19.01.2017 - 02:00
L’editorial Proa publica, un any més, el Premi Miquel de Palol de poesia, en aquest cas concedit al poeta Josep Maria Fulquet (Barcelona, 1948) i al seu volum, Morir com un riu, un llibre de poemes molt poderós i fins i tot brutal en algunes de les seves conviccions, eixamplades a partir de la intenció de sacsejar el lector i fer-lo participar de la veu poètica que aquí s’eixampla com una exhalació. Comentant l’esmentat volum, el poeta Carles Camps Mundó en fa una defensa exaltada i aprofita per atacar algunes de les misèries del sistema literari català actual. Amb el tema encara candent, des de Núvol el poeta Jaume C. Pons Alorda entrevista Josep Maria Fulquet per parlar del seu nou llibre i per conèixer més claus de la polèmica.
Jaume C. Pons Alorda: Com a cita d’autoritat per obrir el teu Morir com un riu agafes un text de Nietzsche en què el filòsof alemany assegura que el poeta expressa “pensaments i sentiments” que nosaltres també tenim, i “d’una manera tan bonica”. Després, en el seu primer poema, el que enceta, un vers ens retorna a “repeticions de coses ja sabudes”. Per a vostè la poesia és una lluita contra els tòpics o és parlar del coneixement compartit entre els éssers humans?
Josep Maria Fulquet: He agafat aquestes paraules de Nietzsche, dels Aforismes concretament, una mica per significar que el poeta no és en cap cas un extraterrestre, un individu “posseït” per la divinitat, com van posar en circulació els romàntics. Byron, Shelley, Keats, però també Goethe i el seu Werther, van fer molt de mal (potser “mal” no és ben bé la paraula, és simplement una manera d’expressar-ho) en aquest sentit. Fins i tot —no podia ser altrament— la seva mort (l’un, lluitant per la independència de Grècia; l’altre, ofegat en una platja italiana) va ajudar a crear aquesta aura de personatges únics, irrepetibles. I ells potser ho són, però no pas la seva obra, el que van escriure. Amb aquest epígraf de Nietzsche he volgut remarcar precisament això que dic parlant del text d’Eliot i del concepte de tradició, concretament la tendència que tenim, al fer l’elogi d’un poeta, a insistir en els aspectes de la seva obra que menys s’assemblen als altres; és a dir, que sovint, al comentar determinats aspectes de la seva obra, hi volem detectar l’individual, l’original, allò que el fa diferent dels altres. En canvi, si ens acostem al poeta sense aquest “parti pris”, sovint ens adonarem que no solament les millors parts de la seva obra, sinó les més individuals, són aquelles en què els seus avantpassats, els poetes ja desapareguts, confirmen amb més vigor la seva immortalitat. Això diu Eliot, i serveix per contestar una mica la seva pregunta. Fixi’s que Nietzsche diu que la primera alegria que ens dóna un poeta és descobrir en ell un pensament, o un sentiment, que nosaltres també tenim. ¿No és parlar del coneixement compartit entre els sers humans això? Morir… no pretén en cap cas ser un llibre original, per descomptat. Al contrari, vol aprofundir en pensaments i sentiments del comú, que ens vénen donats per la tradició, per dos mil anys de plantejar-nos les mateixes qüestions, de manifestar estats d’ànim determinats per factors d’ordre tant moral com intel·lectual o afectiu. I per cert, ara que parlem d’això, quan vostè em demana quins són els autors que llegeixo, n’hi he dit molts, tant de catalans com d’europeus, però m’he descuidat de citar-n’hi dos; i més que dos autors, que també, dos llibres que em van impressionar al llegir-los, precisament perquè, cada un en la seva especificitat particular, posaven en relleu això que li deia de compartir sentiments que tots tenim. L’un és Sense invitació, de Vicenç Villatoro (Proa, 2011); l’altre, Rere els vidres, de Jaume Huch (Ed. de L’Albí, 2015). En ells, hi descobreixes això: pensaments i sentiments que tu també has tingut i que ells, en funció de la seva capacitat de combinació, de la seva “ars combinatòria”, fan aparèixer com si fossin nous.
Podeu llegir l’entrevista sencera a Núvol, el digital de cultura.
