí que matarà la llengua catalana, el mal costum que tenim els catalans de subordinar-nos al castellà, impedint a la gent que aprengui el català. Els tractem de forasters, si canviem de llengua. Hi ha gent que vol aprendre català i n’estudia, però quan surt al carrer i vol practicar, com que els noten l’accent –qui no en té, quan aprèn una llengua nova?, tots en tenim– no poden. Conec gent que està cansada de no poder practicar. Això de la Queta és una cosa molt aigualida, prova-ho en català… El que la Generalitat ha de dir és: “Català, no canviïs de llengua amb la gent que et parla castellà.” S’hauria de dir clarament. Però com que els polítics són els primers que ho practiquen… Quan ve un jornalista foraster són tan tanoques que els ho repeteixen en castellà. Si una llengua no la fas imprescindible, s’acaba morint. Hem de fer que el català sigui imprescindible als Països Catalans.

—Quina és l’essència del manifest Koiné?
—Els catalans no som bilingües. Algunes persones que sí que ho són, però dir que una societat és bilingüe… Hi ha societats bilingüitzades, com la catalana, que se’ls obliga a saber la llengua de l’estat. La llengua dels Països Catalans és exclusivament el català, llevat de la Vall d’Aran, on parlen gascó, i les comarques interiors del País Valencià.

—Carme Junyent deia que el multilingüisme podria ser una eina contra el bilingüisme.
—Hi estic d’acord, tenia raó. Qui ho ha estudiat diu que hi ha tres-centes llengües, però només n’hi ha una que és la llengua d’aquí.

—Ho tenim gaire malament?
—Si no aconseguim la independència, no salvarem el català. Sense la independència, el català es residualitzarà a mitjà o llarg termini. D’aquí a un segle, el català esdevindrà com l’irlandès a Irlanda o l’occità. Com que estic convençut que la independència arribarà, la meva tasca és provar de conservar el català tan bé com puguem. Els irlandesos, quan van ser independents, tenien la llengua tan trinxada que no la van poder salvar.

—Però dependrà de quina independència?
—Si fem les coses malament, amb l’assoliment de la independència tampoc no la salvarem, però hauria de poder-se fer tot això que no es fa.

—Ara en volen fer un departament.
—Sí, ara en sec se’ls ha girat el cervell i de cop aniran a favor de la llengua catalana. No se’ls hauria pogut ocórrer abans? Es veu que no.