Josep Maria Pou: “La tragèdia de Pujol és veure’s com el pare de tot un poble i haver-lo decebut”

L’actor Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) interpreta el president Jordi Pujol al film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, que s’estrena el 16 d’abril vinent. És el primer film que narra els dies del juliol del 2014 en què la confessió de la deixa va ensorrar un castell de cartes. La interpretació de Pou, que aguanta el pes del film juntament amb la que Carme Sansa fa de Marta Ferrusola, troba la fibra del personatge: la solitud d’aquell moment, la desolació continguda de perdre-ho tot de sobte, i fins i tot, diu Pou, la valentia d’encarar-ho. En aquesta entrevista, Pou explica com s’ho va fer per connectar amb el personatge malgrat la decepció personal i malgrat la distància física que els separa.

—Com us vau preparar el paper?
—Sempre he tingut el costum de buscar tota la documentació possible al voltant del personatge. Si és històric, ho trobes fàcilment; si és purament de ficció, busco tantes dades com puguin ajudar-me a construir-lo. En aquest cas, ha estat més fàcil: no he hagut de fer cap treball d’investigació perquè tinc molt present la figura de Jordi Pujol. Ha ocupat gairebé la meitat de la meva vida, en tinc molt present la trajectòria. I hi havia parlat molt, és un home molt de teatre. Ara bé, això té un petit inconvenient.

—Quin?
—El fet d’interpretar un personatge real fa que et sentis una mica esclau de la realitat. L’eina de treball dels actors no deixa de ser la imaginació, la capacitat de fabulació per a construir un personatge. Ja n’havia fet, de personatges reals, com Alfons XIII, Felip II o Felip IV. És més: fa poc he descobert, perquè no me’n recordava, que en un programa de Televisió Espanyola ja havia interpretat Terradellas. Aquí, el personatge ja està construït. No pots sortir dels trets que tothom coneix. És una certa esclavitud que no et deixa gaire marge per a la creació i la fantasia. No em puc inventar un Jordi Pujol irrecognoscible.

—El vostre mèrit, si m’ho permeteu, és que l’encarneu de manera molt realista sense caricaturitzar-lo. Va ser decisió vostra?
—No, d’entrada ja és voluntat d’en Toni Soler, guionista, d’en Manel Huerga, director, i dels productors. A partir del moment que decideixen trucar-me a mi per oferir-me aquest personatge, tenen molt clar que no volen fer una imitació de Jordi Pujol. Si no, haurien buscat algú de metre setanta, sense la diferència de físic brutal que hi ha entre ell i jo. Ja d’entrada diem: “Senyors, aquest home de metre noranta-cinc és Jordi Pujol.” Juguem amb el convencionalisme que ha de tenir la ficció –perquè això no és cap documental. Pel que em diuen, la gent que l’ha començat a veure s’oblida al primer moment que no hi ha cap semblança física. No he intentat interpretar Jordi Pujol tal com és, sinó captar-ne els trets de l’essència, d’una certa personalitat. No vaig voler mirar mai entrevistes ni audiovisuals, però vaig dedicar molts dies a mirar-ne fotos. Però fotos fixes.

—Per què?
—Per veure-li els ulls. Què expressa amb els ulls, amb un gest de la cara. Dels milers de fotografies que encara tinc al mòbil, i que dia a dia me les anava passant, em vaig adonar d’una cosa fonamental: en un elevadíssim percentatge de les fotos, té els ulls tancats. Parlava molt amb els ulls tancats, fins i tot quan et parlava de tu a tu. Això era un gest que jo podia aprofitar. Finalment en vaig trobar una de concreta que em va fer dir: “És això, aquest és l’estat d’ànim de Jordi Pujol els dies que narra la pel·lícula.”

—…
—És l’expressió d’un Jordi Pujol derrotat, concentrat en si mateix. Aquest posat em va servir molt per a entendre’l. Me la vaig posar de fons de pantalla, la cosa més innòcua del món, però em va acompanyar sempre. A cada moment de pausa del rodatge, m’asseia en un racó i me la mirava. De vegades, els actors ens agafem a una petita cosa, i per a mi aquesta va ser fonamental.

—Com vau viure, emocionalment, el moment de la confessió de la deixa?
—Amb la sorpresa i la decepció que ens va produir a tots. Sorpresa, decepció, i al mateix temps, per què no dir-ho, un cert reconeixement d’una certa valentia. No dic admiració, sinó reconeixement. La valentia de ser capaç d’agafar el toro per les banyes i dir: “Sóc aquí, i sóc capaç de fer aquest pas que s’ha de fer, amb tot el daltabaix que representa.” Cal valentia. Hi ha un moment de la pel·lícula que, parlant amb mossèn Ballarín, es veuen dues coses que són fonamentals del caràcter de Pujol. Primer, la valentia de pecar: “No tens ni idea de la valentia que cal per a pecar”, li diu. I la segona: “He fet coses dolentes, però, sobretot, he deixat que es fessin coses dolentes.” Assumir la decepció, la culpa d’haver deixat fer coses que sabia i coses que no. Independentment de la meva ideologia i que jo combregués o no amb certs comportaments del seu grup polític, a mi, com a ciutadà, tot plegat em va causar una decepció.

—Una altra cosa, a banda la valentia: la solitud. 
—Sí! Va ser fonamental. Ja tinc vuitanta anys i en fa cinquanta-cinc que faig aquest ofici. Una de les poques coses que he après és que gairebé tot el que necessites és al guió, i que t’hi has de concentrar. Del guió se’n desprenia, de seguida, la sensació de solitud. L’home abandonat de tothom, en un moment que potser hauria necessitat ajuda. Per a mi, és un tret fonamental del treball per a interpretar Pujol. De cop i volta, tot el poder que tenia aquest home, tota la capacitat de crear coses bones o dolentes al seu voltant, van caure a terra i es va trobar sol. Despullat. En aquest sentit em va servir molt una experiència prèvia: haver fet el rei Lear de Shakespeare.

—Per què?
—Salvant totes les distàncies: El rei Lear és la història d’un senyor que té el poder absolut i decideix repartir-lo entre les seves filles, i es troba que, tret de Cordèlia, les filles li ho prenen tot i es queda sense res. Es troba despullat físicament, enmig del bosc, sota la tempesta, i ha de començar a aprendre a viure sol i a ser un ésser humà. Aquesta caiguda total del rei Lear de Shakespeare em va servir molt per a entendre Pujol. Aquest Jordi Pujol de la pel·lícula té alguna cosa de tràgic. I els grans herois de la tragèdia són molt solitaris.

—Més enllà del moment de la caiguda, quina és la gran tragèdia vital de Jordi Pujol, a parer vostre?
—No m’atreveixo a fer un judici clar. Ho han de fer els historiadors. N’hi ha que ja ho fan i que ho faran més. Potser la gran tragèdia de Pujol és d’haver estat un somiador, haver besllumat una Catalunya total, i veure’s com el pare de tot un poble, i saber, al final, que ell l’ha decebut, aquest poble, amb el seu comportament. Per acció o per omissió, això ja ho dirà la justícia. Crec que la gran tragèdia és la vergonya. Com és possible que tanta gent que ha confiat en mi i m’ha seguit quan volia travessar les aigües, jo els hagi decebuts amb un comportament, a més a més, impropi d’un home amb un caràcter religiós tan gran.

L’entrevista continuaria llargament, perquè es veu de seguida que la preparació del personatge, ben minuciosa, ha donat a Pou una visió molt completa sobre la figura de Pujol, però la conversa s’ha d’acabar una mica abruptament després de tot just un quart a causa del ritme frenètic amb què els actors i els membres de l’equip tècnic atenen les rondes de presentació als mitjans.