30.11.2018 - 02:00
Després de quatre dies seguits de vaga, els metges dels CAP públics de Catalunya tornen a treballar. Els de la xarxa concertada continuen en peu de guerra. El secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, parla de l’acord que acaben de signar amb l’Institut Català de la Salut. Puig (Barcelona, 1954) és nefròleg i treballa a l’Hospital del Mar de Barcelona. Ho veu clar: si els pactes no es compleixen, tornaran al carrer.
—Com la valoreu, la vaga?
—El seguiment que hem tingut, des del primer dia, ha estat realment magnífic. Parlem d’un 75% dels professionals que van fer vaga els dos primers dies i d’un 66% els altres dos, perquè hi havia un mínim d’un 25% i d’un 33% que havien de prestar els serveis indispensables. La gent que quedava ha seguit la vaga. La crida que hem fet a la mobilització ha tingut èxit. No tenim cap més manera de bellugar la cadira dels polítics.
—El director gerent de l’Institut Català de la Salut, Josep Maria Argimon, va dir que calia fer aquesta vaga, tot i que compartien el diagnòstic i l’anàlisi que fèieu des del sindicat. Per què ha calgut arribar a l’extrem per a solucionar el problema?
—Perquè les queixes vénen de tots els col·lectius: dels bombers, de Mossos, d’ensenyament, de la justícia… Tothom està malament i es queixa molt. Tenim el que tenim i hem d’anar tirant. Però ha semblat que era absolutament imprescindible en aquest moment fer un cop de puny sobre la taula, un cop de puny genèric com ho és la vaga quan ets un treballador. En un país civilitzat, on es parla i hi ha institucions que escolten i que poden actuar, això s’hauria aturat a temps. No s’ha fet. Som un país on, des de fa un any i mig, estem en stand by en política. No tenim líders que gestionin allò que més importa a la societat: la sanitat, les pensions, l’ajuda a la tercera edat, les infrastructures… Fa falta gent que pensi i que engegui projectes i que anem progressant. Hem navegat amb el pilot automàtic. Les institucions són sòlides, hi ha gent amb experiència, i tothom ha anat fent la seva feina. Però és clar que això té un recorregut curt. Els temps canvien. En el nostre cas, les patologies canvien, la quantitat de gent gran va augmentant, les necessitats de recursos per a atendre-la correctament també va augmentant… De manera que les decisions polítiques, la planificació a mitjà i llarg termini, són imprescindibles perquè no ens agafi sempre amb el pas canviat. Això acaba passant factura.
—Com s’ha gestat l’acord?
—Hem arribat a un acord a migdia. Hem fet una reunió amb els nostres delegats de primària de l’ICS. S’ha explicat què havíem pogut aconseguir. En totes les negociacions, hi ha una part que aconsegueixes i una que no. No en tens mai el cent per cent. S’han presentat els termes en què semblava que es podia signar i aquesta reunió de delegats ha donat el vist-i-plau perquè, a la comissió negociadora, es pogués signar el final de la vaga i el memoràndum dels aspectes que s’han de posar sobre la taula.
—L’acord garanteix el màxim de 28 visites que demanava el sindicat?
—Sí. D’alguna manera, més que parlar de topall de visites, ens interessa a tots assegurar un mínim de temps. Per tant, conjuguem un mínim de temps, que són els dotze minuts per assegurar la qualitat de l’assistència, la possibilitat que el metge pugui escoltar el malalt, el pugui auscultar i palpar, li pugui explicar què sembla que té i què ha de prendre. La preocupació de l’ICS és que si reduïm el nombre de visites, i avui n’hi ha 30, 40 o 50, no podem deixar d’atendre la resta. Sobre la taula hi ha que si les visites que no es poden atendre al matí –o a la tarda si es treballa a la tarda– es puguin atendre fora d’aquest horari. Et pots quedar un parell de tardes la setmana i estar tres o quatre hores més veient malalts amb els mateixos minuts. Per tant, ampliarem, d’alguna manera, la quantitat de gent que hi ha al sistema. Parlen de 200 metges més i probablement són més (250 o 300 metges i n’hem perdut 900 aquests anys). Són metges de família, ginecòlegs, odontòlegs i pediatres. No tenim 250 metges per a fer aquesta feina en horari normal. Se’ns han escapat.
—On han anat?
—Som la comunitat autònoma dins Espanya que exportem més metges a altres comunitats autònomes que estan en millors condicions. Totes, tret d’Andalusia, ens passen la mà per la cara. Els de Lleida se’n van a l’Aragó. Els de Tarragona, cap a València i a les Illes. A Girona hi ha més tendència a anar al sud de França amb un cop de cotxe o de tren. Per tercer any consecutiu, som la comunitat autònoma que ha demanat més certificats a l’Organització Mèdica Col·legial de Madrid per anar a l’estranger. Europa els accepta. Són metges ben formats en el sistema MIR, els tenen en bona consideració. A Europa, al portal Eurojobs, demanaven més de 9.000 metges entre Alemanya, França, els Països Baixos… Feina per a anar a l’estranger, n’hi ha. Les condicions de treball, sobretot econòmiques, són millors. Travessar la frontera vol dir doblar el sou. I això, per a la gent jove, és atractiu. I significa treballar amb unes condicions de càrrega de treball molt millors que les que teníem aquí. Per tant, ens hem encarregat de malbaratar diner públic formant estudiants a la universitat i formant MIR, que és car perquè és subvencionat amb diners de tots. I quan els tenim ben formats els deixem escapar. Això s’ha fet d’una manera molt consistent aquests últims vuit anys. Les polítiques neoconservadores d’estalvi porten a això. No és una crítica banal ideològica. Mireu d’on veníem i on som. Qui ho ha provocat això? La utilització que s’ha fet de la crisi per a estalviar. Això és reversible, però necessita una política que faci un tomb de 180 graus.
—Els metges que ja exerceixen faran les hores de més voluntàriament i es remuneraran a part?
—És la clau de la qüestió: que de manera voluntària puguis visitar els malalts que vulguin visitar-se amb tu i que acabis fent tota la feina però amb més hores i, per tant, amb més qualitat assistencial. Això s’ha d’aplicar i ha de fer de pont amb la trobada progressiva de metges que, així que vegin que el sistema és més amable i poden visitar la gent oferint una mínima qualitat, deixaran d’anar-se’n o tornaran. Mentre això no passi, perquè no serà d’avui per demà, hi ha el compromís que la quantitat de visites que s’hagin de fer s’acabaran fent. Que ens deixin organitzar i atendrem la gent sempre que hi hagi aquest mínim temps d’atenció per a no fer les coses de qualsevol manera.
—Hi haurà prou metges voluntaris per a fer més hores? També s’ha criticat la càrrega assistencial de cada metge.
—La càrrega no és per les hores que treballes, sinó per la manera com treballes. Si he de veure cinquanta malalts en cinc hores, vol dir que visito deu malalts l’hora. Per tant, utilitzo sis minuts de mitjana per malalt i això fa que tingui la sensació que ho faig malament, que alguna cosa se m’escaparà, que alguna pregunta no l’he feta, que se m’ha acudit allò més tard i el malalt se n’ha anat… Aquesta angoixa, aquesta sensació que no controlo la situació i no sé què pot passar, un dia darrere un altre, és esgotadora. Si em diuen que visitaré la meitat al matí i la meitat a la tarda, treballaré més hores però treballaré més de gust. Estaré més segur de la feina que faig. És fàcil, i això és especulatiu, que arribem a trobar prou professionals. Estan interessats a veure els seus malalts. I també es reduiran les quotes de 1.500 a 1.370 aproximadament, i es ponderarà segons el lloc on hi hagi el CAP. No és igual tenir 1.600 malalts en un ambulatori de Pedralbes, on probablement el 80% de la població té mútua i no va al metge de capçalera o hi va molt poc, que a la Mina, on un 5% tirant llarg deu tenir mútua però els altres tots van al metge de capçalera. Cal tenir en compte l’envelliment de la població, l’estat sòcio-econòmic, les distàncies quan parlem d’ambulatoris de l’interior del país… Totes aquestes variables tenen un pes que fan calcular la quantitat de feina que pot tenir un metge. Aquest càlcul s’ha fet i es pot acabar de discutir, però ja és una primera aproximació a la realitat. Això es començarà a reflectir i pot ser que en alguns llocs sobri algun metge i que, en alguns altres, en falti.
—Ahir, amb el president del sindicat, vau comparèixer a la comissió de Salut del parlament.
—Hem demanat que deixin de fer discursos en què tothom es dóna cops al pit perquè estan absolutament enamorats de l’estat del benestar i de la sanitat i, en canvi, a l’hora de fer el pressupost, que és on realment compta la intencionalitat, sortim malparats. Ara que fan el pressupost, els demanàvem que totes les bones paraules es reflectissin en xifres. Si no, podem entrar una altra vegada en una cortina de fum i no convé a ningú. Deixem d’enganyar-nos.
—Teniu garanties que hi haurà realment un tomb de 180 graus? O ens podem trobar d’aquí a un temps amb els acords incomplerts i amb una altra convocatòria de vaga?
—Volem creure que aquesta vegada han vist les orelles del llop. Han vist un seguiment multitudinari de la vaga, que els metges han arribat al límit, que no poden fer res més sinó protestar. La gent estava disposada a fer vaga indefinida. Deia: s’ha acabat! S’ha arribat a un extrem que sembla que la classe política ha entès que ens hi picarem els dits. Si s’hi acaben posant d’esquena, tindrem un problema social tremend i ho acabaran pagant a les urnes. Per tant, seria molt greu que tornessin a jugar, parlant malament i clar, a la puta i a la Ramoneta. Seria molt mala estratègia. La gent està cansada i sap quan li aixequen la camisa. Si després de fer el cop de puny sobre la taula i d’arribar a un acord s’acaba convertint en paper mullat, la revolta pot ser espectacular. No convé a ningú.
—Amb els cent milions d’euros que invertirà de més el govern en l’atenció primària, n’hi haurà prou?
—No, amb això aconseguim augmentar el pressupost de primària un 1,2% més. Partim d’un 16,8% i ens posem en un 18%. Però demanem, i ho demanem perquè les societats científiques i l’OMS ho recomanen, que la primària tingui un 25% del pressupost de Salut. És un pas endavant, no ho hem de negar, però som lluny. Necessitem que aquest tomb continuï. Suaument, però sense aturar-se. I que d’aquest 18% es passi a un 19%, a un 21%, i ens anem acostant a aquest ideal de percentatge.
—Què passarà amb la concertada?
—Té problemes importants. La concertada sobretot es basa en l’activitat hospitalària. El 82% dels llits hospitalaris d’aguts són a la concertada, i és un 20% de primària. L’estructura hospitalària està molt malmesa, sobretot en tecnologia i en poder adquisitiu, que s’ha perdut al voltant d’un 30%. La crisi s’ha endut dels metges, especialment, molts diners. S’ha perdut la direcció per objectius (en el millor dels casos te’n poden pagar un 50%), i la carrera professional de gent que s’esforça i publica i que va més enllà de l’assistència no es premia pagant-los més diners. A més, hi ha les pagues dobles retallades que afecten tots els treballadors públics, el 5% del senyor Zapatero, que va significar una mica més d’un 8%… A això, s’hi afegeix el cansament físic i emocional. És una bomba de rellotgeria. Si ho han entès així, i sembla que ho han entès així, anirem bé. Si ens volen tornar a torejar i ens han ensenyat un drap vermell perquè ens distraguem, prendrem mal tots.
—La convocatòria de vaga d’avui de l’atenció primària concertada es manté.
—Sí, estava convocada cinc dies. A partir d’aquí, es confia que d’alguna manera el CatSalut, que és el proveïdor que paga els concertats, s’arromangarà i també negociarà amb totes les patronals i els sindicats les condicions de millora demanades. S’ha perdut tota una setmana. Però avui hi ha hagut una primera entrevista en què almenys les paraules sonaven prou bé per a pensar que seurem, parlarem i intentarem arribar a un acord. D’aquí a final d’any ens donem temps per a poder arribar a un acord. Si no s’hi arriba de cap manera, tornarem a mobilitzar la gent. Aquesta setmana s’ha demostrat que l’estat de malestar és igual en qualsevol estament mèdic, es treballi on es treballi, i que cal parlar de tots, no sols d’una part.
—El pacient i el metge dels CAP concertats estaran en inferioritat de condicions respecte dels públics.
—Exacte. Hi haurà una asimetria en la qualitat del servei d’una població respecte d’una altra i un maltractament del professional només per àrea geogràfica. Com que l’ICS necessita 200 metges, pot ser que hi arribin de la primària concertada. Ja tenien una certa fuita, però si ara milloren les condicions, com esperem, la fuita de la concertada serà espectacular. O es treuen la son de les orelles aviat, o tindran un problema gravíssim. Això pot fer que es desllorigui el tema de la primària concertada. Si no, es quedaran sense metges.
—Però el pacient no té cap culpa que li assignin un CAP concertat.
—El pacient tindrà un metge que veu 50 malalts i el compararà amb uns altres que n’atenen 25. No anem bé així, eh? I a més, es trobarà que de sobte el seu metge ja no hi és. No es poden permetre el luxe de tenir metges de primera i de segona. Els de segona passaran a primera perquè hi ha capacitat per a engolir 250 metges.
—Preveieu que la tornada a l’activitat normal als CAP a partir d’avui sigui complicada?
—S’han deixat de fer moltes visites. També és cert que la gent, conscient de la situació, tampoc no ha format cues ni els hospitals s’han desbordat. És de preveure que bona part de la feina que s’ha deixat de fer es faci la setmana que ve. De moment, les coses continuaran essent lletges i ho hem d’assumir. D’avui per demà no arregles el món. Vindrà Nadal, vacances, fred, grips, problemes respiratoris… Hi haurà pressió assistencial. Però una cosa és rebre pressió assistencial forta veient el final del túnel i una altra és que sigui per sempre i cada vegada pitjor. Confio en la professionalitat que han demostrat els metges d’aquest país fent funcionar la sanitat durant tot aquest temps en condicions tan precàries. Això sembla que sí que té final.
