06.12.2017 - 22:00
Pocs personatges hi ha en la literatura popular que tinguin la importància i la transcendència de Sherlock Holmes, creat per sir Arthur Conan Doyle el 1887 al llibre Estudi en escarlata. El cànon holmesià ocupa un total de quatre novel·les i cinquanta-sis relats breus, malgrat que el personatge de Sherlock Holmes apareix, com a mínim, en cinc mil títols més, que es coneixen com a pastitxs holmesians. Sigui com sigui, llegir en català el conjunt canònic sencer fins ara era molt complicat perquè feia més de quaranta anys que no es traduïa a la nostra llengua. Ara tenim la sort que Viena Edicions ha decidit de publicar dotze relats canònics dels cinquanta-sis en un volum que ha titulat Les aventures de Sherlock Holmes. La traducció és de Xavier Zambrano i cal pensar que aquest volum és el primer de la recuperació de les obres que sir Arthur Conan Doyle dedicà al seu personatge en la nostra llengua. N’hem parlat amb l’historiador Josep Lluís Martín Berbois (Sabadell, 1978), qui, a banda d’haver fet recerca en la història de Catalunya de la primera meitat del segle XX i molt especialment de la dona en la cultura política de l’època, és membre del cercle Holmes i autor de l’epíleg del volum. És un apassionat tant del personatge de Sherlock com del seu pare literari, sir Arthur Conan Doyle, un home que va escriure de tot, que tenia una personalitat ben complexa i sobre qui va recaure la sospita que havia estat Jack l’Esbudellador.
—Com arribeu a aquest projecte de recuperació dels relats protagonitzats per Sherlock Holmes que ha emprès l’editorial Viena?
—Gràcies al poeta Marcel Riera, que ja fa anys em va explicar que hi havia en marxa aquest projecte i m’ho va comentar perquè sabia que era membre del cercle Holmes i, per tant, un apassionat del personatge. Ara feia uns trenta-cinc anys que el cànon holmesià no es publicava en català, i els darrer que ho var fer va ser Laertes, en onze volums que, malgrat que són molt bonics, són un malson per als col·leccionistes, perquè van canviar el color de les cobertes, però no el contingut, i hom es podia trobar trobar que tenia tres versions del mateix número. Jo he estat sempre col·leccionista de materials sobre Sherlock Holmes, i al final em van enredar per escriure’n l’epíleg, que és un petit estudi sobre la recepció i la introducció del personatge a casa nostra.
—Entenc que l’editorial té la intenció de publicar el cànon literari de Sherlock Holmes sencer…
—Sí, la idea és començar pels relats i, després, continuar amb les novel·les, tot i que caldrà veure quina és la resposta de la gent. No hi hauria d’haver impediments econòmics per a fer-ho, perquè la resposta del públic davant d’un fet cultural d’aquesta magnitud hauria de ser multitudinària: comprar les obres protagonitzades per Holmes en català és una manera de fer país. A més, si l’editorial fa Marcel Proust en català, que és per a lectors molt potents, vols dir que no serà capaç de col·locar Sherlock allà on es mereix?
—Un personatge realment popular arriba en català per la porta gran i amb una recepció relativament ràpida des de la creació original fins a les versions conegudes a casa…
—Sí, Sherlock Holmes s’incorporà a la llengua catalana el 1908 gràcies a la traducció de Salvador Vilaragut i les il·lustracions de Junceda. Ara, per tant, se cerca un tàndem de primera fila. Es comença per aquests relats més breus i es continua amb la novel·la El gos dels Baskerville, que sempre té molt d’èxit. Però sabeu què entusiasmava el públic de l’època?
—Ni idea.
—Les obres de teatre basades en Sherlock Holmes i els altres personatges que va crear Conan Doyle. L’èxit del teatre va ser molt important per a consolidar-ne la figura. Tot i això, Sherlock Holmes, abans de l’èxit en català, ja havia tingut una molt bona recepció en castellà. En menys de deu anys ja havia arribat, i aquí, qui més se’n va aprofitar va ser Vicente Blasco Ibáñez, que va tenir una bona visió comercial, en va publicar les històries i es va fer d’or. Blasco va publicar les obres en color a La novel·la il·lustrada. Va ser un del màxims impulsors de les aventures del detectiu, que van tenir un gran èxit a Espanya i a Catalunya.
—Això mateix, quina és la clau de l’èxit d’un personatge com Sherlock Holmes?
—Suposo que és un detectiu atípic i que, en els seus casos, sempre és més complicat descobrir qui és el dolent que no pas en les novel·les d’Agatha Christie, per exemple, que sempre ho posa fàcil al lector. En el cas de les aventures de Holmes tot és molt més humà. I hem de tenir en compte que hi havia molts números perquè en Sherlock no caigués bé: és un home que es droga per estimular la ment i que li funcioni millor, és misògin i avui dia seria un ésser menyspreable, sec amb la gent, sense històries d’amor… Sherlock seria un raret, en la societat contemporània. Aquesta és, sense cap mena de dubte, una de les claus de l’èxit que té, aquest punt de superioritat moral que és un encert en la literatura però també en totes i cadascuna de les versions fílmiques que se n’han fet. Sempre funciona.
—Ens heu explicat com arribeu a aquest projecte, però com arriba Josep Lluis Martin Berbois a Sherlock Holmes?
—Hi arribo als deu anys i gràcies a la televisió.
—Com és això?
—Llavors es feia un programa que es deia Cajón desastre (es va emetre els dissabtes al matí a TVE entre el 1988 i el 1991), presentat per Míriam Díaz-Aroca, que substituïa el mític La bola de cristal, en què recomanaven molts llibres i vaig veure que parlaven d’Estudi en Escarlata. Llavors vaig pensar que la història m’agradaria i me’l vaig apuntar. Vaig anar a la Llar del Llibre de Sabadell a comprar llibres recomanats i vaig convèncer el pare per comprar-lo. El vaig començar a llegir, però el vaig deixar perquè no m’agradava.
—Segur que la història continua…
-I tant. Als disset anys el vaig tornar a agafar per anar a un viatge i el vaig devorar i vaig començar a llegir molts llibres i historietes de Sherlock Holmes, fins al punt que el meu professor d’història, que era membre del Cercle Holmes de Barcelona, em va obrir les portes i vaig poder formar-ne part. La contrapartida és que vaig haver de repetir tercer de BUP perquè llavors hi estava obsessionat i no llegia res més.
—Què és això del Cercle Holmes?
—És una entitat que va néixer oficialment el 1994, encara que ja havia tingut organitzacions predecessores, i es reunia al Pipa Club de Barcelona. El cercle és el lloc de reunió dels fans de Sherlock Holmes en particular i de la novel·la negra, popular i de les pel·lícules que protagonitza aquest personatge. Hi ha gent molt interessant i peculiar apassionada per Sherlock que forma part del cercle. Sovint ens reunim per dinar i fer activitats sobre Sherlock, que molt sovint són conferències i presentacions de llibres. Editem un butlletí trimestral i ara tenim cent deu socis de tot Espanya i més de dos mil seguidors al Facebook. En Joan Probasta, que té una col·lecció espectacular dipositada a la biblioteca Arús, n’és el soci d’honor. Per exemple, ell va ser un dels convidats que van poder anar al sopar dedicat a Holmes a Westminster. El cercle està obert a tothom, paguem una quota i un cop l’any es rep un llibre que és un petit obsequi del cercle als socis. Realment és molt interessant perquè la gent coneix en profunditat el personatge.
—Com a historiador, com reben els col·legues el vostre interès per la cultura popular? Ho dic perquè, fins no fa gaire, la cultura popular era quelcom molt mal vist a l’acadèmia.
—I encara ara, aquest tipus d’històries es veuen com un literatura menor i aquests temes no tenen gaire bon premsa a l’acadèmia. A l’epíleg no considero que res que sigui popular sigui dolent i em sorprèn molt veure que hi ha molta literatura d’aquesta època que es publica a les col·leccions juvenils, ja que haurien de sortir en col·leccions per a adults, com es varen concebre, Els autors no tenien la intenció d’escriure per a joves o tan sols per a joves. Mira, Stevenson i Conan Doyle eren amics, s’havien conegut a la universitat, però la prova que Sherlock Holmes és una literatura realment popular és que constantment se’n fan noves edicions, pel·lícules i sèries i això ho hem d’estudiar perquè ens explica com es transmet la cultura. Stevenson és molt important, i L’illa del tresor és una gran novel·la, però no se’n fan versions constantment, i potser allò que s’ha d’estudiar és la novel·la com a obra literària. Ara bé, per què als dos autors els engloben en col·leccions populars i juvenils no ho sé, jo a Stevenson no l’hi considero, però el mercat d’aquí, sí.
—Tot i això, també és realment fascinant la vida de Conan Doyle, el pare literari de Sherlock.
—Per descomptat. Era un escocès tan britànic que va arribar a ser Sir i es va allistar per anar a lluitar a la guerra dels bòers. De fet, si vas a Escòcia, et trobes estàtues de Sherlock al carrer, però cap del seu creador, i això explica moltes coses. Hi ha molts trets de Conan Doyle en el personatge de Watson, l’etern company de Sherlock, que, com sap tothom, és coix perquè ha lluitat a l’exèrcit imperial anglès.
—Sempre he pensat que Doyle és un gran desconegut que és autor de llibres interessantíssims com ara El món perdut, ocults per aquest personatge, que fins i tot va haver de ressuscitar pel clamor popular.
—Sí, i és que és així. Conan Doyle esdevé un escriptor professional gràcies als llibres i els relats de Sherlock, però escriu moltíssim i sobre tota mena de temes. Però Sherlock l’ultrapassa, i quan el vol matar, la reacció popular és tan bèstia que l’obliga a ressuscitar-lo i a escriure’n una pila d’històries més. Això tampoc no passa a la història de la literatura habitualment.
—Fins i tot sobre espiritisme.
—Sí, és cert, i al darrere aquesta curolla gairebé va perdre tota la seva fortuna, però sense cap mena de dubte va ser un personatge molt interessant per a qualsevol historiador.
—Podem dir que quan s’acabi aquesta recuperació tindrem Sherlock Holmes per a un parell de generacions?
—Per descomptat. Podrem rellegir les seves aventures en la nostra llengua els qui ja les coneixem i podran fer-se-les seves tots els qui encara no les coneixen. Això es molt important per a la nostra llengua i per al nostre sistema cultural.
