Josep Maria Solé i Sabaté: “A la família encara paguem les conseqüències de la guerra i el franquisme”

De jove, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté (Lleida, 1950) es va consagrar a l’estudi de la repressió que el franquisme havia estès per Catalunya. Així va néixer el volum La repressió franquista a Catalunya. Fent tàndem amb Joan Villarroya, també van publicar uns quants estudis sobre el cost humà de la guerra i la postguerra, i sobre l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat. Solé, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, també ha ocupat càrrecs públics: va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya, ha dirigit l’Institut d’Estudis Ilerdencs i ha exercit de director acadèmic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. Comunidor nat, es va posar davant els micròfons per presentar el programa de ràdio Postres de músic, a Catalunya Ràdio, on actualment encara el podem seguir com a assessor històric d’En guàrdia, el programa dirigit per Enric Calpena. Ara, jubilat, acaba de publicar La Cerdanya republicana i antifranquista. Joan Solé Cristòfol (Memorial Democràtic), la biografia del batlle de Bellver que va unir el poble contra els abusos i amenaces del comitè de Puigcerdà, encapçalat per Antonio Martín, conegut per “Cojo de Màlaga”. Tot i que tots dos porten el mateix cognom, no tenen cap parentiu.

—D’on surt la vostra vocació d’historiador?
—No puc dir concretament quan vaig dir que volia ser-ho. Sóc un noi d’internat, vaig estudiar als Maristes de Lleida perquè els meus pares eren mestres rurals. Vaig fer ciències, perquè és el que estudiaven els nanos més entremaliats, més moguts, més destralers. I quan vaig preparar-me per entrar a la universitat, vaig dubtar. Per influència dels meus pares, vaig anar cap a la història. Era el primer any que no calia estudiar ni llatí ni grec.

—Dèieu que els vostres pares us van encaminar cap a la història. Com es va viure en la vostra família la història del país?
—Tots dos tenien una profunda catalanitat. El pare era soldat de la lleva del Biberó i la mare havia patit la persecució política a la seva família, que eren treballadors del dipòsit de trens de Lleida. A la família encara paguem les conseqüències de la guerra i el franquisme. Tinc cosins germans que no conec.

—Quan vau arribar a la universitat, quins foren els vostres mestres? Qui reconeixeu com les persones que us van marcar?
—Primer de tot, els companys. Per haver estudiat ciències, pensava que no sabria res. El primer any em vaig proposar de llegir molt. Els companys de Lleida ens ajuntàvem molt. Després, hi ha dos o tres professors importants. El primer, Emili Giralt, que és el primer que em va fer classes en català. En acabat, Josep Termes, és clar.

Podeu comprar La Cerdanya republicana i antifranquista: Joan Solé Cristòfol
de Josep Maria Solé i Sabaté a la botiga de VilaWeb

—I quan vau conèixer Joan Villarroya?
—Amb en Joan Villarroya hi ha una història de més de quaranta anys. Jo estudiava temes de repressió franquista, i ell estudiava els bombardeigs de Barcelona i ens van dir que ens havíem de conèixer. Ens vam trobar en un bar de Badalona. Ara fa uns dies, en un homenatge que se li va fer, vaig declarar que ens divorciàvem. Era una manera de dir que després de tants llibres plegats, ja no en faríem més. Això no es pot dir mai del tot segur, però tots els llibres han sortit de recerques profundes i no crec que en tornem a fer cap més.

—Com ha funcionat aquest tàndem?
—Normalment, les qüestions d’anàlisi molt específica i concreta, molt precisa, dels aspectes militars, han estat cosa d’en Joan. Jo agafava els aspectes més de tipus social, cultural, de vida quotidiana. A vegades la idea d’un llibre era cosa meva; i unes altres, seva.

—Quan vau decidir que us dedicaríeu a estudiar la guerra del 36-39?
—Això sí que té una data concreta. Als anys 72-73 col·laborava a la revista Canigó, que portaven la Isabel-Clara Simó i el seu marit, Xavier Dalfó, perquè ja era un noi d’esquerres i nacionalista. Per a la revista vaig entrevistar Pierre Vilar, que havia vingut a Barcelona amb la seva dona. Recordo que va dir una cosa que em va impressionar: allò que no s’estudia es perd. Poc després, van matar el meu cosí germà, Oriol Soler Sugranyes, a la fuga de Segòvia, i em vaig acabar de convèncer que quan acabés la carrera em dedicaria a estudiar la repressió franquista. Calia salvar de l’oblit tota aquesta història. I a això he dedicat la meva vida.

—En el moment en què vau començar a treballar sobre la repressió franquista, no era una història remota, sinó ben present.
—Era ben viva. Molts dels responsables eren vius, tenien poder i força política, econòmica, social, universitària. Quan vaig començar, un amic em va dir que treballant sobre la guerra civil no faria amics. Es va equivocar, naturalment. No tan sols ha estat l’amistat fraterna i profunda amb en Joan. Ara, també us diré que hi havia persones que ens tenien simpatia perquè estudiàvem la repressió franquista i que es van quedar parades que estudiéssim la repressió a la rereguarda republicana. És que nosaltres som historiadors, no polítics. La història és una ciència que passa per davant d’allò que tu creguis.

—Per aconseguir fer els vostres llibres, vau haver de parlar amb molta gent. Com ho aconseguíeu?
—Inicialment, la gent tenia por de parlar. Però a cada municipi de Catalunya, perquè he estat en tots sense excepció, hi havia algú relacionat amb el Congrés de Cultura Catalana o amb Òmnium que em donava referències i em deia amb qui podria parlar. Però tinc una anècdota molt bona d’Alcanar. No hi tenia cap contacte, així que un dia al mig del bar, mentre els homes jugaven a la botifarra, vaig picar de mans i vaig dir que necessitava saber la militància política dels assassinats per Franco. Es va fer un silenci espès. Però portava la relació dels morts, i estava tan obsedit en la recerca, perquè em semblava un acte de justícia, que vaig aconseguir que uns homes m’ho expliquessin.

—Què en vau aprendre, d’aquesta investigació sobre el cost humà de la guerra i el franquisme?
—En referència al franquisme, la gent es pensava que la repressió havia estat arbitrària. Potser era arbitrària, però freda, metòdica i calculada. Sense pietat i amb voluntat d’exterminar els adversaris, ja fos amb l’execució, ja fos amb la presó, depuracions professionals o fent la vida impossible. És a dir, com una nova Inquisició.

—De quina manera la guerra continua determinant les nostres societats i el nostre debat polític?
—Primer de tot, hem de tenir en compte que l’estructura política que tenim a l’estat espanyol, la monarquia, està dissenyada pel guanyador de la guerra civil. Pel règim franquista. No ho oblidem. I tenim partits polítics creats per persones vinculades al franquisme i que no han acabat de condemnar mai la dictadura franquista i la seva crueltat, la seva corrupció. Ara es parla de “democratura”.

—Darrerament, s’ha anat estenent una mena de revisionisme sobre la guerra del 36-39.
—La relació nominal dels executats durant la guerra o els estudis que s’han fet sobre els bombardeigs són indiscutibles. Després poden dir el que vulguin, la interpretació és lliure, però els fets són uns i la història és científica.

—Abans parlàvem dels vostres mestres, però també vull demanar-vos
pels vostres deixebles.
—N’hi ha alguns, és clar. Silvina Jensen, que és una autoritat de molt prestigi a l’Argentina. També Eduard Puigventós, que ha fet la principal biografia contemporània de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski; Josep Lluís Martín Berbois, Jordi Oliva, Josep Puigsech. Així mateix, he tingut molts alumnes de periodisme, com Helena Garcia Melero.

—La vostra filla, Queralt Solé, també és una historiadora destacada. Seria també una de les vostres alumnes?
—Quan em va dir que volia fer història, li ho vaig voler treure del cap. Em feia patir que la gent fes comparacions. Però ella ha tocat temes molt diferents. És una persona molt ordenada, molt intel·ligent, molt treballadora i constant. A vegades em diu que hauríem d’escriure un llibre junts. A mi em faria il·lusió.

—Parlàveu dels vostres alumnes de periodisme, però vós mateix heu estat davant els micròfons, amb Postres de músic i ara com a assessor històric d’En guàrdia.
—Tot va començar l’any 1993, quan vaig fer una estada a la Universitat de Maryland, i des de llavors feia unes col·laboracions a Catalunya Ràdio. Després d’això, em van proposar de substituir en Jordi Vendrell, que feia el programa L’orquestra. No havia fet mai ràdio, però hi vaig acabar estant onze anys. Em va ajudar molta gent de la casa i vaig tenir la sort de comptar amb el suport d’un periodista que es troba molt a faltar, en Ramon Barnils.

—Per a un historiador, la divulgació és important?
—És bàsic. Els primers que vaig sentir dir que els historiadors havíem d’arribar a la societat van ser Pierre Vilar i Josep Termes. És la nostra obligació, arribar a la societat, perquè és qui ens paga. El llibre acadèmic ha d’existir, però s’ha d’arribar a tothom.

—Acabeu de publicar La Cerdanya republicana i antifranquista. Joan Solé i Cristòfol, la biografia del batlle de Bellver. Com vau entrar en contacte amb el poble?
—Nosaltres anàvem a passar l’estiu al Berguedà. Però allà hi havia poca vida i amb la família anàvem a veure amics i cosins a la Cerdanya. Encara no havien fet el túnel del Cadí. Llavors vam tenir l’oportunitat de trobar una casa a Bellver. Ja havia escrit el llibre sobre Antonio Martín, el Cojo de Màlaga, i els Fets de Bellver. Des de llavors hi estic empadronat.

—Què us va cridar l’atenció dels anomenats Fets de Bellver?
—Quan estudiava la repressió franquista, em vaig adonar que hi havia alguns llocs on es mantenia una profundíssima hostilitat a coses que havien passat durant la guerra, fins i tot superior al que seria la repressió franquista. Assassinats i més atrocitats. Això em va sorprendre molt, perquè en general s’ignorava. Va ser quan em van explicar què havia passat a la Cerdanya. Però, com que hi havia una persona de Bellver que treballava en la història local, en Joan Pous, no m’hi vaig voler posar. Finalment, en Josep Benet ens va unir. Vam poder resseguir tota la història d’Antonio Martín, que era de Belvís de Monroy, a la província de Càceres…

—Així, l’anomenat Cojo de Màlaga era extremeny?
—Algun il·lustrat devia pensar que el seu accent tancat del sud peninsular havia de ser andalús, però era extremeny.

—Del primer llibre fins a aquest, quines novetats hi heu pogut afegir?
—Fins ara no m’havia pogut posar a fons en la biografia realment extraordinària d’en Joan Solé Cristòfol, que és qui encapçala aquesta actitud contrària a la irracionalitat i la barbàrie dels pretesos revolucionaris de la Cerdanya. Va ser arran de la pandèmia, de la jubilació de la universitat, que la meva filla em va fer veure que podia dedicar-me a escriure’n la biografia.

—La biografia de Joan Solé travessa tot el segle.
—A Joan Solé l’havia conegut i era un home sorprenent. Parlava francès, havia estudiat anglès, esperanto… Havia desertat quan li tocava d’anar a fer el servei militar a l’Àfrica i va viure a l’Argentina, d’on havia tornat a Europa per casar-se amb una ex-monja francesa. Després, havia participat en les xarxes d’evasió dels jueus durant la Segona Guerra Mundial.

—Què és allò que singularitza la guerra i la revolució la Cerdanya?
—Puigcerdà és potser un dels únics llocs de la història de la humanitat on, sense la presència de l’exèrcit, es crea un nucli anarquista que té el poder absolut a les seves mans. Un nucli tancat de la FAI, al voltant de Martín i els seus acòlits, que s’arriba a enfrontar a la CNT i s’estén a la Seu d’Urgell, i que té una actitud que no es correspon amb allò que s’entén que ha de ser la defensa de la República i la revolució a la resta de la Cerdanya.

—Solé és el batlle que es posa al capdavant del poble en el seu enfrontament amb la gent del Cojo de Màlaga.
—El poble va a l’una, sobretot a partir dels mesos de febrer i març del 1937. Fins i tot els anarquistes es posen al costat del poble, i no amb una gent que consideren uns aventurers i uns violents. Bellver, en aquest cas, no està d’acord amb certes decisions econòmiques que anaven contra la seva manera de viure, de pensar i, fins i tot, de lluitar per la República. Diuen prou als assassinats, a les confiscacions, a l’apropiació dels recursos del poble per la cooperativa de Puigcerdà… Per això el poble fa pinya i s’hi enfronta el 27 d’abril de 1937.

—Què passa concretament el 27 d’abril de 1937?
—Hi havia hagut molta tensió i moltes amenaces de prendre i arrasar el poble, i aquell dia arriben de Puigcerdà cent o cent cinquanta homes; per Alp, un altre centenar de membres del POUM; i de la Seu també pugen dos o tres centenars d’homes. Es diu que podia haver estat una segona Fatarella, el poble on van morir quaranta pagesos que es resistien a les decisions dels anarquistes. Però en aquest cas el poble es va defensar. Allò que té de particular és que Antonio Martín, en un acte de certa gosadia i imprudència, és el primer que es posa al capdavant i passa el pont, i algú amb molta punteria el mata.

—Al llibre apunteu uns quants possibles tiradors. Qui creieu que el va matar, el Cojo de Màlaga?
—Parlant amb la gent, surten uns quants possibles tiradors. En concret, ningú no ho sap, perquè hi va haver més d’un tret. Havia de ser algú amb molta punteria i que potser després se’n va anar. Hi ha qui diu que podria ser el germà de Joan Solé, que era un excel·lent tirador i més tard se’n va anar del poble i va entrar a la guàrdia personal del president Companys.

—Bellver és un cas excepcional de resistència a la violència que acabà desacreditant la causa republicana?
—Hi ha certs pobles en què, quan algun comitè de fora va voler fer justícia pel seu compte, els batlles van plantar-los cara i no van matar ningú. Però un enfrontament obert com aquest, no. Sí que hi va haver enfrontaments i disputes internes en uns quants pobles de Catalunya, però no amb aquesta actuació conjunta de tot el poble, diguem-ne, com Fuenteovejuna.

—Els de Bellver van ser un preàmbul dels Fets de Maig?
—En Joan Solé ho creia. I no diré que no. En general, hi havia la idea que calia assegurar la rereguarda i que la Generalitat havia de recuperar el control de l’ordre. Hi ha enfrontaments al Palau d’Anglesola, a Cervià de les Garrigues, a Sant Martí de Centelles, a Cadaqués… I, després, arriben els Fets de Maig del 1937.

—Quina memòria en va quedar?
—L’agraïment a Joan Solé és patent al consell de guerra que li fan, on no hi ha ningú que declari contra ell. El va defensar fins i tot el capellà, mossèn Anton, que era company d’estudis del bisbe de la Seu, Iglesias Navarri, tots dos molt franquistes. Perquè a Bellver no hi va haver cap assassinat.

—Què se’n va fer de Joan Solé?
—Quan torna i és absolt del consell de guerra es dedica a continuar lluitant per la democràcia, donant suport a tots els fugitius del nazisme, però continua essent un tractant de bestiar.

—Quina memòria en va quedar d’ell?
—Va viure fins a noranta-quatre anys i el vaig poder conèixer. Era un home proper, culte i valent. No tan sols parlava del que havia passat, sinó que escrivia sobre els fets, precisament informacions si convenia, i intervenia en debats com el del túnel del Cadí. Avui dia la plaça major de Bellver recorda el 27 d’abril i Joan Solé va ser reconegut com a alcalde honorari.