Josep Maria Llovet: “Feia por parlar del català per l’estratègia que va seguir Ciutadans”

El doctor Josep Maria Llovet és catedràtic de medicina a la Universitat de Barcelona, a l’Hospital Clínic, i el cap del programa de recerca transaccional amb càncer a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBABS). També és el vice-president de l’associació Metges – Salut pel Català, que aplega tot de professionals de la sanitat amb l’objectiu de fomentar i normalitzar l’ús del català en la sanitat i en la recerca biomèdica.

Ens reunim amb el doctor Llovet al seu despatx de l’IDIBABS per parlar sobre l’estat del català en la sanitat. Conversem sobre l’associació, els objectius que s’han marcat, la importància de la llengua a l’hora de tractar els pacients i com s’ho han de fer les institucions i els centres perquè els estudiants estrangers dominin el català, entre més aspecte. També exposa unes quantes dades d’una enquesta feta al Clínic que reflecteixen la situació crítica del català i remarca que part de la situació actual es deu a la campanya bel·ligerant que ha emprès Ciutadans durant anys contra la llengua catalana.

—Fa un parell de setmanes que vau presentar l’associació públicament. Com ha estat la rebuda?
—Crec que va ser un èxit, la gent va rebre molt bé la iniciativa. De fet, els que hi van acudir ens van dir que havia estat una presentació pública molt potent. No en tinc les xifres, però hem tingut un creixement del nombre d’associats.

—És la primera vegada que el sector sanitari s’organitza en defensa del català?
—Que s’organitza en forma d’associació, si ho recordo bé, sí. De grups, se n’han fet en altres llocs, però, generalment, estan en grans associacions. Òmnium té una secció de sanitat, el president de la Plataforma per la Llengua és metge i hem tingut en relacions amb ell.

—Quin és el diagnòstic del català a la sanitat?
—Hi ha un decreixement clar a tots els nivells de l’ús social del català. Les darreres dades de la Generalitat són que entre el 35% i el 40% dels catalans utilitzen el català com a primera llengua. En la sanitat, això és deu punts per sota. En l’acte mèdic, el català, com a llengua vehicular, només és un 30%. Això va acompanyat d’un seguit de fenòmens que s’han anat produint. Per exemple, el nombre de nous metges col·legiats a Catalunya és del 35%. El 50% dels estudiants de medicina no són catalans. Això al Clínic, on vam fer una enquesta, que potser no acaba de reflectir la realitat del país. I dels residents, em sembla que el 35% són catalans o catalanoparlants. Totes aquestes xifres són alarmants i ens van portar a fer aquesta acció.

—Com us ho feu amb els estudiants que vénen de fora, gent que sortirà de la facultat i podrà exercir?
—Hi ha tres coses. Una, que per mi és la fonamental, és que a la sanitat, a diferència de les altres àrees, el català, com a llengua pròpia i llengua vehicular de la medicina, s’ha de tenir en compte amb el pacient. El coneixement de la llengua és una característica molt important que ajuda a comunicar-se amb el pacient. Moltes vegades es canvia de llengua perquè el pacient comença parlant en castellà. I a l’inrevés, el metge que és de fora o que no domina la llengua comença l’acte mèdic en castellà. Quan preguntàvem per què ho feien, alguns deien que perquè el català no era la llengua materna, i alguns altres deien que no es trobaven còmodes escrivint en català acuradament, amb tota la sofisticació. I encara uns altres, perquè es pensen que els pacients ho entendran bé. Els catalanoparlants no utilitzen prou la llengua. És evident que l’acte mèdic és diferent que una interlocució al carrer. En l’acte mèdic, si el pacient no ho entén, s’ha de canviar de llengua, si el pacient t’ho demana. Però si no, per defecte, hauria de ser en català, sobretot als centres públics. Això falla una mica. La segona cosa és un canvi demogràfic notable, que a medicina impacta perquè, per exemple, el control dels residents no depèn de les institucions catalanes. I després passa que, malgrat que la llei diu que el personal sanitari ha de dominar el català en un nivell C, és un requeriment que no s’ha aplicat adequadament.

—La llei diu clarament que per tenir una plaça estable s’ha de tenir el C1 de català. Un metge que vagi a Suècia, per exemple, li reclamaran un C1 de suec. Aquí hi ha gent que se sorprèn molt quan els reclamen el català.
—Això ho podries aplicar, per exemple, a tots els funcionaris de la Generalitat o a tots els treballadors públics. Com és que algú que vulgui ser treballador públic se’n sorprengui? Però en el cas de la medicina té un altre argument, perquè la competència lingüística és una competència professional. Per què? Perquè la teva missió és adreçar-te al pacient que t’entengui i que t’entengui en la seva llengua. Per tant, és un doble argument. Primer, perquè és la llengua pròpia del país. Però segon, perquè per comunicar-te amb el pacient l’habilitat de la llengua és important perquè no hi hagi errors. Pensa que una de les causes més importants d’errors mèdics evitables és la falta de comunicació, la incomunicació o la comunicació insuficient.

—Es fan exàmens de català. El de l’ICS per als facultatius, per a estabilitzar la plaça, demostrava que la dificultat era molt inferior. Gairebé el 100% el van aprovar…
—Aquí la dinàmica és la següent. Per què s’ha relaxat l’exigència del nivell C1 en els hospitals públics? Per la qüestió del talent i l’atracció de talent. Si trobem algú que ve de fora que és tan bo i ara no té el nivell C de català, no el podem contractar. Crec que l’estratègia de la Universitat de Barcelona és molt bona. És a dir: vostè vol ser catedràtic i no té el nivell C1? Molt bé. Vostè ho podrà ser, però en dos anys ens ha d’aportar el nivell. I si no, la seva plaça decau. Aquesta estratègia d’acolliment és bona perquè no negues el talent i li dónes un període raonable per a aportar el nivell requerit d’acord amb la llei. S’hauria d’implantar en l’àmbit hospitalari.

—I per què no s’implanta?
—Crec que ara hi ha una certa voluntat política, tant de la conselleria com de les direccions d’alguns centres per començar, arran de la situació alarmant.

—Es fa tard a capgirar l’estat del català a la sanitat?
—Crec que no. És evident que, en comparació amb fa vint anys, hem reculat, però tal com hem arribat a estar en aquest paí, no fem tard. S’hi han de posar les eines, i sobretot, s’ha d’aplicar allò que hem aprovat. És a dir, s’ha de tenir un coneixement de la llengua perquè és la llengua pròpia i perquè és una habilitat professional per a millorar la comunicació. Potser farem l’examen lax al principi, però ha d’haver-hi un termini tancat, en què vostè ha de dominar la llengua. El País Basc aprova una plaça pública de metge i els que no dominen l’èuscar estan uns sis mesos sense incorporar-se per a estudiar la llengua, finançats. Això és boníssim i darrere hi ha una voluntat política.

—Com més va, més casos de discriminació lingüística hi ha. Els pacients cada volta tenen més clars els drets lingüístics?
—Això de l’acte mèdic en català, que ara només és del 30%, ha decaigut. O sigui, fa quinze anys o vint era el 50% o 60%. Hi ha més catalanoparlants exposats a persones sanitàries que no s’adrecen gens al català. No vol dir que no en sàpiguen, sinó que no s’hi adrecen. I la segona és que també la població catalanoparlant cada vegada n’està més conscienciada.

—Us heu marcat uns quants objectius. Quin és el prioritari?
—El global és fomentar el català a tot el sistema sanitari. El pràctic és que volem traslladar el grup de dinamització del català que vam crear al Clínic a cada centre i regió sanitària. Aquí el grup ja s’ha institucionalitzat i forma part de l’estructura de l’hospital i la direcció ha engegat una colla d’accions. És a dir, nosaltres hi participem, però ja no l’encapçalem perquè forma part de la institució. Hi ha un tercer objectiu, que és fer un lobby a la conselleria, recordar-los exactament quina és la seva missió i collar-los perquè apliquin el marc jurídic vigent.

—Al Clínic, ja fa temps que teniu el grup de dinamització del català. Com funciona, exactament?
—Nosaltres vam començar constatant que cada vegada hi havia més actes mèdics en castellà, en les sessions a vegades es canviava de llengua perquè hi havia estudiants d’Erasmus. A vegades, tens la sensació de quedar malament per dir que les sessions són en català. A la facultat, això s’ha resolt perquè si en els plans d’estudis s’estableix que pots fer-ho en català és igual que hi hagi un Erasmus. En les actes mèdiques o protocols era diferent. Ens vam reunir i vam decidir com organitzar tot això, que també afecta la facultat i el centre de recerca. Vam dir de crear un grup de dinamització amb quatre àrees: la de documentació, de formació, de bones pràctiques i una petita enquesta. La vam fer a 350 professionals i ens va servir per a saber què es feia més en català, com els correus interns entre els facultatius i els protocols d’infermeria. Això ho vam objectivar i vam començar a treballar, però vam dir que havíem de formar part de l’estructura per a poder-ho aplicar. El SAP, que és l’eina que utilitzem per entrar i veure la història clínica, havia de ser en català per defecte. La comunicació de l’IPA o el portal professional amb els altres centres, també. Hem de fer campanyes de conscienciació des de les direccions. I després, els cursos que es fan de promoció del català. Ara la Generalitat n’ha fet uns 3.900. I cursos d’acollida de residents. Però què passa? Que els cursos no són obligatoris, i en realitat s’hi apunten un 30% i l’acaben quasi un 15%. Aquí s’ha de collar. Nosaltres, mitjançant l’associació, per exemple, aplicarem un programa d’acollida, tant a residents com a facultatius nouvinguts, per donar-los un coixí cultural fent actes i visites. També tenim activada una macroenquesta. Al campus del Clínic som deu mil professionals. N’hem creat una amb un univers de 2.100. Això ens donarà una fotografia molt completa, com no n’hi ha hagut mai cap, de l’ús del català en un centre com l’Hospital Clínic, l’IDIBABS i la Facultat de Medicina. També ens servirà per a saber què falla.

—Quan se’n sabran els resultats?
—S’acabarà a final de maig i en tindrem l’anàlisi a començament de juliol. Volem analitzar-ho molt bé, perquè no hi hagi cap malentès. Però ha estat un esforç. Tot això ha estat subvencionat, hem rebut l’ajut del Departament de Salut i de la Secretaria de Política Lingüística.

—Quant als grups de dinamització del català, hi ha compromís de tots els centres sanitaris d’impulsar-los?
—Ara, no. La conselleria, quan nosaltres hi vam anar a parlar, van dir que ho volien fer. Ara ha quedat una mica aturat per la campanya electoral. Però sempre hi ha hagut una bona recepció a fer-ho.

—Parlem molt del català en la sanitat pública. I en la privada?
—No en tenim dades, però és molt més complicat. Primer, perquè, tal com està estructurada la sanitat en aquest país, molts dels facultatius no són del país, i el coneixement és molt més baix. Una cosa és ser un centre públic, que tens uns deures obvis, i després un centre privat, on t’has d’acollir a la normativa, però tens molt més marge d’aplicar-la. El conseller va reconèixer que aquí hi havia hagut una errada, en el sentit que hi havia legislació, però no s’aplicava.

—Molts professionals se’n van a l’estranger a treballar. Es perd talent que parla català. Quina és la clau per a retenir-lo?
—En la sanitat, jo que també he treballat i treballo als Estats Units, hi ha un problema molt gran, també a Europa. La diferència salarial és extraordinària. Els salaris dels metges a França són el doble que a Catalunya, i a Alemanya i Suïssa poden ser de 2,5 a 3 vegades més bons. Hi ha moltes infermeres que se n’han anat a l’estranger per una qüestió econòmica. La feina d’infermeria és duríssima. És una feina que requereix molta vocació, molta intensitat, i per tant que ha de ser ben remunerada. I, és clar, això com ho reverteixes? Amb programes d’acollida. Però això sí que requereix diners. Primer, tenir la consciència de fer-ho. Això en el món de la recerca s’ha fet, per exemple, amb les iniciatives ICREA, però són iniciatives petites per a captar catedràtics. Però tu ara parles de revertir un flux migratori de talent, de milers de persones. A vegades hi ha gent que vol tornar i no hi ha capacitat, no hi ha oportunitats, si no és un moviment molt sacrificat.

—És a dir, que tornar és un sacrifici econòmic important.
—El doctor Rodés, que era el catedràtic del servei de patologia, deia que els catalans tornen de fora pel pa amb tomàquet. És una manera de dir que torno perquè sóc català. Vull que els meus fills siguin catalans i visquin en aquest país. N’hi ha que a vegades tornen perquè tenen fills, i si es quedessin als Estats Units serien americans. Jo sóc un partidari acèrrim del retorn del talent a Catalunya. Però és una tasca complexa, sens dubte. De totes maneres, hi ha coses molt més immediates. Per exemple, augmentar el nombre de llicenciats o de places universitàries de medicina. La UPC ha anunciat que volia fer la carrera de medicina a Terrassa. Els metges aquí, al Clínic, per a entrar, han de tenir un 13,4 sobre 14. I la nota més baixa és a Vic, que em sembla que és un 12,5. I els metges que treuen un 10, 11 o 12, que potser són magnífics professionals, i no els donen aquesta oportunitat… Amb el recanvi per la jubilació dels boomers, hi haurà una necessitat enorme de metges. Per tant, una prioritat ha de ser augmentar el nombre de places. Una altra seria que poguéssim controlar el sistema MIR, perquè podríem posar les condicions. Dins la capacitació professional també hi ha la capacitació lingüística. Perquè tu t’has d’entendre amb els pacients. I després intentar de retenir el talent, per exemple, en el món de la infermeria. Hi ha hagut casos d’infermeres que vénen d’Andalusia a ocupar places que eren d’infermeres d’aquí que se n’havien anat per la qüestió econòmica.

—Si es creessin noves places, controlar l’entrada d’estudiants estrangers continuaria essent un objectiu.
—S’ha d’organitzar, si vols, la gent que s’accepta a les facultats. Però és una cosa increïble que hi hagi estudiants que han fet la selectivitat i que volen fer Medicina i tenen un 11. I ara què fem? S’ha d’aconseguir que els estudiants d’aquí que vulguin estudiar medicina i tinguin certes capacitats ho puguin fer. Hi ha llicenciats a qui, amb la llei a la mà, obtenen una homologació dels títols. Poden venir aquí amb el títol de qualsevol país sense cap mena de restricció. Per exemple, el títol de medicina és quasi automàtica. Això facilita molt que vingui gent, que és benvinguda, però que s’ha d’adaptar al país i ha de conèixer la llengua.

—Les eleccions a Catalunya són a tocar. Teniu previst de reunir-vos amb els partits?
—N’hem de parlar, perquè és possible que fem alguna iniciativa amb algun document de demanar als partits que s’hi adhereixin. El PP i Vox seran més recelosos.

—Hi voldríeu afegir res més?
—Hem de donar més visibilitat a tot això. Ha estat un tema molt amagat. De fet, ha sortit més per les queixes dels pacients que per iniciativa dels professionals, i no diguem per iniciativa institucional. I crec feia por parlar del català per l’estratègia que va seguir Ciutadans. Va polaritzar el país utilitzant la llengua i feia por que exigir la competència lingüística del català a un professional sanitari no fos considerat una discriminació contra els no catalanoparlants.