Josep Maria de Sagarra, cançons i paraules

Aquests darrers dies de vacances, un projecte m’ha portat a rellegir bona part dels articles que l’escriptor Josep Maria de Sagarra va publicar als anys vint i trenta del segle XX, a la revista Mirador i a d’altres de l’època. Sagarra sempre és revelador, perquè les seves reflexions, plenes d’intel·ligència, sensibilitat, ironia i una dosi d’humanitat imprescindible, arriben al pinyol de les coses. Són articles que se’ns mostren tan actuals, hi ha tants paral·lelismes en l’esfera política (llegiu per exemple l’article ‘Història contemporani de l’estadi’ dins el volum El perfum dels dies), que fan impressió. D’altres també són reveladors en altres àmbits, com ara tot el saber que hem perdut i com aquesta pèrdua ens aprima de mala manera i ens deixa escanyolits a l’hora d’entendre qui som col·lectivament.

Un dels meus articles preferits és ‘La meva cançó’. La cançó preferida de Josep Maria de Sagarra és El noi de la mare. I a través de la lletra d’aquesta cançó senzilla, Sagarra ens mostra el paisatge d’un país, des d’una mirada noucentista. Diu que la cançó parla del noi de la mare, que és el Crist acabat de néixer, «entrellucat des d’una masia de parets torrades, amb un collet al damunt, amb quatre pallers, amb un camp de mongeteres i una mica de blat de moro, amb la riera un xic més avall, i una figuera i un lledoner arrapats a les parets de la casa i mitja dotzena de vaques  que vénen sense fer soroll i una mossa amb una trena cargolada i amb una cara més fina que un rossinyol.»

I després escriu Sagarra: «I fixeu-vos bé que la cançó diu: ‘Què li darem al Noi de la Mare?’. És la masia que ho pregunta això! Són les mongeteres i les vaques  i la noia de la trena cargolada.» […] «D’una manera tendrament grotesca li ofereix ‘panses i figues i nous i olives / panses i figues i mel i mató’. Però fixeu-vos encara una mica més. Mireu què vol dir tot això de panses i figues i nous i olives. Mireu que aquí s’hi barreja el fruit de la nostra figuera, penseu una mica en les figueres del nostre paisatge; penseu una mica en les oliveres de cara a la mar; penseu en les nous de tardor, esclofollades a la vora de la llar, i en la mel, que és el fruit més dolç que es fa damunt de la terra i que la mel aquí té el perfum de totes les nostres flors; i penseu en el mató blanquíssim que baixen els pastors els dies de mercat i és tendre i pur com un trosset de congesta. Mireu com al Noi de la Mare li donen el bo i millor: mireu com dins d’aquestes quatre fruites seques hi ha la saó concentrada de tot el nostre paisatge, i el nostre paisatge és allò que tenim sempre més viu a l’ànima, és allò que ens fa plorar quan venim de terres allunyades […].»

Reprodueixo l’article del volum Cafè, copa i puro de la col·lecció El Cangur d’Edicions 62, de l’any 1987. Era la tercera edició que se’n feia del llibre. La primera es va publicar el 1930, la segona el 1965. En l’edició del 1965, Joan de Sagarra i Joan Fuster van triar i incorporar alguns articles més. Així ho explica una nota de l’edició. Entre aquests articles incorporats n’hi ha un altre dels que fan tremolar la consciència. Es diu ‘El nom dels peixos’ i Josep Maria de Sagarra el va dedicar a Pompeu Fabra.

Sagarra comença dient que una de les coses que més li interessa és saber el nom d’allò que a cada moment desperta la seva atenció. I diu: «I en parlar d’aquests noms, naturalment que em refereixo als noms populars que una intel·ligència anònima ha donat a totes les coses vives de la naturalesa. Si estimeu la vostra terra, i teniu un esperit afinat i curiós, sentireu una necessitat de conèixer el nom de totes les coses que exalten i ornen el vostre paisatge. Si estimeu la vostra llengua, si sentiu una mena de fruïció, passejant i entretenint per la boca les paraules de la vostra llengua, com si tastéssiu un vi prestigiós, sentireu la necessitat de conèixer com reacciona la vostra llengua davant d’aquests éssers vius que us alegren la mirada. Sentireu el desig de saber com reacciona la llengua catalana, com amaneix el seu joc de vocals i consonants i tota la seva gràcia fonètica, per batejar aquell ocellet i aquella planta, quines coses han dit, aquelles plomes delicades i aquell retallat de fulles i flors, a la fantasia del poble que les ha vistes i palpades i en un moment de gràcia les anomena amb un nom precís i concret per diferenciar-les de les altres que se li assemblen o que hi tenen algun punt de contacte.»

Sagarra no entén que algú amb sensibilitat no tingui aquesta mena de curiositat per conèixer el nom «dels éssers grans i petits, immòbils o bellugadissos que ens acompanyen en el camí de la nostra vida.» Però no es queda aquí, el poeta, va més enllà: «Però cal remarcar que és una cosa trista aquell desconeixement que té la gent de ciutat de totes les coses que saben els homes de mar i de muntanya. En general les persones, fins aquelles que s’interessen vivament per les coses de la literatura i la filologia, ignoren aquelles meravelles verbals que el nostre poble ha inventat per designar tots els animalets i totes les plantes.»

La pèrdua d’interès per les paraules, per la riquesa i justesa de la llengua, pel nom d’animals i plantes, és un mal símptoma. I el desinterès avui per la nostra llengua i pel nostre paisatge és ben viu. Em pregunto com podrem conèixer i respectar llengua, flora i fauna, sense saber-ne els noms.