Josep Maria Fonalleras: “A l’ambaixada espanyola he pres el pitjor cafè de Roma”

L’escriptor i columnista Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) té un vincle especial amb la ciutat de Roma. Hi ha estat un munt de vegades, des que hi va anar amb el seu pare, tant amb els amics com amb els fills. Narrador i poeta, presenta Un cafè a Roma (Univers), que esdevé un llibre de records, gairebé de prosa poètica, sobre l’anomenada ciutat eterna, feta de cafès, sí, però també d’esglésies, de passejades, de colors, de capvespres i de memòria. Hem parlat amb Fonalleras a Girona, la seva ciutat, potser l’única que coneix tan bé com Roma i estima igual.

—Dediqueu el llibre al pare i als fills. Qui us va ensenyar Roma i a qui l’heu ensenyada?
—Com explico al llibre, el meu pare em va portar a Roma per primera vegada, perquè hi feia de guia. Però, a més, partia a casa d’un ambient italianitzant amb detalls, músiques i cerimònies. Com ara, la benedicció papal el dia de Pasqua, amb tots drets i escoltant amb atenció l’himne vaticà i l’italià. Era una religiositat epidèrmica, no tinc tant la sensació que em transmetien una fe com unes pràctiques i unes tradicions determinades.

—Com eren aquells viatges amb el vostre pare de guia?
—Eren de la mena de Si avui és dimarts, això és Bèlgica. Potser per això no recordo haver anat mai amb ell al Panteó, que és un dels edificis més impressionants del món però on és difícil d’arribar amb bus. El vaig conèixer després, amb en Modest Prats.

—Els vostres fills s’han fet la seva Roma?
—Em satisfà que allò que els ha quedat de Roma no és per imposició o per disciplina, sinó per osmosi. Recordo que un dia era al Panteó, precisament, amb uns amics, quan em va trucar la meva filla i em va recitar el dístic de Pietro Bembo dedicat a la tomba de Rafael. Aquesta mateixa filla, la Clara, diu que per a ells Roma és casa. Es tracta de transmetre’ls això que en Narcís Comadira en diu el perfum que deixarem.

—Al llibre no amagueu el desig d’arribar a ser romà i estimar i conèixer Roma tant com Girona.
—Roma és la ciutat on he estat més vegades. Roma m’ha anat fent, però jo també he construït la meva Roma, que no deixa de ser una ciutat falsa. Una recreació, com una narrativa o un relat. Les guies turístiques intenten ser objectives i acotar les coses; no obstant això, jo sempre he intentat fer-me una Roma personal. D’aquí surt aquest desig irrealitzable de ser romà. Impossible, perquè de ser-ne m’ho miraria tot d’una manera ben diferent.

—Els romans passen per davant el Panteó, al qual ens referíem, sense ni mirar-se’l.
—Això és el que m’agrada més, que no cal fer dos quilòmetres en taxi, sinó que caminant te’l trobes. I es produeix aquesta combinació de segles, de tradició, de lectures, però també la pura vida quotidiana de la gent que va i ve.

—És impossible abstraure’s del fet que és una ciutat amb més de dos mil anys d’història i que ha atret tots els escriptors i artistes.
—Si fas una llista de gent que ha escrit sobre Roma, et surt una llista enciclopèdica. Al llibre, si hi cito un llibre, un film o un poema, és perquè m’han acompanyat als viatges, no pas per fer-me l’erudit. Volia una escriptura vivencial, escriure un món sentimental.

—La vostra filla deia que Roma és casa. Per a un mediterrani, Roma sempre és casa.
—En Modest Prats no viatjava mai a un lloc on no haguessin estat mai els romans. Una vegada va ser a Tromsø, a Noruega, on no em consta que hi arribessin.

—Modest Prats és l’altre gran referent de la vostra romanitat.
—El pare dibuixa la perifèria del sentiment i amb en Modest entres en els detalls. Amb ell recordo una estada d’un dia i mig que em va semblar que era el mateix que qualsevol hauria fet en set o vuit dies, perquè t’hauries anat perdent o aturant. Ell sabia on anava i feia veure que t’ho trobaves. Amb tot això vas creant un sentiment de familiaritat i de saber que el pare, en Modest i els amics t’han ajudat a construir una geografia.

—Tret d’uns articles a El Periódico, a Roma sempre heu anat amb amics, amb el pare, amb parella o amb els fills.
—Allò d’El Periódico són coses molt divertides que va fer en Rafel Nadal quan era director. Em va proposar de passar una setmana a Piazza Navona, on vaig observar professionalment Roma.

—La guia que vau fer amb els amics ja és mítica.
—És un document que s’ha anat construint i ampliant, amb detalls, amb referents culturals, amb nous restaurants, i que la gent t’ha anat demanant. Roma és inacabable. Ara fa poc llegia una crònica de Roma d’un amic, i de cinquanta llocs que deia potser trenta-cinc no els coneixia. Amb Roma no tens cap necessitat de veure-ho tot.

—Al llibre parleu d’espais de Roma poc transitats pel turisme, com l’EUR, el barri construït per Mussolini.
—Hi vaig anar amb el meu pare i amb alguns amics. Queda lluny del centre. Fellini deia que era el seu lloc favorit de Roma, potser perquè s’ho mirava des del centre de Roma. L’EUR és una escenografia. Tot i que hi viu i hi treballa gent, és un quadre de Giorgio de Chirico. La combinació de l’EUR amb Cinecittà, que és una escenografia de cartó pedra plena de veritat cinematogràfica, és una definició de l’essència de Roma.

—Defugiu l’enciclopedisme, però no podeu deixar de banda Keats i Pasolini.
—Podia parlar d’altres, com Goethe, però aquests són els meus referents. Recordo que fa molts anys vaig llegir El test d’alfàbrega, una llegenda medieval molt bèstia, i em va quedar. Quan descobreixes que va morir a Roma, vas a veure aquell cementiri on està enterrat que és una meravella i el converteixes en un company de viatge. Pel que fa a Pasolini, ens interpel·la avui dia, amb les reflexions que fa sobre el capitalisme, els mitjans de comunicació, però també la part emocional, com aquell poema sobre les cendres de Gramsci, que està enterrat al mateix cementiri que Keats.

—El títol del llibre, Un cafè a Roma, té molt a veure amb uns viatges particulars que fèieu amb Modest Prats.
—Ester Pujol em va demanar un llibre sobre cafès, però jo vaig proposar-li de fer un sobre cafès a Roma. Al voltant d’en Modest es va crear la confraria de Sant’Eustachio, que es va formar quan van decidir d’anar a Roma a veure quin era el millor cafè, i que va propiciar uns quants viatges d’anar i tornar, aprofitant els vols de Ryanair, per prendre-hi cafè. Perquè a Roma, a qualsevol lloc on entris, és possible prendre un bon cafè. Tret de l’ambaixada espanyola!

—Com dieu?
—El cafè de l’ambaixada espanyola davant el Vaticà és el cafè més vomitiu que he pres mai. Una mena de cafè de mitjó aigualit i agre. Un dels amics de la colla era en Francesc Francisco-Busquets, sotsdelegat del govern a Girona, i va portar-nos-hi quan l’ambaixador era l’ex-alcalde de la Corunya Francisco Vázquez. Va ser curiós. Recordo que en Modest, quan hi anàvem, va dir: “Ara anirem a parar al lloc on s’ajunten les dues coses que no m’acaben de fer el pes: el Vaticà i Espanya”.