Josep Lozano: “Amb Estellés els ha eixit el tret per la culata”

D’ençà d’El mut de la campana, de l’any 2003, Josep Lozano (Alginet, Ribera Alta, 1948) no havia publicat cap novel·la. Ara hi torna amb La fràgil memòria (Afers), una obra construïda a partir dels monòlegs de dues dones coetànies que han viscut realitats diferents. L’una parla com a perdedora de la guerra de 1936-1939 i l’altra, com a guanyadora.

En aquests vint anys, Lozano no ha estat aturat, sinó que ha fet uns quants treballs literaris, com ara una revisió de la seua cèlebre Crim de Germania, una tesi doctoral o llibres de poesia. També ha coordinat llibres col·lectius, com Nosaltres els fusterians i, més recentment, el volum d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Un ram convuls de síl·labes de vidre.

En aquesta entrevista, Lozano parla de la importància de la memòria en la seua obra i en la seua vida. I analitza també la situació política del país.

—Tituleu la novel·la La fràgil memòria, però les dues dones conten els fets de la guerra en la immediata postguerra, és a dir, encara passen quan els expliquen.
—El títol és un vers de Robert Cortell, de Carcaixent. Em va fer gràcia el contingut que expressava. En les guerres, els vencedors conten la història. Jo volia contar la història de dues dones des de les seues perspectives personals, de dues tendències distintes. I ho he aprofitat per parlar de la guerra, de l’amor, del desamor, de les injustícies.

—Qui són Lliber i Regina Barona?
—Lliber és una dona republicana, el nom també connota això. I Regina Barona és d’una família conservadora. Parlen de les seues experiències, de la seua vida.

—Sóc dona, vídua, de poble. Així presenteu Lliber i així comenceu la novel·la.
—Sí, perquè tot el món sap que les dones han estat relegades o marginades, no pintaven fava, diríem. Em feia il·lusió contar que les dones poden decidir què pensen, que poden reaccionar.

—Com heu fet la tria de l’estructura de la novel·la?
—Són dos monòlegs. La qüestió dels gèneres, a mi no m’interessa massa. Quan vaig escriure Crim de Germania, el model era Manhattan Transfer, de John Dos Passos. La vaig trobar per casualitat en la biblioteca del poble, i per a crear un ambient, vaig pensar a recórrer a diversos elements com un interrogatori, una narració tradicional, unes memòries… I en vam dir novel·la. Més que una novel·la canònica era un ambient novel·lístic. En aquest cas, en aquesta novel·la d’ara, la intenció també és crear un ambient i en eixe ambient hi ha incloses les dues dones.

—Per a separar l’un monòleg de l’altre, heu fet molta faena estilística. Com ha estat el procés?
—La llengua palesa la manera de viure i de pensar d’una societat. Per a mi, això era molt interessant. Ser testimoni d’un temps, a partir de la llengua que parlen. Investeixen fantasmes, records, tot el que els dóna vida i que ens aprofita per a tirar endavant.

—Al final de la novel·la incorporeu una llista ben llarga de llibres i texts que heu llegit per documentar-vos. És el vostre procediment habitual, aquest de documentar-vos tant?
—Sí que ho és. A vegades t’informes molt i sempre hi ha algú que et corregeix. Recorde que a Crim de Germania algú em va dir que havia parlat de pebrots o de tomates i en aquell temps encara no n’hi havia perquè això és una cosa que va venir d’Amèrica al segle XVI o a final del XV. Em preocupa la versemblança i, per tant, he de tenir tots els recursos, tots els coneixements possibles. Amb tot, la versemblança ha d’anar carregada de seducció, per al lector, evidentment.

Podeu comprar La fràgil memòria de Josep Lozano a la botiga de VilaWeb

—En el monòleg de Lliber aprofiteu l’avinentesa per posar en boca seva la història de la guerra i de la repressió. Conteu fets reals, com ara els assassinats del president Companys, del rector Peset…
—Aquesta nit calculava que jo vaig nàixer nou anys i nou mesos després d’acabada la guerra. Són històries que a vegades em contaven i a vegades m’amagaven o m’insinuaven. Els meus avis paterns eren de dretes. M’han contat que durant la proclamació de la República a Jaca va haver-hi dos pobles ací, al País Valencià, que la van secundar. Eren Agost i Alginet. El meu avi va agafar una tal emprenyada que se’n pujà a l’andana i en tot el dia no va baixar. Era conservador, però tenia molt clar què s’havia de fer i què no, del punt de vista de la justícia. La família de la meua mare sí que eren republicans i volia contar eixes dues maneres de veure la vida que jo havia sentit.

—Lliber escriu per a amagar el que diu i en deixa constància. Li doneu veu, però viu dins un silenci.
—Perquè eixa veu també està condicionada per la por. Els anys de la dictadura van ser uns anys d’extermini i de por. L’altre dia ho comentava amb la meua germana i em va contar dos casos. Diu que anava amb una amiga per una vorera i van veure la Guàrdia Civil i l’amiga li va dir: “Anem a l’altra vorera.” La meua germana li va preguntar què havia fet i ella li va respondre que res, però per si de cas. I encara una altra anècdota. Hi ha un mossèn d’Alberic que va escriure unes memòries en valencià. En la presentació va contar que una mare estava amb un xiquet que no es portava gaire bé i la mare li va dir: “Senyor rector, faça-li por.” Amb això vull dir que el sistema es valia d’això, de la policia, de l’església i de la por.

—A partir de quina posició escriviu aquest llibre?
—Potser això sembla un poc demagògic, però m’és igual. Jo he intentat explicar que en els dos casos hi havia coses positives. Tant en les vindicacions de la dona republicana com en les actituds de la dona conservadora. Estic un poc fart d’enfrontaments, de situacions caïnites. I crec que el rerefons de la novel·la era eixe. Jo vull parlar del que pensa una dona des d’una perspectiva i del que pensa des d’una altra perspectiva, però en totes dues hi ha aspectes positius. Aquesta és la meua perspectiva. No sé si això s’hi reflecteix o no.

—Conteu fets reals i alguns els situeu en llocs molt concrets de la comarca o del terme, però al poble li heu canviat el nom i no és Alginet, sinó Aljanet.
—Ja ho vaig fer a Ribera, perquè és molt curiós que el lector tendeix a identificar coses que tu no has pensat. Et diuen: parles de no sé qui, i jo no he parlat d’eixa persona. Sí que he emprat la toponímia local i la toponímia del terme i de la comarca. Parle de coses que han passat en altres llocs però ací no hi ha hagut cap Lliber amb la vida que conta Lliber ni cap Regina Barona amb la vida que conta Regina Barona.

—Lliber explica que Blasco Ibáñez va venir a Alginet a un bateig civil.
—Sí, és un fet, va venir. Hi havia una veneració per Blasco Ibáñez. Jo he vist un anell amb l’efígie de Blasco Ibáñez. I he vist una xemeneia amb un baix relleu amb una barraca i uns llibres i un relleu de Blasco Ibáñez amb una camisa descordada.

—El llibre parla de la repressió en la guerra i en la immediata postguerra i el publiqueu en una època en què els actuals governants no parlen de memòria sinó de concòrdia.
—Uns dels elements més dolents de la transició va ser el blanqueig del franquisme. Això vol dir l’ocultament de la memòria històrica. Era una cosa evident. Quan les escoles o els instituts començaven a estudiar, el franquisme, la República i la guerra no s’abordaven mai. Era intocable, i així va la cosa. Ara en tenim els efectes.

—No n’hi ha hagut prou amb això que s’ha fet durant els vuit anys del Botànic?
—Crec que no s’ha actuat amb massa energia. Crec que han tingut una actitud pusil·lànime.

—En quin sentit?
—De mirar cap a un altre cantó o de no posar les coses clares. Recorde un programa de televisió on parlaven de les brigades internacionals. Però de les divisions i de l’aviació italiana que va bombardejar tot el litoral –aquest poble, per exemple, i Mallorca– o de les divisions alemanyes i portugueses, no en van parlar… S’ha volgut ocultar tot això.

—Què en penseu de l’anomenada llei de concòrdia?
—Em pareix molt bé, però la concòrdia ha de venir de les dues parts, no únicament d’una de les parts. En el cas de Sud-àfrica, per exemple, Desmond Tutu i Nelson Mandela. Eixien negres que deien: “Sí, jo vaig matar un blanc i no sabia ni qui era.” I al revés, també. Però això no s’ha fet mai en la vida ací. L’estat s’ha construït a partir d’un enfrontament, d’un esperit caïnita. El plantejament de la història d’Espanya ha estat el centralisme francès. No, per exemple, el respecte a les cultures i a les llengües o a les societats com es fa a Suïssa. Suïssa, no. Ha de ser com França. Això m’indigna i em rebel·la. Les elits són les mateixes. És una qüestió de privilegis. Un dels privilegis era l’educació i deien que la guerra l’havien guanyat l’església contra els mestres. Als mestres, si no els depuraven, els feien anar a missa, a les processons, obligadament.

—Una altra de les coses que fa aquest govern és evitar per terra, mar i aire de celebrar el centenari d’Estellés. Quina sensació us produeix?
—No es va contra Estellés. Es va contra la llibertat i contra la cultura. Estellés és el pretext. En un cementeri de Madrid hi ha un mural de Miguel Hernández, un poeta castellà importantíssim, i com que el govern és del PP piquen el mural. Això contra qui va? Va contra la llibertat i contra la cultura. Ells volen fer creure que contra la llengua, només, contra els independentistes… Hi ha una cultura comuna, una cultura humanística, i allí ens trobem Estellés o Miguel Hernández. Però vull dir que les Corts hi van en contra i la Generalitat, també, però la Diputació de València no. La d’Alacant crec que tampoc. L’Ajuntament de València va dir que faria alguna cosa, però de moment encara no ha fet res. A cadascú, el mèrit i la culpa que té.

—Justament per aquesta negativa, sí que hi ha molta reacció popular i es fan moltíssimes coses que potser no es farien.
—N’estic convençut. Els ha eixit el tret per la culata. No hauria pensat mai que es farien tantes coses. Ara que hem anat a presentar aquest llibre d‘Un ram convuls de síl·labes de vidre i hem buscat a quines llengües ha estat traduït Estellés… Al castellà, al francès, al neerlandès, a l’anglès, al turc, al grec… i fins i tot a l’asturià. Tot el bagatge cultural, la incidència que ha creat la seua obra en cantautors, en els que reciten, en els compositors… I em sembla que per això a ells no els importa.

—Conteu-nos coses d’aquest llibre col·lectiu, Un ram convuls de síl·labes de vidre.
—Quan feia vint-i-cinc anys que s’havia mort Fuster, Salvador Vendrell em va dir: “Per què no fem un llibre per a retre-li homenatge?” I férem Nosaltres els fusterians. Hi ha noranta-tres col·laboradors, entre poetes, periodistes, cantautors, compositors, lectors, professors… I aquest és el producte. Hi ha anècdotes molt boniques. Comentaris. Tot un ventall molt divers. Ha estat molta feina. Hi ha una anècdota de Gustau Muñoz. Estellés el coneixia i un dia a Barcelona veu una pintada on diu que han mort Gustau Muñoz, que era un militant comunista, i es va pensar que era el seu amic. I quan tornà a València i el va veure li va dir això, que es pensava que l’havien mort.

—Sou el fundador dels sopars Estellés que ja s’han escampat per tot el país. D’on naix la idea?
—Cada any fem una trobada d’escriptors de la Ribera i en la de Castelló vaig proposar de fer la festa. Vaig fer una carta de convit. Les coses estan com estan, però ser pessimistes és un luxe. Crec que hi ha un potencial que es pot emprar. I, de fet, el potencial es va veure l’any passat, quan es van fer més festes Estellés que mai, vuitanta-quatre, pertot arreu. El lloc on menys ha arrelat és a les Illes. En una ocasió se’n va fer una a Eivissa i cada any es fa a Mallorca, però a Menorca no s’ha fet mai i no sé per què.

—A Bromera hi ha una biblioteca Josep Lozano, però aquesta novel·la la publiqueu a Afers.
—Sí, a Bromera hi ha una biblioteca Josep Lozano, però també tenia amistat amb Vicent Olmos i estic molt content de com ha quedat. La dona que ix en la fotografia de la portada és la meua mare. Es va morir a trenta-sis anys. En la fotografia en tenia tretze o catorze.

—En què treballeu ara?
—M’agradaria parlar sobre la memòria, sobre abans de la guerra civil, sobre la guerra i sobre la postguerra des d’un altre punt de vista. Em sent còmode en temes de memòria. Potser és el que més m’interessa saber i, per tant, el que més conec. I potser també per a rescatar eixa memòria. Eixe és un dels meus objectius. Per ser testimoni del temps viscut. Per mostrar una manera de viure, de contemplar la vida, de pensar, que s’expressa a través de la nostra llengua.