Josep-Lluís Carod-Rovira: ‘Puigdemont rectifica el full de ruta, feliçment’

Josep-Lluís Carod-Rovira (1952) és director de la Càtedra de Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) que estudia la pluralitat de la societat catalana. Per això acaba de publicar Història del protestantisme als Països Catalans (Edicions 3i4) i ens descobreix que els seguidors de Luter són la segona religió dels Països Catalans, per sobre de l’islamisme. Al despatx de l’anterior vice-president de Catalunya, s’hi destaquen tres fotografies: una amb Shimon Peres, una amb Pasqual Maragall i una amb el Dalai Lama, que pengen al costat de la portada del diari el Punt que anunciava la treva d’ETA als Països Catalans. De fons, se sent una ràdio canadenca que només emet cançons de Vivaldi. La relaxada conversa amb Carod-Rovira comença parlant dels protestants, però al final deriva en política catalana, que porta a la sang. Valora molt positivament el camí cap al referèndum i acaba dient que no fa gaire ha tingut un cert paper en processos de desarmament a Còrsega.

—Per què l’heu escrit, aquest llibre?
—Vaig decidir-me quan vaig constatar que el protestantisme era la segona confessió religiosa del país, per damunt de l’Islam. Aquí cometem un error i ens pensem que tots els marroquins són musulmans. I no. Molts són laics. D’oratoris musulmans n’hi ha uns 270, a Catalunya, però al Principat els centres protestants són 670. Dit això he de confessar que a mi sempre m’ha fascinat la dissidència, la gent que és capaç de mantenir unes idees en un context de pensament únic. I això fa que hi treballés més a gust, amb aquest llibre. He estat cinc anys anant per arxius dels Països Catalans, França, París, Tolosa, Montpeller, Ginebra. També m’he passat molts mesos a l’església protestant de Barcelona centre, carrer Tallers 26. Hi ha una biblioteca i arxiu magnífics. A mi m’ha impactat la Societat d’Història del Protestantisme de París. Edifici espectacular. A França el protestantisme representa el 2% de la població, però són senyors noms: Lionel Jospin, Michel Rocard, Jean Luc Godard, André Gide. Són minoria sòlida però amb pes important.

—Dieu que als Països Catalans hi ha mil centres de culte protestant.
—Sí, hi ha uns 400.000 protestants als Països Catalans. Els grans focus són Barcelona i València. En el llibre estudio el protestantisme històric, anterior al segle XIX. I l’estudio complet: Luterans, calvinistes, baptistes, metodistes, anglicans i assemblees de germans.

—On neix la primera església protestant?
—A Menorca, a Maó, el 1868. Curiosament el fundador de l’església protestant també funda la primera lògia maçònica. Hi ha una gran connexió entre maçoneria, protestantisme i republicanisme: tots compartien un adversari comú: els sectors dominants de l’església. Menorca, al segle XVIII, és de sobirania britànica i se suprimeix la Inquisició el 1715. Amb la supressió es permet una gran florida intel·lectual i cultural. La resta del país està trinxat per la guerra de successió i allà viuen en un oasi cultural i de tolerància religiosa: esglésies catòliques, anglicanes, metodistes, una sinagoga i una església ortodoxa. Impensable a la resta de Països Catalans.

—Per què el protestantisme és tan potent al País Valencià?
—Per una qüestió demogràfica. La gran ciutat al segle XVI és València, i no Barcelona. València té 50.000 habitants llargs, i Barcelona una mica més de la meitat. València és port d’entrada de mercaderies, però també d’idees. I València rebia els efectes benèfics del segle d’or de la literatura catalana, amb una florida intel·lectual de personatges que estudien a l’estranger. Hi ha un nucli important de protestants a Morella. Gaspart de Centelles era un noble de València. Jeroni Conques vivia a València i és el primer que tradueix al català El llibre de Job. De fet, un altre valencià, Bonifaci Ferrer, germà de Vicent Ferrer, és qui primer tradueix la Bíblia al català. I és la tercera llengua del món que ho fa.

—Perdó? El català és la tercera llengua a traduir la Bíblia?
—Sí, la tercera. La primera és l’alemany, la segona és l’italià. La Bíblia traduïda per Ferrer es coneix amb el nom de Bíblia Valenciana, i la Inquisició en va cremar tots els exemplars. N’han quedat pàgines escrites, que avui es guarden a la Biblioteca Nacional de París. I és gràcies a les traduccions de la Bíblia a les llengües vulgars que la major part de llengües d’Europa es modernitzen i se’n fa l’estàndard lingüístic. Fins al punt que segons Umberto Eco, l’alemany seria una altra cosa sense la traducció de Luter. Doncs aquí, després de la Bíblia de Ferrer, no és fins al 1832 que es publica català altre cop la bíblia. És Lo Nou Testament, la gran aportació cultural dels protestants.

—Qui la fa, aquesta traducció?
—Protestants catalans de Londres. Segons els protestants si la Bíblia no es traduïa, es reservava la veritat de les escriptures. A mesura en què obres la Bíblia a tothom, comparteixes la veritat revelada a tothom. En el nostre cas són protestants a l’exili de Londres. Josep Melcior Prat n’és el traductor, nascut a Prats de Rei. Lo Nou Testament de Melcior Prat té un valor filològic molt presentable, i encara més destacable és la consciència d’unitat lingüística. Melcior Prat dedica l’obra als lectors de català, i, cito, ‘de França, Catalunya, València i les Illes Balears’.

—Quins altres protestants es destaquen als Països Catalans?
—Com deia, aquí el protestantisme té accent valencià i el nom més destacat no és valencià, però quasi. Pere Galés, d’Ulldecona. Personatge que va morir a les presons de la Inquisició a Saragossa. Va arribar a ser professor de la universitat de Ginebra. Poca broma. El va nomenar professor el substitut de Joan Calví, de Ginebra. Quan fa un any investigava els arxius de Ginebra i trobava coses de Pere Galés, jo sol m’anava animant. Era un home molt ben relacionat amb els sectors il·lustrats del país, com l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí. Un altre nom és Segimon Arquer. Un sard cremat a Toledo per la Inquisició. I quan van demanar llibres per defensar-se demana les Constitucions i altres lleis de Catalunya. S’expressa en català, ‘la llengua de la meva terra, Sardenya’. Un altre nom és Pere Lluís Berga, de Sant Mateu, prop d’Ulldecona.

—Dediqueu al llibre a en Guim. Qui és?
—Un xiquet de Tarragona, Guim Carod, el meu nét més petit. Tretze mesos. Com a bon tarragoní va néixer el dia abans de Sant Magí i confio que sigui l’últim dels Carods nascut en un país encara dependent.

—I com heu vist la moció de confiança d’aquest país encara dependent?
—Puigdemont rectifica el full de ruta, feliçment, i torna a la centralitat de l’únic instrument comprensible internacionalment i sobre el qual el consens a Catalunya és aclaparador: el referèndum. Puigdemont és creïble i va per feina. El dia D, el poble de Catalunya ha d’estar a l’altura de la història.

—Carod-Rovira és optimista, doncs?
—Jo sempre sóc dels que veu el got mig ple. Ara, desconec què fa el govern per avançar d’una manera decidida cap a la conversió de Catalunya en estat. Ho desconec perquè hi ha coses que no s’han d’explicar i s’han de fer amb discreció. Per tant vull creure que s’estan fent i en la direcció adequada. Dit això, si tinc la sensació que en aquest país hi ha més patriotisme que ciència. És a dir: tothom hi vol dir la seva. Hi ha una simultaneïtat de missatges emesa per gent rellevant del país que no és positiu. No fa recular ningú, però sí que despista i desorienta. Ara és el moment. No podem esperar 500 anys més esperant no sé què més. L’any vinent ha de ser l’any que Catalunya faci el pas. Una vegada Michel Rocard, primer ministre francès de Miterrand, que em va dir: i què vosaltres els catalans, encara fent aquelles manifestacions tan boniques al carrer? I la política, quan? Quanta raó. M’ho deia l’any passat a Còrsega, per una cosa que vaig anar per temes de desarmament i desvinculació final de la lluita armada.

—Perdó? Heu participat en un procés de desarmament a Còrsega?
—No n’he fet publicitat.

—I quin paper hi vau tenir?
—Diguem que he contribuït una miqueta en alguns processos, sí. Però deixem-ho aquí, per no complicar-ho més. I continuem: a Catalunya el poble ja ha fet el que ha de fer. S’ha de fer política. Aquest any hem d’anar a totes. I si tornem a sortir al carrer és per estar-s’hi més d’un dia. No mitja tarda, sinó probablement mitja setmana. Dia i nit. Perquè si no podem passar a ser l’admiració d’Europa per la tenacitat i perseverança, el civisme, i civilitat de com ens expressem a ser una mica la riota. Vostès volen la independència, o prefereixen manifestar-se cada any per aconseguir-la?

—Escolteu, govern o ERC vénen a parlar amb vós?
—Aquest paper més aviat l’he jugat amb gent que no és al govern. Deixem-ho aquí. A mi del govern ningú no m’ha preguntat res. Una tarda em va trucar Junqueras preguntant com ho veia. En aquell moment vaig dir-li que no molt bé, perquè estava refredat, i al llit. Però més enllà del govern, i de Junts pel Sí, també hi ha vida intel·ligent. Amb gent que defensa la independència i amb gent que defensa el dret de decidir és irrenunciable. Crec que és un error tàctic i estratègic equivocar-se d’adversari: l’adversari d’un independentista no pot ser mai un autodeterminista. De la mateixa manera que certa esquerra ha d’adonar-se que 2 milions de persones al carrer no són 2 milions de burgesos imperialistes i capitalistes, doncs des de l’independentisme també hi ha gent a qui posa molt neguitosa els comuns. Sembla un error de càlcul increïble que per un independentista l’adversari sigui qui admet el dret a decidir, i no qui te’l nega. Em sembla incomprensible.

—Potser els comuns reben perquè no acaben d’enfilar-se al carro.
—Sí, sí. Passa que això és exactament el que els vam dir 23 anys a Convergència, saps? Què, us sumeu o no? Vint-i-tres anys! La caiguda del cavall d’una part d’ells és de fa quatre anys. Això passa. I alguns encara van a dalt del cavall. Hi ha alguns presidents de la diputació, i alguns alcaldes, i alguns de la direcció de sempre, que encara són a dalt del cavall. I no el pensen deixar.

—Com ho faria Carod-Rovira per eixamplar?
—Crec què és un error el terme ‘eixamplar’ la base social de l’independentisme. Entenent que els altres s’han de fer independentistes. Entenent que tu el posseïdor de la veritat. Si el 48% de l’electorat és independentista, i jo crec que n’hi ha més, però el 80% és autodeterminista, què ens fa més forts davant Espanya i el món? El 48% o el 80%? Jo sóc de lletres, però fins aquí arribo. Sé sumar. I estic convençut que a l’hora de la veritat, sols avant de l’urna, què fas, tu? Trenco els lligams amb aquest estat (sí, capitalista però a més a més arcaic, tronat, antidemocràtic, al·lèrgic a la diversitat? Intento fer un estat de dimensions més humanes? Un estat que s’assembli Dinamarca, Suècia o Noruega? Estic convençut que això es produirà.