Josep Lluís Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’

Els professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) han decidit que ja n’hi ha prou, de callar. Des de l’octubre, quan es van trobar que un grup de pares havia denunciat nou professors a la televisió i a la Guàrdia Civil per haver criticat la violència policíaca de l’1-O, el silenci s’havia imposat entre docents, pares, mares i familiars. La por feia efecte, i el Departament d’Ensenyament els recomanava de no parlar. Però l’escrit de la fiscalia sobre delictes d’odi de la setmana passada i l’assenyalament d’El Mundo i d’Albert Rivera contra els professors acusats han motivat un canvi. Els professors ja no volen callar i volen denunciar la persecució contra el centre. I ara Ensenyament, intervingut pel 155, ha passat a amenaçar els qui vulguin expressar-se. Ho denuncia el professor Josep Lluís Alcázar, delegat sindical de la CGT a l’institut, en aquesta entrevista.

—Les pintades i les amenaces contra els professors són un pas més enllà.
—La meva opinió és que aquest cap de setmana s’ha volgut tirar llenya al foc i s’ha aconseguit. Volen que hi hagi un enfrontament a l’institut, que hi hagi una fractura irreversible. Aquest n’ha estat l’objectiu, i això que ha passat aquest matí amb les pintades n’és una expressió. També hi ha hagut molta agressivitat i insults greus a la xarxa.

—Han actuat la fiscalia, els mitjans espanyols i Albert Rivera i ara heu acabat rebent les amenaces.
—Sí, però la cosa va començar el 4 d’octubre, quan ens vam trobar tot l’institut ple de càmeres de televisió. Abans de buscar cap mena d’explicació o d’aclariment, ho van esbombar tot als mitjans de comunicació. Per això diem que hi ha hagut una instrumentalització, perquè aquesta resposta no és l’habitual de les famílies; primer mires de contrastar-ho, d’aclarir-ho, de parlar-ne, per saber si ha anat realment així o no, i el primer dia no llances allò que ha dit el nano als mitjans de comunicació. Això va començar el dia 4 i ho hem estat vivint tots aquests mesos. Ara, és cert que la denúncia de la fiscalia li fa fer un nou gir, i això que ha passat aquest cap de setmana encara un altre. La situació és molt dura.

—Com estan, els professors afectats?
—En tenim uns quants de baixa, que, per cert, el Departament d’Ensenyament no la reconeix com a laboral. Volem fer saber que no ha fet públics els informes d’inspecció, sobre els quals ens ha dit oralment que indiquen clarament que no van dir cap de les coses que denuncien i que no hi ha indicis que els professors actuessin irregularment. I, és més, els informes certifiquen que la situació es feia insostenible per als qui han hagut d’agafar una baixa. Els documents també donen fe que havien de fer un tractament. I només ha faltat ara que el departament ens adverteixi què hem de dir, que no ens deixi parlar… Els professors estan malament: els uns han hagut d’agafar una baixa per tractament i els altres passen per una situació molt difícil. I, per a la resta de companys, és una cosa que toca tot l’institut. I no parlo únicament de professorat, sinó de nois, pares, famílies… El mal que es fa és molt gran.

—Hi deu haver por de parlar, de dir segons què.
—Sí. Ens volen convertir en un exemple d’això que fa un any que van dient, que adoctrinem. I com que no en tenen cap de real, en volen crear un i donar-li un valor exemplar. Aquestes últimes setmanes, hi ha hagut el dia de la dona i el dia de la pau, i hem estat condicionats per quines coses dèiem. I no únicament al meu institut, sinó més enllà. Per Sant Jordi, per exemple, hem estat condicionats per si posàvem una bandera catalana. Envien un missatge a tots els professors i els posen sota sospita. Crec que és com se sent ara qualsevol docent a Catalunya.

—Us queixeu del paper del departament. Quin és el vostre interlocutor ara?
—Són els Serveis Territorials i la seva directora. Aquesta és la nostra primera interlocutora, la mateixa d’abans. Després, Madrid, el ministeri de Méndez de Vigo.

—I no en teniu la resposta que esperàveu?
—No. De cap manera. Ens feien callar i ens deien que era pel nostre bé. Això, ho hem aguantat uns quants mesos, perquè d’alguna manera podia perjudicar els arguments dels advocats de la Generalitat, que han portat la defensa fins ara. D’altra banda, els professors proposàvem que hi hagués algun espai per a veure’s i contrastar què havia dit el noi, què havia dit el professor, què havien dit els altres nois. Ho van intentar amb el consell escolar, amb la inspecció, amb l’ajuntament, que és socialista, amb una regidoria de Ciutadans. Però els pares que denuncien no volen cap reunió, no volen parlar ni debatre, ni mesurar les coses, veure unes altres opinions, el context… No ho volen.

—Per què no es fa públic l’informe d’inspecció que diu que no hi va haver cap irregularitat?
—Nosaltres l’hem reclamat una vegada i una altra. I, segons que hem vist, també l’ha reclamat el batlle mateix, però l’hi neguen. La queixa d’aquestes famílies no ha arribat mai al departament i això és una cosa molt estranya. És el primer cas que una queixa d’un pare no arriba ni a l’institut ni al departament i, en canvi, arriba als mitjans de comunicació. I després ens assabentem que ve d’una unitat de la Guàrdia Civil a la fiscalia. Tu, com a pare, primer ho intentes contrastar, i no pas portar-ho als mitjans de comunicació, amb totes les conseqüències que té això. Els hem exigit que facin públic l’informe. Tinc la carta del sindicat amb la resposta de la directora de Serveis Territorials exigint que hi hagi un pronunciament públic dient a les famílies que estiguin tranquil·les perquè la inspecció hi ha treballat i ha conclòs que no hi va haver mala praxi per part dels professors. Però aquest pronunciament públic no s’ha fet.

—I l’ajuntament?
—Va convocar una reunió i no s’hi va presentar cap de les famílies denunciants. No volen parlar.

—També heu tingut moltes mostres de suport.
—Sí, i tant. Això són sis o set famílies, i tenim desenes de famílies de guàrdies civils. En un institut de mil dues-centes famílies. I de pares d’alguns altres instituts. Fins ara tots ells havien callat. Però la decisió de la setmana passada de trencar el silenci és important. El silenci s’ha acabat. Ho farem de la manera que exposem menys els companys i tirem endavant.

—Quan dieu que ‘s’ha acabat el silenci’, què voleu dir?
—Abans era una recomanació, perquè hi havia un procés i els advocats hi treballaven. Tots callàvem. Això va ser així fins que dilluns passat va sortir l’escrit de la fiscalia. De què havia servit, callar? És que el document ni tan sols recull que nosaltres no hi estem d’acord. La gent s’indigna i diu prou. Quan decidim de fer el pas, el to que ens arriba ja és diferent: ‘O calleu o hi haurà conseqüències.’ Aquest és el missatge que ens traslladen dimarts. Ens diuen que si fem públic un comunicat sobre això, hi haurà conseqüències.

—Quines conseqüències?
—Habitualment són expedients.

—Del departament?
—Sí. Demà, la CGT presentarem una reclamació exigint una rectificació immediata i manifestant que és una intromissió a la llibertat d’expressió del professorat, i més en una resolució que vam prendre en assemblea.

—És pel 155, que actuen així?
—No ho sé. Jo sé què vaig viure, perquè jo hi era, quan ens van dir personalment aquestes paraules. La conseqüència va ser que el comunicat que es volia llegir no es va arribar a llegir. Però tot això va ser en vint-i-quatre hores. Teníem una unitat de TV3 a fora perquè l’assemblea ho havia decidit després de l’oferiment de la televisió d’informar-ne al TN i al TN Comarques. I hi va acabar intervenint el departament, advertint-nos que ens exposàvem a conseqüències, si parlàvem. Així és com vivim. Fins ara hi havia la por de ‘ai, ai, ai, no posem una pancarta a la Ciutat de la Justícia, no sigui que…’ Aquest argument ja no val, quan apareix l’amenaça.