13.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 14.03.2024 - 09:42
El filòsof Josep Maria Esquirol i Calaf (Sant Joan de Mediona, Alt Penedès, 1963) fa dècades que fa classes a la Universitat de Barcelona, d’on és catedràtic, i on dirigeix el grup d’estudi Aporia, centrat en la relació entre filosofia contemporània i psiquiatria. Alhora, també és un assagista reconegut que, d’ençà de la publicació de La resistència íntima l’any 2015, va lliurant-nos amb dedicació constant el seu pensament centrat en allò que anomena “filosofia de la proximitat”, que ha anat desgranant als volums La penúltima bondat i Humà, més humà. Ara ens arriba L’escola de l’ànima, publicat, com els altres tres volums, a Quaderns Crema, i que li permet de reflexionar sobre educació, ensenyament, maduració i mestratge.
—Fa gairebé deu anys de La resistència íntima, Premi Ciutat de Barcelona. Aquest darrer volum, com es relaciona amb els llibres anteriors?
—Parteix d’algunes idees que són nuclears i que hi són sempre, i en aquesta repetició, hi ha una mena d’avenç, perquè vas fent camí i veus nous horitzons. I per això hi ha aquest fil conductor –que també hi és en els altres, però aquí s’accentua– de la formació. Que significa que una persona es formi i maduri.
—Heu dedicat tota la vida a la docència i ara li dediqueu un llibre, L’escola de l’ànima.
—El tipus de camí de pensament que miro de recórrer té molt a veure amb l’experiència i amb la comprensió de la vida. I, efectivament, en aquest cas, una de les coses que tinc molt present és la gent que m’ha ajudat, els bons mestres que he conegut, alguns dels quals no portaven aquest títol de mestre o de professors, i després, evidentment, la meva experiència després de trenta anys dedicant-me a la docència.
—Relacionem l’escola amb la infantesa, amb l’educació cap a la maduresa, però dieu que hi pot haver escola tota la vida.
—Agafo el sentit d’educació i ensenyament d’una manera literal. Ja sé que hi ha uns usos més tècnics, però m’estimo més agafar aquest sentit bàsic, perquè no caduca. Què vol dir educar? Vol dir ajudar algú a orientar-se. I això és molt important, perquè necessitem orientar-nos contínuament a la vida. I ensenyar què significa? Literalment, vol dir mostrar alguna cosa. Aquests dos moviments, el d’educar i orientar-se i el d’ensenyar i mostrar, fixant-se en allò que val la pena, això no s’acaba mai. Es dóna al llarg de tota la vida.
—Escola és un terme polisèmic. Dieu que hi pot haver escola als centres educatius, però també en llocs inhòspits, i, alhora, que hi ha llocs que semblen escoles i en realitat no ho són.
—Hi ha escola on l’ànima madura. Allà on un mateix madura, per la companyia i l’orientació que es dóna. És un tòpic dir que la vida és una escola, però pot ser real. És cert que hi pot haver llocs específics que siguin escoles, però avui costa moltíssim, perquè vivim en una societat que tendeix molt a l’homogeneïtzació, a fer-ho tot igual, i costa molt mantenir la singularitat del lloc. Que el teatre sigui teatre, que el cementiri sigui cementiri, que el jardí sigui jardí, que la casa sigui casa i que l’escola sigui escola. Així i tot, quan comprens la bondat i el sentit que té la casa, mires de cultivar la casa. Quan comprens què és l’escola, mires de cultivar l’escola.
—També afegiu, vinculant-ho amb el títol, que una escola sense ànima no és una escola.
—Sí, això és un petit joc de paraules, però una escola sense ànima vol dir que no és una escola, segur. Una escola on el sentit que s’hi vehicula no és el propi d’una escola, no és escola. Intento omplir de contingut aquest terme, perquè no és fàcil. Podem definir un quadrat o una poma, però és més complicat definir l’amor o la maduresa humana. No vull ser dogmàtic i dir que una escola és el que jo dic, però sí que vull donar una indicació sobre com entenc aquesta maduresa humana. Per això es manté en una vaguetat expressa, perquè el que vull és parlar del procés de la maduresa humana. Viure humanament, en el millor dels casos, és madurar, i hi ha un lloc que, quan és de veritat, ajuda a fer-ho. I aquest lloc és el que podríem anomenar escola de l’ànima.
—L’escola té com més va més enemics. Parlàveu d’aquesta homogenització, però al llibre també es fa referència al paper de la tecnologia, de les xarxes socials, i la impossibilitat dels infants de ser infants.
—Miro de fer un plantejament gens nostàlgic. És a dir, no vull fer comparatives amb un passat millor, ni encara menys d’una època d’or. Sempre mesuro les coses atenent què podria ser i no és prou. Penso que les coses gairebé sempre han anat malament i cap passat no ha estat millor que el present. Avui, les coses continuen anant malament. Això no vol dir que no hi hagi hagut coses molt maques sempre, gent que ha fet molt bé les coses sempre, que han estat mestres sempre… però han estat marginals. Avui hi ha coses molt ben fetes i qui fa les coses bé, però continua sent molt marginals.
—…
—Dit això, també crec que les dificultats d’avui són diferents d’altres èpoques. El gran obstacle és l’homogeneïtzació. Vivim en unes tendències socials molt poderoses que aconsegueixen una enorme homogeneïtzació. Hi ha una dissolució de cultures i de maneres de ser i una difuminació dels llindars institucionals. La societat és més rica quan les institucions mantenen les seves diferències. La diferència diu molt de la maduresa social. Alguna cosa va malament quan l’escola és un mimetisme de la societat. Alguns experts diuen que l’escola ha de fer-se similar a la societat que ve, i això és la desorientació absoluta. No es tracta d’estar d’esquena a la societat, es tracta de mantenir la seva diferència.
—Cada canvi polític comporta noves lleis, i tot sovint es creu que canviant les lleis educatives canviarà la societat. Ara hi ha la dèria d’introduir l’emprenedoria al programa educatiu.
—A la societat domina la perspectiva i el llenguatge economicista. La mimesi d’això és portar termes com “emprenedoria” o “lideratge” a l’escola, i pensar que des de ben petits s’ha de conrear aquest vocabulari i aquesta intenció. Això és dissoldre la singularitat de l’escola. El tema de l’escola en el fons no és un tema tècnic, però els suposats experts i els polítics creuen que la constant crisi educativa es resol tècnicament. El problema de l’escola és veure quina comprensió tenim de nosaltres mateixos i quin tipus de persona humana volem cultivar. Què és el més humà de l’humà i on posem la maduresa humana. És un debat filosòfico-espiritual que brilla per la seva absència. Mentre s’abordi des d’un punt de vista tècnic, la crisi serà constant.
—Tots recordem un mestre que ens va marcar. Parleu de la trobada del mestre amb l’alumne com un moment clau.
—Sense pretendre donar una definició canònica del que vol dir escola, assenyalo alguns elements reveladors del terme escola, com és la trobada amb algú que realment et canvia. A vegades no te n’adones i al cap dels anys recordes algú que t’ha mirat d’una manera diferent, que t’ha donat confiança, que t’ha ajudat a decantar-te, que t’ha obert camí… La trobada amb algú que t’ajuda a orientar-te és un element clau de l’escola. Això es dóna a l’escola o en altres llocs que, aparentment, no porten aquest nom, amb gent que moltes vegades no té aquest títol. El mestratge és un testimoniatge, en què alguna cosa de la manera de ser del mestre t’arriba i et fa bé. T’orienta.
—Dediqueu el llibre als mestres. Quins són els vostres?
—Vaig tenir algun bon mestre al batxillerat i algun altre bon mestre quan vaig fer els estudis de filosofia. No necessàriament, però amb alguns d’ells pots arribar a ser amic, cultivar una relació. Hi ha mestres que ja són morts, i una cosa que em mostra que van ser mestres de veritat és que els voldria tornar a veure i explicar-los el camí que he fet. M’agradaria molt compartir-ho amb ells. També he tingut la sort de conèixer persones fora del món acadèmic o escolar que m’han fet de mestres. Mestre és tot aquell qui recordes perquè t’ha fet bé a la vida, t’ha ajudat a fer que la vida tingui més sentit i t’ha orientat.
—El mestre acompanya i orienta l’alumne, però és l’alumne qui ha de fer el seu camí.
—Això és molt important, perquè en la nostra manera col·loquial de parlar ja ho diem. Fem servir el reflexiu. Les altres persones –l’amic, el mestre– ens orienten, ens ajuden. Però l’exercici d’orientar-nos el fem sols. El filòsof Hans-Georg Gadamer, quan ja tenia prop de cent anys, va ser convidat a fer una conferència que va titular “Educar és educar-se”. I és veritat, ningú s’educa sol, sortosament, però tot i que l’altre t’ajuda, qui t’has d’orientar ets tu.
—Dieu que “s’educa amb el cor i s’ensenya amb les mans”.
—És una idea que recorre tot l’assaig. Tot i que separem termes com “claredat” i “calidesa”, és a dir, “intel·ligència, raó, enteniment” i “emoció, sentiment, afecte”, no estan separats. Per això parlo del cor, que és símbol de la calidesa, i les mans, com a manera de representar la claredat, i no les distingeixo. Oi que no és imaginable un savi fred?
—Parlem del mestre, de l’alumne, però a l’escola hi ha companys.
—Insisteixo molt en el fet que el que hauria de ser l’escola és un lloc absolutament al marge de la violència. Qualsevol fenomen que tingui a veure amb la violència –el menysteniment, la burla…– fa que l’escola s’apagui. L’escola de l’ànima és un lloc absolutament no violent, i si n’hi ha, ja no és escola. A l’escola de l’ànima hi ha dos tipus de trobada: amb el mestre i amb els companys. Però, aquesta trobada amb els companys ha de ser el contrari de la violència. Ha de ser compartir. “Company” ve de “compartir”, literalment, partir-se el pa. I quan es dóna no té preu.
—I quan s’acaba l’escola, què passa?
—Quan s’acaba l’escola, hi ha més escola. La maduresa és un procés que no acaba mai de donar prou fruit. Qui entra a l’escola de l’ànima ja no en surt, s’hi queda. L’escola de l’ànima és un lloc d’on, quan s’hi entra, ja no se’n surt.
—Recordem els mestres, però també heu tingut molts alumnes. Què n’heu après?
—Quan les coses van bé, la figura del mestre i l’alumne coincideixen. L’alumne és qui va creixent –literalment, que es va elevant–, i com que la maduresa no s’acaba d’assolir mai del tot, el bon mestre sempre és alumne i l’alumne, si madura bé, esdevé mestre per als altres.
