Josep Maria Colomer: ‘En un referèndum com l’escocès votaria que sí’

El professor Josep Maria Colomer (1949) ha publicat España, historia de una frustración (Anagrama), on  explica la paradoxa de per què el projecte espanyol no ha acabat de triomfar: l’imperi espanyol va frenar l’estat espanyol i la nació espanyola. VilaWeb parla telefònicament amb l’economista i politòleg Josep Maria Colomer, resident a Washington, on ensenya a la prestigiosa Universitat Georgetown. Parlem del llibre, però també d’actualitat política, que segueix amb fruïció. Colomer, no fa tant defensor de la unitat d’Espanya, es postula ara a favor de la independència en un referèndum pactat, que creu que pot arribar a través de la Unió Europea.

—Quins fons de documentació heu fet servir?
—He tingut el despatx ple de llibres. No podíem ni entrar-hi, i havia de tornar-ne sense llegir per a fer espai i tornar-los a demanar després. On he après més, i on he hagut de llegir més ha estat la part de l’imperi. I aquí m’ha agradat molt Henry Kamen. Molt. Un home que ha estat a Barcelona molt de temps. De fet, vam ser veïns d’edifici al CSIC, al carrer de les Egipcíaques. Britànic que ha viscut molt de temps a Catalunya i que també té aquesta visió una mica distant, que cal.

—Tot historiador té el seu moment ‘eureka’, quan descobreix un aspecte essencial del llibre. Una descoberta. Quin és, doncs, el vostre moment ‘eureka’?
—La idea que la crisi crònica d’Espanya ve de l’imperi, ja l’havia dita de paraula moltes vegades, però aquí és on l’elaboro per escrit. Si hagués de dir un autor, seria Juan Linz, de qui vaig trobar un parell d’articles perduts en un llibre col·lectiu. Diu Linz: ‘Espanya va aconseguir un èxit limitat en la construcció de l’estat i un fracàs en la construcció de la nació.’ I exactament això explico jo en el llibre. Potser aquest és un moment ‘eureka’.

—La tesi és paradoxal: l’imperi espanyol causa el fracàs de l’estat espanyol.
—L’imperi espanyol va ser una ruïna per a la corona i per als seus habitants. No hi havia cap determinisme històric perquè s’hagués de fer la volta al món al revés de com es feia. I sense mitjans. L’Imperi van ser vaixell de vela, espases, llances, cavalls. Però si per enviar un missatge a les Amèriques trigaven sis setmanes d’anada i sis de tornada, això ja es veu que no podia funcionar. I al damunt, tot l’or i la plata que arribava d’Amèrica servia per a pagar els deutes. El cost principal és el d’oportunitat. Ocupats amb l’imperi, no es van aprofitar les condicions per a construir una administració moderna, un estat modern. I una nació més unificada. En canvi, Anglaterra i França, sí. Ells primer van subordinar el rei al parlament, que van democratitzar, van fer la revolució industrial i, quan ja tenien tot això, a final del segle XIX, van començar l’imperi. Anglaterra el fa amb vaixells de vapor, telègraf, i ferrocarrils. Tot allò que Espanya no havia tingut mai. Aquí es va construir un imperi sense tenir prou bases estatals. A la famosa generació del 98, va haver-hi aquesta sorpresa: molta gent es va adonar que acabaven de perdre l’imperi americà i que tampoc no tenien ni estat ni nació sòlids. I aquesta ha estat l’angoixa del segle XX.

—Parleu de ‘imperi’, ‘nació’ ‘estat’. I de ‘democràcia’. Quins punts febles veieu a la democràcia espanyola?
—La partitocràcia. Aquí els partits polítics són molt petits en nombre d’afiliats. Ara s’ha vist amb el PP. I alhora són terriblement controladors (la justícia, els mitjans de comunicació, etc.). A més, són sobreprotegits legalment i amb subvencions. La primera feblesa de la democràcia, doncs, és que tot depèn d’unes cúpules de partit que en realitat representant molta poca gent. El govern del PP tenia un terç dels vots, i l’actual del PSOE, menys d’un quart. En tercer lloc, la justícia partidista. M’hi he allargat una mica, perquè clama a Déu. I el quart tema és l’estructura territorial que ha generat competència i centrifugació. I en el cas de Catalunya, moviments per la independència que mostren que el model no era estable i de consens, sinó de competició interna, que ara ha explotat.

—Frase: ‘Les virtuts de la transició són els vicis d’ara.’
—Les virtuts de la transició s’han convertit en els vicis de la democràcia. La transició va tenir un bon èxit, però es va fer amb negociacions entre elits polítiques improvisades, que són l’origen dels partits minúsculs que he dit. Allà es va negociar amb èxit una situació bastant inèdita: una constitució acceptada per quasi tothom. Ara, aquesta via negociadora entre elits ha continuat sent la forma en què es prenen les decisions. Manen les oligarquies i el pacte no és un consens social real. I així hem estat quaranta anys. I amb una distància creixent entre les oligarquies i la majoria dels ciutadans.

—Per què el títol? Per què creieu que és la història d’una frustració?
—’Frustració’ no vol dir ‘fracàs’. No dic que Espanya sigui un estat fallit, com Somàlia. El problema és que les expectatives sempre han estat molt altes. Eren l’imperi més gran del món. Inèdit. D’haver cregut que l’estat era molt fort, i la nació orgullosa i que la democràcia seria un exemple. Això es va escriure. I en realitat, ni en el cas de l’imperi, de l’estat o de la nació s’han aconseguit els objectius. Per això parlo de frustració. Expectatives que no es compleixen.

—Vivim a Espanya o vivim a Castella?
—Home, l’Espanya castellana sempre ha estat el 70% del país. Quan hi havia la Corona d’Aragó, ja hi era, aquesta proporció. Castella ha estat dominant. Jo dic que Catalunya té un problema estructural. La mida. És prou gran i potent perquè intenti liderar Espanya i reformar-la però no s’ha acabat d’aconseguir. Era forta per a crear l’expectativa, però no per a complir-la. Però alhora sí que és massa gran i potent perquè l’Espanya castellana pugui prescindir-ne. No pot. No pot deixar-la que faci pel seu compte. Com fan, espero no ofendre, amb els bascs. És aquesta mida incòmoda. Per això dic jo que la solució és Europa.

—Per què?
—Perquè hi ha vint-i-tants països i regions i hi tenim molts més socis, col·legues, amics, rivals possibles. Hi pots jugar un joc més complex i sortir d’aquesta polarització dins l’estat espanyol.

—On era Josep Maria Colomer l’1-O?
—Era a Washington amb quatre amics mirant la TV a Internet, i molt nerviosos. No vaig votar. El 21-D sí que vaig votar.

—Valoreu-me’l. Com el vau viure, com el vau veure? Quines conclusions en traieu?
—Molt angoixat. Era el dilema del presoner, que més gent ha utilitzat (jo mateix amb el llibre de la transició). I ara és més famós. Tant el govern de Catalunya com el govern d’Espanya haurien estat milloo si haguessin confiat tots dos l’un amb l’altre. Si s’hagués mantingut la DUI ajornada i s’haguessin convocat eleccions. I si tampoc no hi hagués hagut el 155. El problema és que ningú no es fiava de l’altre. El govern espanyol va pensar que la DUI, encara que el Senat frenés el 155, tirava endavant. I el govern català va pensar que encara que suspengués la DUI, el 155 tirava endavant igualment. El pitjor escenari per a tots dos. Contra la por de perdre completament enfront de l’altre van tirar pel dret i van arribar a una situació que tots dos volien evitar.

—Què votaria en un referèndum Josep Maria Colomer?
—Ho he dit més vegades: si hi hagués un referèndum com a Escòcia… A mi, m’han invitat al parlament d’Escòcia a parlar. I allà vaig conèixer Salmond personalment. Aquell projecte era un referèndum pactat amb el parlament britànic. I el pla de Salmond era negociar amb la UE que Escòcia formés part de la Unió Europea en un termini de dos anys. I, mentrestant, esperar-se dins Gran Bretanya. No sortir de la Gran Bretanya fins que no s’entrava a la UE. Està escrit. No estarien mai fora d’Europa. Si es fes un referèndum com aquest a Catalunya, jo votaria que sí. No tinc cap problema a dir-ho. Amb un referèndum pactat i legal. Ara, personalment, crec que cap govern espanyol no l’acceptarà mai. En un referèndum pactat sortiria el sí, i ho saben. Ho perceben. A diferència d’Escòcia. I, per tant, cap govern no l’acceptarà mai. I, per tant, aquesta hipòtesi no és viable. L’única de viable és que se n’encarregués Europa. Que fos la UE qui pactés el referèndum. Sense aquest pacte, jo ho veig inviable. Però en fi, bé que va passar a Montenegro. El senyor Solana va ser l’encarregat d’organitzar el referèndum d’independència de Montenegro. Solana, a qui conec, i que és per aquí, a Washington.

—Ah, doncs demaneu-li si organitzaria un referèndum d’independència a Catalunya.
—Ja t’asseguro que li ho preguntaré. Jo, allò que vull dir, és que no és impensable, no és impossible una cosa com aquesta. Potser en aquest moment no, amb el Brexit, però amb una Europa més assentada no ho seria, d’impossible. Jo, l’única hipòtesi que veig viable és aquesta.

—I mentre el referèndum pactat via Europa no arriba, què fa el senyor Colomer? Votar la CUP?
—Haha! Ni els pròxims a mi han sabut què voto. Trobo difícil de mantenir la mirada obertament critica i alhora ser partidista. Però, vaja, jo els he votat gairebé tots.

—Us feia de l’òrbita socialista. Pot ser?
—He rebut ofertes de ser polític professional de gairebé tots els partits polítics.

—Se’n sortirà, l’independentisme?
—Per la via unilateral, no hi ha cap sortida. L’única via és multilateral. Amb un acord amb la UE i l’estat espanyol. La UE ho hauria d’engegar.