A començament del 2024, l’actor i director de teatre Josep Maria Flotats va tornar a Catalunya amb Voltaire/Rousseau: la disputa, una obra del dramaturg francès Jean-François Prévand que enfronta dos dels més cèlebres pensadors del segle XVIII a França. L’obra l’havia estrenada a Madrid uns anys abans, però després de deu anys sense fer cap obra en català a Catalunya, va decidir de portar-la a Barcelona i, en aquest cas, en català. “Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català. Necessitava fer-ho”, afirma Flotats, que confessa un cert enyor de treballar en la seva llengua materna.

Després d’haver estat una temporada al Teatre Romea i d’haver fet ronda per Catalunya, aquest Nadal han tornat al teatre barceloní per posar punt final a aquest cicle. Fins el 9 de febrer, tothom que ho vulgui podrà viure aquest diàleg d’alta volada filosòfica, que interpreta magistralment Flotats conjuntament amb l’actor Pep Planas. Aprofitem l’ocasió per parlar amb el mestre Josep Maria Flotats sobre com s’ha trobat el país, la cultura i el teatre català, i també per analitzar com ha anat canviant la professió aquests anys.

—Afirmeu que volíeu fer aquesta obra en català perquè enyoràveu treballar en català…
—Sí, feia molts anys que no feia teatre en català i tenia ganes de fer-ne. Necessitava fer-ho. Tenia el desig i la necessitat de fer teatre en català.

—Ara feia molts anys que no actuàveu en català. Per què ha costat que tornéssiu?
—L’última cosa que vaig fer en català va ser al Teatre Lliure de Gràcia ara fa uns deu anys. No tinc gaire clara la noció del temps. No tinc la sensació que sigui tant de temps… Però potser sí. La cosa és que és una qüestió d’atzar, no de voluntat. És a dir, moltes vegades no és que vulgui fer-ho en una llengua o una altra, és sempre una qüestió d’atzar i possibilitats. Tot d’una, tens un text i tens un teatre, a Barcelona o a Madrid… Però sí, vaig ser molt feliç, al Lliure de Gràcia, igual que ara, fent una obra en català. Bé, sempre sóc feliç fent teatre, sigui on sigui. Si no hagués estat feliç, no hauria fet teatre. Tinc aquesta sort, sempre he pogut escollir. He fet allò que m’ha fet feliç, perquè jo ho havia projectat o perquè m’ho han proposat. Sempre m’ho he passat molt bé, amb les angoixes a part, normals en qualsevol feina. Ara sí, feia molt de temps que no era a Barcelona i en tenia ganes.

—També teníeu ganes de rondar?
—Sí, la idea era no tan sols venir a Barcelona, sinó fer un recorregut per Catalunya. Crec que Barcelona no s’ho ha de menjar tot culturalment. Si faig una obra a Barcelona, vull que la resta de Catalunya també la pugui veure. Ho hem d’organitzar de tal manera que la gira també sigui al nord, al sud, a l’est i a l’oest de Catalunya. I això hem fet. Hem anat a una trentena de ciutats. Hem anat a ciutats grans i a pobles petits. Sempre és un plaer. Perquè anar de gira és arribar a una ciutat, i és fer-hi per primera vegada aquell espectacle. És una nit d’estrena. I aleshores hi ha sempre un plus. L’espai és diferent. El públic també…

—Què us heu trobat amb aquest?
—Ens hem trobat un públic que tenia moltes ganes de veure l’espectacle. A tot arreu era ple. Aquest Voltaire/Rousseau ha estat molt ben rebut. Ha estat fantàstic. Estic molt agraït d’aquesta resposta del públic. No se sap mai, un dia ve i un dia no ve, un dia li agrada i l’endemà no, és el seu dret. Mira, ara m’ha vingut al cap una cosa que va passar quan fèiem el Cyrano al Poliorama. Durant deu anys, teníem el privilegi i la sort que a la taquilla normalment hi havia el cartell d’entrades exhaurides. I jo, quan entrava al teatre, sempre preguntava: “És ple, avui?” I alguns actors joves em deien: “Com pots preguntar això? Sempre és ple!” I jo els contestava: “Ei, jovenets que comenceu aquest ofici. És una propina, com diria Pla. És extraordinari, que sigui ple, però avui és ple i demà pot ser buit. Així que no, doneu gràcies a qui sigui, però pregunteu sempre si és ple”.

—Però amb aquesta rebuda sí que es nota que la gent tenia ganes de tornar-vos a veure…
—Això els ho hauràs de preguntar a ells. En tot cas, agraeixo molt que ens hagin vingut a veure.

—I això que, segurament, molta gent pensa que una obra sobre dos filòsofs els queda molt lluny de la seva realitat…
—Això és curiós. La primera vegada que vaig fer l’obra va ser fa cinc anys al Teatre Maria Guerrero a Madrid, i la primera reacció de molta gent va ser: funcionarà, una discussió entre dos filòsofs? I he de dir que sí, que és molt interessant, no és gens espessa. De fet, es van exhaurir les localitats cada dia. Va ser un èxit absolut. I recordo que també vaig fer una obra, que era un diàleg dos filòsofs, en aquest Descartes i Pascal jove. En aquest vaig ser jo qui vaig dir a Mario Gas que ho féssim a la sala petita del teatre Espanyol, pensava que allò era una cosa minoritària. Ell em va dir que ni boig, que ho faríem a la sala gran. I tenia raó, va ser ple fins a la bandera, cada dia. És a dir, que això són idees que de vegades un té i no són forçosament les bones. De vegades penses “això és text que aparentment sembla seriós, potser la gent…” I mira, resulta que sí. A més, al Voltaire/Rousseau hi ha tanta ironia! Quan dues persones superintel·ligents es barallen, la intel·ligència brilla a cada frase. I aquesta facultat de diàleg brillant per cultura i per intel·ligència sempre té humor i ironia, i de vegades mala llet, però fa riure. Vull dir, és molt agradable d’escoltar.

—He de dir que, quan vaig venir, a part del text i la interpretació, també vaig gaudir del riure de la gent. Hi havia silenci, però de cop senties algú rient…
—Sí, entenc què vols dir. De cop, sempre hi ha un “mmm…” o “ah!” És a dir, la gent, d’alguna manera diu, ho he agafat, ho he entès. “Oh, mira amb quin triple sentit li acaba d’engegar aquesta rèplica”, diu amb aquell so…

—Sí, era un riure diferent.
—Hi ha gent que ens diu que és molt divertit, això, i alhora vol dir que el text els enganxa. De fet, hi ha qui m’ha dit que tornarà amb una llibreta per a anar-hi anotant rèpliques.

—Per altra banda, veient l’obra, pensava que aquestes conversen entre dos grans filòsofs de la Il·lustració encara són vigents, oi?
—Som més vigents que mai. Som els hereus de la Il·lustració, de l’enciclopèdia. Són els dos grans. Són els pares espirituals de la Revolució Francesa. I encara vivim d’aquests aires nous i renovats que en principi va portar a Occident, a la nostra societat judeocristiana, a la Revolució Francesa, amb diferències, però essencialment és això. I curiosament, Jean-François Prévand, l’autor de l’obra, que va representar Rousseau a París quan es va estrenar, ara precisament ha reprès l’obra a França, i fa de Voltaire. Ell sempre explica que quan van fer la gira per França sovint, en acabar, en un debat demanaven a la gent amb qui estaven més d’acord. No quin actor preferien, no. Amb qui estaven més d’acord, si amb Rousseau o amb Voltaire. Diu, que sempre era un 50-50. Jo penso que estem fets de 50-50. La nostra societat és hereva de la cultura 50-50 en molts conceptes. Aquests dies en parlava amb gent que ha vingut. I realment depenent de les notícies, depèn dels dies, hi ha dies que sóc molt més rousseaunià. I hi ha dies que dic, no, no, no, soc molt més de Voltaire. Per això em sento meitat-meitat…

—En el text hi ha un moment que Voltaire diu: “Només la cultura ens salvarà”.
—Sí! I mira que amb tots els nous mètodes de comunicació i tot això, en la cultura hi ha comportaments que són molt diferents entre generacions. Persones de la meva generació diuen que els joves són maleducats. I no, no crec que sigui una qüestió d’educació. És que han canviat les relacions humanes. És un altre concepte. I això xoca molt. Totes les èpoques són diferents i canvien, però és positiu aquest altre concepte? Té un camí que serà considerat positiu, millor, o al contrari, és una manera d’anar diluint i fent que l’individu sigui cada vegada més aïllat i perdut en una societat que, com més va, més va a la seva? D’això també en parlem, a l’obra…

—Creieu que la cultura perilla?
—Depèn… Com diria Rousseau, depèn de quina cultura. La cultura és indispensable, però depèn de quina cultura. Quan jo era petit, en aquest país, amb el franquisme, la cultura era una cosa que valia més oblidar, entens? Tot és relatiu. És difícil de dir que la cultura perilla, perquè contínuament surten llibres de gent molt capacitada i relativament jove que ho qüestionen tot i que ho escriuen molt bé. Però, en general, gràcies al progrés, som una societat absolutament consumidora en tots els sentits. El cas és consumir, el que sigui i de seguida. I una vegada consumit, llençar-ho. Aleshores, quan veus les xifres de quantitat de roba que la gent compra i llença… Tenim una societat de benestar com no ha estat mai, però alhora amb uns hàbits i uns costums que així que giri la truita global una mica i que hi hagi restriccions, em sembla que són unes dones i uns homes que no sabran què fer, que estaran perduts. Estem tan acostumats a fer així i tenir les coses… Bé, menys els qui no arriben a final de mes. De fet, cada vegada són més els que es troben en aquesta situació, que no poden pagar el lloguer. Però els altres, aquesta classe mitjana que cada vegada va baixant, va desapareixent més, és una classe que va empitjorant. Això vol dir que la cultura sembla que és el que menys compta. La qüestió és tenir un sou i pagar el lloguer. Ara m’ha vingut una anècdota a la memòria.

—Us escolto…
—Vaig treballar amb un home que adorava i que era famosíssim a França, Jean-Louis Barrault, que tenia la companyia Renaud-Barrot. Durant cinquanta anys van ser dels grans. Ella, Madeleine Renaud, era una grandíssima actriu, i ell, un grandíssim director. Quan treballava amb ells, un vespre, vam anar a prendre una copa després d’una representació. I Jean-Louis Barrault es va posar a explicar una història. La seva companyia era privada, però alhora mig subvencionada, que va acabar tenint el Teatre d’Orsay, on ara hi ha el museu. Però fins a arribar allà, van tenir alguns problemes… I ens va explicar que havia anat a veure el president Giscard d’Estaing per demanar-li ajuda. I es veu que la primera cosa que li va preguntar el president va ser: “Quants espectadors fa vostè a l’any?”. I ell li va respondre que havien tingut molt d’èxit i els havia anat molt bé, perquè havien tingut 100.000 espectadors l’última temporada. I es veu que Giscard d’Estaing li va respondre d’una manera molt barroera que ell, amb un programa de televisió d’una hora, aconseguia deu milions d’espectadors. Barrault li va respondre que el públic que anava al teatre era un públic amb unes necessitats de màgia i de cultura que eren comparables als follets del bosc. I li va dir que considerava que 100.000 follets del bosc eren molt més interessants per al país que no pas deu milions d’abonats a l’electricitat. És una història deliciosa. Defineix molt un concepte dels homes de teatre que es barallen per defensar el teatre, la cultura, què significa. I en aquest sentit, hauríem de desitjar una societat de follets. Jo vull respirar, jo vull veure, jo vull aprendre, jo vull… I alhora el teatre té aquesta cosa fantàstica que no té la pantalla, la televisió a casa. Ho vulguis o no, és una missa col·lectiva. És una missa laica, però és una missa.

—En la societat actual, en què tots anem enganxats al mòbil, el teatre encara manté aquest aïllament. Només estàs concentrat amb allò que passa davant teu…
—Però, precisament, la cosa curiosa és que aquesta necessitat d’anar al teatre és viva. La prova és que, aquesta setmana, l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya ha fet públic que s’havia aconseguit un nou rècord d’espectadors. Aquest 2024 han vingut més de tres milions d’espectadors. Això el cinema no ho pot dir. Els cinemes van tancant. Per què? Perquè la pantalla gran, la gent la té a casa si ho vol. És diferent.

—La temporada 2023-2024 també va tancar amb més de tres milions d’espectadors. Però dels deu espectacles més vists, només tres eren en català.
—Bé, és important quants eren en català.

—En català, un 39%. Un 30% eren en castellà, un 6% bilingües i la resta sense text o en un altre idioma… La cosa és que va augmentant el teatre que es fa en castellà.
—És una mica un 50-50. Ho veig bé. En realitat, aquesta tendència a fer coses en castellà és més global. Cada vegada augmenta més, a Catalunya, hi ha gent nouvinguda, i molts no saben català i ni es prenen la molèstia d’aprendre’l. Perquè si tothom els contesta en castellà, no val la pena fer aquest esforç. I això és fruit de la immigració d’aquests quinze anys o vint. I no parlo exclusivament de gent que ve d’Amèrica Llatina, sinó de tot arreu d’Europa. Gent que tampoc no té el castellà com a idioma.

—És diferent, fer teatre en castellà que en català?
—És diferent en cada llengua. A veure, és igual i és completament diferent. No és solament una qüestió de tradicions, d’hàbits, de coneixements, de cultura… És una qüestió de partitura musical. En francès hi ha unes possibilitats que no hi són en castellà, i al revés. I passa igual amb el català. Aprendre’t una obra primera en castellà i després en català és molt complicat. Perquè no és memoritzar una paraula, és saber que aquelles dues síl·labes d’una paraula, o quatre o cinc, acaben amb una vocal o no, i segons això puc acabar amunt o avall, en funció de la respiració o del que s’ha dit abans. És una qüestió de partitura. I aleshores, la mateixa obra dita en una llengua o en una altra és una altra partitura musical. I això és molt, molt, molt diferent. És curiós. La llengua en teatre ho domina tot.

—Per tant, si fem menys obres en català, d’alguna manera perdem part de cultura teatral catalana?
—Bé, la cultura teatral catalana, amb el franquisme, es va perdre molt. Hi va haver Sagarra, que es va mantenir, i alguns altres. Però vull dir, en general, sí. Passa també que el segle passat es feia el teatre d’una manera que ara no es fa. Però tots els joves actors d’aquest país, i els no tan joves, interpreten o actuen d’aquesta manera que en podríem dir universal. La manera contemporània de pujar dalt d’un escenari i d’interpretar, en funció del text i de la relació dels personatges. Es posen a la pell d’un personatge. Treballen amb la sinceritat i expressant el sentiment. O sigui que això és igual. Tots els espectacles i actors que veig aquí i a Madrid, vull dir els bons, són de la mateixa escola, tenen la mateixa manera d’acostar-se a un personatge. Com deia Jové, es tracta de transmetre el sentiment. Sembla fàcil de dir, però… I com ho fas? Doncs, treballant i treballant.

—La professió ha canviat gaire, aquests últims anys? Darrerament, denuncien que agafen algú en un càsting fixant-se més en els seguidors d’Instagram que no pas si és bo o no.
—Però això és la televisió, i són les sèries.

—I alguns teatres, no? Al final, s’omple més de pressa si els actors tenen més seguidors…
—Sí, és clar, tot ajuda. Un comentari que fem sovint entre uns quants és que a la televisió i les sèries, per qüestions econòmiques, es treballa de pressa. I treballar de pressa vol dir que, si en una seqüència, una actriu o un actor no ho veu clar, els diuen que és igual. “Això no es veu gaore, ja ho tallarem… A la pròxima!”, li diuen. No hi ha la possibilitat que tenim de treballar a fons fent teatre. I a partir d’aquí, parlem d’un altre ofici. I aleshores aquesta possibilitat d’atzar fa que, molt sovint, els actors no aprofundeixin amb el seu ofici. No tenen temps de treballar un personatge, d’aprofundir-hi. I això fa que no tinguin la tècnica adequada quan són a l’escenari.

—Creieu que gent que està acostumada a fer sèries i té dificultats al teatre?
—Alguns pretenen que no, però les dificultats sovint se senten. Dius, no l’entenc, no l’entenc. És un problema de dicció i de projecció. Es va perdent la idea de diafragma. I és indispensable.

—Per això apareixen micròfons als teatres.
—Sí, però és curiós, més d’una vegada hi he vist micros, però no s’entén igualment. No és una qüestió de volum, que també, és una qüestió de projectar i articular. Això que és un ABC, sembla que ho anem perdent. Es tracta d’articular, que cada síl·laba té la seva importància. A mi em van ensenyar treballant amb els alexandrins. És l’equivalent de qualsevol músic, que comença practicant una fuga de Bach, que és el més difícil. Després ja farà la resta. Aquesta és la base. Hi ha conservatoris molt seriosos que encara ho fan, això, i ho practiquen. De fet, hi ha molts actors joves que em meravellen.

—Aquest temps que heu estat més per Barcelona heu pogut anar al teatre?
—No, perquè he estat assajant o actuant. Espero amb candeletes parar, per anar a veure tot el que es fa. Però no, no he pogut. Només tinc el dilluns, i descanso la veu. Ni parlo per telèfon. Res. No hi soc per a ningú. És que són sis funcions la setmana. Són sis la setmana, d’una hora i mitja dalt l’escenari, i prement l’accelerador, contínuament. Ara, malgrat no haver-hi anat, et puc dir que l’estat del teatre actual és brillant. M’agradaria que hi hagués més espectacles en català, però bé, tampoc no podem inventar el públic. Hi ha la gent que hi ha. Però sí, hi ha molt teatre i de qualitat.

—Creieu que el problema amb el català és el públic, i no l’oferta?
—És de públic. Som menys. Tinc la sensació que som menys.

—Us preocupa l’estat del català?
—Em preocupa, sí, és clar. Però per això hem de continuar fent teatre en català.

—I les institucions haurien de fer més? Fan prou, els teatres públics?
—Els teatres públics programen en català. O sigui que fan tant com poden. Els teatres fan. És tota la resta, com les escoles, que hauria d’estar més sostinguda, segurament. Hauríem d’exigir més. Però així que s’exigeix alguna cosa, surt algú que diu: “Això no és democràcia”. I dius, d’acord, la democràcia és fer qualsevol cosa, en qualsevol moment, de qualsevol manera. Doncs visca la democràcia per a vostè.

—Quina opinió teniu dels teatres públics, vós que vau ser fundador del TNC. Us agrada el que hi fan?
—No opino. Dic que estan molt bé i fan la seva feina…

—Fa un any, vau dir a Ricard Ustrell que acabàveu d’arribar i que no volíeu entrar en polèmica, que no opinàveu del TNC. Un any després, no podem entrar en polèmica?
—Ah! Li vaig dir això? Doncs, no, no entraré en cap polèmica. Cap ni una. No, no, no, no… Ni hi entro ni en surto. Bàsicament, no opino de què hi fan perquè no ho he vist.

—Però suposo que us imaginàveu una cosa molt diferent, quan vau fundar el TNC.
—El que jo imaginava se sap, està escrit.

—Per exemple, una companyia pròpia…
—No, no, no… No en parlaré. És que no m’interessa. Entenc perfectament que em faci la pregunta, però no li puc contestar res. No perquè no vulgui, sinó perquè no ho sé.

—No en voleu saber res? Va fer mal, com us van fer fora de la direcció del TNC?
—No, mal, no.

—En teniu un mal record?
—No, tampoc! Si en tinc cap record, és que estic orgullós d’haver-ho fet.