Josep Maria Montagut: “Necessitem fer un tomb radical”

Josep Maria Montagut, president de la comissió d’energia del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, ha dirigit l’informe “La transició energètica a Catalunya”. Montagut, que ha treballat més de vint-i-quatre anys al Departament d’Indústria sota els governs de Pujol, Maragall, Montilla i Mas, alerta ara que la Generalitat de Catalunya aprova tan pocs projectes de renovables que no s’arribarà a temps als objectius marcats per la Unió Europea de cara al 2050 de produir energia neta. Montagut creu que hi ha d’haver un tomb radical o anirem al desastre.

—Conclusions del vostre informe?
—Primera: hem de continuar estalviant energia. Aquests darrers vint anys, hem doblat el PIB, però el total del consum energètic pràcticament no ha crescut (d’un 5%-6%). Hem de continuar per aquest camí i millorar-ho. Segon: renovables. Si volem arribar a allò a què ens hem compromès, la descarbonització, hem de desplegar tant com puguem les energies renovables. A Catalunya en tenim dues fonts molt importants: el sol i el vent. El sol produeix més energia que en cap lloc d’Alemanya, el país que més ha desenvolupat l’energia fotovoltaica. La fotovoltaica ha de ser l’element principal a desplegar. El segon, l’energia eòlica, que a Catalunya té límits. Hem xifrat com a topall tècnic uns vint gigawatts. No podrem anar més enllà. Tenim tecnologies madures. Per tant, posem-nos-hi perquè s’instal·lin. Hem de treballar tan ràpid com sigui possible. L’energia és disponible. En la fotovoltaica, el preu de fa vint anys era de 4 euros el watt a la placa. Ara, de 40 cèntims. Posem-ho fàcil. Traiem obstacles i prejudicis de tota mena.

—Obstacles. És cert que hi ha un coll d’ampolla burocràtic? Que la Generalitat no dóna permisos?
—Ahir vaig visitar l’estat d’autorització de permisos i hi ha un zero.

—Zero? Zero de quants?
—Si no ho recordo malament, zero de cent vuit aerogeneradors.

—Com és?
—Hem de canviar la visió que tenim. O veiem que els aerogeneradors són font de riquesa i llocs de feina, o… Segon: hem de veure que no podem fer-ho tots sols. No hi ha prou capital a Catalunya per abordar-ho: hem de captar els estalvis de tot el món, que van per fons d’inversió i de tota mena. Posem-los una catifa vermella perquè vinguin. Cada aerogenerador són 700.000 €/MW o 800.000 €/MW. Compteu. Són xifres molt importants. No ho podem fer tots sols.

—Zero projectes: no els volen o no tenen prou gent per a revisar-los?
—Els funcionaris han de fer la seva feina i s’ha de fer ben feta. Però sense prejudicis, si us plau. Un dels obstacles és la famosa àliga cuabarrada: n’hi ha cinquanta-quatre parelles. Trobem-hi una solució. Ens hem de mirar la comptabilitat amb el medi amb uns altres ulls. Què és important i què és secundari. I no dic que eliminem l’àliga cuabarrada. Però la solució no pot passar per impedir que es col·loquin aerogeneradors. No podem esperar anys i panys les autoritzacions ambientals. Una vegada tens l’autorització, per a construir un parc calen anys.

—Catalunya podria ser independent energèticament? O sempre haurem de comprar energia a fora?
—Teòricament és possible. Però, a la pràctica, considerem que no. Actualment, a Catalunya tan sols produïm el 6% de l’energia primària que consumim.

—Solament el 6%? Per què tan poc?
—És la poca energia hidràulica, fotovoltaica i eòlica que tenim. La resta és gas natural, petroli o nuclear (en què l’urani ve de fora), que vénen de fora.

—Com ho fem créixer? A quin percentatge hauríem d’arribar?
—Els nostres números diuen que la importació hauria de ser per sota del 25%. I generar nosaltres el 75%.

—Amb el ritme actual, hi arribarem?
—Pensem que no. El ritme d’aprovació de projectes ha de fer un tomb radical. Necessitem fer un tomb radical. Ho hem de multiplicar per vint. Doblar-ho cada any. Tota l’energia i aerogeneradors, doblats. Fins al 2050, ja no falten trenta anys. En falten vint-i-vuit. La societat ha de ser-ne conscient. I els responsables, també. Retraiem que no hi ha prou consciència. Ja sé que és difícil. No hem fet l’informe per criticar el PROENCAT, el pla de la Generalitat, però considerem que ha enfocat la qüestió de la generació renovable i prou. Hi ha més aspectes.

—Què s’han descuidat?
—El desenvolupament dels gasos. No pots dir que, com que emeten, els poso una creu. Si tens canonades, pots posar-hi biogàs (ara ja ho han entès), no ho menyspreïs. Podem instal·lar vint-i-cinc gigawatts de potència. El biogàs pot cobrir un 6% o 7% de l’energia futura.

—A Catalunya, l’energia nuclear cobreix el 52% de la demanda. Podem reduir aquest percentatge?
—El pla actual diu de tancar les centrals. I, per tant, hem contemplat aquesta situació. Però també diem que si no es compleixen certs objectius, s’ha de fer un pla de contingència. Un pla B. Si no, és suïcida. Si elimines les nuclears, com generes el 52% d’energia que produeixen ara? Estem oberts, perquè tot això pot evolucionar, i estem convençuts que evolucionarà. Ja en parlarem, de com acaba aquesta tecnologia.

—El pla de la Generalitat té un esperit: són millors les plantes de generació d’energia petites que no pas grans.
—Aquesta és la nostra crítica. Necessitem plantes petites i grans! Perquè si no, no n’hi n’ha prou. Hem d’ocupar el 2,5% del territori amb eòlica i fotovoltaica. Com ho fas? Autoconsum? I tant. A favor. Facilitats per als petits projectes? Per descomptat. Això també crea llocs de feina. Parlem de 150.000 professionals al sector fins el 2050. Instal·lació, manteniment, gestió, enginyers, formació professional… és un salt a un nou sector. Amb els petits projectes en resols una petita part. Un 20%-25%. La resta, no.

—Per als projectes molt grans, la competència és estatal i el permís es demana a Madrid. Per als més petits, es demana ací. Atès el coll d’ampolla, hi ha gent que decideix de convertir el projecte petit en gran i anar-se’n a Madrid.
—No ho diria. No dic que hi hagi algun cas. Però si consulteu els 108 aerogeneradors, la major part es tramiten a la Generalitat. De 50 MW, amb parcs de 8 aerogeneradors o 9.

—Que el projecte gran sigui per a l’estat espanyol i el petit per a Catalunya, és per una raó tècnica o política?
—És una raó política. Històricament, en compte de guanyar competències, n’anem perdent. Per exemple, qüestions relacionades amb el transport les gestionava el Departament de Transports de torn. Això es va perdre.

—Amb la guerra d’Ucraïna i Rússia es veu el perill de dependre energèticament d’algú amb qui hi ha conflicte. Catalunya depèn de l’energia de l’estat espanyol?
—No hem de tenir por de fer créixer les interconnexions. Per nosaltres, preferiblement han de ser amb França. Ara la connexió del mercat ibèric amb França és poca. D’un 2%. Hauria de pujar al 10%. Tenim uns 6 GW d’interconnexió. Hauríem de ser als 10. Directament amb França, o per l’Aragó, que indirectament també ens ho porta d’allà. És una solució. I també defensem la connexió del MIBGAS amb França, d’on ara ve el gas, però d’on podria venir hidrogen.

—Vós doneu molta importància a l’hidrogen.
—L’hidrogen té una doble virtut: pot ser matèria primera industrial i també es pot consumir mitjançant piles. A Barcelona, hi haurà una planta de producció d’hidrogen, operativa aviat, d’Iberdrola. Hi circulen alguns autobusos d’hidrogen. L’hidrogen pot substituir l’energia de l’automoció pesada. Però, per a produir-ne, necessites tanta electricitat, tanta, que el nostre sistema cauria al desequilibri. Per tant, proposem d’importar el 50% d’hidrogen de fora. L’importat aniria als centres de Barcelona que tenim de gas natural liquat. D’infrastructura, ja n’hi ha, s’ha de modificar una mica. I voldríem fer un segon centre al port de Tarragona, que alimentaria la petroquímica. La nostra anàlisi no és solament energètica, sinó també industrial. És molt important, la industrial. Les cases i els serveis representem el 15%-20% del consum energètic. Però el transport i industrial en representa el 75%.

—Tesi dels plans de la Generalitat: generar energia allà on es consumeix. Que Barcelona generi l’energia que consumeix i no l’hagi de portar de fora.
—Ja passa. Barcelona és autosuficient en energia. On són, les centrals de cicle combinat? A Barcelona. Hem de transformar la planta, que ara és de gas natural, perquè sigui d’hidrogen. Com més a prop, millor, sí. Teulades fotovoltaiques, i tant. Però el consum del transport i l’industrial no els salves.

—Home mesurat com sou, i calmat, si m’haguéssiu de puntuar la Generalitat en termes de renovables i energia, quina nota li posaríeu?
—He treballat vint-i-quatre anys al govern de la Generalitat. Des del 1987. Subdirector a Indústria. Governs de Pujol, Maragall, Montilla i Mas. I em mereix tot el respecte, el govern. Però la puntuació no és gaire alta. I entenc que és difícil. D’entrada, hem etiquetat com a ecologistes persones que són NYMBI (Not in my back yard; res al pati de casa). Gent que es mobilitza per tot, en contra de qualsevol iniciativa. Ho hem d’anar superant. No ens pot passar com amb el Pla Cerdà, que ens el va fer Madrid. Passarà igual. Si no vigilem, ens enviaran totes les línies d’alta tensió des de l’Aragó.

—Voleu dir que passarà?
—Per què no? Què ho mou? I la culpa no serà de Madrid. Els diners es mouen. Uns inversors poden dir: “Si poso un parc a Terol que produeix energia eòlica i fotovoltaica, perquè tinc molts terrenys, necessito una autopista per portar-la on hi ha el consum.” I el consum és a l’àrea metropolitana de Barcelona.

—En aquest parc del Terol, hi treballa gent com Felip Puig.
—Això és el que mou. I aquest projecte s’ha mogut, ha demanat autoritzacions i ha fet els processos.

—Una que no em respondreu. Creieu que hauríem de tenir un Departament de Ciències o de Lletres? La política és tan sols gestió i dirigir equips, i, per tant, no cal ser tècnic per a combatre l’emergència climàtica? O sí que cal?
—Com a enginyers, trobem a faltar interlocució amb companys de professió dins el govern. En tota aquesta àrea no tenim enginyers a l’altra banda. N’hi ha a la línia tècnica, però a la línia decisòria, no. És una mica sorprenent. També us dic que no és la part que més ens preocupa. La cosa important és el component de gestió. Històricament, els directors generals eren enginyers, i molts ara són membres d’aquesta casa. Avui la directora general és Assumpta Ferran, física. Amb qui tenim molt bona relació. El problema no és aquest, sinó aconseguir d’aïllar els NIMBY. I els hem d’aïllar. Desbrossar una cosa de l’altra. “Oh, mira, podem fer la Conca de Barberà autosuficient amb plaques solars.” Si això forma part del que el govern es pensa, anem al desastre. És pura propaganda política. Petitesa. Aquí falla, la cosa.

—Res a afegir?
—Insistim que cal que siguem conscients que el problema és molt gros. Molt. Hem de canviar allò que la humanitat ha fet durant mil anys en vint-i-vuit. No és fàcil. Hem consumit els productes que el sol ha anat dipositant al llarg dels anys, hidrocarburs, i ara ho hem de solucionar. O som conscients que el problema és molt gros, i que el problema menor és subsidiari, o anem al desastre. Els números que posem demostren la gravetat, la magnitud enorme de la situació. Siguem-ne conscients.