16.02.2021 - 21:50
La biografia Pau Casals, música i compromís, de Josep M. Figueres, forma part de la col·lecció de grans obres d’història d’Enciclopèdia. La novetat dins aquesta col·lecció és que per primera vegada es dedica un volum a un sol personatge. Però el fet és que la trajectòria de Pau Casals (el Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973), en el seu vessant musical, pacifista i de compromís social, escrita des d’un punt de vista català, dóna per a aquest volum i per a uns quants més. L’autor de la comesa, Josep M. Figueres, fa quinze anys que es dedica a la recerca biogràfica de Casals, des que la Fundació Pau Casals del Vendrell li va encarregar de col·laborar en l’exposició Pau Casals i l’exili. Ell considera Casals una figura única: “Aporta una renovació del violoncel tan important que hi ha un abans i un després de Casals. Però a més, Casals té un compromís amb la humanitat, amb els infants. I té un compromís absolut amb una Catalunya perseguida. Ell manté el testimoni i aixeca la moral i l’esperança.”
Josep M. Figueres és professor d’història a la UAB i és autor de nombrosos llibres sobre periodisme català, catalanisme polític i història cultural, entre els quals els dedicats a Valentí Almirall, Prat de la Riba, Lluís Companys, també sobre els “papers de Salamanca”, entre més. I és considerat un dels grans experts en la figura de Pau Casals.
Pau Casals, música i compromís és el resultat d’una recerca escrupolosa per més de cinquanta arxius de tot el món, que representen més de 8.000 registres i 40.000 unitats documentals. Figueres ha estudiat a fons l’epistolari i també la premsa catalana i internacional, cosa que li permet de fer aportacions inèdites.
Segons Figueres: “L’obra no és un aplec de documents i d’imatges, sinó que és una explicació de la vida i la trajectòria de Casals. I és explicar-la des d’una òptica catalana. I calia, perquè ara ja fa unes quantes dècades que no hi ha cap biografia nova al mercat. I és la primera des d’una òptica historiogràfica, més enllà de la testimonial i poètica del seu amic Joan Alavedra. Hem accedit a l’epistolari i l’arxiu personal de Casal i, d’altra banda, als grans arxius d’arreu, que per primera vegada s’han pogut consultar.”
—Per exemple, quins arxius heu consultat?
—Arxius de conservatoris i escoles de música de Barcelona, l’arxiu del conservatori de Madrid on Casals va estudiar (el de París no el conserven), els arxius públics de la persecució i seguiment que va patir per part del franquisme, i, naturalment, arxius dels llocs on va viure: a Prada i a Puerto Rico, l’Arxiu General de la Nació. I també arxius petits, però no menors, com l’arxiu de l’Orfeó Català, que explica les interioritats de l’obra El Pessebre; i l’arxiu de Montserrat, que explica la relació de Casals amb Montserrat i els monjos. Tot plegat conforma una obra de síntesi molt enriquida amb imatges i altres documents explicatius d’una vida i una trajectòria.
—Fa quinze anys que us dediqueu a investigar sobre la vida i l’obra de Pau Casals.
—Tot va néixer quan la Fundació Pau Casals em va demanar que col·laborés en l’exposició Pau Casals i l’exili. A partir d’aquí, m’hi vaig enganxar i vaig recollir materials, primer per redactar aspectes puntuals, com ara “Pau Casals a la Guerra Civil” o “Pau Casals a la Segona República”. I tota la recerca feta culmina amb aquesta obra, que és la síntesi de la vida pública de la trajectòria musical, cívica, social i cultural de Casals.
—Aquesta biografia quines aportacions noves més ofereix? Perquè s’ha escrit molt sobre Pau Casals.
—Sí, s’ha escrit molt, però sobre Casals i Catalunya, molt poc. I molts dels autors repeteixen el que han dit els altres. No tenim unes memòries de Casals, no tenim una biografia plena de Casals. Tenim la de Robert Baldok, però és del 1982, i tenim la de Joan Alavedra, un testimoni meravellós, que t’emociona, però que pràcticament no posa cap data. Però hi ha una altra informació valuosa que ara hem considerat: tots els articles que Joan Alavedra va escriure a Tele/Estel. Perquè Alavedra era periodista i es van conèixer pel periodisme i ell va fer-li set entrevistes o vuit. Casals va conèixer els grans crítics musicals del país per mitjà del periodisme. La relació de Casals amb els periodistes és molt àmplia. I novetats, em demanàveu? N’hi ha moltes. Gairebé a cada capítol n’hi ha alguna, perquè és una obra feta a partir d’arxius consultats per primera vegada.
—Doncs destaqueu-ne alguna.
—Allò que em sorprèn més històricament és exhumar el sumari del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas, que és un sumari de 150 pàgines, on es veu descarnadament la duresa del franquisme contra Casals, que el persegueix. I també estic molt content de la documentació que vaig trobar a Alcalá de Henares, a l’Arxiu General de l’Administració, en l’apartat dels exiliats: carpetes i carpetes plenes sobre Pau Casals. Li van fer un seguiment minuciós fins el dia de la mort. Totes les ambaixades informaven del que deia Casals, amb qui es trobava, etc. I també he resseguit la premsa francesa per veure la relació de Casals amb altres exiliats. Veus la generositat de Casals. També descobrim els arxius musicals de la infantesa, on hi ha les seves notes. O els dos mil documents provinents de l’Arxiu de Puerto Rico.
—Dèieu que Pau Casals no va deixar escrites unes memòries, però heu trobat un dietari que va escriure l’any 1900.
—Aquest dietari té història, perquè eren unes petites notes en uns quaderns, molt del dia a dia, que ell escrivia quan era a París, perquè li demana la seva mare. Ho fa per la seva mare. No s’hi esplaia com a escriptor, però d’escriure en sabia. Es veu en els seus discursos. El de les Nacions Unides és un parlament preciós, breu, perquè li demanen que sigui breu, però ho diu tot: hi surt la mare, hi surt Catalunya, hi surt la pau. I sempre escrivia amb respecte i sense acritud.
—Parleu-nos de l’epistolari que heu consultat.
—Trobem que en les cartes de Casals hi ha tots aquests elements: sobre les gires, que en fa moltíssimes; sobre la distància amb la seva mare i la seva família i amics; i després la capacitat de sintetitzar. Els epistolaris són una informació extraordinària. I el seu és d’una riquesa exuberant. Casals té relació amb les grans personalitats del món polític i dels pensadors del seu temps, amb músics i musicòlegs, periodistes i crítics musicals. És un epistolari abassegador. Amb una cal·ligrafia maleïda, això sí. I et mostra les interioritats, les dureses i els moments de plenitud, de l’exili i de tota una llarga vida. La correspondència és una part especial d’aquest llibre.
—Casal ho guardava tot?
—Tot ho guardava.
—L’altra gran aportació que fa el llibre és la informació sorgida dels articles a la premsa.
—Aquests són els secrets del llibre: les cartes i la premsa. La premsa és d’una riquesa extraordinària, també. Casals té molta cura de la premsa, de ben jovenet envia tot allò que fa a la revista El Baix Vendrell. I després tindrà una relació personal d’amistat amb els crítics musicals dels diaris i les revistes del país. Els crítics de la Publicitat, la Veu de Catalunya, La Vanguardia, la Revista Musical Catalana, etc., seran amics seus, aniran al teatre, aniran a casa seva… També he trobat entrevistes que no es coneixien. I a París, la Revista Musical és una altra tribuna. La premsa és un testimoni de primer ordre. Fins i tot hi ha un periodista de Le Monde que el segueix a tot arreu.
—Això denota que Casals dóna importància al paper de la premsa, i també que és un personatge públic i popular i que, per tant, és notícia.
—I aleshores et trobes que, per exemple, quan es parla de l’home a la lluna, és una de les personalitats que el New York Times tria per comentar l’efemèride; o a l’inrevés, quan es mor Kennedy, és Casals que per iniciativa pròpia envia un escrit de condol a un diari de Puerto Rico.
—Pau Casals és una gran personalitat musical internacional, però també té una dimensió social i cultural molt important. En el llibre, aquest conjunt de qualitats es veu reflectit, per exemple, abans de la guerra, quan crea l’Orquestra Pau Casals, que no va rebre suport de la Generalitat. Al principi s’endeuta, però tira endavant tot i la manca de suport institucional.
—Casals té un compromís moral amb ell mateix, per influència de la seva mare, i uns valors que mantindrà tota la vida. Aquest compromís el materialitza d’una manera constant al servei d’unes idees que li seran consubstancials: la lluita per la pau, l’esforç per la divulgació musical i el treball per l’exigència. Aquests tres aspectes faran de Casals una personalitat singular. Tan singular, que és difícil trobar un músic de nivell amb aquests valors. Casals deia que l’orquestra és el màxim instrument. I els músics, fins i tot els que no tocaven, anaven a l’assaig. Ell els respectava i els pagava bé. I els transmetia passió. I els músics veien en Casals la màxima expressió del que era aquest art. Hi havia una comunió d’esperits. Això és màgic. Per això cada concert era únic. Per a Casals l’orquestra era la seva joia. L’Orquestra Pau Casals serà la culminació d’un somni i arribarà a situar Barcelona musicalment en una de les posicions més notable del món. És a dir, Barcelona es posarà com Viena, com Londres i París. Tot i que l’orquestra no serà l’única peça, és el moment dels conservatoris, dels crítics musicals… però serà la visibilització de l’esforç que farà Casals i que la guerra truncarà.
—També crea l’Associació Obrera de Concerts, per acostar la música clàssica als treballadors amb pocs recursos.
—Diu molt d’ell. Ho tenia molt endins. I l’experiència va ser increïble, perquè no s’hi cabia, al Palau de la Música. I l’Associació Obrera de Concerts trobarà un suport incondicional en Casals. Però és que després, a l’exili a Prada, a l’església de Sant Pere, sempre feia un dia de concert només per a la gent de Prada. També dóna suport tota la vida a l’organització Spanish Refugee, per ajudar els refugiats espanyols, principalment els residents a França. Els refugiats podien comptar amb ell. Amb Pau Casals s’hi podia comptar.
—Creieu que si no hi hagués hagut la guerra del 1936-1939, Casals s’hauria dedicat més a la direcció d’orquestra que no al violoncel?
—En aquest cas, no puc respondre què hauria passat, però sí que ho puc dir arran de la Segona Guerra Mundial: amics seus són perseguits a Alemanya i també li expliquen com pateixen els infants, i això el commou. De manera que la Segona Guerra Mundial el canvia. També amb la guerra freda, les bombes atòmiques, Casals pren l’opció per la pau.
—Com és que fa tants anys que us dediqueu a estudiar la figura de Pau Casals?
—Perquè és únic. Casals és un infant de poble que estava predestinat a ser músic, com molts altres que tocaven a Barcelona. Però la seva mare, de ben petit, s’adonà que el seu fill tenia una oïda extraordinària. Va detectar un talent. I Casals duu tota la vida aquest somni. I es converteix en un músic d’una rellevància mundial, que renova el violoncel a una escala d’innovació absoluta. Però Pau Casals va més enllà: és un home estimat pel seu amor i compromís amb la música, però també per la seva humanitat i pel seu amor a Catalunya.
